DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #11 - estiu 05

CONSTRUCTORS, POLÍTICS I BANDITS

Escrits elaborats a contracorrent

Els diners corren en mans dels de sempre al llarg de l'eix mediterrani. Com s'ha publicat, a l'estat espanyol hi ha una acaparament de bitllets de 500 euros. Segons dades oficials, a l'estat circulen 72 milions de bitllets de 500 euros, una xifra que representa una quarta part dels bitllets emesos pel Banc Central Europeu, quantitat que s'ha doblegat en els últims anys. No s'entén com poden haver més bitllets de 500 que de 5 (62 milions) en circulació i com els bancs ho permeten. El bitllet de 500 euros ha desplaçat al de 100 dòlars en les transaccions de les organitzacions criminals a Europa.

"Durant dècades Itàlia consumí més ciment per càpita que qualsevol altre país del món, i la construcció, a Sicília, estava en mans de la Cosa Nostra. La construcció, la promoció i les agències immobiliàries havien estat el negoci principal de les empreses mafioses. Era el lloc on es blanquejava els diners de la droga (...) Donada la seua altíssima capacitat d'inversió, la Màfia inevitablement contamina la política. Allí on hi ha màfies, els drets humans, la llibertat i la democràcia estan en perill". Félix de Azúa es pregunta retòricament: "Endevinen on està blanquejant ara la Màfia siciliana, la russa o la colombiana?" (Peter Robb, Medianoche en Sicilia, Alba Editorial, cfr. Félix de Azúa, La cosa va bien, El País, 11-4-05).

40 milions d'habitants, 50 milions de turistes, milions d'europeus que han fixat en sòl peninsular la segona residència i el sector de construcció més dinàmic d'Europa, produeixen que l'estat espanyol s'haja convertit en una zona molt atractiva per a tot tipus d'inversors. Els experts calculen que les xarxes mafioses han blanquejat aproximadament 1.000 milions d'euros.

L'amo dels negocis

Els negocis legals o il·legals tenen els seus executors professionals. El seu arquetipus és l'empresari triomfador convençut que està dotat de poder divins. El triomfador es dota d'un halo d'impunitat reforçat per una nova aurèola mediàtica. Pateix la síndrome del rei Mides: converteix en or tot allò que toca. El triomfador es troba rodejat d'una cort d'aduladors que el convencen que mereix les companyies més excelses de l'alta societat. S'apropa als grans del país. Calisto Tanzi, de Parmalat, es va fer inseparable de Berlusconi; Ken Lay, d'Enron, pagava les vacances de Gerald Ford i Bill Clinton; Mario Conde rebia premis honoris causa; Javier de la Rosa era considerat per Jordi Pujol l'empresari modèlic de Catalunya, i Gescartera tenia estrets lligams amb el PP. En el nostre entorn més proper trobem el cas paradigmàtic de Jesús Ger i Marina d'Or; també podríem parlar de Pedro Gimeno, alçat al llimb de l'estrellat empresarial del bracet del nostre polític empresari per antonomàsia, Carlos Fabra; recordem a tots dos durant l'estiu passat navegan per Eivissa a bord de la nova embarcació de luxe de l'empresari, el Sunseeker, que està valorada en 1,2 milions d'euros.

Promotors, constructors i polítics amics constitueixen un nou oligopoli que ens marca les nostres vides. Les generacions futures hauran de conformar-se amb espais urbans que s'adapten a les expectatives dels promotores immobiliaris actuals.

El negoci de l'urbanisme

L'empresari rapaç ha (re)trobat un nínxol per explotar: l'urbanisme. Si als anys seixanta es podia contraposar l'Espanya del desarrollismo amb la de la misèria, actualment l'urbanisme es caracteritza per un nou desarrollismo a l'empara del dogma economicista neoliberal en contrast amb la degradació dels serveis bàsics (educació, sanitat, transport públic) i el deteriorament de la vida als barris populars. L'estraperlista, l'especulador o l'empresari sense escrúpols han gaudit tant al franquisme com a la democràcia d'admiració social i ressò mediàtic.

L'expansió urbanística descontrolada arrenca de la fase desarrollista lligada al procés industrialitzador tutelat pel franquisme. En el camp de l'urbanisme i de l'economia, el franquisme va afavorir negocis especulatius de tota mena, no va ajudar a planificar racionalment el territori, va incrementar les desigualtats entre comarques i va concentrar els nous dèficits i els nous desgavells.

Seguidament, els dirigents de la jove democràcia, en les mans dels quals requeia la regulació del creixement urbà, s'adonaren de les grans possibilitats econòmiques de la urbanització. Polítics i empresaris eren conscients que la ciutat era una màquina d'acumulació i poder. Una elit composta per una coalició de polítics tecnòcrates, promotors i constructors s'apoderà de les ciutats, per guanyar diners a dojo. La ciutat, en parer dels regidors democràtics i les Cambres de Comerç, no era sinó un immens mercat de sòl edificable. El model valencià que des de 1994 conforma una Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística és particularment il·lustratiu de la simbiosi entre política i empresa. Per mitjà de la figura de l'agent urbanitzador, això és, del promotor, l'ajuntament, a través d'un tràmit previ, cedeix el procés urbanitzador a la iniciativa privada (Miguel Amorós, Ekintza Zuzena, "Urbanización y destrucción", núm. 32).

Amb aquesta legislació, es facilita que els grans interessos especulatius prevalguen al litoral valencià. Des de la Generalitat valenciana, s'anima als promotors a construir nous camps, i promet subvencionar-los amb fons europeus destinats a la cura de la naturalesa mitjançant el Programa Life Natura. Desconeixem un cinisme major que aquest.

La teoria urbanística més raonable proposa centrar l'activitat urbanística en la millora i rehabilitació de les zones ja urbanitzades per a poder protegir i conservar les fràgils estructures territorials verges en una Europa saturada. Al País Valencià, en canvi, es facilita als agents urbanitzadors que proposen plans per a nous desenvolupaments expropiant de fet o amenaçant als propietaris del sòl. Aquest abús de poder és tan greu que ha merescut l'atenció per part del Parlament europeu en resposta de nombrosos afectats per la LRAU al nostre país. En els últims anys, però, aquells temes d'especulació urbanística que s'acceptaven resignadament han començat a despertar protestes al carrer. Una comissió d'eurodiputats investiga l'urbanisme valencià arran de les 15.000 queixes presentades per presumptes abusos urbanístics per part de petits propietaris de finques i xalets que senten els seus drets amenaçats degut a una indiscriminada aplicació de la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU).

Els projectes urbanístics sorgits des de 1998 a l'empara de la LRAU ocupen ja 120 milions de metres quadrats de sòl rústic valencià, on es projecta realitzar milers de segones residències i desenes de camps de golf, segons la plataforma Abusos Urbanístics No (AUN). Alacant és la demarcació amb major superfície a urbanitzar, amb uns 50 milions de metres quadrats, seguida de Castelló, amb altres 40, i de València, amb 30 (El País, 7-6-05).

En l'últim informe, Destrucció a tota costa, que cada any realitza l'organització ecologista Greenpeace, s'afirma que al País Valencià la urbanització s'està desplaçant cap a l'interior, ja que l'únic litoral lliure de ciment és el que ha quedat en terrenys protegits. Entre 1990 i el 2000, la superfície urbanitzada va créixer el 49,98%, d'acord amb dades de l'Institut Cartogràfic Nacional. Tan sols al litoral de Castelló, hi ha previstes 180.000 nous habitatges. 40.000 estaran llestos els propers cinc anys, als que caldrà afegir 12 nous camps de golf. Una de les característiques d'aquests projectes és que superen amb escreix el nombre d'habitatges que s'han construït. És el cas de Moncofa, que amb 4.300 habitatges, n'ha aprovat la construcció de 30.000 més o Cabanes que afegirà 20.000 cases noves a les 12.000 ja existents.

Urbanisme capitalista

En una societat capitalista l'espai no pertany als seus ciutadans i no és construït en funció dels seus interessos, sinó d'acord amb els interessos, de vegades contradictoris, d'un seguit d'agents, com ara els propietaris de sòl, els promotors immobiliaris i les empreses de construcció; i, per últim, els organismes públics, agents i àrbitres alhora en el procés de producció de l'espai urbà.

David Harvey i Neil Smith, professors de la Universitat de Nova York, en el llibre Capital finaciero, propiedad inmobiliaria y cultura (UAB) conclouen que en la ciutat actual és la propietat del sòl, amb el sector financer a l'ombra, la que decideix sobre usos i formes. La ciutat es transforma a cop de promocions immobiliàries que maximitzen els beneficis privats.

Davant d'una crisi econòmica, la solució neoliberal per excel·lència és impulsar el creixement econòmic per damunt de qualsevol altra consideració. El capitalisme no sols produeix atur, misèria i gana, sinó que les "eixides" que busca per a la superació de la crisi passen per un accelerament del procés de creixement, un procés que porta implícit la destrucció del planeta. L'assumpció del dogma neoliberal per part de la dreta clàssica i els partits tradicionals d'esquerra condueix al disseny des dels centres de poder d'unes solucions que mai es replantegen el sistema que ens ha portat a l'actual situació, sinó que accentuen les contradiccions en què estem immersos tot augmentant l'explotació i el sofriment humà.

Una alternativa a l'actual eclosió urbanística passaria per donar veu i capacitat de decisió a la ciutadania en la planificació urbanística, i no sols als que tenen interessos econòmics en la producció de la ciutat. Sense oblidar que el capitalisme és el capitalisme i les seues contradiccions irresolubles (E. Mandel).

Índex

anterior:
Editorial

següent:
De Mundo Ilusion, el deliri “desarrollista” i la lluita ecologista
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent