DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #1 - hivern 02-03

APROXIMACIÓ CRÍTICA A LA CIUTAT DELS DESGAVELLS

Escrits elaborats a contracorrent

Si fem cas a la guia turística oficial a Castelló trobem un paisatge que ens convida a passejar entre sorprenents edificis modernistes, comerços de tall actual i importants monuments gòtics i renaixentistes. Poble de fondes arrels conservadores, continua el llibret, exterioritza el seu amor en diferents festes, processons i actes de devoció cristiana. Una experiència que ens sorprendrà gratament.

Algú havia arribat tan lluny a l'hora de vendre un producte?.

Però be, per començar cal que ens situem. Per a un arquitecte, caminar per aquests carrers, i sentir tanta passió per una ciutat en mans dels interessos especulatius, cada vegada amb menys espais verds i amb més places de dur i pur ciment, tal volta el porte a un curs d'autoestima. Recordem encara que siga per pura curiositat que Castelló és estudiada per arquitectes en diferents Universitats del món com a exemple urbanístic a no seguir. Per al cap d'una ciutadania tan conservadora, amb unes arrels tan fondes, assumir algunes obvietats suposa tot un repte.

Amb una sola zona verda de 7 hectàrees - el Parc Ribalta - dins de la capital, pulmó de la ciutat, Castelló rep homenatge a molts d'aquells horrors arquitectònics i urbanístics que encara avui entrats en el segle XXI, perviuen en tots els cops d'ull possibles. Per una banda rep homenatge intentant legalitzar les barbàries i per altra creant de noves: l'única ciutat amb museu de l'antic emmurallat - muralla inclosa - que funciona com a pàrking privat (Plaça de les Aules). Entens ja per què desgavell?

Un cop d'ull al passat. Un poquet d'història

En els darrers 15 anys de la vida del cabdill es van produir tot un seguit de transformacions que van canviar tant la forma com el fons d'una societat predominantment agrària. Aquest conjunt de canvis econòmics, demogràfics, culturals... van mudar la configuració d'una terra que es va veure abocada a les necessitats d'una societat industrial.

La industrialització a més de suposar l'hegemonia de l'activitat industrial sobre l'agrícola va produir un conjunt de transformacions socials, econòmiques i polítiques que van anar teixint el panorama actual. En tot el País Valencià degut a un període expansiu del capital durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta, es van produir modificacions en el patró territorial, urbà, demogràfic, cultural, ecològic, econòmic... . L'Estat espanyol passava els 20 anys de dictadura i sortia d'un període d'autarquia, aleshores es va aprovar el pla d'estabilització de l'any 59, principal factor d'aquest conjunt de canvis. D'una època d'intervenció governamental en tots els àmbits es va passar a un procés d'industrialització en què l'excedent de mà d'obra procedent de l'agricultura es va convertir en tot un moviment de població des del camp cap a les zones comercials i industrials.

Ja en l'any 1963 quan la ciutat sobrepassava de lluny els 50.000 habitants, la classe política aprovà un nou pla d'ordenament urbà. Sense cap tipus de control sobre la verticalitat dels edificis, ni de l'avanç, la direcció i la forma del creixement urbanístic s'anava furtant a poc a poc la personalitat de la ciutat, fins al punt de ser coneguts pels especialistes d'arreu del món pels desgavells urbans.

Aquest nou paisatge responia tant a la tendència del capital com que contestava als interessos d'il·luminats governants. Llavors aquests canvis van engendrar un desenvolupament urbà que va degradar la identitat de la ciutat, al mateix temps que uns grups concrets s'anaven enriquint. En el camp no estan les empreses, ni el turisme, ni els serveis, ni les infrastructures, ni els espais per al poder polític i financer. Els treballadors i les treballadores, consegüentment, han anat aglomerant-se en les zones on es concentren els mitjans de producció, les zones on localitzem les ofertes de treball. Amb aquesta dinàmica la ciutat va doblar la població en 20 anys, i s'anava formant a cops de desgavells una nova identitat. Entre el conservadorisme i la modernitat, ni poble ni ciutat?.

Tot aquest procés va provocar que el sector de la construcció augmentarà fins a punts difícilment igualables: 2.500 empreses i 5.200 treballadors, majoritàriament immigrants, en l'any 67. Unit a aquest procés s'ha de mencionar el boom turístic de la dècada dels 60 que també va contribuir al creixement del sector de la construcció ocasionant una impressionant especulació de sòls i de negocis immobiliaris, i que perfilava un dels sectors més recolzats i promoguts actualment per la classe política. En la costa de Benicàssim l'any 69 es concentraven més de 50.000 pixapins, quan abans del 65 les inversions no havien quallat i poca gent pensava la magnitud del fenomen turístic, alhora que pocs valoraven les conseqüències que ocasionaria.

Tornem al present

Molts són els que defineixen el moment actual a les terres d'aquestes comarques com una nova fase d'expansió capitalista o d'expansió industrial. De nou el turisme i el sector ceràmic sempre atents en fer créixer els seus beneficis, no sols es veuen en un context polític i mediàtic propici per continuar aplicant la lògica patronal sense dissidències, sinó que a més es beneficien d'un context mundial coincident amb els seus interessos particulars. És ben cert, que els capitalistes de dins i fora de l'Estat han trobat en la nostra terra un filó per al món dels taulells i tot el que l'envolta, a l'igual que per al turisme, pel que pocs factors fan preveure algun tipus de transformació radical tant en els valors i objectius com en el caràcter de les relacions laborals que es practiquen. Podríem parlar més bé d'una regressió a nivell de drets laborals, de consciència col·lectiva de classe o de ciutadania que ajuda molt a sostenir un model liberal sense cada vegada menys tipus de control polític, i per descomptat, democràtic - el que exerceix el poble -, sobre els recursos i la riquesa d'aquestes terres.

Un dels fonaments que argüeixen els dissidents del capital per parlar d'expansió capitalista té molt a veure amb allò que des de fa uns anys enrere coneixem com globalització econòmica: la fase actual de dominació capitalista. De nou allò privat triomfa, la imatge dels empresaris ha eixit reforçada, els drets de nou s'han de reivindicar i poc s'exerceixen: temporalitat, contractes il·legals, salaris baixos, jornades interminables, hores extra sense pagar... estem situats en un espai on podem localitzar moltes de les problemàtiques comunes arreu del món, així com comuns són els objectius dels agents d'aquestes problemàtiques, per al màxim guany tot val, i tot és tot, per més regressions en drets laborals, protecció social o cost ambiental.

Ara trobem pobles com Vilafamés, Cabanes, Vall d'Alba o La Pobla Tornesa que ja porten uns anys dins d'un període d'industrialització que facilita la col·locació dels més joves en el sector, trobant llocs directament en les fàbriques. Aquest nou procés té tots els trets de continuar en creixement, ja que els terrenys del Pla de l'Arc tenen milers de metres quadrats a preus molt més barats que les zones tradicionalment industrials, a més la inversió pública en infrastructures per a transports, carreteres o l'aeroport projectat, són factors que apuntalen aquesta dinàmica.

De fet, avui més que mai, fruit en gran mesura d'una lògica radicalment economicista, podem parlar d'un renaixement de l'esperit d'il·luminats governants en matèria d'urbanisme.

Prop de 200 veïns de la zona sud oest de la ciutat expressaren el descontent a unes polítiques fetes a esquenes de la ciutadania. Així, el dijous 8 de Febrer 02 en el ple en què l'Ajuntament va aprovar l'adjudicació a Vistamar del Grup GiC, la urbanització de 60.000 metres quadrats, els veïns i les veïnes afectats i afectades mostraren el seu rebuig a l'alcalde i al regidor d'urbanisme, ambdós amb interessos en espais vorera de la zona, alhora que l'alcalde manté connexió amb l'empresa urbanitzadora on treballa com advocat el seu fill.

Aquesta protesta evidencia el que per a molts és tot un atemptat a la història d'aquesta terra, ja que es vol urbanitzar en una de les últimes zones de masets que recorden aquell Castelló d'adès. El periòdic El Punt no dubtava en qualificar tots aquests masets i el pla de l'Ajuntament com el Cabanyal de Castelló, i per això, mai unes protestes contra un model d'urbanisme especulador i tan desbaratador s'han considerat tan legítimes i han aconseguit fer confluir sensibilitats tan dispars en torn a l'últim desgavell de la nostra ciutat.

Darrere aquests conflictes d'interessos s'aparenta un esperit de ciutadania que posa en dubte el desenvolupament de la ciutat, i queda palesa la manera de fer dels il·luminats propietaris del monopoli de l'autoritat local. El País va publicar en la seva secció autonòmica (15/3/02) que la meitat del sòl adjudicat en Castelló mitjançant l'agent urbanitzador s'ha atorgat al grup de Lluís Batalla, més d'un milió de metres quadrats.

Es capta per què diem que retorna l'esperit il·luminat de la classe política per enriquir -a grups concrets de la patronal- i enriquir-se a costa dels nostres recursos i riqueses, al cap i a la fi, de la nostra identitat?.

En mans de polítics i empresaris.

L'enfocament de l'autoanomenat òrgan garant de la democràcia més propera al poble queda patent al seu portal a internet. "L' Ajuntament és una gran empresa de serveis, propietat de tots els contribuents, gestionada pels seus representants democràticament elegits a través de les urnes. És l'Administració més pròxima a l'administrat, i per tant, s'ha de donar a conèixer amb el màxim detall.". La mirada des d'un enfocament empresarial de les institucions de l'Estat, recorda eixa manera de fer del conservadorisme, de connectar el món de l'economia i els seus valors, sense vacil·lacions ni dubtes, a la resta d'espais de l'ordre social.

El vocabulari de l'Ajuntament - empresa, gestió, administrats i administradors, contribuents - respon a un model teòric que intenta construir una imatge de la classe governada pròxima a la imatge de l'empresari. Model difícil d'aplicar als assalariats pròxims a la pobresa, i que es fonamenta en una concepció quasi darwinista social. La relació entre capital i govern local, ha portat fins i tot a la premsa discrepant (almenys així ho manifesta la dreta en el poder) a publicar la descarada connexió i la inexistent línia divisòria entre polítics i empresaris. Les nombroses vinculacions empresarials del govern: dels 89 candidats en les últimes eleccions del 99, informa el periòdic Levante (3/6/99), almenys una vintena realitza o realitzava activitats comercials. El frenètic ritme empresarial toca sostre amb Ricardo Costa, (germà del secretari d'Estat?). Membre dels consells d'administració de les firmes Cas Legis i Tecnogestión Inmobiliaria Levantina, és, a més, administrador únic d'una immobiliària que porta el seu nom.

Carlos Fabra: PLANNING Y PROMOCIONES, SL. COCINA RIOJANA DE VANGUARDIA, SL.

Ricardo Costa Climent: CAS LEGIS,SL. TECNOGESTIÓN INMOBILIARIA LEVANTINA, SL. INMOBILIARIA RICARDO COSTA, SL.

Així i tot, el missatge del llibret turístic és el que prospera i cala per aquestes terres. Província situada entre les zones líders de l'índex de desenvolupament regional, es troba en el sisè lloc en qualitat de vida laboral. Tot un èxit estadístic que permet a més d'un empresari i a més d'un mitjà de comunicació assegurar que "Castelló se'n surt en creixement econòmic, prova d'açò és la plena ocupació".

Analitzant per damunt aquest tipus d'afirmacions ens trobem que arran la publicació d'evidències per part de l'INEM durant l'any 2000 el 42,18% dels contractes -67.696 persones- foren eventuals per circumstàncies de la producció, el 27% -43.337 persones- foren contractades per obra i per servei, i un 11,4% -18.367 persones- foren contractades temporal a temps parcial. Áleshores trobem que més del 80% dels contractes foren temporals. Segurament fins a l'Organització Internacional del Treball, tinga les seves reticències a l'hora de manifestar que Castelló se'n surt. A sobre a data del 31 de desembre del 00, hi havia 8.653 aturats i aturades, i el propi INEM reconeixia que la xifra va en augment. D'aquestes estadístiques s'interpreta que els més desafavorits són els joves entre 25 i 34 anys (35,04% homes i 40% dones), i en sobre mesura les dones joves: el 64,7% d'atur es situa entre aquestes. També tenim coneixement que al País Valencià el sou femení és un 29,6% inferior als homes, i que als Països Catalans de cada cent assalariats a temps parcial, vuitanta són dones, i aquestes freqüentment són les feines més insegures, inestables i fràgils, és a dir, les precàries.

Entre els discursos de tants tècnics i especialistes de la cosa pública no es menciona eixa perifèria - destacant la zona oest -, format per grups de persones a la recerca d'un sostre, vivint sense aigua ni llum, en xaboles o a l'aire lliure. Segons Càritas Diocesana hi han 20.000 persones que malviuen amb menys de 20.000 pessetes al mes. Un col·lectiu format bàsicament per immigrants, pensionistes i persones sense sostre que viu en condicions de severa pobresa. Tot un contrast amb els missatges de polítics i empresaris que repeteixen en els mitjans de comunicació "Castelló se'n surt en creixement econòmic". A sobre, altre col·lectiu format per 100.000 persones arreu de la província viu amb menys de 100.000 pessetes al mes, ingressos inferiors al 50% de la renta mitja provincial (201.253 pessetes al mes segons l'Anuari estadístic del País Valencià any 2001).

El passeig és una de les millors activitats que pots practicar: podràs passejar per la perifèria entre delicades xaboles postmodernes, o pel centre i contemplar tanta prolongació mètrica de ciment. Dins de la ciutat, la zona centre de la ciutat, des de la plaça Maria Agustina fins a la Plaça la Pau i la Porta del Sol, alhora de ser residència de la burgesia i de la incipient classe mitja, és zona comercial i espai on es desenvolupen aquelles tasques relacionades amb les noves necessitats del capital: oficines de multinacionals, assessories laborals, sala de borsa, les mil i una banques,... . La Macdonalització de Castelló, com el bon all i oli, està lligant.

Si en la U.E. hi ha 35 milions de pobres i al voltant de 18 milions de persones estan en l'atur. Si a l'Estat Espanyol hi ha 8 milions de pobres. Per què els polítics i els empresaris parlen triomfalment de Castelló?. Realment es viu tan bé?. Es creuen que no ens hem assabentat qui acumula la riquesa, de la seua situació privilegiada? O simplement és per poca vergonya?.

El discurs oficial pateix una incapacitat crònica per a parlar de les causes de les desigualtats, exhibint únicament els efectes d'aquesta (pobresa, riquesa). Atribuint la responsabilitat del fenòmens socials a la mare natura, {anàlisi determinista: els anomenats pobres estan incapacitats per a desenvolupar-se per la seva pròpia natura i virtut, desenvolupament vinculat a aspectes personals, anàlisi quasi racista de les persones. La pobresa-riquesa és pura genètica} els desequilibris són assimilats per la ciutadania, fins al punt d'immunitzar a la població sobre el contorn més proper amagat darrere l'opulència de la societat de consum. Alhora i deliberadament existeix una preocupació per socialitzar les aspiracions i ambicions individuals com el camí cap al triomf personal. El paper de la població castellonenca es redueix a una cursa on els problemes no són més que situacions dificultoses de corredors i corredores de fons en competició: a per l'èxit o pel fracàs. Amb aquesta promoció d'un individualisme extrem, s'apuntala la tendència generalitzada de conformisme social, i de retruc, s'impedeix una visió social, que es qüestione els perquè de la condició social, econòmica, cultural... de la nostra existència.

Què passa amb els pobles?

Encara són molts els que recorden amb nostàlgia el Castelló d'adés. Els desgavells dels anys 60 pareixen reflexos del desequilibri que es dóna a nivell territorial. Mentre un edifici de 23 plantes té per veí per una banda una casa de dos plantes, i una de tres per l'altra, la ciutat productiva s'aglomera i l'interior sembla desèrtic; de persones, per descomptat.

Avui en dia quasi la meitat del món viu en grans ciutats. "Les activitats considerades rellevants per al capital global passen a desenvolupar-se sobretot en les grans àrees metropolitanes." (Abriendo brecha, Contra el FMI i el BM?)

Segons reconeix la pròpia Comissió Europea la posada en marxa de l'euro causarà "una major dualització (i desequilibri) del territori de la U.E., i un augment de la marginació de les àrees menys preparades davant aquesta competència incrementada (...). Les regions, ciutats i territoris competeixen entre si per tal d'atraure les activitats econòmiques, treball, infrastructures...(...) I aquesta competència pot generar una polarització entre ciutats perdedores i ciutats guanyadores" (RMOTUE, 1997). Per deducció sabem que l'euro impulsarà encara més la fugida dels pobles, i la concentració de la població en l'espai adient per a la competitivitat: les ciutats.

Aquesta tendència ve de lluny.

En els últims 50 anys, al País Valencià, s'ha triplicat el nombre de municipis de les comarques de l'interior, en què les defuncions superen als naixements (Informació: Universitat d'Alacant, professor de Geografia Humana, Salvador Palazón), i on es pot preveure un futur on comarques, que ara semblen un desert demogràfic, ho seran totalment en qüestió de desenes d'anys. A Castelló trobem quatre comarques (Els Ports, Alt Maestrat, Alcalatén i Alt Millars) amb menys de 10 habitants per quilòmetre quadrat. A més, els Ports i l'Alt Maestrat han perdut la meitat dels habitants censats. Malgrat que la U.E. és l'espai més urbanitzat del món, els pobles de l'interior porten un ritme de creixement vegetatiu negatiu que els situa entre "les ciutats perdedores". Informa Càritas Diocesana que la marginació social s'accentua especialment en els municipis més xicotets de l'interior. La manca de recursos econòmics, d'equipaments i els escassos mitjans condemnen a aquestes poblacions a la resistència més ferotge o a la desaparició.

L'èxode cap a la ciutat que com explicàvem abans va començar cap als anys 60 i 70, alhora que coincideix amb el boom urbanístic de la mateixa, mostra un fenomen que es repeteix en tota la població rural de l'Estat espanyol, la qual representa ara mateix un gran contrast: el 8% de la població i el 70% del territori. A hores d'ara amb la unió monetària el futur del món rural continuarà amb un creixement vegetatiu negatiu, que sentència a nivell estatal la ruralia.

Malgrat aquest panorama plantejat, la U.E. porta endavant una política que també intervé en les migracions forçades cap a les ciutats. El País Valencià, al ser una de les zones menys desenvolupades de la U.E., pot accedir als Fons de Desenvolupament Regional (FEDER). El fet de no arribar a assolir el 75% del PIB de mitjana europea permet utilitzar els anomenats fons estructurals o fons de cohesió (al País Valencià trobem per exemple els plans Leader i Proder), que pretenen garantir les inversions en aquestes zones, per tal de "salvar-les". Segons el professor de Geografia Humana, Antonio Martinez Puche "(...) en l'àmbit d'influència del Ceder Aitana la tendència és quelcom més optimista", va informar al periòdic "El País". Ara bé, cal matisar que es dedica un 1,38% del PIB de la U.E. en aquests fons econòmics, i que a poc a poc es van reduint, pel que la marginació i la desigualtat no tenen motius per deixar d'incrementar a tota velocitat, especialment entre els camperols i la població rural. També l'ampliació de la U.E. suposarà la finalització d'aquests diners que hauran d'anar destinats als països de l'est amb situacions més extremes.

Sorprèn eixa capacitat per atribuir-se la resolució i definició dels problemes, imposant criteris sense parar esment en l'opinió de la població implicada. Per una banda, sembla una anàlisi basada en el sentiment de culpabilitat d'un model que liquida la vida de les comarques de l'interior, i per altra banda evoca eixa actitud paternalista amb els pobres representats ara mateix en els pobles. Actualment, des de l'enfocament expressat, el futur s'aparenta escàs i els pobles més desterritorialitzats -els que més però no pas els únics- hauran de seguir el model que la ciutat imposa i ajustar-se a les seues necessitats, les del capital transnacional: fer de l'espai rural un lloc de benefici i guany o desaparèixer i mort.

Índex

anterior:
El telepredicador local

següent:
Reflexions des de la perifèria
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent