DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #8 - tardor 04

5 HISTÒRIES DE LA PLANA

Escrits elaborats a contracorrent

Històries del Cossi, Històries dels Fabra, Històries cossieres, Històries del fabrisme, Històries cossierofabristes

1 L´AGÜELO PANTORRILLES
ELS INICIS MÍTICO-ÈPICS DEL COSSI: VICTORINO FABRA GIL, O´DONNELL I CABRERA.

Segons el Diccionari Català-valencià-balear, en la veu "cossi", accepció 14, aquest fou el nom popular que a les terres castellonenques es donà al partit Unión Liberal que formara el general O´Donnell.

I segons Martí,

"...en l’època que nosaltres estudiem la Unión Liberal ja havia desaparegut, però es conservava l’apel·latiu del "Cossi" per designar l’agrupació de polítics que havien militat als seus rengles (...) era el grup aglutinat al voltant de la família Fabra, i que tenia com a dirigent i "patró" a la Cort i a les institucions centrals de l’estat, una de les figures cabdals d’aquest període restauracionista: el duc de Tetuán", (Martí, 1985, p. 41).

"Podem concloure, doncs, que el Cossi era el grup polític al qual havien estat vinculats els més importants dirigents liberals castellonencs", (Martí, 1985, p. 43).

"Victorino Fabra Gil, el cap del Cossi durant els anys del nostre estudi, havia participat en la defensa liberal de Llucena contra els carlins durant la primera guerra carlina", (Martí, 1985, p. 44).

D’aquesta manera, doncs, durant el període conegut com a Restauració Monàrquica, el Cossi serà l’instrument caciquil per excel·lència i Victorino Fabra Gil, conegut com l’Agüelo Pantorrilles, el seu cap més significatiu, i tot per haver ajudat O´Donnell en la seua estada a Llucena tot combatent els carlins.

Deixem de banda els llibres que tracten l’època i assenyalem alguns aspectes que ens ajudaran a conèixer aquest entramat liberal anomenat Cossi tot utilitzant cançons i poesies de l’època. Així, com a exemple dels amples poders de V. Fabra Gil, que incloïen la capacitat de fer callar veus incòmodes, vet aquí un poema de Francesc Marín Melià ("Gent popular de Castelló, 1892-1979", Sociedad Castellonense de Cultura, 1983, p. 71):

"El Portugues"

Havent naixcut a l´Espanya
Segons consta en el carnet,
No sabem per quin motiu
Li diuen "El Portugues".

Era de talla mitjana,
Bohemio, de rulls cabells,
I poeta en Carnestoltes,
Contra "El Cosi" fent cuplets,
Que al "agüelo Pantorrilles",
no li paregueren bé
i féu cap a la presó
per mentires i imprudent.

No sabent de què menjar
Ni com governar els seus
Se posà a remendar mobles,
Pregonant-ho pels carrers".

També trobem una altra cançoneta igual de significativa publicada al diari castellonenc La Alborada (n. 16, 8 d´abril de 1877)

"En el cielo manda Dios,
En Madrid els del negoci,
I en Castelló de la Plana
Sempre manen els del cossi",
(Martí, 1985, p. 25; Puig, 2000, p. 64 i "Historia de Castellón", Levante de Castelló, 1992, Volum II, p. 537).

Segons el testimoni de J. Cotrina, a finals del segle XIX, durant les manifestacions cíviques dels republicans pels carrers de Castelló, es cantava una cançoneta també amb el Cossi com a protagonista:

"En una de tales manifestaciones oí a otro personaje popular, que a menudo salía por las calles cantando al compás de una guitarra (o de un acordeón), coplas de aguda intención política. Este tipo callejero iba en la procesión cívica, junto a la bandera de un círculo republicano y lanzaba gritos que le indicaban los socios que iban en su inmediación. La copla que más grabada quedó en mi memoria comenzaba así:

S´ha trencat el "Cossi"
En trenta mil trossets,
No hi ha qui l´apanye
Perquè no pot ser
Ai, Manolé; ai Manolé!
Etc.

Desconocíamos los niños la intención de las coplas y pasado el tiempo nos enteramos de que el Cosi era la denominación vulgar del partido político local que seguirà las inspiraciones del Duque de Tetuán", (Cotrina, 1949, pp. 270-271. També reprodueixen la cobleta anticossiera, M. Martí, 1985, p. 67, i Archilés, 2002, p. 86).

Sobre l’origen social dels Fabra, Manuel Martí afirma que Victorino Fabra Gil era un artesà teixidor procedent de Llucena i després esdevingué milionari així com que els seus nebots

"Victoriano i Hipólito Fabra Adelantado, cridats a la successió de l’oncle eren fills d’un mestre d’escola", (Martí, 1985, p. 45).

Així és com coneixem que els successors de Pantorrilles en la direcció del Cossi seran els seus nebots Plácido, Hipólito i Victorino Fabra Adelantado, sobretot aquests darrers. Però, també un nebot de la seua dona. I moltes seran, a partir d´ara, els ardits i pactes entre les diverses famílies liberals, carlines, monàrquiques o conservadores i fins i tot en alguna ocasió els republicans, per mantindre monopolis en la política que corresponguen a una situació monopolística en els negocis.

Però,

"Què és el Cossi? Una pregunta difícil de respondre...", (Martí, 1985, p. 41).

Intentem nosaltres aproximar-nos almenys a contestar aquesta pregunta i, tal volta, ens haurem aproximat a trobar les causes i poder contestar la següent: "Però, què està passant realment a La Plana ara mateix, en el 2004?".

Comprovem-ho en els següents apartats, simples exemples de la manera de fer dels dirigents castellonencs, en definitiva, del capitalisme triomfant castellonenc.

2 EL COSSI I ELS SEUS ESCAMOTS NOCTURNS
NEGOCIS MONOPOLISTES I TAUROMÀQUIA

El 1831, la Junta Municipal de Beneficència, depenent de la Diputació Provincial, adquirí uns terrenys situats al Pany de les Creus, on ara hi és l’IES F. Ribalta i construí allà una rudimentària plaça per a fer bous. La Junta l’arrendava per tal de finançar-se.

El simbolisme i el negoci al voltant de la tauromàquia atragueren alguns dirigents conservadors castellonencs. Així, el 13 de gener de 1885, sis d´ells, com el mateix Hipólito Fabra Adelantado, els germans Juan i Joaquín Fabregat Viché, José Ripollés Llorens, Joaquín Calduch Roig i Luciano Ferrer Calduch, compren uns terrenys a la partida Bovalar de 12 Ha. Amb un cost total de 375.000 pessetes i amb la no menyspreable capacitat de més de 12.000 persones construeixen l’actual plaça i la inauguren el 3 de juliol de 1887.

J. Ripollès, L. Ferrer i J. Calduch finalment venen aviat la seua participació als altres i, així, els sis primers propietaris es redueixen a tres: Juan Fabregat (3/6), H. Fabra (1/6) i J. Fabregat (2/6).

Però, prèviament, s’havia produït l’enderrocament interessat de l’antiga plaça de bous per part del Cossi, que controla la diputació -la propietària de la vella plaça- per tal de deixar el monopoli als propietaris de l’actual plaça, un fet realitzat al marge de la llei i amb determinada nocturnitat, perquè

"El més famós de tots els negocis en què es va veure embolicada la Diputació fou, tanmateix, el de la plaça de bous. La corporació era propietària d’una molt vella, situada al solar de l’actual Institut Ribalta. El seu estat desaconsellava la seua utilització, però era l’única de Castelló (...) sis anys després la Diputació creà una comissió per estudiar una petició d’enderrocar la vella plaça. La demanda amagava un parany: en aquell temps una societat, un dels membres de la qual era Hipólito Fabra Adelantado, gestionava la construcció de l’actual coliseu castellonenc. Fos per augmentar l’expectació davant de la plaça nova, com deia la premsa, fos per assegurar la futura manca de competència, el promotors -amb Hipólito Fabra "...ajustando sus cosas y sus actos a las mayores conveniencias suyas, aunque para obtenerlas les falte todo..."- s’empenyaren en la destrucció de l’edifici provincial. Un matí de l’hivern de 1887 els castellonencs s’adonaren de la misteriosa desaparició de la vella plaça de bous al carrer Vilarroig; aquesta història, digna de García Márquez, i que molts anys després encara recordava Ricardo Carreras com un dels esdeveniments més notables de la seua infantesa, tenia, però, explicació lògica: la Comissió provincial tramità amb gran reserva l’expedient d’enderrocament, adduint les escasses possibilitats de qualsevol possible arrendatari en el moment que l’altra plaça de bous funcionés; i en va autoritzar les despeses, encara que l’acord no fou ratificat fins l’abril de 1888. En aquell moment la nova plaça ja havia obert les portes", (Manuel Martí, 87-88, pp. 100-101; la referència a Ricardo Carreras, "Crónicas y recuerdos del Castellón ochocentista", en Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, 1920, p. 59-61).

Sobre els mateixos fets, veure, també, la reproducció d’un document de maig de 1887, on es diu que una comissió que tenia que inventariar els materials útils de l’antiga plaça per a subhastar-los públicament o reutilitzar-los,

"...ha llegado con sorpresa a conocimiento del infrascrito que dicha plaza de toros se encuentra al presente convertida en un montón de escombros por haberse desordenadamente derribado gran parte de aquella, no se sabe por quién ni con qué autorización y con ignorada y clandestina desaparición del mayor número de los expresados materiales útiles", (Arenillas-Díaz, 1991, p. 564).

També fa referència al fet Vicente Gimeno Michavila al seu llibre "Del Castellón Viejo". A aquest escriptor liberal la desaparició fantasma de la plaça vella, segons el cínic de l’avi de l’actual alcalde de Castelló (un fill seu es casaria amb una filla d’un dels primers propietaris de la plaça, Luciano Ferrer), només li mereix escriure aquestes ratlles,

"Próxima a verificarse la inauguración de esta última Plaza, desapareció de modo misterioso la vieja, derruida durante la noche, sin haberse descubierto a los autores del hecho", (V. Gimeno Michavila, 1984, p. 228).

Així les coses, ja podien respirar tranquils els promotors de l’actual plaça. De tal manera que, un cronista taurí d´El Correo de Valencia, vingut per a l’ocasió de la inauguració, no escatimava elogis cap a la figura d’un dels seus propietaris, "el caballero cosiero", que es suposa que és Hipólito Fabra Adelantado:

"Tomo asiento en una buena localidad que me ha proporcionado uno de los empresarios; el más guapo, amable y echao palante de todas las dinastías de empresarios que ha habido en los taurómacos reinos.

A mi vera está sentao
un caballero cosiero
muy flamante, muy torero
y muy listo y muy bragao.
Temiendo estoy se desnuque
pues brincos da de alegría
que hoy funciona la del duque
Y en su político afán
y a su dueño siempre fiel
no hay más duque para él
que el duque de Tetuán",
(Arenillas-Díaz, 1991, pp. 80-87).

Aproximem-nos, ara, a una part de l’entramat caciquil per mitjà d’algunes notes biogràfiques d’aquells que, pioners, muntaren la plaça actual.

Luciano Ferrer Calduch (1859-12-2-1927)

Un comerciant que, finalment, i amb l’empenta del Cossi, serà funcionari de la Diputació. Els seus progenitors eren Francisca Calduch Martínez i Luciano Ferrer Soler, i d’altres germans foren Francisco, Ricardo, Leocadia i Nomberto. Estaven emparentats amb els Fabra, (Aguilar, pp. 59-61).

D’altra banda, Norberto Ferrer Calduch (que fou alcalde de Castelló durant la dictadura de Primo de Rivera, de gener a agost de 1927, i ja havia estat Tinent d’Alcalde durant el període 1912-1918), tingué una filla que es digué Consuelo Ferrer. Aquesta es casà amb un fill de Vicente Gimeno Michavila i aquest dos són els pares de José Luis Gimeno Ferrer.

José Ripollés Llorens (1847-1917)

Comerciant i propietari, oncle de Sebastián Carpi, (Aguilar, 87, pp. 57-58).

Hipólito Fabra Adelantado

Nebot de Victoriano Fabra Gil, l’agüelo pantorrilles.

Fou president de la Diputació de Castelló durant els següents períodes: 1897-1899; 1901-1902; 1903-1904 i 1905-1906.

Hipolito Fabra Adelantado es casà amb Dolores Calduch Roig. Tingueren tres fills: Hipólito, Manuel i Rafael, el major. Aquest darrer també fou candidat conservador i es casà amb Pilar Compte Roig i tingueren diversos fills, entre ells, Rafael Fabra Compte, que es casà amb Elisa Gasset Bellver. Aquesta darrera era filla de Fernando Gasset Lacassaña, fruit del seu segon matrimoni amb Amparo Bellver Martí, amb la qual tingué 7 fills més, entre altres, Blanca, casada amb Luis Rodríguez Bajuelo, i Marita, casada amb Alfonso Gil Maties.

Pel que respecta a F. Gasset, dir només que fou el cap dels republicans lerrouxistes de Castelló conjuntament, entre altres, amb als seus gendres, els quals, després del 1938, també col·laboraren amb l’organigrama franquista.

(Vegeu la descendència del matrimoni Fabra-Calduch i assistents al soterrar del primer a Aguilar, 1987, pp. 52-57 i l´Annex C).

Joaquín Calduch Roig, (1835-1904)

Regidor a l’ajuntament de Castelló a finals s. XIX. Es suposa que era germà de la dona d’Hipólito Fabra.

Juan Fabregat Viché, (1838-1904)

Regidor a l’ajuntament, conseller del Banco de España a Castelló, membre Junta d’Obres del Port, de la Cambra de Comerç, de la Liga de Contribuyentes... Evidentment, aquest també participava de les tupinades de la diputació:

"També és el cas de Juan Fabregat Viché, futur regidor castellonenc, a qui s’adjudicaren (1879) les obres d’ampliació de la Casa de la Beneficiència (depenent de la diputació), taxades en 20.635 pessetes", (Martí, 87-88, p. 100).

Joaquín Fabregat Viché (1847-11-5-1934)

Regidor de Castelló el 1889.

Anem ara a intentar relacionar alguns d’aquests personatges.

Una germana d’aquests dos germans Fabregat era Joaquina Fabregat Viché que es casà amb Joaquín Vicent Dolz i tingueren 7 fills. Un germà d’aquest darrer era el jesuïta Antonio Vicent Dolz, un dels màxims impulsors dels cercles catòlics d’obrers. D’altra banda, una altra germana d’aquests, Barbara Vicent Dolz, estava casada amb Tomás Alegre Renau (germà de Catalino Alegre, comerciant, del barri de Sant Pere, i catòlics tots dos germans) i eren tots tres cosins dels germans Francisco, Pedro i Julián Ruiz Vicent, aquests darrers amb altres llaços familiars dins del camp dels poderosos castellonencs com, entre altres, Jaime Nos Ruiz, el director del diari Mediterráneo de 1943 fins 1974.

D’altra banda, un dels set fills del matrimoni entre Joaquina Fabregat Viché i Joaquín Vicent Dols, en concret Joaquín Vicent Fabregat, es casà amb Carmen Fabra Sanz, que era filla del matrimoni format entre Victoriano Fabra Adelantado i Concepción Sanz (aquest dos darrers, com després veurem, eren els rebesavis de C. Fabra Carreras)

De la mateixa manera, Joaquina Vicent Fabregat es va casar amb el terratinent, polític sinuós i "lletraferit" Salvador Guinot Vilar.

(Manuel Martí, 1990, p. 550; vegeu també l’arbre genealògic de la família Vicent a Garrido, p. 41; Iglesias-Díaz, 1991, p. 70 i següents, i els annexos finals amb la relació de descendents dels propietaris de la plaça a Aguilar, 1987).

3 ARTANA, EL COSSI, ELS CARLINS I EL CRIM POLÍTIC
LLUITES PEL CONTROL LOCAL A LES DARRERIES DEL SEGLE XIX

Anem a continuar, ara, amb l’intent d’aproximació al tèrbol món de les classes dirigents castellonenques, amb l’heretatge d’aquesta fracció liberal anomenada Cossi.

Samuel Garrido defineix així el Cossi:

"el aparato caciquil por excelencia durante toda la Restauración, que recurría a las más diversas alianzas para perpetuar su control sobre la provincia", (Garrido, 86, p. 264).

Seguint les informacions d’aquest professor publicades al seu llibre "Los trabajadores de las derechas", a Artana es produí un enfrontament violent pel control polític local entre els carlins locals i l’aparell que controlava el Cossi, fonamentalment, els càrrecs de l’ajuntament, de tal manera que

"El 8 de julio de 1890 el párroco Vicente Gimeno funda un Círculo en Artana, destinado, según testimonio de un sacerdote contemporáneo, a que "la gente piadosa tuviera un lugar de recreo honesto y cristiano antes y después de las funciones de la iglesia". Desaparece pronto -ya no existe en 1894- porque, acusado de responder a la iniciativa de los carlistas locales, se originan unos enfrentamientos que hacen imposible su existencia y que culminan con la muerte del fundador", (Garrido, 1985, p. 59).

Llavors, el P. Antonio Vicent Dolz, era un dels responsables del cercles catòlics a la diòcesi, però sembla ser que no es volia assabentar d’algunes coses que li hagueren sigut fàcils d’endevinar o senzillament es feia el distret:

"Aquí encontraron los círculos Católicos de Obreros, en palabras del P. Vicent, a su primer protomártir, el sacerdote Vicente Gimeno, asesinado por la acción de "librepensadores y los masones y masonizantes". Vicent no es más explícito, pero, gracias al testimonio de otro sacerdote artanense que vivió desde dentro aquellos sucesos, nos enteramos de que tras los incidentes que causaron la muerte de Gimeno no estuvieron los socialistas, los anarquistas ni tan sólo los republicanos, sino que fue -una vez más- el todopoderoso "Cossi" quien se encargó de torpedear a una sociedad que veía políticamente peligrosa", (Garrido, 1985, p. 127).

L’ambient que es respirava era de violència política en un poble on hi havia hagut una important brega en la darrera carlinada, les provocacions eren habituals fins que, continuant amb Garrido,

"En 1881 La Provincia, el órgano del Cossi, había informado de un extraño alzamiento protagonizado en el pueblo por "...un grupo de antiguos carlistas (hoy sagastinos) al grito de ¡Viva el general Sagasta (sic)!". Cinco años después es asesinado en una taberna un antiguo asistente de Suquié y el "Cossi" acusa injustamente y sin prueba a cuatro personas, todas ellas "carlistas de armas tomar", que son condenados a cadena perpetua tras un escandaloso juicio que Victorino Fabra Gil, el cacique provincial de los "cossieros", se encargó manipular. El ambiente, pues, estaba lo suficientemente enrarecido para que el Círculo Católico de Artana, inmediatamente acusado de ser un montaje carlista, se encontrase con dificultades. La sociedad consigue pronto agrupar a casi dos centenares de personas, y en mayo de 1890 el párroco Vicente Gimeno, su fundador, inicia la construcción de una casa para albergarlo, "pero a los señores del Cosi, muy libres en sus cosas, se les antoja que el Círcullo no debe levantarse. No puede ser, dicen ellos, eso es una provocación que el Cosi no debe permitir de ninguna manera, los beatos apoyados por los jesuitas nos provocan y desafian...¿Con qué derecho, decían, levantan los carlistas beatos esa Caseta?’
El ayuntamiento "cossiero" de Artana, siguiendo las instrucciones de sus jefes de Castelló, fomenta unos actos vandálicos que causaran de manera indirecta, la muerte de Gimeno. Se apoyan en los trabajadores de una cantera vecina, que llegan una noche a dinamitarle la puerta de su domicilio. El obispo, temiendo un desenlace fatal, lo translada a Nules y allí muere, ’del disgusto’, un año más tarde", (Garrido, 1985, p. 128, Samuel Garrido, a banda de la premsa de l´època i de les informacions oficials dels cercles catòlics utilitza la inèdita "Historia de Artana", escrita pel capellà Luis Vilar Pla en 1920; Vilar Pla, precisament, era fill de l´alcalde cossier que precipità els fets acatant les ordres del seu cap provincial).

Un contemporani, durant el final de la Restauració, i que tractà el tema del caciquisme fou el també artanenc Vicent Tomàs i Martí que, en setembre de 1921, inicià una sèrie de tres articles titulats "Anticaciquismo" a La Correspondencia de Valencia.

Parlant sobre el tema, segons Tomàs, a la Plana,

"en cada pueblo hay dos grupos, más o menos iguales, y que crecen y disminuyen como baja o sube el termómetro del poderío de los jefes de Madrid. Estas banderías nacieron de un odio, y aunque hoy parezcan liberales o conservadores, en su origen fueron carlistas o anticarlistas", (Franch, 1980, p. 127).

En el segon article de la sèrie, Tomás argumentava el següent, tot esmentant de seguida a l´agüelo pantorrilles,

"Con el triunfo de los Borbones reinantes -escriu Tomás-, aquellos que simpatizaron con su causa se hicieron dueños de las corporaciones (...) Un hombre muy discutido y para mí nada grato, el agüelo pantorrilles, fue por accidentalidades políticas el que encauzó la actuación de los triunfadores, que formó el partido llamado cosi.
(els carlins), tuvieron que resignarse a sufrir los trallazos del cosi.
Los carlistas (...) formaron un partido, que luego le vemos siguiendo los mandatos de jefes liberales.
(...) Por esos desgajamientos y maridajes tan frecuentes en Madrid, se formaron algunos otros jefes políticos, pero en la actualidad (1921), los herederos de la tradición cossiera son los ciervistas en tierras castellonenses (Luis Fabra Sanz, com després veurem) y los de la tradición liberal se hallan divididos en dos otres facciones", (Franch, 1980, pp. 177-178).

Presentat així el Cossi, Tomàs passa a denunciar alguns dels ginys que realitza el Cossi per a perpetuar-se en el poder i que, per algunes de les referències que hi aporta, sembla conèixer el cas de la problemàtica sorgida a Artana i els fets que comentaven més amunt:

"Durante más de treinta años, el cosi fue dueño y señor de las comarcas de Castellón, dedicando toda su actividad a molestar a sus contrarios. Obras que recuerden aquella preocupación no quedan más que la memoria de muchas vergüenzas.

Algunos caciquillos de distrito, ejecutores de aquella política merecen ser perpetuados en espeluznantes romances de ciego.
En cada pueblo, y en algunos con más insistencia, os contarán cuando les hayáis inspirado bastante confianza y muy bajito al oído unas cosas que parecen cuentos, de hombres desaparecidos por molestar políticamente y de otros asesinados y cuyo crimen pagaron amigos del muerto; os hablaran de jurados hechura de malignos personajes, de fatales falsos juramentos, etc.
Se dio hasta el caso de que fuera asesinado en un camino un diputado provincial que decidía una reñida votación, hecho que no digo yo que fuera político, pero que lo parecía demasiado, demasiado.
Por aquel entonces pululaban por los pueblos los valentones, muy amigos del cacique que mandaba de los jurados.
Aquellos acompañaban al jefe de cabila en sus correrías políticas y no esperaban más que una pequeña indicación para truncar el santo poema de una vida.
Durante este periodo de imperio cosiero, los vencidos, los que al intentar levantar la cabeza sentían pesar como espada damocleciana la amenaza del trabuco de un valentón o verse enredado en las espantables mallas de leyes tergiversadas, tuvieron que refugiarse en sus casas o apelar también a una defensa bárbara oponiendo trabuco a trabuco y amenaza a amenaza, con todo lo cual ser político en aquellos tiempos era ser candidato a una lucha feroz y inhumana", (Franch, 1980, p. 179-180).

4 LA FUGIDA A ESPANYA DE CARLOS FABRA ANDRES

Victorino Fabra Adelantado, (rip, 14-7-1907), nebot de Victoriano Fabra Gil, l’agüelo pantorrilles i germà d’Hipólito, estava casat amb Concepción Sanz.

Com ja hem vist més amunt, una de les descendents del matrimoni era Carmen Fabra Sanz que, alhora, estava casada amb Joaquín Vicent Fabregat que era fill de Joaquina Fabregat Viché i Joaquín Vicent Dolz.

Un altre fill de V. Fabra Adelantado era José Fabra Sanz, que havia estat candidat conservador a principis del segle XX i era funcionari de l’estat, exercint durant els anys 30 a l’ajuntament de Vila-real. Curiosament, no el destitueixen del càrrec de secretari municipal de la localitat fins el 14 de juliol del 1937.

El fill major dels Fabra-Sanz, era Luis Fabra Sanz (pare de Carlos Fabra Andrés i avi de C. Fabra Carreras).

Per tant, només ser convocades les eleccions legislatives de juny de 1919,

"Luis Fabra, presidente interino de la Diputación, regresa de Madrid con la lista de encasillados por el Gobierno", (Alós-Castellet, 1998, p. 139).

Luis Fabra, el 1909, a banda de polític, també era representant de la Compañía Arrendataria de Tabacos, (Alós-Castellet, 1998, p. 80). Tot i mantenir l’estructura cossiera com bonament podia i fent malabarismes i pactes per mantenir-se, en 1918, era "ciervista". President de la Diputació durant els períodes 1918-1919 i 1922-1924, també estigué íntimament lligat a la dreta confessional castellonenca participant com a candidat en les eleccions de 1931, 1933 i 1936, amb candidatures monàrquiques i amb la DRA-Derecha Regional Agraria, la denominació castellonenca de la DRV-Derecha Regional Valenciana, totes dues integrades a la CEDA, i de la qual era fundador a Castelló i a nom de la qual fou diputat.

Així que, com no podia ser d’una altra manera, el diari conservador Heraldo de Castellón (17-2-36) s’expressava en aquests termes:

"...Y para la candidatura de derechas se propuso en dicho acto entre otros a don Luis Fabra, descendiente de don Victorino Fabra, paisano que en defensa de la libertad de Lucena logró la Cruz Laureada de San Fernando, en la misma acción de guerra por cuyo triunfo se otorgó al general O’Donnell el condado de Lucena", (Reguillo, 2001, p. 996).

(Altres referències a L. Fabra Sanz, Reguillo, 2001, pp. 903, 960, 995, 997 i 1015, i Alòs-Castellet, 1998, pp. 75, 118, 126, 127, 131, 135, 136, 139, 142, 173 i 197).

Evidentment, en 1936, Luis Fabra Sanz fou expulsat del Col·legi d’Advocats.

La mateixa sort trobà el seu fill Carlos Fabra Andrés. Aquest últim, durant la proclamació de la República, estudiava dret. Fou fundador de la Juventud Católica a Castelló, participà com a delegat al Congrés Nacional de Santander d’aquesta organització en desembre del 1932 i participà també en actes públics d’Acción Católica; fou becari de la Universidad Católica de Santander i aconsegueix el doctorat per la Universidad Central en 1934; membre de la Juventud de la Derecha Regional Agraria, la branca juvenil del partit a Castelló.

Per raons òbvies, durant el principi de la revolució del 36, ell i son pare van estar amagats. Finalment Carlos Fabra Andrés aconsegueix passar a files franquistes i s’incorpora a l’Ejército Nacional com a Alférez de Complemento, dins el Regimiento de Cazadores de Ceuta, n. 7, tot participant a la Batalla de l´Ebre per després ascendir a Tinent, per mèrits de guerra.

En 1939, és designat Delegado Provincial de ExCombatientes; en 1943 l’abandona i passa a ocupar la Secretaría Provincial del Movimiento fins 1947. Va succeir a Benjamín Fabregat en l’alcaldia de Castelló. És llavors quan li tragueren el malnom de Carlos Primero el Empedraor, degut al fet de promoure l’accelerament expansiu del "impulso constructor" castellonenc dels anys 50. També fou el president de la Diputació durant el període de 1955 a 1961, per a després estar "mangonejant" per la Cambra de Comerç i altres institucions econòmiques i polítiques, així com dedicar-se als seus negocis privats.

Així, el 1972, es permetia pronunciar conferències degudament publicades per la Cambra de Comerç Castelló, amb títols tan suggeridors com "Perspectiva de futuro para Castellón y su provincia", citada fins i tot per Ernest Lluch al seu llibre "La via valenciana".

Com ja deien uns versets publicats al diari Alborada, n. 16, 8-3-1877:

"De progreso y de mejoras
se habló en la Diputació:
mucho ojo contratista
que aquí está vuestro turrón",
(Martí, 1985, p. 25).

A banda d’amanir els contractes de l’administració local i provincial, i de participar activament de l’estructura econòmica i política de tot el període del franquisme a Castelló, C. Fabra Andrés, un autèntic "castellonero", també havia participat, colze a colze, amb els "sabuts" i antics republicans en la creació de les festes de la Magdalena en 1945, la creació dels Cavallers, etc., i ell mateix participava en la confraria "Els Apostols" del Colegio Evangélico, normalment substituint a alguns dels apòstols fixes en les processons.

D’altra banda, una germana seua, María Dolores Fabra Andrés, participava en les activitats del catolicisme a Castelló durant els anys quaranta, com quan es celebrà la "Semana de la Madre", organitzada per Acción Católica el 1941.

(Podem trobar altres referències C. Fabra Andrés a Godes, 1990, pp. 9, 186, 155, 156, 269, 337-339, 476 i 659).

5 EL COSSI ACTUAL I EL FORAT DE LA COMA

Ben bé havia preparat el futur Carlos Fabra Andrés, el futur dels seus negocis i la ferma voluntat de manar. I així, "Atado y bien atado", el seu fill, Carlos Fabra Carreras, es llicenciava en dret a finals dels anys 60 i, a poques setmanes de diferència de la mort del dictador Francisco Franco, guanyava l’oposició de l’estat convocada per a cobrir un lloc tan estratègic com el de secretari de la Cambra de Comerç i Navegació de Castelló, càrrec que encara conserva, en situació d’excedència, per si les coses van maldades en política.

A banda d’emprenyar militants d’esquerres, casar-se amb una alcoiana que estiuejava a Benicàssim, etc., pels volts de la meitat de la dècada dels setanta també es dedicà a fer de corredor de finques per Borriol, per tal d’enganyar ingenus (quina altra possibilitat tenien?) llauradors i comprar-los les seues finques d’oliveres i de garroferes a preu barat per a edificar així l’anomenat complex esportiu La Coma. C. Fabra Andrés i el seu amic Luis Batalla Segundo "El Asfaltador" asseguraven la maniobra finançant les actuacions del seu jove i preparat deixeble. A la Coma es construí un camp de golf i algunes exclusives edificacions per convertir-se en un dels forats per on els ací citats i uns quants aprofitats més han col·locat les seues "segures" inversions financeres. Com sabem, als anys setanta, agudament, ingressà a la UCD per a després, als vuitanta, fer-se càrrec de la direcció triomfant del PP provincial.

D’aquesta manera, no era gens estrany que, a finals dels 70, Carlos Fabra Carreras ja era un dels principals cotitzants a la seguretat social de tota la província de Castelló.

També casà una de les seues filles amb un càrrec de la administració a Madrid, durant el seu mandat actual fins i tot els jutges de l’Audiència de Castelló li aturen projectes urbanístics, manté una xarxa provincial de "valentones" (la seua pròpia guàrdia violenta estratègicament situada amb càrrecs de responsabilitat a la Diputació, etc.), juga amb la sort de donar suport a Zaplana quan aquest més ho necessitava i, ara, donar suport a Camps en la seua lluita contra el primer quan a aquest li passa el mateix. Aquest darrer pacte amb Camps beneficia tots dos, a Camps per poder governar amb tranquil·litat la Generaltat valenciana i a Carlos Fabra Carreras el mateix ja que, aquest, té problemes evidents amb un ex soci d’Artana, al qual, precisament, havia conegut en un festival taurí celebrat a la plaça de bous de Castelló durant les festes de la Magdalena de 1998:

"En marzo de 1998, dos hombres (C. Fabra Carreras i Vicente Vilar) se estrechaban la mano por primera vez en la plaza de Toros de Castellón. Apoyados en el tendido, con el taurino sol de cara, sellaron una simbiótica amistad en lo ideológico y en lo mercantil, pero ni uno ni otro sospechaba que aquella relación iba a terminar en odio enconado y visceral cinco años después", J. A., "De los toros al juzgado", (Levante de Castelló, 9-2-2004, p. 5).

Carlos Fabra Carreras, en definitiva, un invent del liberalisme "castellonero", és dir, un invent del liberalisme espanyol amb sucursal a Castelló, passat pel sedàs pudent i criminal del franquisme.

Bibliografia utilitzada

Aguilar Beltrán, José
"Cien años de Historia del Toreo en Castellón (1887-1987). I Centenario de la Plaza de toros de Castellón", autoedició, Castelló, 1987.

Alòs Ferrando, Vicente R. i Carmen, Castellet Alemany
"El ocaso del sistema canovista. Elecciones generales en Castelllón, 1903-1923", Diputació, Castelló, 1998.

Archilés Cardona, Ferran
"Parlar en nom del poble", Ajuntament, Castelló, 2002.

Cotrina Ferrer, José
"Castellón en 1885", en Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXV, 1949, pp. 265-274.

Díaz Manteca, Eugenio i Iglesias Díaz, José María (a) Arenillas
"Fiestas de Toros en Castellón", Castelló, Diputació, 1991.

Franch i Ferrer, Vicent
"El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923), l´aportació de Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) al nacionalisme valencià", volum I, Editorial Prometeo, València, 1980.

Garrido, Samuel
"Los trabajadores de las derechas. La acción social católica en los obispados de Tortosa y Segorbe (1877-1923)", Diputació, Castelló, 1986.

Gimeno Michavila, Vicente
"Del Castellón viejo", reedició de la Caixa d´Estalvis de Castelló, 1984, p. 228.

Martí Martínez, Manuel

"Cossieros i anticossieros, burgesia i política local (Castelló, 1875-1891)", Diputació, Castelló, 1985.
"La Diputació Provincial de Castelló en els anys inicials de la restauració", en Estudis Castellonencs, n. 4, 1987-1988.
"Aproximació al personal polític castellonenc de finals del s. XIX", Boletín de la Sociedad Castelloense de Cultura, 1990. Volum LXIV, pp. 433-464, 225-253 i pp. 369-402; Volum LXVI, pp. 161-181, 185-216 i 447-474; Volum LXV, n. 4, pp. 523-558.

Puig i Escoí, Aureli
"Les guerres carlines al Baix Maestrat i cobles carlines, polítiques, històriques i de bandolers", Antinea, Vinaròs, 2000.

Reguillo Simón, Germán

"El partido republicano de Castellón (1868-1936), de la extrema izquierda federal al centro político", Diputació, Castelló, 2001.

Índex

anterior:
Llibertat d’expressió a les parets de la Plana

següent:
Castelló. Republicanisme i catolicisme polític (I)
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent