DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #5 - hivern 04

ELS INVISIBLES: UN ACOSTAMENT A LA ITÀLIA DE L'AUTONOMIA

Escrits elaborats a contracorrent

A l'hora d'acabar de perfilar aquest petit dossier sobre els 70, ens semblava interessant acostar per aquestes terres un episodi com el de la Itàlia de l'Autonomia. I ho fem prenent com a fil conductor la novel·la de Nanni Balestrini que aviat veurà la llum en català de la mà de la nova editorial barcelonina La Jamància. Parlem d'Els Invisibles. Grazzie mille a Raffaele per la revisió.

Introduir-se a la novel.la de Balestrini suposa implícitament un apropament als diferents processos econòmics, polítics i socials que es donen a Itàlia entre finals de la dècada dels 60 i principis dels 80. Difícilment es poden entendre els moviments que es relaten al llibre sense tenir en compte aspectes com la industrialització o la immigració que desplaçaria milions de persones des del sud d'Itàlia cap al nord, en una situació que sovint es presentava com caòtica: problemes de vivenda o escola que desembocaven en fortes tensions socials:

La gente nacida por aquí de familia de aquí es todavía menos es la mitad la otra mitad es gente que vino de fuera que vino aquí en oleadas sucesivas primero los vénetos que yo no vi llegar luego los del sur los charnegos como siguen llamándoles aquí llegados como las moscas familias enteras pueblos enteros (...) ellos hacían cola frente a la puerta del cura mientras la gente del lugar no les aceptaba no quería saber nada de ellos les parecían demasiado diferentes de ellos (...) [1]

I és que aquell país que havia demostrat una marcada arrel rural abans de la II Guerra Mundial, trobem com a partir del 1945 experimentaria un desenvolupament industrial més que sorprenent, especialment a la zona nord, just on se situa l'escenari de Los Invisibles. Àrees com Torí, Milà o Gènova esdevenen motor econòmic a partir d'empreses d'origen familiar com els Agnelli (Fiat), Mattei (Agip), Pirelli o Olivetti que aviat començarien a forjar els seus holdings. Aquest desenvolupament industrial, com dèiem abans, aniria acompanyat com a conseqüència d'un fort èxode rural que va assentant-se als grans cinturons industrials.

Els Invisibles ens situa al que s'ha anomenat el "llarg 68 italià". Un 68 que duraria més d'una dècada i que alguns autors estiren fins el 1982. Més concretament al que s'ha anomenat la "segona embranzida" de conflictivitat i protestes, a mitjans i finals dels 70. El 1968, a Itàlia, com en altres punts d'Europa, va sorgir un cert sentiment de viure un moment de potencial revolució, la qual cosa suposaria el naixement de nombrosos grups de caire leninista, stalinista, anarquista i així com el que es va anomenar l'àrea de l'autonomia. Grups que anirien configurant la "nova esquerra" italiana, d'un potencial que sobrepassava tant en riquesa com en vitalitat els moviments paral·lels a altres punts d'Europa. Un cop ens situem en aquest escenari, trobem com des d'aquesta novel·la es poden extreure una sèrie d'elements que ben bé poden contribuir a definir espais i protagonistes del període, així com els trets que van caracteritzar aquests anys. En aquest sentit, assenyalarem, a partir d'allò descrit al llibre, els sectors socials protagonistes de primera línia d'aquest moment: estudiantat i obrers.

Estudiants i obrers

Una conseqüència immediata del desenvolupament econòmic d'aquests anys és el gran avanç que es dóna a l'escolarització. Joves que aflueixen en un nombre elevat a instituts i universitats que es van creant al llarg del país; amb aquests irrompen a la societat italiana idees contràries a l'autoritarisme al si de la família, de l'escola i de la societat, es posa l'èmfasi a la llibertat sexual, el pacifisme com a ideo-logia, s'experimenta amb formes de vida comunitària, etc.

La primera embranzida d'aquest llarg 68, podem dir que començaria la tardor del 1967 a punts com la Universitat Catòlica de Milà o a Trento, amb un moviment estudiantil d'un fort contingut ideològic de caire marxista-revolucionari, qüestionant jerarquies acadèmiques i posant en pràctica ensenyances no tradicionals. Era la Universita Negativa. Aquesta pretenia ser una negació a la formació de quadres per a la societat capitalista que havia suposat -per a ells- la universitat tradicional, i d'aquesta forma el que se cercava era una mica formular alternatives de politització i utilització revolucionària de la cultura i el saber. Ara bé, podem consi-derar que el naixement de l'autonomia, entesa més com a pràctica que com a organització, es remuntaria al 1962 amb "La rivolta di Piazza Statuto" quan els o-brers, decebuts per l'actitud venuda dels sindicats, es concentren davant de la seu del sindicat UIL, trenquen els seus carnets i, amb el suport del proletariat immigrant jove s'enfronten durament a la policia.

Deu anys després, assistim al que seria la segona embranzida contestatària, situant-nos ja a l'escenari concret del llibre. El moviment estudiantil experimentava un nou auge amb ocasió del rebuig del projecte de reforma universitària proposada pel ministre Malfatti, rebuig que es feia extensiu al projecte presentat pel PCI. Els primers mesos del 1977 suposaran l'ocupació de facultats, assemblees i manifestacions contínues.

Deixant a banda els estudiants, podem parlar del que era la lluita a les fàbriques. Hobsbawn[2] assenyala que "el cambio social más drástico y de mayor alcance de la segunda mitad de este siglo y el que nos separa para siempre del mundo del pasado es la muerte del campesinado". En aquest sentit a Itàlia, trobem com el brutal procés d'industrialització que s'havia donat des de finals de la II Guerra Mundial, portarà a centenars de milers de camperols i camperoles del sud d'Itàlia cap a les ciutats del nord amb tot el que això implica: condicions de vida miserables, trencament de tradicions culturals, familiars, desarrelament, noves formes de sociabilitat, etc. Autors com Toni Negri assenyalaven aquest fenomen com el naixement de l'obrer massa: desarrelat i superexplotat. Apareix un nou tipus d'obrer, sense qualificació, producte de la taylorització del procés productiu amb la producció en massa i el treball en cadena, lluny de l'obrer tradicional que existia fins aleshores. Un nou obrer que venia de la tradició rural, de les situacions extremes del camp, i que aviat connecta amb el moviment de lluita. Amb aquest nou obrer especialista, cal destacar també l'entrada d'un nou contingent de proletariat jove que s'introdueix a les fàbriques, provinent en bona part de les escoles professionals on hi havia entrat en contacte amb les lluites estudiantils.

El 1968, paral·lelament a les revoltes estudiantils, trobem com a Itàlia hi havia tota una explosió de lluites obreres. De fet, es pot considerar que a diferència d'altres països europeus on les lluites socials eren dirigides bàsicament per l'estudiantat i els sectors desclassats, a Itàlia l'explosió del 68 tindrà una vessant marcadament obrerista. Als nuclis industrials de Torí o Milà, sorgeixen a les fàbriques grups de base que desborden els sindicats, imposen pràctiques assembleàries, elecció directa de representants, adopció de mesures radicals, etc. Les reformes que van seguir les revoltes del 1968-69 van alleujar el clima de tensió, però tanmateix no arribarien a solucionar-ho ni a afavorir la major confiança cap al govern central. De la mateixa forma i tal com reflecteix el llibre, el final dels anys setanta suposarà una prolongació d'aquestes pràctiques amb una implantació a les fabriques de noves formes d'organització que trencaven amb el que eren les tradicionals estructures sindicals. Autonomia Operaia, Lotta Continua o Potere Operaio eren alguns d'aquests exemples.

A la segona meitat dels 70, quan es donarà l'anomenat moviment del 77, trobem com Itàlia estava essent colpejada per una crisi econòmica que suposarà canvis socials importants. La reestructuració industrial va imposar mesures d'austeritat importants que van implicar entre d'altres coses reduccions de plantilles. La precarització del món laboral arribava a límits que calfaven l'ambient per a les protestes. El treball negre realitzat sovint en condicions salarials míseres i sense cap cobertura social, es va disparar: tan sols a les regions de Torí i Milà s'estimava que un milió de dones treballaven d'aquesta forma. En aquest sentit, Balestrini també descriu part d'aques-ta situació, les condicions i les accions contra aquestes "fabriquetes invisibles":
"(...) las diferentes articulaciones de la producción que de las grandes multinacionales se ramifica en las fabriquitas en las madrigueras del trabajo negro con la red de intermedia-rios que la organizan que distribuyen el trabajo a las familias y a domicilio y que permiten a los patronos un enorme ahorro en el coste del trabajo la posibilidad de pagar diez veces menos el trabajo con la ventaja también de poder reestructurar bloqueando las admisiones y de poder continuar la producción en caso de huelga (...)"

Dins d'aquesta situació també trobem com s'havia donat un augment de l'atur que afectava especialment a joves, molts d'ells llicenciats. L'escriptor milanès deixarà veure com des d'aquesta condició surten també experiències d'autoorga-nització a partir de persones que es trobaven en situacions de precarietat laboral. Aturats, temporers, gent que feia treballs esporàdics o treball negre a tallers, llicenciats sense treball, etc, s'ajuntaven a col·lectius per tractar de cercar eixides a la seua situació, així com articular-se dins de tot el moviment de protesta que s'estava donant a les fàbriques i universitats. Dins del contingent de població aturada, caldria destacar com a detall l'elevat nombre de joves; entre les raons, Balestrini assenyalaria el fet que els empresaris no desitjaven contractar-los donada la fama que havien agafat com a potencials sabotejadors i treballadors conflictius. Ara bé, aquesta progressiva autoorganització de diferents sectors, cal veure com tampoc hi havia significat una minva a les files dels sindicats, ja que en aquesta mateixa època assolien una afiliació del 70%. Tenint en compte la situació per la que passaven obrers i aturats, aviat sorgirien lluites per tal de fer palesa la protesta contra les hores extres, així com contra les fàbriques negres:
(...) íbamos casi todos y las primeras veces todos nos divertíamos allí delante de las fábricas a las seis de la mañana con la grappa y la música y las hogueras de neumáticos pero después pasados los primeros meses empezamos a preguntarnos pero quién nos obliga a estar aquí hablando con estos mierdas acojonados por el trabajo que se paran a escucharnos sólo porque tienen más miedo del piquete que del patrono y que la vez si-guiente si no estás continuan con las horas extra no se puede seguir así hasta el infinito explicándoles hasta el infinito que si hacen horas extra joden a los parados (...)

Paral·lelament a tot aquest moviment de protestes i lluites, trobem com també es donaran tota una sèrie de noves experiències i qüestionaments que suposen tot un trencament respecte el que havien estat tradicionalment les pràctiques i debats dins dels moviments socials. D'una banda, observem una irrupció del qüestionament obert de les relacions de gènere i de domini patriarcal ("allò privat també és polític" seria una de les consignes del nou feminisme). Així, Balestrini ens aproparà també a la configuració de grups de dones dins del moviment que suposaven la conformació d'una crítica al sistema de relacions home-dona dins del moviment; tot un trencament que evidenciava un moviment que pretenia anar més enllà.
"A la sede venían también muchísimas chicas mujeres jóvenes y menos jóvenes estudiantes obreras amas de casa que habian venido a las manifestaciones que se habían conocido en las ocupaciones y en la sede ocuparon una habitación para ellas y pusieron en la puerta un cartel cuarto de las mujeres y ay de quien entra ahí sin su permiso sobre todo cuando celebran sus reuniones y luego hacen circular por ahí material de contrainformación sobre la sexualidad sobre la salud sobre la reapropiación del cuerpo sobre el salario doméstico hacen cantidad de cosas piden al ayuntamiento la creación de un consultorio autogestionado llenan calles y plazas con la campaña por el aborto libre y gratuito (...)"

Serà durant aquests anys, quan es dóna un trencament a l'estructura de la relació entre ambdós sexes, que fins aleshores semblava intocable, ja no sols a la majoria de les societats, sinó també dins dels moviments "revolucionaris".

A banda, quedaven també altres dinàmiques trencadores de transformació com podien ser les primeres okupacions o l'experiència de les primeres ràdios lliu-res. Una mostra més de la multiplicitat i radicalitat de les pràctiques que obririen línies per a projectes futurs, així com una marcada diferenciació del que havia estat l'esquerra tradicional. El cas de Ràdio Alice a Bolònia en seria un bon exemple de projecte que neix en aquests anys i que té una continuïtat fins els nostres dies. Igual que la via oberta a finals dels 60 amb les ocupacions; el 28 de novembre del 1968 després d'una manifestació de centenars d'estudiants universitaris, va tenir lloc a Milà l'ocupació del primer centre social, l'ex-hotel Commercio[3] situat al centre de la ciutat. Es trencava amb la lògica de demanar per passar a la lògica de prendre. A partir d'aquest moment, començarien a proliferar per les ciutats i viles del nord del país les ocupacions de centres socials autogestionats, utilitzats com espais de la joventut crítica, on tenien cabuda projectes com ràdios lliures, locals d'assaig de grups musicals i teatrals, col·lectius polítics vinculats a l'àrea de l'autonomia, etc. S'obria una pràctica que encara queda ben vigent a la Itàlia dels nostres dies.

La via armada

Un dels trets que va cobrar especial protagonisme durant la dècada dels setanta a Itàlia acompanyant tot el procés d'efervescència social seria la lluita armada i la fascinació que aquesta creava en determinats sectors d'aquesta nova esquerra radical. A altres punts d'Europa, salvant distàncies i contextos, també estaven donant-se altres exemples d'eixides via armada amb un marcat caràcter radical anticapitalista: a Alemanya, la RAF a la segona meitat dels 70 arribava al punt àlgid del seu enfrontament contra l'estat mentre que hi convivien també altres grups armats com la Revolutinare Zellen i la Rote Zora, alhora que a l'estat espanyol hi havia altres grups en aquesta línia com el MIL o els CAA.

A Itàlia, del ferment de finals dels seixanta, surten les opcions que aposten per la via armada; unes vegades en organitzacions més o menys estructurades, altres senzillament es tractava d'obrers o estudiants que s'ajuntaven per fer una acció concreta i fugissera. Aquest especial desenvolupament i protagonisme que cobra l'opció armada caldria associar-lo en certa mesura amb la força mediàtica que cobrarien aquest tipus d'accions, així com per les simpaties que despertaven entre una part de la població algunes de les primeres accions, actes més bé de sabotatge sense caure a l'homicidi.

El setembre del 1970 tenia lloc la primera acció de les Brigatte Rosse, incendiant el cotxe d'un dirigent de la Sit-Siemens. Allò que se cercava amb aquestes primeres accions era colpejar a patrons, caps i directius en els seus béns, com a resposta a acomiadaments, sancions, ritmes de treball, convenis intransigents, etc. A partir del 1974 el seu caràcter violent s'accentua.

D'altra banda, l'eixida de les accions armades per una part del moviment resultaven d'un especial atractiu. Com assenyala al llibre Balestrini, existia un sector fascinat per aquest tipus de pràctiques:
"(...) Cebolla y los tipos como él jamás participaron en el debate interior del movimiento en las reuniones en las asambleas estaban casi siempre callados interesados sólo en aquello donde intervenía la violencia vivieron simplemente la fase de aceleración del enfrentamiento en términos mecánicos y únicamente militares de escalada del enfrentamiento y de practica de la violencia contra el Estado (...)"

Mentrestant, i després dels desastrosos resultats de la "nova esquerra" a les eleccions del 1975, hi ha gent que no veu altra eixida cap a la revolució més que per les armes. L'any 1976 més de 100 organitzacions armades d'esquerra actuaven a Itàlia, trobant moltes d'aquestes una justificació teòrica des dels plantejaments d'intel·lectuals marxistes com Toni Negri[4], malgrat que aquest mateix anys després qüestionaria també l'ús de la violència. Ara bé, Negri, principal ideòleg d'Autonomia Operaia, tampoc s'identificava amb les Brigatte Rosse; en aquest sentit ell apostava més pel sabotatge, arrelar-se al territori, predicar el contrapoder, fer campanyes d'intimidació i com a molt fer alguna gambizzazione[5]
Ara bé, malgrat aquesta extensió de les pràctiques armades, trobem com des de dins d'aquests moviments també eixirien veus crítiques així com anàlisis que trencaven amb les justificacions de la violència. Seria el cas entre d'altres d'Insurrezione:
"Durante los primeros meses de 1977, el aparato de propaganda del Estado creó y exageró el mito de la autonomía armada, con el resultado de crear no un mons-truo sino a un fenómeno espectacular. Todas las tendencias de la autonomía fueron cómplices de esta mistificación y cayeron en la trampa. Los autónomos intentaron por todos los medios prestigiarse utilizando la fascinación por la lucha armada, ostentando un triunfalismo del todo injustificado, lo que favoreció el abandono de toda forma de lucha cotidiana (...)"[6].

En aquest sentit, Hobsbawn parla de la gran publicitat que van rebre els grups armats d'aquest període, aconseguint així un gran protagonisme mediàtic, i desinfla el seu paper:"rara vez tuvieron una incidencia política seria. Donde amenazaron con tenerla, fueron suprimidos rápidamente en cuanto las autoridades se decidieron a actuar: en los años setenta, (...) mediante sobornos y negociaciones por debajo de la mesa en Italia"[7]. D'altra banda, les crítiques des de dins del moviment autònom també venien en el sentit que els grups armats eren incapaços de no caure en el vell esquema de "l'avantguarda del proletariat". Protagonistes del moment assenyalen la manca de reflexió respecte la qüestió de les armes com una gran mancança. En aquest sentit Gianfranco Sanguinetti, al setembre del 1977, ho esposava ben clar:
"Si queremos combatir de verdad contra la represión, habremos de combatir contra lo que sirva de pretexto y justifique la represión. Ya que no somos indulgentes con nuestro enemigo, tampoco lo seamos con nosotros mismos; critiquemos sin piedad los errores que puedan resultar fatales para el conjunto del movimiento. La crítica de las armas no puede prescindir de las armas de la crítica. (...) Quienes se autocomplacen con el uso estúpido de las armas no son la parte más avanzada y más dura del actual movimiento revolucionario, sino la retaguardia de su conciencia teórica y estratégica."[8]

Però malgrat aquestes paraules de Sanguinetti, la realitat era que entre els obrers hi havia un gran suport i respecte cap a les BR, que es materialitza fins i tot mirant el gran nombre d'afiliats del CGIL (el sindicat majoritari, on convivien socia-listes i comunistes) detinguts. Dins de l'escalada de violència, un dels punts àlgids es podria considerar el segrestament i posterior assassinat d'Aldo Moro, qui va ser president de la democràcia cristiana i principal figura política del moment. Tot i que al llibre de Balestrini no hi ha una explícita referència (de la mateixa forma que mai hi ha tampoc referències explícites a organitzacions, sindicats, partits, ciutats, espais,...) sí que ens situa ben bé en el moment. La mort de Moro va suposar tot un punt d'inflexió a l'estratègia de l'estat i les dinàmiques del moviment. A partir d'aquest moment, o una mica abans, al 1977 amb la il·legalització de l'Autonomia per part del jutge Guido Calogero (proper al PCI), qui exposava una trama que vinculava les Brigatte Rosse, el moviment autònom i professors universitaris com Negri i altres, trobem com es dóna una agudització del conflicte. L'estat començaria a tancar files. Es difon un missatge: "la pàtria està en perill", amb la qual cosa es legiti-mava tota l'ofensiva repressiva contra l'esquerra. L'estat engegava una campanya que assimilava tot allò que estava a l'esquerra del PCI amb les BR, cercant desmantellar tot el moviment d'aquests anys: entre 25.000 i 30.000 persones passarien per la presó, tot i que no totes a la vegada ni totes processades, sí que es podria considerar que això influiria perquè acabés per esborrar-se tota una generació política. En aquest joc el PCI entra sense cap problema, arribant a delatar fins i tot els seus propis militants.

D'altra banda, quedava tota la polèmica i misteri al voltant de l'homicidi d'Aldo Moro. Cristopher Duggan[9] ho deixava entreveure a la seua Historia de Italia:
"¿Cómo es posible que la polícia y los servicios de la inteligencia, tras casi una década de lucha contra el terrorismo, demostraran estar tan mal informados? Hay quien sospe-chaba la existencia de una conspiración: después de todo Moro había estado trabajando mucho para conseguir la incorporación de los comunistas al gobierno, algo que a muchos derechistas sin duda les hubiera encantado evitar."
I amb tot aquest clima, tot i que Balestrini no parla explícitament, quedava també l'ofensiva llançada des de l'extremadreta durant aquests anys, cercant una desestabilització que reclamés d'un govern fort amb capacitat d'imposar l'ordre. El creixement del partit comunista a la postguerra, així com el desenvolupament als 60 i 70 del moviment autònom, i la tèbia actitud que, segons l'extremadreta, mantenia la Democràcia Cristiana, provocaria que es duguessen a terme tota una sèrie de greus atemptats terroristes. Atemptats com els que tenen lloc al llarg dels anys 60 i 70 que deixarien un balanç de desenes de morts i centenars de ferits. Aquests atemptats serien adjudicats en principi a organitzacions de l'esquerra radical, tot i que després es va veure com havien estat realitzats per l'organització feixista Ordine Nuovo. Paral·lelament, als quarters, circulava l'amenaça d'un cop d'estat, després dels intents del 1964 i 1970. Un dels darrers cops d'efecte de l'ultradreta seria el 2 d'agost del 1980, quan un grup neofeixista col·locava una bomba a l'estació ferroviària de Bolònia, amb un resultat de 85 morts i dos-cents ferits.

La repressió i el silenci final

Com assenyalàvem anteriorment, des del 1978 l'estat italià es proposaria seriosament desmobilitzar i desmoralitzar tot el moviment del 77. En aquest sentit trobem com Balestrini ens aproparà durant gairebé la meitat del llibre a la situació dins de les presons italianes, a l'organització interna del col·lectiu de presos polítics, les relacions a dintre, les protestes i motins, així com la percepció de l'evolució del conflicte exterior. Des de les seues descripcions assistim a tot el debat que es ge-nera al voltant de les polítiques de reinserció i de penediments, així com a tota la paranoia que té lloc a partir del coneixement d'infiltracions, traïcions i declaracions inculpatòries de persones innocents.

Amb tot això, tal com denunciarien els jutges de Mans Netes de Milan[10], també destacar que dins de tota aquesta ofensiva, l'estat comptaria amb l'ajuda dels serveis secrets de la CIA i Gladio, l'organització clandestina muntada per l'OTAN als anys 50 per tal de frenar la puixança dels partits comunistes. El maig del 1997 es descobria com la Gladio disposava de tota una xarxa important a Interior que assolia que tota la informació que se subministrava als jutges fos previament manipulada, desapareixent així proves contundents i muntant-se proves falses contra militants d'esquerres.

D'altra banda, i dins de tot aquest procés destructiu, un dels altres elements que acabaria sacsejant fortament a un sector dels joves protagonistes d'aquests anys seria la introducció de l'heroïna. Aquesta, amb les morts i la presó acabaria per deixar una generació gairebé perduda, invisible. L'evolució dibuixada per Balestrini dels personatges reals de la seua novel.la va en aquest sentit, de com un grup d'amics, un grup d'afinitat, desemboca en tot un ventall d'eixides tràgiques definitòries del moment: l'assassinat a mans de la policia, l'addicció a l'heroïna, el penediment (fins i tot d'allò que no s'havia fet), la delació, la presó, l'aïllament, el suïcidi,... La invisibilitat.

Llegint Els Invisibles així com diferents acostaments al que van suposar els moviments del 1968, no deixa de sorgir una reflexió al voltant de la poca significació que cobra el "llarg 68 italià" en comparació, per exemple, del "68 francès". I ací surten de relleu algunes inevitables comparacions. D'una banda, "el llarg 68 italià" no presenta l'exotisme francès provocat per una revolta d'estudiants: a Itàlia "sota l'asfalt no estava la platja", ni calia "demanar allò impossible" perquè directament s'optava per prendre allò possible. D'altra banda, els protagonistes italians no eren tant universitaris, sinó més bé joves de les fàbriques i estudiants proletaritzats allunyats dels conflictes existencials, i afectats més bé pels conflictes d'una societat que es transformava a velocitat de vertigen i de la que exigien un paper protagonista i una reapropiació al màxim de la seua veu com a ciutadania. Evidentment també cal pensar que no tots els actors ho veurien igual, i cal pensar com assenyalen diversos testimonis l'impacte i atracció que va suposar l'aspecte de la violència.

Amb tot això, podem extreure tota una sèrie de trets que ajudarien a confi-gurar la imatge del moviment que es dóna a Itàlia durant aquest període. D'una banda, ens trobem davant d'un moviment d'un elevat potencial jove, tot i que això no implicava un paper dels sectors universitaris com a màxims protagonistes, sinó més bé de joves que venien de treballar a la fàbrica, i pot ser aquestra siga una de les claus que ajuden a entendre aquesta major durada del "68 italià". Hobsbawn parlarà d'això, de com una de les limitacions de les protestes del 68 seria que per molt nombrosos i mobilitzants que fossen els estudiants, es trobaven un tant limitants per arribar a la resta de la societat, no acabaven de quallar.

Per altra part, trobe important ressaltar les dinàmiques d'aquests moviments socials que suposen tot un trencament respecte del que havien estat les de l'esquerra tradicional fins llavors. Hi ha tota una crítica a l'ortodòxia i militància tradicional, als "revolucionaris professionals", allunyant-se en principi de les estructures jeràrquiques i els discursos estancats. L'àrea de l'autonomia suposava tot un trencament generacional, bevent de la tradició llibertària i marxista i tractant de supe-rar-les per condicionar-se al context del seu moment, alhora que es posaven en marxa tota una sèrie de dinàmiques de transformació que suposaven una onada d'aire fresc dins de l'esquerra: ocupacions, desenvolupament de formes de comunicació alternatives, noves formes d'associació, etc. Ara bé, podem considerar que tot això quedaria en ocasions amagat pel protagonisme que van agafar les accions armades, que contribuirien a silenciar part de la potencialitat del moviment, alhora que sorgien espectres rancis de la tradició marxista com "l'avantguarda". Sovint el culte a la violència o l'apologia de la P-38 (pistola emprada per algunes persones dins del moviment) va suposar que quedés amagada part de la riquesa d'aquest moment. I per últim, caldria assenyalar tota l'ofensiva i estratègia que l'estat italià va descarregar contra tot allò que quedava a l'esquerra del PCI, l'assimilació i criminalització amb les BR que es va fer de tota l'àrea de l'autonomia.

1.- BALESTRINI, Nanni, Los Invisibles, Ed. Anagrama, Barcelona, 1988.
2.- HOBSBAWN, Eric, Historia del Siglo XX, Ed. Crítica, Barcelona, 1998, p.291.
3.- VVAA, Okupació, repressió i moviments socials, Ed. Muntanya, Barcelona, 1999.
4.- NEGRI, Toni, Las verdades nómadas, Ed. Iralka, Irun, 1996, p.76.
5.- Acció de caire"intimidatori": pegar dos trets a les cames, etc.
6.- AMORÓS, Miguel, Un terrorismo en busca de dos autores, Ed. Muturreko, Bilbao, 1999, p.56.
7.- HOBSBAWN, Eric, Op.p.301.
8.- AMORÓS, Miguel. Op. p.41.
9.- DUGGAN, Cristopher, Historia de Italia, Ed. Cambridge, Madrid, 1994, p.395.
10.- EL MUNDO, La CIA manipuló a los terroristas italianos, 16 de juny, 1997.

Índex

anterior:
Herbert Marcuse
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex