DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#13 - hivern 06

L’AMBIENT EDUCATIU a CASTELLÓ ALS 70

Escrits elaborats a contracorrent

Introducció

La història de l’escola pública en l’Estat espanyol reflecteix els girs bruscos de la nostra agitada història contemporània, el recorregut atropellat de la modernització, i encara a dia d’avui som en el món desenvolupat un dels estats en els quals menys pes té l’ensenyament públic. La Dictadura ens va dur a la prostració històrica i ens va allunyar dels nivells d’expansió dels sistemes europeus després de la 2ª guerra mundial, en benefici de la iniciativa privada confessional, és a dir, ens va posar en mans del catolicisme militant més integrista, amb l’intervencionisme franquista i amb el ranci catolicisme que va impregnar fins i continguts de l’educació —la debilitat d’un sistema públic fruit d’una cessió de responsabilitats en el camp de l’educació en un país aïllat de la resta del món—. Existia una gran manca d’escoles, tot això va fer augmentar la taxa real i funcional de l’analfabetisme. El rerafons històric explica la complexitat d’elements configurats en el marc educatiu, cal recordar que la ideologia feixista és obertament antiintel·lectual.

Havíem tingut una escola liberal en el segle XIX, un intent frustrat d’escola social integradora i laica durant la II República, i després arribem a una escola nacional catòlica i classista, rectificada per la llei d’educació de l’any 1970. La importància de l’escola pública radica que d’ella depèn l’accés a la cultura dels desfavorits, té un poder compensatori per a la integració social, atès que si no se satisfan certs nivells d’igualtat l’exercici de la llibertat no és possible. No cal oblidar que la consolidació de l’escola pública i la seua expansió per Europa va ser un dels pilars bàsics de l’anomenat Estat social de dret.

La llei general d’educació de 1970

La llei general d’Educació de l’any 70, nascuda en ple franquisme, es va caracteritzar per una continuïtat amb alguna discontinuïtat en alguns elements, així el postulat d’una escola activa, un ensenyament obligatori fins als 14 anys i l’evolució de la Institució educativa que del nacionalcatolicisme inicial va passar a ser a més un exponent de la tecnocràcia (la idea tecnocràtica del franquisme sobreestimava la tecnologia en detriment d’una formació més humana i més social). En el context educatiu, hi havia una forta influència de l’Església des d’entitats com l’A.C.N.P. (Associació Catòlica Nacional de Propaganda) i el F.I.R.I. ( Federació Espanyola de Religiosos de l’Ensenyament) i el gran protagonista de la tecnocràcia: l’Opus Dei. Els grups crítics dintre de l’Església envers la seua jerarquia existien, però, van ser minoritaris.

En la llei general d’educació del 70 la continuïtat era manifesta, així en el seu article 1º (preliminars) defineix l’educació com el desenvolupament harmònic personal inspirat en el concepte cristià de la vida i en la tradició i cultures pàtries. I en l’apartat de centres docents reconeix i garanteix els drets de l’Església catòlica i conforme l’acordat entre ambdues potestats garanteix l’ensenyament religiós en centres tant estatals com no estatals.

El discurs alternatiu

Enfront de l’elaboració d’aquesta llei existien discursos alternatius com el moviment desinstitucionalitzador, el moviment di coperazione educatiu italià, el moviment de reforma de Rosa Sensat o l’ideari educatiu anarquista. La Universitat era un focus de resistència cultural antifranquista; disturbis d’estudiants van provocar el tancament d’Universitats. Eren els anys que es van produir fets a nivell estatal com el primer segrest d’ETA en Sant Sebastià del cònsol alemany, l’any que Nixon va visitar Espanya, l’inici del procés de Burgos i la declaració de l’estat d’excepció al País Basc.

Les mogudes de l’ensenyament a Castelló

A principis dels anys 70, en el sector de l’ensenyament, el professorat de l’ensenyament mitjà reclamava apropar-se al pas de les democràcies europees, a una necessitat d’una llibertat que mai arribava. Hi havien demandes de vies d’associació i representació, reivindicacions professionals que exigirien aquestes vies. Una d’elles era l’estabilitat professional i la no discriminació de professors interins i contractats. Aquesta situació era a nivell de l’estat i les actuacions que es van produir ací en les comarques de Castelló van ser solidàries amb les d’altres llocs: Catalunya, Múrcia, Oviedo, València, Ciudad Real, Tenerife, S. Sebastià, Madrid, Toledo. Les peticions cursades al llavors Ministeri d’Educació i Ciència van ser respostes negativament, per això al març del 71 es van produir aturs tècnics en alguns Instituts d’Ensenyament Mitjà de Vila-real, Onda, La Vall. Aquests aturs acadèmics durant els dies 30 i 31 de març es van efectuar a proposta dels professors interins i contractats. En l’Institut de Vila-real el dia 31 va haver una reunió convocada pel director amb la Junta Directiva de pares per a informar sobre l’atur acadèmic, explicant-los que era en adhesió amb altres Instituts de l’estat. Els professors no numeraris d’Onda, Vila-real i La Vall van dirigir també uns escrits als pares informant-los de les seues reivindicacions laborals i de l’elevació de les peticions a la Delegació d’Educació que havien estat denegades, peticions relacionades també amb les conseqüències de l’entrada en vigor de la llei d’educació.

Els professors numeraris d’Ensenyament mitjà, en una crida als seus companys, alertaven sobre la responsabilitat que els incumbia en una etapa de crisi política per la qual travessa el país, i la seua particular obstinació en l’educació nacional. Al·ludien a la creació en la Universitat de Madrid de veritables tribunals de depuració estudiantil que s’estenen a d’altres Universitats, pels quals s’obliga als professors a exercir funcions de policies, funcions a les quals la majoria d’ells van a negar-se. Per altra banda, també estava la imposició brutal de la depuració de professors tant de la Universitat (la premsa parlava de 200), com d’Ensenyament Mitjà. En el districte de València més de 15 professors d’Ensenyament Mitjà (Sagunt, Vila-real, Tavernes de la Valldigna, Sueca, Silla, Requena Alzira, València), han estat separats de les seues funcions docents i no precisament per la seua incompetència (sinó, al contrari, eren tinguts pels millors pels seus companys i pels alumnes), sinó per la intervenció directa de la policia al negar-los el certificat de bona conducta.

En la comandància de la guàrdia civil hi havia una constància mitjançant uns parts de tots els fets que esdevingueren per mínims que foren i així portaven un seguiment sobre els moviments i les persones; aquesta informació se li passava al governador civil per al control o accions repressives que estimés, també existia una comunicació directa del Delegat d’Educació amb el governador.

En un extracte de les actuacions de la Delegació Provincial amb motiu d’incompliment de la funció docent a causa dels aturs esmentats per part del personal contractat i interí en centres d’Ensenyament Mitjà de la província diu així: D’una prèvia informació telefònica el dia 26 de la totalitat dels directors dels centres, als aturs dels dies 30 i 31 solament s’adheriran els Instituts de Vila-real, Onda i La Vall. Per això, el dia 27 la Delegació va informar a tots els directors del contingut d’un telegrama rebut de la Sotssecretaria, que deia així: ’El Subsecretario de Educación en vista de las irregularidades observadas hoy en algunas provincias a partir de este momento si en algún centro de bachillerato se diesen casos de abandono o incumplimiento de la función docente proceda V.I. a comunicar inmediatamente al director del respectivo centro que debe apercibir por escrito al profesor de que se trate y dar traslado de dicho apercibimiento a esa Delegación provincial para su constancia en el expediente personal del interesado, a dicho personal apercibido no se le podrá renovar el contrato o designar interino con independencia de las consecuencias que de dicha conducta pueden derivarse en la aplicación de las normas sobre acceso a los cuerpos de profesores previsto en la ley general de educación’

Davant la impossibilitat de contactar amb el director en el cas d’Almassora, el mateix Delegat es presentà en el centre amb el telegrama. El Delegat es va posar de nou en contacte amb els directors el dia 30 comprovant la normalitat en tots els Instituts excepte en Onda i Vila-real, ja que en La Vall després d’una breu aturada va haver un canvi d’actitud per la intervenció del director del centre conjuntament amb l’alcalde. A Vila-real l’atur va ser de setze professors interins i contractats. Aqueix mateix dia la Delegació va rebre un ofici del director de Vila-real que va ser contestat immediatament amb el següent telegrama. ’Enterado su oficio día de hoy sobre decisión interinos y contratados del incumplimiento función docente y de acuerdo con órdenes de la superioridad comunico a V.I. debe apercibir por escrito al profesor o profesores de que se trata y dar traslado de dicho apercibimiento a esta Delegación. El incumplimiento de las órdenes de la Susecretaría ha obligado a reiterar telegráficamente y con carácter de urgencia a los directores de Villareal y Onda que comunique los apercibimientos’.

El dia 31 de abril un part de la Comandància de la Guàrdia Civil informava al Governador Civil de l’atur acadèmic en l’Institut d’Onda de professors tant contractats, interins com de catedràtics propietaris. A Vila-real van romandre inactius en el pati de 10’50 a 12’25. A Nules signes d’apatia en les classes. A La Vall atur d’una hora en aula, es va presentar l’alcalde perquè tornaren a començar les classes. En el mateix part figurava una relació nominal dels professors que no havien impartit les classes amb normalitat en diferents localitats de Castelló.

Aquesta era la situació en el sector de l’ensenyament en els anys setanta.

Se seguia practicant la depuració en el professorat tant d’ensenyament mitjà com universitari amb una intervenció directa de la policia amb els certificats de bona conducta, una Universitat creada com a tribunals de depuració estudiantil i de professors policies. Unes amenaces d’exclusió del treball o de l’estudi a qui pretengués qualsevol acció reivindicativa.

Per una altra part, en el sector de l’ensenyament primari, en el Magisteri, a Benicarló es van rebre dos sobres dirigits al col·legi nacional de xiquets amb exemplars de propaganda relativa a la situació del Magisteri, els firmaven les anomenades Comissions del Magisteri i el GAC (mestres carlistes), feien una crida als mestres (18-10-72 ): (...)¿hasta cuando vamos a permanecer en silencio? Los maestros no podemos estar con un régimen que nos ha negado, nos niega y negará la solución a todos nuestros problemas (el coeficiente, los complementos, la seguridad social, permanencias, integración, mutualidad...).

El Sr. Soriano (subdirector de personal) contestava sobre el desassossec del Magisteri al Sr. Villacañas en un setmanari anomenat Servicio, en els termes que el cos del Magisteri era el menys conflictiu; en aquest mateix setmanari el 19-4-72 es llegia en la portada. El SEM amb Franco. El SEM estava amb els qui en el 36 liquidaren a milers de mestres que van cometre el delicte de complir amb el seu deure. Un òrgan paraestatal que frena els desitjos d’un Magisteri amb un col·legi professional i amb un sindicat de classe per lluitar per les seues reivindicacions.

Les protestes enfront de la nova llei d’Educació es van fer sentir al llarg dels Instituts de les comarques castellonenques. Era freqüent l’aparició de pamflets i les pintades en contra.

El Comitè d’estudiants de Castelló (1972) elevava la protesta davant la violació dels drets de la persona que la llei d’educació comportava per antidemocràtica i classista quant a la selectivitat, al pagament de costos reals, la tecnificació, l’autoritarisme i la repressió, ens lleven als millors professors, expulsen als nostres millors companys quan els planten cara als problemes que tenim, mostrant el seu autèntic rostre feixista; segueixen sense permetre l’ensenyament bilingüe. Aquests fulls volants van aparèixer en l’Institut Ribalta i en el col·legi Universitari. El Delegat provincial d’Educació de Castelló D. Jose Luís Durán Crespo va dirigir una carta al llavors Governador civil Sr. D. Juan Aizpurua Azqueta informant-li d’aquests fulls volants, l’anomenada propaganda clandestina tot mostrant la inquietud per si apareixien per més llocs.

Per altra banda, el FEDEM (Federació d’estudiants demòcrates d’ensenyament mitjà) al si del comitè pro-FRAP, mitjançant fulls volants i rètols clandestins apareguts en els serveis de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de La Vall i en els voltants del de Nules, manifestaven el seu rebuig a Franco, al rei, als ianquis i donaven visqes a la República popular i federativa. Propugnaven un boicot a les classes de política sobre l’assassí Franco que va liquidar a milers de persones honrades que defensaven el govern legítim de la República sorgit de les eleccions lliures de febrer del 36; feixista que va vendre a Espanya a l’imperi ianqui en el 53. Tot això amb motiu del 80 aniversari del natalici de Franco. Signat pel FEDEM- Comitè pro- FRAP. També circulaven fulls per l’Institut de Vila-real al·lusius a l’obligació de professors a exercir funcions d’estrictes policies entre l’alumnat dels diferents centres estudiantils, aquests fulls s’estenien als restants Instituts de Castelló. La repressió s’estenia a qualsevol esdeveniment relacionat amb el món estudiantil, així la Direcció general de Seguretat, el comissari cap de policia en un teletipus en clau al Governador Civil li deia que abans d’autoritzar l’actuació del cantant Victor Manuel o l’espectacle d’Amèrica Negra ho comunicaren a aquesta Adreça. I que respecte a aquest assumpte estiguen en relació amb el Delegat d’Informació i Turisme, actuant sempre amb coneixement del Governador Civil al qual donaran compte d’aquest xifrat. Tot possible moviment quedava arxivat en el Govern Civil i amb constància de la Guàrdia Civil.

El desenvolupament de la llei (LGE del 70) i les característiques persistents en el sistema educatiu

La llei es va desenvolupar en la transició i les seues modificacions i elements persisteixen i caracteritzen el sistema educatiu en el desenvolupament de les noves lleis posteriors (Llei orgànica d’ordenació general del sistema educatiu1990, LOGSE).

-L’educació com a classificació d’individus en funció d’un concepte de normalitat segons un nou model social basat en la competitivitat que comporta la individualizació del fracàs escolar i la segregació (Folcaut, 1976).

-Una elevada subvenció de l’escola privada i religiosa, un augment més ràpid per a les quanties de les subvencions a la privada i un increment més lent per a les públiques (Llei reguladora del dret a l’educació 1985);

-El desenvolupament de l’article 27 de la Constitució va fer la llei orgànica (llei orgànica de participació avaluació i govern de centres 1995 LOPEG) de l’estatut de centres escolars, desequilibrant els drets del titular del centre privat sobre els de la comunitat escolar.

-La persistència en la institució educativa del sistema democràtic dels principis de la tecnocràcia franquista.

Avui sobre aquesta herència ens trobem amb una escola pública soscavada des de fora pel neoliberalisme i la tercera via i des de dintre per la desmoralització del funcionariat públic. Abans els polítics que defensaven l’entramat jurídic protector de l’escola confessional eren conservadors representants dels interessos eclesiàstics, ara s’afegeix una defensa de l’escola privada des de postulats ideològics. La modernització amb la teoria de l’empresa defensora del privatisme es diu de lliure elecció educativa en termes de mercat, no es parla d’ideari sinó de qualitat i prestacions complementàries configurant un tipus d’ensenyament selectiu (Llei orgànica de qualitat 2002, LOCE).

La teoria de la lliure elecció, més el finançament públic de l’ensenyament privat, més la reafirmació de la seua autonomia empresarial, creen una xarxa on el pitjor és per als centres públics.

Fonts: Arxiu de Rafalafena; Luis Gómez Llorente: Educación pública i Tesis consultades en Internet sobre l’evolució de l’educació després de la guerra civil a la transició.

Índex

anterior:
Trenta anys sense Franco

següent:
D'Homo Sapiens a Homo videns
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent