DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#13 - hivern 06

CASTELLÓ TREBALLA, CONSUMEIX I MOR...

Escrits elaborats a contracorrent

La inauguració d’El Corte Inglés s’ha presentat com l’esdeveniment de major significació del 2005, un nou edifici ’emblemàtic" on consumir, que ha aconseguit mobilitzar al major nombre de població, tot per presenciar l’espai impersonal on gastar els diners que es suen al treball. Segons un estudi de la clínica privada Previ, les compres compulsives afecten a un 8% de la població, el que es tradueix en 43.000 castellonencs addictes al consum patològic (Levante, 26/12/2005).

Segons la Unió de Consumidors, un 5% de la població de l’Estat espanyol són addictes al consum en grau patològic. Els consumidors compulsius sofreixen el que el sistema els reclama, són l’arquetip de la tendència general del capitalisme. La seua patologia respon a la demanda publicitària del fonamentalisme consumista. Són la imatge de la necessitat del capitalisme per absorbir tots els àmbits de la nostra de la vida i així aconseguir la seua contínua valorització. Es mostren com l’espill en què el capitalisme vol que ens reflectim. Potser les primeres víctimes de la publicitat i les seues tècniques de persuasió, exercici de pura propaganda amb l’objectiu fonamental de seduir-nos cap un determinat servei, bé de consum, estil de vida o idea.

Treball i consum són els eixos sobre els quals s’assenta la nostra existència. El consumisme, com a fenomen basat en el consum excessiu per part d’amplis sectors de la població, caracteritza l’home-dona contemporani. El diner ens domina, la ciutat és un gran mercat i els seus habitants som productors i consumidors. El fonamentalisme consumista que generen les grans superfícies comercials, junt al bombardeig publicitari i les facilitats de pagament (i per tant d’endeutament) provoquen en l’àmbit social la mercantilització de la vida i la socialització de la creença que tot és assequible mitjançant les compres. Així anem creant una nova estratificació social en dependència del nostre nivell de consum. A més, en el cas d’El Corte Inglés, se’ns presenta com una gran empresa generadora de llocs de treball, sense esmentar la qualitat d’aquests treballs ni l’enorme destrucció de treballs del xicotet comerç tradicional, sobretot en l’àmbit de l’alimentació, mitjançant ofertes i amplitud d’horaris.

En el cas dels antics terrenys de RENFE, tenim un exemple de manual sobre la supeditació de l’urbanisme a la iniciativa privada, una pràctica que es pot qualificar de despotisme urbanístic, ’en nom del poble, sense el poble’. Amb l’obertura en aquests terrenys d’aquest emblemàtic centre comercial, la ciutat, de nou, es ratifica com l’espai per a la necessària i permanent valorització del capital. Créixer per sempre. Aquest disseny de Castelló no condueix a la millora de les seues condicions i qualitat de vida, sinó que, aboca a una forma de vida consumista (Miren Etxerzarreta, www.altrecastello.com).

Un antic espai públic (una estació de tren) ara també d’ús col·lectiu, però privatitzat a cop de talonari. El discurs dominant proporciona la cobertura ideològica necessària per a creure que gràcies a aquest modus vivendi la ciutat viu uns anys d’or i prosperitat, i especialment durant les vacances de Nadal es reforça l’estereotip d’abundància, benestar social i estabilitat. I, és clar, Nadal és sinònim d’anar de compres. Eixe és el triomf del consumisme, ara s’ha convertit en una activitat d’oci, amb un conjunt de sensacions associades al fet de consumir (’Las nuevas catedrales del consumo’, Juan Carlos García Palomares).

La ciutat es dissenya, segons els plans de les grans empreses, fet que es tradueix en un desenvolupament urbà dictat pels interessos del capitalisme constructor i comercial. S’ha aguditzat, gràcies a la instància de les institucions polítiques, la tendència cap a la construcció d’una ciutat bolcada en les pràctiques privades de consum. Una ciutat basada en la cultura dels diners i del consum, en la creença generalitzada que consum és sinònim de prosperitat, i malgrat conèixer que darrere de les espectaculars imatges publicitàries hi ha multitud de problemes socials, i un sistema insostenible de totes totes, no es destorba la febre del consum ni la nul·la preocupació social pels problemes col·lectius. Segons els informes de l’ONG nord-americana WorldWatch "el món consumeix productes i serveis a un ritme insostenible, amb resultats greus per al benestar dels pobles i el planeta".

El director de Relacions Externes d’El Corte Inglés va declarar públicament en un sopar anual de fraternitat amb periodistes afins que ’nos gastamos miles de millones de pesetas en publicidad todos los años para que la prensa no hable de nosotros" (El Otro País, Alfredo Disfeito i Juan Ramírez). Tot i això, aquest santuari del fonamentalisme consumista no ha pogut evitar que en Internet trobem suficient informació crítica per posar en entredit aquesta ’bondadosa’ empresa. Una bona mostra la trobem al lloc web pamplonaserebaja.blogspot.com, on hi accedim a interessants anàlisis i articles de denúncia de l’imperi d’Isidoro Álvarez, així com al qüestionament de model de ciutat que es planifica a Pamplona amb l’obertura d’un altre Corte Inglés. Tot i que els efectes d’aquestes informacions no són massius, qui s’interesse pot conèixer, entre d’altres temàtiques, què hi ha darrere dels rostres de les somrients dependentes (precarietat, eventualitat, sous baixos, pràctiques antisindicals) o de molts dels productes que observem als aparadors (explotació laboral i infantil).

El consum compulsiu, informa el Grup Previ, afecta majorment a la població jove. Creixem en una ciutat on els referents urbans són espais uniformes, fortament controlats i producte del màrqueting (’De shopping en el paraíso de Truman’. Gabriel Cocimano), on la publicitat ens adoctrina amb la idea de quin és el model de vida a seguir i quins són els productes que ens han d’agradar (unes marques, uns productes, unes ofertes, unes rebaixes, uns anuncis, unes tendències, un estil, etc.). En aquests grans espais comercials tot sembla ficció, una continuació física dels anuncis de la televisió on tot és llum i goig, on desapareixen els conflictes de la ciutat. Ara la divisió entre classes socials es dilueix quan compres en El Corte Inglés, o almenys és una via per a la integració i cohesió social. Ens reconeixem en el que tenim en comú amb la resta, sentim que comprar és el premi del nostre treball, la nostra participació ciutadana. Endeutant-nos trobem la fugida a les misèries de la quotidianitat, el consol davant la insatisfacció. Idolatrem allò material i mitifiquem els objectes a ser consumits (’Mitos de la Postmodernidad’. Gabrile Cocimano).

Amb tot, és evident que la segmentació social existeix fora i dins de les superfícies comercials, alhora és innegable que la riquesa material sempre ha jugat un paper molt important en la societat occidental, però mai va constituir un objecte d’admiració com en l’actualitat (Vikipedia). El consumisme ens defineix com a societat depredadora dels recursos naturals, de les matèries primes insuficientment pagades i de la mà d’obra barata dels països pobres. El creixement occidental es realitza perjudicant als països pobres, i augmenta la distància entre països rics i pobres.

Consumisme i pobresa conviuen en un món desigual. Si els hàbits de consum dels 1.700 milions de consumidors que n’hi ha al món s’estengueren a la població mundial (6.300 milions de persones), la situació seria completament insostenible (Informe WorldWatch 2004). No es podria viure al ritme que es fa actualment. El primer món porta un nivell de vida insuportable a escala mundial. Ací tot s’hi val. El consum d’aigua, energia, fusta, minerals, terra i altres recursos, i la pèrdua de biodiversitat, la contaminació, la desforestació i el canvi climàtic.

Segons informa José Santamaría, director de WorldWatch, mentre 1.700 milions de consumidors gasten diàriament més de 20 euros, hi ha 2.800 milions de persones que han de sobreviure amb menys de 2 euros diaris i 1.200 milions de persones viuen amb menys d’1 euro diari en l’extrema pobresa. El pastís està molt mal repartit. José Santamaría suggereix que hi ha una mena de nou apartheid que limita el consum a eixa minoria del 28% de la població mundial.

En aquests temps en què la identitat es construeix a partir del consum, és urgent adonar-se que les decisions personals com a consumidors tenen repercussions ecològiques i socials. Hi ha gent que ja ha pres un pas endavant i porta en marxa iniciatives arriscades (yomango.com), o d’altres de més informatives (opcions.org). Encara que ens sentim insignificants entre els 6.300 milions d’habitants que té el món, i veiem trivial qualsevol cosa que puguem fer, de poc serveix seguir creient-nos ’ignorants’ i passar el temps lliure de shopping. Tot plegat no pot quedar en el no-res.

Índex

anterior:
Una nova ’catedral’ per a Castelló

següent:
Trenta anys sense Franco
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent