DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #9 - hivern 05

LA CONTRIBUCIÓ CASTELLONENCA A L'ESPOLI MUNDIAL

Escrits elaborats a contracorrent

Vida i obra

A finals del passat mes d'octubre es va fer públic que Juan Costa, cap de llista del PP de Castelló al congrés espanyol, anava a deixar el seu càrrec de diputat del Partit Popular a Madrid per començar a treballar com a assessor del Fons Monetari Internacional (FMI) per a Amèrica Llatina. Costa només feia que acceptar el requeriment de l'antic ministre d'economia Rodrigo Rato, president del FMI, per incorporar-se a aquesta institució.

Segons va declarar el mateix Juan Costa:

"la oferta recibida desde el FMI se produjo en junio pasado y que ésta le había sido formulada en su condición de experto en temas económicos internacionales y, en concreto, en los referidos a la zona de América Latina, "un área importante para el Fondo, por lo que estoy satisfecho de que me hayan elegido"" (Levante, 30-10-04).

La carrera d'aquest polític ha estat meteòrica. Amb tan sols 11 anys com a polític professional, ha entrat a la quarantena d'anys com a conseller del totpoderós FMI: "El futuro consejero del FMI llegó a la política en 1993, con 28 años, de la mano del presidente provincial del PP, Carlos Fabra, junto con su amigo y secretario general del PP castellonense, Víctor Campos. Desde entonces, Costa ocupó cargos en el área económica del PP en la oposición, y ya en el Gobierno fue secretario de Estado de Hacienda y de Comercio y Turismo, sucesivamente, para concluir su carrera al frente del Ministerio de Ciencia y Tecnología en el último gabinete de José María Aznar. Costa se convertía así en el sucesor en un cargo ministerial de otro castellonense, Fernando Herrero-Tejedor" (Levante, 30-10-04).

L'interés pels negocis sembla que ha estat una qüestió de família. Ell, per la seua banda, ha seguit despuntant dins de la carrera familiar per enriquir-se. Al 1999 la premsa local va publicar que el llavors ministre tenia una assessoria empresarial oberta entre 1993 i 1996, mentre era diputat, sense haver informat al Congrés. L'empresa en qüestió Juan Costa Climent y Compañía, Sociedad de Responsabilidad Colectiva la va crear 5 mesos després d'entrar com a diputat. Va cessar com a administrador únic de l'empresa un mes després de ser nomenat secretari d'Estat d'Hisenda.

"El ejercicio de este cargo público, en segundo línea del Gobierno tras los ministros, es incompatible con la propiedad de una empresa de asesoramiento fiscal. El objeto social de la empresa de Costa era la "actividad de asesoramiento fiscal legal", según consta en los documentos de constitución de la sociedad.

La ley orgánica de régimen general electoral (Loreg) establece la obligación de declarar ese tipo de actividad a la Cámara para recibir autorización, si se estima oportuno. Juan Costa admitió la irregularidad tras recibir una serie de advertencias por parte de la Comisión del Estatuto del Diputado, instancia interna del Congreso de los Diputados que controla las declaraciones de actividades presentadas por los parlamentarios, sobre su inicial declaración de actividades" (Levante, 25-1-04).

Pel que fa al cas de corrupció en el que s'ha vist implicat el president de la Diputació, Carlos Fabra, Costa també va eixir esquitxat a mesura que l'oposició política i alguns mitjans de comunicació estiraven del fil de la trama que la denúncia de l'empresari Vicente Vilar va destapar.

"Según su relato (el de Vilar) , el entonces secretario de Estado de Hacienda, Juan Costa, participó en una reunión en el ministerio junto al presidente de la diputación de Castelló, Carlos Fabra, el diputado Juan José Ortiz, del PP, y el mismo Vilar. El propósito era agilizar la concesión de licencias comerciales para los productos fitosanitarios de Naranjax, la industria de Vilar, algo que éste asegura haber logrado. Costa se ha desgañitado para desmentir las acusaciones que le relación con la trama de influencias denunciada.

Sin embargo, sus manifestaciones confrontan con las del propio ministro de Agricultura, Jesús Posada, que reconoció la existencia de reuniones en el ministerio, con presencia de Costa. Este ha explicado que su intervención no se relacionó con la denunciada por el empresario, sino que se limitó a proponer al ministro la necesidad de que el puerto de Castelló dispusiera de un puesto de control sanitario para el sector citrícola. Una mediación que, según dice, tuvo sus frutos " (Levante, 25-1-04).

La família Costa-Climent

Ara anem a seguir amb la seua família. Costa Galindo, el patriarca de la família, ocupava el càrrec de delegat a Castelló del Ministeri d'Economia i Hisenda fins a la derrota del PP a les eleccions generals de març del 2004. Un altre fill dels Costa-Climent, Ricardo Costa, és portaveu del grup popular a les Corts Valencianes. En quan a Maria Dolores Climent, la mare, va ser regidora en l'Ajuntament de Castelló (Levante, 9-6-04). Maria Dolores Climent destaca també per la seua visió empresarial de la vida política en la que participa la família. La revista Interviu va publicar a principis de març del 2004 que Maria Dolores Climent va ampliar fa uns mesos l'objecte social de la seua empresa Madoyfam, dedicada en un origen a l'ensenyament, a l'àmbit d'"arrendamiento de bienes muebles de naturaleza marítima". Aquest fet cal emmarcar-ho en el seu context, ja que ocorria just després de l'anunci de la celebració de la Copa Amèrica a València i de les declaracions del seu fill d'ampliar en 1.500 amarres el port de Castelló per a acollir les embarcacions que participaran en la Copa.

"No obstante, respecto a esta información, desde fuentes cercanas a la familia se asegura que el barco se adquirió para disfrute familiar, aunque se alquila a conocidos para sufragar la compra. La empresa adaptó su objetivo social para asumir la compra. El propio ministro, preguntado por la mañana sobre si su madre tenía un negocio de amarres, manifestó su desconocimiento de tal circunstancia, que negó. Posteriormente se informó de que la familia Costa sólo dispone de la mencionada embarcación" (Levante , 2-3-04).

I ara, al FMI a Amèrica Llatina

A partir dels anys 70 totes les accions del Fons Monetari Internacional (FMI) han anat encaminades a controlar les economies del tercer món i a la devolució del deute extern amb els corresponents interessos. El control d'aquestes economies l'aconsegueixen mitjançant préstecs. El primer objectiu d'aquests és, tal com es diu en el seus articles, fomentar la inversió privada i realitzar operacions d' inversió internacional.

Al FMI estan adherits 182 països que aporten una quota depenent de les seues po-ssibilitats. Qui més diners aporta més capacitat de decisió té. El FMI pren les seues decisions per votació, però si hi ha un 18% de vots en contra ja no es pot aprovar. Només EEUU tenen el 19,9% dels vots, raó per la qual poden vetar qualsevol decisió. En canvi, tots els països d'Àsia i Àfrica no hi arriben. Els 7 països més poderosos tenen prou vots per aprovar qualsevol cosa.

Amb aquest panorama, les multinacionals es mengen el món per a major glòria dels països rics. La totalitat de països que han rebut ajudes del FMI o d'altres institucions financeres multinacionals com el Banc Mundial han hagut d'aplicar plans d'ajust estructural, o el que és el mateix: reduir la despesa pública, congelar o reduir els salaris, devaluar les monedes nacionals, liberalitzar els preus, privatitzar les empreses públiques, assumir el desastre ecològic, suprimir les lleis proteccionistes, etc. Amb més de cinquanta anys d'història i suposadament especialitzat en salvar les economies del tercer món, tots aquells països que han rebut la seua ajuda han vist com es redueix dràsticament l'escassa qualitat de vida que havien aconseguit.

Amb aquesta història de fracassos, d'extensió de pobresa, fam, migracions forçades i misèria, el castellonenc Juan Costa ha passat a formar part d'aquelles que programen quanta gent s'empobrirà, les desigualtats que van a crear i els be-neficis que el nord va a aconseguir.

Això si: "Costa manifestó también su pesar por tener que decidir entre dos opciones que le agradan y decidirse por ir al FMI porque eso supone "renunciar a algo básico y que ha sido el objetivo que ha conducido mi actividad política, como es mi vinculación con Castelló y con la defensa de los intereses de esta provincia. Intereses que defenderé siempre y desde cualquier puesto en el que me encuentre"" (Levante , 30-10-04).

El consens mediàtic entorn de la figura de Juan Costa no pot anestesiar el pensament crític al voltant de la seua figura en nom d'un localisme de via estreta que sembla justificar-ho tot i emmascarar els punts obscurs de la seua fulgurant carrera cap a l'èxit capita-lista.

Els polítics moderns, joves pragmàtics educats en universitats opusines, especialistes en l'aplicació de la bíblia neoliberal, no tenen prou amb ser simples diputats de "províncies" a la capital de l'estat. L'ambició pel poder no té aturador. Ser ministre originari de Castelló a Madrid sembla equivaler per part dels poders fàctics locals a la pràctica d'una mena d'amnèsia històrica per tal d'enaltir tan suposada fita per a la història de la "província". Així ho trobem en el cas de dos polítics castellonencs amb càrrecs ministerials a Madrid. D'una banda, tenim a un falangista opusdeista com Fernando Herrero Tejedor, encara a hores d'ara amb un carrer al seu nom, fill predilecte i medalla d'or de la ciutat de (1975); de l'altra a un yuppie neoliberal trepador tipus Juan Costa, de moment encara sense carrer, plaça o medalla. Com sempre, per a major glòria de Castelló, del "seu" Castelló.

Índex

anterior:
Editorial

següent:
Herrero-Tejedor
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent