DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #8 - tardor 04

CASTELLÓ. REPUBLICANISME I CATOLICISME POLÍTIC (I)

Escrits elaborats a contracorrent

Amb aquest text iniciem una sèrie dedicada a l’estudi de l’impacte del catolicisme en la nostra societat des del segle XIX fins als nostres dies. Creiem que els textos són necessaris, en una època on els residus del nacional catolicisme continuen ben vius, com hem comprovat amb el govern del PP; en un temps on ha tornat a sorgir la idea de l’Espanya eterna; on ha hagut un renaixement de la Conferència Episcopal, amb l’aportació castellonenca del bisbe integrista Reig Pla, tolerada i defensada per l’autoritat local.

A l’article "Petjades culturals del franquisme" (Dossiers Críti(cs), nº6-primavera 2004) vam fer un petit recorregut històric, on parlàvem del trencament i retrocés cultural provocat per l’alçament militar, la guerra civil i el règim franquista; esmentàvem també el protagonisme de l’Església i el nacional catolicisme. Intentarem ara analitzar aquests fets històrics i la seua incidència a Castelló, i com la història, relat de fets lligats en el seu esdevenir, ens arriba fins als nostres dies amb continguts manifestos i subjacents.

Els que se’n van anar

Quan parlem de l’exili en sentit ampli, anem més enllà de les persones exiliades, suposa la pèrdua d’un referent de pensament. Hi ha una privació de comunicació d’unes persones de vàlua decisiva amb la seua cultura, és el poble qui les perd, amb la seua absència se’n va una part de la nostra identitat. Aquest buit deixa als pobles indefensos davant qui ha practicat aquest genocidi cultural. La història contada pels vencedors és plena de mentides, de tergiversacions dels fets i per altra banda hi ha una mutilació, la part fosca mai contada, l’ocultació. Al règim en un primer temps es va practicar l’extermini ideològic, el sotmetiment i l’aniquilació; la humiliació del pensament, la degradació de la intel·ligència, recordem les paraules de Millán Astray a Unamuno...¡Muera la inteligencia!... recordem també altres paraules ben diferents Venceréis pero no convenceréis. La força de la paraula mai serà prou reivindicada, lògicament sempre és castigada pels qui li tenen por. La paraula contra el domini, contra l’abús i l’opressió; de debò molt important és el seu valor si tan necessari és el càstig per part dels opressors.

Som hereus d’un raquitisme cultural, d’una pèrdua i d’una ignorància de les nostres senyes d’identitat per causa de la Dictadura franquista. Tornem a les paraules... Sólo soy responsable delante de Dios y de la Historia...

Ens fem ressò d’aquesta prepotència, reivindiquem la Memòria Històrica i demanem aquesta responsabilitat històrica. En tant la responsabilitat davant Déu cal preguntar-se quin és el lloc d’un criminal als ulls de Déu pels creients, aquest és el pantà dels nostàlgics del franquisme, on enfonsen les seues petjades (perquè el pantà és sec), personatges com el bisbe Reig Pla, petjades damunt un fangar, la religió ara al servei de la política, ara al servei dels diners, amb el més pur estil farisaic arribant a connotacions de caràcter integrista i fonamentalista. Actualment vivim amb els referents imposats per la força d’un poder que va establir com a actes heroics els seus crims, la Cruzada per salvar un poble. Un imaginari construït i transmès amb una força quasi inapel·lable.

Per què aquesta força?

Evidentment hi havia un arrelament del catolicisme en una part de la població, però no en tota. Fou necessari recórrer a una ideologia per donar la força, i això va ser la religió, el baluard del franquisme. Va tenir un paper decisiu per a la seua consolidació, la maniobra per aconseguir que molta població tingués una percepció diferent a partir d’una manipulació dels fets; això fou greu i condemnable. La religió ha tingut un fort lligament amb la història de la humanitat, amb el sentit de la vida, amb la cultura. Però al cas nostre més que de Religió cal parlar de l’Església, l’Església Catòlica. No pretenem magnificar uns fets, sinó conèixer les variables històriques determinants al nostre passat encara recent. Un passat que es remunta a finals del segle XIX i començaments del XX, poc tingut en compte. Aquests anys foren la llavor i el repeu dels esdeveniments posteriors, per això cal rememorar-ho, per comprendre tot el pes, el poder fàctic i simbòlic de l’Església i de la seua jerarquia, comprendre els seus vincles amb la dreta, tret d’alguns sectors catòlics minoritaris.

Quina era la situació sociopolítica a la ciutat de Castelló?

La ciutat va experimentar transformacions importants tant d’ordre econòmic com d’ordre cultural. Va ser la revolució liberal la que va fer de Castelló la capital de la Plana amb els seus beneficis econòmics i culturals, malgrat ser una ciutat petita, endarrerida, de caràcter agrari. La meitat de la població artesanal es dedicava a activitats del cànem, el seu cultiu es remunta al segle XVIII i va tenir un llarg declivi al XIX, encara a finals del segle ocupava un terç de la zona de regadiu. Al cànem treballaven dones i xiquets, una població precària i amb analfabetisme. Els tarongers no es van començar a introduir fins a finals del segle XIX.

Al casc urbà la meitat era predominantment agrària i l’altra artesanal i comercial. Una altra visió seria, per un costat la vila (propietaris comerciants, funcionaris), i de l’altre els ravals. Els ravals estaven contraposats, el de la Trinitat era jornaler, menestral i republicà. El de San Fèlix llaurador i catòlic. Tot això també es manifestava en el vot. A la vila dominava el liberalisme no republicà. Al raval de San Fèlix i est de la vila predominava el corrent agrarista pròxim al catolicisme polític, en canvi en els ravals de població llauradora-jornalera i artesana el vot habitual era el republicà. Al raval de San Fèlix les festes giraven al voltant de la religió, mentre en el meridional es secularitzaren.

El republicanisme havia aparegut a Castelló el 1860 com un moviment d’artesans, comerciants, llauradors modestos. Contaren amb el recolzament de sectors acomodats, van accedir al poder municipal, van tenir una crisi i es van recuperar amb un ampli recolzament a la política municipal des de 1890 (recuperació del sufragi universal masculí). Ocupaven un espai de republicanisme progressista (abandonat per la Monarquia) i captaren la confiança del sectors dinàmics de la burgesia local. Fou a finals del segle XIX amb Gasset quan lentament es van desplaçar cap al centre i la moderació, això no es va consumar fins a la segona República. Per tant a mitjans del segle Castelló era un feu de l’ala progressista del liberalisme. Després prohoms liberals abandonaren el progressisme i s’uniren a la Unión liberal d’O’Donell, aquest nou nucli dirigent es va anomenar el Cossi (vegeu en aquest mateix número l’article "Cinc històries de La Plana"), practicaren una política caciquil, el recolzaven famílies principals de la ciutat, era un liberalisme oligàrquic, però no va poder aturar l’ascens republicà.

El sector dels catòlics agraris va estar fora de la influència ideològica del liberalisme condemnat per la jerarquia de l’Església catòlica. El cercle de llauradors a Castelló sorgia com a oposició al republicanisme. El conservadorisme catòlic dels majors propietaris va estar disposat per afavorir la petita propietat mitjançant crèdits. Aquest catolicisme polític va ser també la base de la mobilització política de la dreta durant la segona República (era un sector minoritari).

Què va ocórrer?

Els sectors catòlics més radicals, derrotats els carlistes, trobaren la forma de defendre els interessos catòlics i l’Església. A Castelló pocs catòlics foren capaços per a apostar a una compatibilitat de les seues creences i el liberalisme. No va ocórrer com a l’Església catalana, que va evolucionar cap a un nacionalisme conservador (Prat de la Riba), o al País Basc al segle XX on part del clergat va col·laborar amb el naixent PNB. Aquestes postures nacionalistes van trencar amb el liberalisme oligàrquic. Ací a la nostra ciutat no, els catòlics anaren darrere sempre d’una política monàrquica reticent a una democràcia liberal; sempre se situaren en una actitud de subordinació respecte el conservadorisme. Quan es va enfonsar el muntatge del bipartidisme de la Restauració, la política de dretes només podia basar-se en la mobilització de l’aparell catòlic, així fóra la dreta regional agrària, la CEDA a Espanya. Tota aquesta situació de la dreta catòlica davant la segona República fou una gran inestabilitat i la primera causa del seu tràgic final. Una herència amb tints de liberalisme però mai democràtica.

Totes aquestes peculiaritats estaven enquadrades dins un marc ibèric amb acusats trets de centralització, autoritarisme, una ingerència de la Corona afavorint sempre el "moderantisme" i excloent als progressistes, per això els progressistes miraven amb mals ulls a la Corona, com adversa respecte la defensa dels drets individuals i el sufragi universal (masculí). El Partit Demòcrata (incloent al liberalisme) tenia el recolzament dels sectors populars i urbans. Quan el liberalisme oligàrquic amb la Restauració Borbònica va obtenir l’estabilitat, el preu fou tancar les portes a la democràcia. La corrupció als processos electorals era la norma, la participació era mínima, el caciquisme corrent, els partits polítics no eren com a tals, eren lligaments personals, la democratització suposava limitar les atribucions de la Corona.

Bé, continuem a la nostra ciutat

Al periòdic el Heraldo de Castelló (8-8-1899) es parla d’uns esdeveniments culminació d’una tensió acumulada durant la dècada anterior, per elements catòlics combatents del predomini polític del republicanisme a Castelló, mitjançant la provocació, la desobediència a les autoritats. Era una mobilització dretana de contingut fonamentalista confessional i de signe catòlic. Cap a finals de juliol del 1899 van aparèixer en algunes façanes de la ciutat plaques amb l’esfinx del cor de Jesús i inscripcions amb la llegenda de Yo reinaré. Aquest fet va crear molt de malestar entre els republicans castellonencs. Va ser considerat una provocació carlista.

Com la tensió anava creixent, l’alcalde Joaquin Peris va fer públic un edicte per considerar-lo un perill per a l’alteració de l’ordre públic. Manava la retirada d’aquests símbols, l’edicte fou recorregut pel regidor carlista Manuel Bellido Alba. Mentrestant es difonia entre l’element catòlic seguir portant-lo ostensiblement. El diumenge 6 d’agost es produeix una revolta que va acabar amb diverses persones ferides. També al raval de Sant Fèlix va haver-hi un altra revolta amb la detenció de diferents individus.

El punt més crític va ocórrer el dimarts 8 d’agost. L’Heraldo de Castelló narra:

"Esta mañana se ha producido un momento de verdadera alarma a la ciudad de Castellón, aumentando el malestar que viene sintiéndose hace días y empezando seriamente a preocupar a las autoridades y a todo el mundo. A eso de las ocho de la mañana se han situado frente a la cárcel las familias de los detenidos por los sucesos del último domingo. A las nueve el grupo de curiosos era mayor (...) a las diez el grupo concentrado había aumentado extraordinariamente, oyéndose en aquel momento un disparo al aire. El grupo se disolvió invadiendo la plaza de la Pescaderia y la plaza Constitución. Avisado el digno diputado a cortes por Castellón Fernando Gasset, se trasladó a la cárcel y metiéndose entre los grupos persuasivamente recomendó se retiraran a casa por el bien de los presos y de todos".

No van acabar ací els incidents. Dies després, quan van retirar les plaques els guàrdies municipals, en arribar a la casa de Manuel Bellido, el regidor es va negar, els municipals van donar l’avís a l’alcalde, hi havia molta gent, es van presentar grups de catòlics amb garrots escridassant, la revolta va acabar-se en arribar el governador civil i l’alcalde. Aquests fets i d’altres pareguts ocorreguts a Vinaròs i a Borriana tingueren repercussió en tota la premsa de l’estat. Així Siglo Futuro, òrgan integrista editat a Madrid, va reproduir la protesta del bisbe de Tortosa presentada al ministre de Governació.

Els fets d’aquest estiu foren la culminació d’una tensió, produïda quan determinats elements catòlics començaren a combatre frontalment el predomini polític del republicanisme a Castelló. La política castellonenca, des de finals del segle XIX fins la guerra civil, abans que la política estatal, es trobava enfrontada entre aquestes dues tradicions. La dreta i l’esquerra es llançaven judicis crítics amb ferocitat.

Al 1904 també van haver avalots quan va ser interrompuda una processó de les festes de Lledó, l’avalot estava lligat a una protesta a favor dels obrers de Vinaròs. Va ser interrompuda una processó de les festes de Lledó. Segons l’Heraldo de Castelló, la causa va ser la prohibició per part del governador de manifestacions de suport a les reivindicacions dels obrers de Vinaròs, que estaven de vaga en eixos mesos. Aquest conflicte del món obrer es va endurir tant que Vinaròs va ser ocupada literalment pels militars.

Segons l’historiador Ferran Archilés, no es va tractar d’un avalot pròpiament anticlerical, sinó d’aprofitament de la processó com a àmbit de protesta, no obstant això no s’ha d’obviar per quines raons es va triar aquest acte com a àmbit de protesta tenint en compte quins eren els sentiments de la classe obrera davant l’actitud i el comportament de l’Església. Una part de la població estava farta de moltes coses. Les autoritats republicanes (la seua estratègia en aquells moments era de moderació), aqueix mateix diumenge de la processó van celebrar un míting republicà a Vila-real. No van estar presents en l’avalot ni pròxims, encara que potser no foren del tots aliens (Levante, 1-5-2004).

Les transformacions importants a Castelló d’ordre econòmic i cultural es donaren en un marc conflictiu d’enfrontaments i violència. Una barreja explosiva que abastaria el seu punt de saturació el 1936, una explosió d’iconoclasta, de violència, foc i sang. Un ampli sector de la societat tenia odi a l’Església, aquesta estava en contra del moviment obrer. Al 1820 es va fer encara l’últim acte de la Inquisició, acte de fe a València (amb la mitra, el San Benito i la foguera).

El poder de l’Església era molt fort, una Dictadura eclesiàstica amb aparells de tortura, a més el clergat sempre estava de part del poderós. En el món rural hi havia odi en contra d’aquesta institució, al carlisme també es va despertar aquest odi i durant la República van aparèixer fetus emparedats als convents, tot això cultivava i enfortia un anticlericalisme. Després durant el Movimiento també es va posar l’església del seu costat exercint la Dictadura franquista una dictadura inquisitorial.

Índex

anterior:
5 Històries de la Plana
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex