DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #4 - tardor 03

APROXIMACIÓ HISTÒRICA A LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Escrits elaborats a contracorrent

"Aquest article està dedicat especialment a les víctimes de la repressió franquista, davant de l'oblit, l'ocultació i el no reconeixement de tants anys. D'altra banda, es dirigeix als polítics, sobretot a aquells que encara tenen la insensibilitat i la desvegonya de lloar la imatge i memòria del dictador Franco".
El nostre agraïment a les persones que ens han facilitat documentació.

Tota guerra civil suposa mort en els diferents bàndols. La nostra última guerra civil es va caracteritzar per l'eliminació física i l'extermini, la repressió no es va conformar amb empresonar als contraris i als seus partidaris. Durant els primers mesos, la major part de les morts ocorregudes al País Valencià foren causades pel conflicte, després l'extrema duresa de la repressió franquista seria la característica dels llargs anys de la postguerra. Si en un principi la població es va guiar pels mateixos instints fraticides i sanguinaris, després es va entrar en un procés estudiat, fred i metòdic, amb un objectiu que ja no era guanyar una guerra, sinó sotmetre el vençut i la fi de qualsevol oposició.

Amb la unificació del comandament sota el general Franco i l'acabament de la guerra, la repressió que començà durant el conflicte continuà fins a la dècada dels seixanta. Des de la presa de Castelló pels nacionals l'any 1938, la repressió durà fins 1956 pel que respecta a les execucions.

Amos absoluts de la situació crearen una xarxa des de la Capitania general de València amb delegacions a Castelló i Alacant on passaren pel tamís depurador a la població que havia actuat de forma activa i curiosament també passiva contra el Movimiento. Sota una façana legal, de forma ferotge i ordenada, s'efectuaven uns judicis sumaríssims en què no es justificava res perquè tot era resolt amb anterioritat. Es va crear la paradoxa que uns militars sublevats, després de la seua victòria mitjançant les armes, sotmetien a una població civil que havia defensat la legalitat i l'acusaren de sublevació armada, quan els sublevats eren ells, amb el resultat de condemnes de reclusió i mort.

L'aplicació de la Justícia del General Franco no es va basar en el càstig dels culpables d'assassinats durant la guerra, si de cas es pretenia?, es va fer en algun cas, però a costa de molts innocents. La qüestió és que es va considerar culpable a tots els que professaven unes idees contràries. Es pretinia véncer i sotmetre, no convéncer.

En cap moment es va alçar la veu en el bàndol nacional per a incitar a la moderació, més aviat al contrari des dels partes diaris i des de la Base Cinquena Queipo de Llano i Mola, establerts ja els plans preparatius del colp militar, consideraven necessari portar a terme una acció violenta amb l'objectiu de reduir el més aviat possible qualsevol intent d'oposició, empresonant els dirigents de partits i sindicats no afectes al Movimiento i aplicant càstigs. L'internament en camps de concentració de les restes de l'exèrcit republicà i d'una bona part de la població civil mostrava a Espanya i al món que Franco no estava disposat a la reconciliació dels dos bàndols. Per contra, el Govern de la República, ja la nit del 5 d'agost del 36, Indalecio Prieto reclamava la fi de les brutalitats.

Accés a la realitat històrica

Per accedir al coneixement de la realitat històrica i concretament al nombre de víctimes ha hagut molta dispersió. També hi ha un factor afegit de tergiversació dels fets per part dels guanyadors. Ocorre així en l'anomenada Causa General que publicà el Ministeri Fiscal on parla de l'horror provocat pels rojos per a justificar davant de l'opinió pública tots els crims depuratius que vingueren després. Vicent Gavarda ha realitzat un treball monogràfic centrat en el cas valencià des de 1938-56.  Aquest estudi exhaustiu, després d'una llarga i rigorosa recerca, documentalitza seriosament que el nombre total de morts al País Valencià per la repressió franquista ascendeix a 4.714, el 2,34% per mil habitants. Aquest és l'aspecte més important de la repressió per brutal i sanguinari, però no l'únic, cal afegir els maltractaments a presos, tortures, càstigs corporals, violacions, més les depuracions professionals i humanes al funcionariat públic.

Fent una mica d'història parlarem tot seguit primer de la repressió durant la guerra, per a tornar després a la portada a terme en la postguerra, objectiu prioritari d'aquest article.

La repressió franquista durant la guerra va passar per tres etapes. En la primera, els afusellaments es van fer en els carrers, eixides de pobles, cementiris, sense tràmits. En la segona s'instrueixen expedients als detinguts, sense prendre declaració les sentències de mort les signaven els militars sense unitat de criteri. La tercera fase, fins a la fi de la guerra i continuada després, es va portar a terme amb les paròdies dels judicis sumaríssims per consells de guerra. L'última confirmació de la pena de mort depenia exclusivament de Franco.

Durant la guerra la repressió republicana la portà a terme els Comitès del Front Popular, la justícia l'administraven els Tribunals Populars, però als pobles els milicians a les ordres dels comitès executaven directament. La repressió s'acarnissà amb l'església. L'església víctima, va saber després aliar-se amb Franco i va oblidar la seua representació cristiana i religiosa, per la qual té el seu origen i sentit. En l'última etapa de repressió franquista, els milers de morts no foren de grups incontrolats sinó que part de les autoritats militars posaren en pràctica una repressió abrumadora quantitativament i qualitativament, contra tota possible oposició de conducta i ideologia basada en la recerca d'arxius i fitxers en les poblacions conquerides: arxius de partits, sindicats, entitats públiques i privades, documentació personal… van ser analitzats detalladament. A la província de Castelló només es va sofrir de forma esporàdica la repressió dels primers mesos del conflicte unit a les conquestes de les poblacions. Es pot afirmar que la gran majoria dels executats ho foren en la tercera fase.

Sotmetiment i purificació

Hi havia un clima d'odi, tensió, denúncies i delacions, el govern de Franco incitava els veïns perquè així ho feren. Una nota del govern militar expressament demanava a "tota persona que conega un delicte portat a terme en la dominació roja té l'obligació de denunciar-lo al Cap del Sector segons el seu domicili, per complir amb l'esperit de Justícia que anima el nostre Caudillo". El procés fou penós i llarg. Purificació i trasllat dels vençuts, població civil i excombatents de l'exèrcit republicà per al seu internament en camps de concentració. Aquests recintes habilitats en diferents llocs de l'estat foren silenciats per les autoritats del Movimiento, foren monuments a la barbàrie i a la infàmia. A Castelló la plaça de bous hostatjà l'estiu de 1938 més de 1000 presos apilats. Al poble de Moncofa el recinte es situà a l'actual centre urbà de la platja del poble, els treballs històrics parlen d'una àmplia àrea, un camp obert a vora platja. Després d'uns mesos foren transportats al camp de concentració de Torres Torres a València. Els presoners portats a la presó acabaren sent executats, assassinats, després del seu pas pel camp, avui encara sense saber on descansen els seus cossos (Mediterráneo, 27/X/2002). Un veí de Castelló, brigadista de l'exèrcit republicà, donà testimoni del patiment, misèria i terror durant la seua estada en quatre camps de concentració, tres a França i un a Espanya (Mediterráneo, 27/X/2002).

La població sotmesa i reduïda suportà vexacions físiques i morals (presó, exili, mort). Quan alguns tornaven als seus pobles (de vegades, enganyats) van ser titllats de rojos i sotmesos a l'autoritat de les camisas viejas de Falange. Impunement foren objecte d'arbitrarietats, detencions, assassinats. Els excessos dels falangistes foren tals que el general Aranda una vegada preses les ciutats, arribà després a executar falangistes que realitzaven sacas en les presons sense judici previ. Aquesta era la situació dels carrers entre 1939 i 1940. Castelló havia estat presa per les forces nacionals el 14 de juny de 1938.

La Columna d'Ordre i Policia de València s'encarregava de traslladar vagons de trens plens de gent als camps de concentració. Els detinguts definitius anaven a parar als Consells de Guerra que es resolien en un breu i únic acte a la fi del qual es dictava sentència i s'executava. En molts casos no es considerava preceptiu escoltar l'acusat, només es precisaven dos testimonis de càrrec, altres vegades es jutjava en bloc. Dins del sector de Castelló es van fer judicis, a més de en la capital, a Vinaròs, Morella, Borriol, Almassora, Vila-real, Borriana i Segorb. Els piquets d'execució estaven formats per soldats de lleva, o per guàrdies civils. En les presons convivien enre 12 i 15 persones per cel·la en condicions sanitàries nul·les. La reeducació es mantenia a base d'assistir a missa com un acte de Servei per beneficiar-se de la magnanimitat del Caudillo.

Segons recullen els llibres  "Temps de quarentena" i "El libro blanco sobre las cárceles franquistas", un 24 d'abril de 1940 en la presó de Castelló es va executar a un pres en el mateix pati com a càstig perquè es va negar a agenollar-se. Una comissió inspectora de la direcció general de presons, no estant d'acord amb la lleugeresa de la sentència, ordenà l'execució de 25 presos més l'endemà. Cert nombre de presos polítics havien manifestat la seua condició de no creients demanant no ser obligats a assistir a missa. No es va fer cas de la seua petició humiliant-los i tractant-los d'insolents. Un diumenge durant la missa quan van donar la senyal d'agenollar-se van restar drets, els van traure a cops de puny i acabada la missa se'ls va afusellar davant la resta de reclusos.

Les Lleis

Totes aquestes arbitrarietats s'emparaven sota la promulgació de lleis i decrets successius entre els quals es pot ressaltar entre molts la primera mesura presa per la junta de Defensa Nacional el 28 de juliol de 1936 que declarà a tot el país en estat de guerra quan no era així, i tots els delictes foren sotmesos al Còdig de Justícia Militar per mitjà el ja esmentat procediment de Judici Sumaríssim. Cal destacar també la promulgació de la llei de Responsabilitats polítiques en febrer de 1939, la qual es va sumar als Consells de Guerra, i fou l'origen i causa de la majoria dels processos fets a la postguerra. Publicació de decrets de supressió d'activitats polítiques sindicals (partit únic Falange y las Jons), control de premsa, posada en vigor la pena de mort condemnada per la República i l'anul·lació de les lleis del Parlament de Catalunya. Com a col·lofó la llei de Seguretat de l'Estat. La llei de responsabilitats polítiques va perdurar fins l'any 1966. En 1969 van prescriure els delictes però únicament referits als de la guerra, no als posteriors, fet que va suposar un ajust de comptes diferit.

L'oblit

En record a les paraules d'Azaña ni la repressió popular acabaria amb els enemics de la República ni la del règim de Franco amb els seus opositors. Però per si de cas el franquisme s'encarregà de recodar de forma lapidària a aquells que segons la seua propaganda havien mort por Dios y por España i va sumir en la foscor  a aquells que el matex règim havia eliminat. A dia d'avui el govern democràtic vol perpetuar la foscor. Després de 50 anys existeixen reticències per a condemnar el dictador i els seus crims comesos amb fredor, quan tota confirmació de pena de mort depenia d'ell exclusivament. El Ministeri d'Educació, Cultura i Esport un any més ha donat una quantiosa subvenció a la Fundación Nacional Francisco Franco, una entitat que inclou entre les seues activitats l'exaltació de la figura del dictador. El govern dóna diners públics a una fundació privada propietària de documents d'alt valor històric que manifesta una actitud opaca perquè els arxius siguen d'accés públic, de manera que diferents historiadors han denunciat la impossibilitat d'accedir-hi. La subvenció d'aquest any ascendeix a 26.690 euros, la segona més alta donada a entitats privades. Al setembre de l'any passat, el PP va utilitzar la seua majoria absoluta per a impedir la iniciativa de l'oposició per a la retirada d'aquesta subvenció i van permetre que la fundació rebés més de 41.000 euros anuals assignats des del 2000 (EL PAÍS, 26/VIII/03).

Per contrast, es descobreixen fosses comunes per excavacions de particulars, ja que l'Estat no financia aquests treballs. El govern espanyol ha desoït la petició de l'Agència de Drets Humans de les Nacions Unides d'ajudar els familiars dels desapareguts a trobar els seus cossos. Cossos humans sense dret a un soterrament digne per a les seues famílies. Ací a Castelló, a la zona limítrof amb Terol es troba el poble de el Toro. Quan tot va acabar, (en referència al combat d'agost de 1938 en el Barranc de el Toro), les víctimes del combat van ser soterrades dins del recinte. Segons els testimonis recopilats al llibre "Las fosas de Franco. Los republicanos que el dictador dejó en la cuneta" (2003), assenyalen que en una improvisada fossa hi ha algunes dotzenes de combatents republicans. A les comarques de Castelló s'ubicaren a més fosses comunes al cementiri de la capital i a localitats com Vila-real, Borriana o Llucena. Es pretén mantenir la foscor, l'ocultació, el no reconeixement. S'ha de recórrer a iniciatives privades, programes divulgatius. Paradoxalment es critiquen i es jutgen dictadures d'altres països i es fa el cec davant d'allò propi.

"Franco ens va traure la paraula i la memòria, i la va substituir per una història totalment esbiaixada. Cal recuperar la memòria, perquè el protagonisme dels vençuts no sols ha estat oblidat pel franquisme, sinó per la societat espanyola" (Castilla del Pino). Les víctimes s'ho mereixen.

*Per a saber més: Vicent Gavarda (1993): Els afusellaments al País Valencià; Josep Ballester (1992): Temps de quarentena; Angel Suárez-colectivo 36: El libro blanco sobre las cárceles franquistas; Emilio Silva i Santiago Macías (2003): Las fosas de Franco. Los republicanos que el dictador dejó en la cuneta; Mediterráneo (27/X/2002); El País (26/VIII/03). 

Índex

anterior:
El negoci de la política

següent:
Presons: ni Albocàsser ni enlloc
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent