DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #9 - hivern 05

L'ANTICLERICARISME, UN FENOMEN EN SI MATEIX

Escrits elaborats a contracorrent

L'anticlericalisme resulta una estructura social, política i moral, una resistència activa. La dreta catòlica mai ha estat en la nostra història un exemple d'acceptació de la voluntat popular, quan la té o l'ha tingut aleshores parla de persecució davant la di-ssidència (actualment si es precís parla de democràcia, paraula ja tan gastada), però quan perd poder o preveu poder perdre'l, recorre a qualsevol tipus de força, quan més sibil·lina millor (si pot) en defensa dels seus interessos. Encara són capaços d'utilitzar fal·làcies en el seu discurs sense avergonyir-se'n.

L'explicació del fenomen de l'anticlericalisme com a fet il·lògic i passional és un punt de vista reaccionari i contraproduent, no és una explicació en si mateix. L'extensa bibliografia d'autors eclesiàstics fa referència a una persecució religiosa durant la segona República i la guerra civil, considerant l'anticlericalisme un fenomen irracional. Tota la història conservadora el considera un fet propi de la incultura del poble baix. D'altra banda, es considera també com a fenomen de manipulació de masses d'idees procedents d'elits intel·lectuals. En opinió d'alguns historiadors la revolta anticlerical va servir per a dissipar un moviment revolucionari. Els lerrouxistes encarrilaren la revolta cap a l''incendiarisme' per desfer el perill socialment subversiu.

La interpretació d'aquest fet com una cosa retrògrada ha resultat molt perjudicial per a l'explicació del moviment anticlerical. Hi ha un fet sempre constant i repetitiu a la nostra historia, l'abús de poder del tipus que siga, llavors quan la gent arriba a un punt de saturació i d'impotència, lògicament sorgeix la violència. En esclatar eixa violència manifestament o subtilment creada amb tota la impunitat, aleshores esdevé la reacció d'escàndol, condemna i culpabilitat obviant les causes, és a dir, sense cap mena d'anàlisi efectiu, tal vegada no interessa.

Hi ha unes variables menyspreades, cal repensar aquest tema en termes cultu-rals i de valors simbòlics, allò permet apropar-nos a l'explicació del problemes en si mateix.

L'anticlericalisme és massa complex per a fer un sol tipus d'explicació (política, social, econòmica o cultural), és tota aquesta multiplicitat de factors que inte-ractuen en la seua conformació i no tots tenen el mateix pes específic. Una explicació política vindria a ser el conflicte entre classes socials, la rebel·lia davant un ordre injust, representat per l'Església Catòlica legitimant moralment el sistema. L'atac s'explica per la traïció d'aquesta als seus principis i l'aliança amb els més forts, el seu paper en la societat i la política de l'estat d'aquests dos últims segles. El seu poder fàctic no sols com a símbol sinó també com un enemic real dels anticlericals.

La complicitat de l'Església amb el latifundi, els carlins, l'absolutisme, la burgesia, la Monarquia i amb la sublevació militar. Tot això a més no s'acompanya d'un major contacte amb la realitat social d'una població. El ressentiment creat per un paternalisme que predicà el conformisme i la justificació de les desigualtats socials, el manteniment de la ignorància i la superstició, tot era un sediment anticlerical. L'Església condemnava la democràcia i el moviment progressista, animava als bàndols integristes. No es comunicava prou ni adequadament amb els sectors populars.

A banda d'aquestes qüestions en l'anticlericalisme també es detecten fortes actituds cristianes en els retrets fets en eixa traïció a l'Evangeli, en eixa traïció a si mateixa. És cert que les interpretacions ideològiques donen resposta, però caldria preguntar-se sobre els límits de la ideologia en els moviments anticlericals. En quina mesura el racionalisme, el materialisme, podien influir en les masses protagonistes d'aquestes accions?

Doncs bé, parlaríem de l'anticlericalisme intel·lectual i del popular. Per una part, unes idees inherents de la tradició popular, i per altra unes reelaborades per les elits cultes. Després es produeix la seua interrelació dialèctica. Des de l'Edat Mitjana hi ha un sediment d'anticlericalisme en les classes populars, era una cultura de resistència, es manifestava en refranys, burles, irreverències, festes (Carnestoltes). No podem deixar d'esmentar la influència de la Inquisició i el seu pòsit cultural i simbòlic, aquest corrent a finals del XIX i principi del XX confluirà amb les idees derivades d'una tradició intel·lectual contra l'Església durant els dos segles, plena d'ideologies liberals i de noves ideologies revolucionaries (socialisme, anarquisme), una convergència entre la cultura popular, les seues protestes i subversió de l'ordre amb les doctrines de les elits progressistes, una convergència amb la dimensió cultural i simbòlica.

Aquesta convergència dóna lloc a un imaginari popular on es barregen antigues tradicions i idees modernes. Les raons ocultes estratègiques de l'anticlericalisme es troben en la forma de ser i actuar de la institució religiosa i la seua cultura amb un poder simbòlic arcaic amb tots els seus missatges repressius, dels que parlarem breument, citem com exemple, el domini de la dona, identificada pel discurs religiós com a obstacle d'avanç històric i de progrés, per altra banda el catolicisme popular amb el culte marià, màxima expressió del poder femení. Batalles dels fronts simbòlics culturals, on es manifesten els enfrontaments violents.

També importantíssim és l'escola, els llibres, publicacions. L'espai urbà (estàtues, noms de carrers etc.). La vida domèstica, la decoració. Les festes, processons, els enterraments civils i religiosos, tota una simbologia perdurable fins avui i el seu poder gens menyspreable, en cap moment s'ha de relativitzar.

La burgesia catòlica s'apropia de l'Església del poble i de les classes més pobres, així fa una purgació i una justificació davant de Déu i de la societat, amb la ca-ritat i obres benèfiques com a rentat de cara, tot i que és evident quin es l'autèntic fons. L'apel·lació a la resignació cristiana i al conformisme. Tot aquest imaginari és anterior a qualsevol argument, després quan es reelabora es relaciona amb el poder econòmic i s'ataca a l'Església com a símbol. Si l'Església no s'haguera venut al poder econòmic i polític, les classes pobres hagueren pogut crear un imaginari on la sublimació i la resignació cristiana gaudira de cert sentit.

A dia d'avui (recollint les paraules de Vicenç Navarro) de nou els dirigents de l'Església catòlica espanyola fan una crida per lluitar contra els infidels com abans contra els rojos. El president de la Conferència Episcopal en un congrés religiós recent (El País, 15-10-2004 ) diu el següent: "Si, llegará el día ardiente como un horno, en el que los malvados y los perversos serán la paja, en el que no quedará de ellos ni ramas, ni rastro, en cambio a los que honran el nombre de Dios, los iluminará un sol de justicia que lleva la salud en las alas". Això és fruit d'un fonamentalisme molt preocupant, la percepció malèvolament errònia d'una persecució de l'Església pel Govern. Hi ha una incomprensió del significat de la democràcia, acusant al govern de governar segons els desitjos de la majoria. D'altra banda, el vicepresident de la Conferència Episcopal sosté: "A la hora de governar no pueden ser las mayorías los últimos criterios para decidir lo que es bueno y lo que es malo, sino los criterios morales objetivos, aceptados y aplicados por una conciencia recta, junto a la ponderación prudente de las circunstancias sociales" (La Vanguardia, 13-11-2004). També diu: que "la Iglesia es la autoridad delegada por Dios para decir lo que es bueno y lo que es malo, que aunque oficialmente la transición política se hizo en forma de reconciliación, en realidad los años de democracia han permitido el desarrollo de una mentalidad revanchista según la cual los vencedores de la guerra eran corruptos e injustos, mientras que la justicia y la la solaridalidad estaba en el campo de los vencidos".

Aquestes paraules són l'exponent de com estan les coses a l'Estat espanyol encara, en tot cas "revengisme" seria portar als responsables de crims contra la humanitat als tribunals internacionals (evidentment tampoc seria "revengisme"), però resulta delirant la supèrbia de negar qualsevol tipus de reconeixement i la seua incapacitat per a demanar perdó humilment, més tractant-se de l'Església que predica tot el contrari. L'Església a la nostra història no sols va recolzar el cop d'estat i va ser l'eix de la Dictadura, a més a més davant de les mesures de la no confessionalitat de l'Estat establerta a la segona República l'any 1931, així com l'eliminació de la subvenció del clergat, la introducció de l'avortament, el matrimoni civil i l'escola pública laica, va demanar obertament i públicament per part de diverses autoritats eclesiàstiques un alçament militar.

De fet, quan va ocórrer, fracassant al principi darrere la victòria del govern del Front Popular, molts sectors populars atacaren les Esglésies assassinant capellans, la majoria dels quals ho va ser al període postcolpista. Aquest fets son de vital importància a l'hora de comprendre el fenomen de l'anticlericalisme i la violència desencadenada; sense que això supose una justificació d'aquesta violència com la de cap altra, sí dóna una explicació de la realitat història i social de l'època. Per tant, la situació actual s'explica a partir de tota una trajectòria d'esdeveniments. Uns orígens, que continuarem analitzant als propers dossiers en els corresponents capítols dedicats al nacionalcatolicisme i a la seua herència a dia d'avui, on ens deturarem en la figura del bisbe de la diòcesi de Segorb-Castelló.

Índex

anterior:
Brigades Internacionals a Benicàssim
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex