DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#14 - hivern 06

ARMATS D'UTOPIA I

Escrits elaborats a contracorrent

Utopies a sang i foc

Avui, quan veiem tan lluny alternatives al sistema capitalista, quan ens costa pensar en concepcions imaginàries de formes de govern ideal. Avui, quan neguem la utopia mentre ens aferrem a la conformitat, quan no volem perdre la nostra comoditat malgrat reconèixer-nos oprimits i oprimides, mirem al passat per cridar ben fort que encara tot és possible. Malgrat reconèixer que no vivim els millors temps per a idees d'emancipació, la nostàlgia acompanya les nostres ments incapacitades voluntàriament per al sacrifici en pro de les utopies.

L'intel·lectual alemany de simpaties llibertàries H. E. Kamininski descriu al llibre “ Els de Barcelona ” el procés revolucionari català que s'engega al 1936 amb el cop d'Estat. En una de les seues incursions pel sud de les terres catalanes acaba en Castelló de la Plana després d'un accident de cotxe. Kaminiski aprofita l'avinentesa per descriure tot allò que veu en tan sols un parell de dies i conclou: “ Castelló de la Plana en aquests moments no es diferencia gens ni mica de moltes ciutats de províncies. Arreu les velles formes de vida deixen pas a les formes noves. Certament això comporta alguna pèrdua de vides humanes, però no hi ha sang a tots els naixements? ”. La repressió fou dura, segons remarca el llibertari alemany, pel fet que “ Castelló havia estat una ciutat més aviat reaccionària ”. Kaminiski, entusiasmat amb l'experiència catalana, rera el fracàs de la revolució russa, narra la visita a Castelló amb els ulls d'un esperançat per les transformacions en les formes de govern. El Comitè és qui realment governa la ciutat, hi ha vàries empreses col·lectivitzades, una de les quals és la que millor funciona de totes les que ha conegut, i s'estan produint canvis en sanitat i educació. Tot el que podia testimoniar l'antiga legalitat ha desaparegut; arxius, registres, lligalls judicials, actes d'estat civil o cadastres han estat destruïts.

Kaminiski també visita l'Alcora, el defineix com un dels pobles que viu baix els principis del comunisme llibertari, “ una vella fortalesa dels anarquistes ”. A l'Alcora van eliminar els diners i les mercaderies, i les necessitats de les persones eren satisfetes en béns. Després de la revolució, van lligar als vuit guàrdies civils del poble amb les mateixes cadenes d'acer que utilitzaven aquests per colpejar als presoners, i els van executar. També assassinaren als 4 capellans del poble i alguns coneguts feixistes. Kaminiski ho conta tot sense callar la cara més violenta de la revolució. A més, té el mèrit de descriure les transformacions que s'hi estaven produint. La revolució la feien els camperols que ho volien tenir tot en comú, i “ creuen que el mitjà més segur d'aconseguir la igualtat general és eliminar els diners ”. Kaminiski, també crític amb tot el procés obert, valora que “ Aquest comunisme llibertari arrenca, en veritat, de l'actual estat de les coses. I que l'ésser més oprimit d'Espanya, la dona, continuï depenent totalment del marit a la tarja familiar, n'és prova eloqüent ”. La visita a l'Alcora realment sembla haver-li impactat, així no dubta en afirmar que “ La veritat és que aquests camperols ja no viuen, ni moralment ni sentimental, dins el sistema capitalista. Hi han arribat a viure mai ?”.

Peter Carroll, historiador de la Universitat de Stratford (EE.UU.), conta al documental “ La Batalla del Jarama”, que la Brigada Internacional Abraham Lincoln fou el primer exèrcit amb integració racial en la història dels Estats Units. El primer en què homes negres dirigien a tropes d'homes blancs, un fet que no es va repetir ni més endavant en la II Guerra Mundial, en la qual EE.UU. continuava tenint un exèrcit molt segregat. Els brigadistes van ser clau en la defensa de Madrid de l'exèrcit feixista. El primer exèrcit de voluntaris de més de 50 nacionalitats de tots els continents. El brigadista nord-americà Milton Wolf, al citat documental, es defineix com un activista antifeixista i anticapitalista. Relata que porta setanta cinc anys lluitant, primer a Espanya, després com a voluntari en la II Guerra Mundial i posteriorment en tots els moviments pacifistes i contra la Guerra. Després de la II Guerra Mundial les dificultats van acompanyar als brigadistes. Investigats pel Congrés dels EE.UU., acomiadats dels seus treballs, els seus noms van passar a les llistes negres i van ser discriminats políticament, tot amb l'excusa d'haver format part del Partit Comunista. Altres investigacions governamentals van titllar a la Brigada Lincoln d'organització subversiva il·legal. A partir dels anys setanta amb la Guerra de Vietnam, i la participació dels brigadistes en el moviment d'oposició, la gent va començar a conèixer el que havia significat el coratge d'aquestes persones.

Tot i el costum d'escoltar condemnes de la violència antisistema, i silenci i justificació de la violència del sistema, reivindiquem la lluita revolucionària del poble durant la guerra civil, i la valentia dels brigadistes internacionals. Les idees suposadament irrealitzables són la benzina de la història, abandonar-les ens deixa orfes en el temps. Qui ha lluitat per fer-les reals és qui s'ha compromès amb la humanitat.

En el primer aniversari de l'assassinat de Buenaventura Durruti, l'anarquista Juan Garcia Oliver declara el seu orgull per haver format part de “ los reyes de la pistola obrera de Barcelona”. Al 1923, les bandes de pistolers del Sindicat Lliure que patrocinava la patronal amb la complicitat policial, volien destruir el moviment obrer. Assassinaren a Salvador Seguí i a molts altres membres del moviment anarcosindicalista, la repressió era despietada, res a veure amb la subtilesa actual. Quan aquests es van veure quasi vençuts van formar un grup d'acció, Los Solidarios . Garcia Oliver declarà que “(...) hicimos una selección: los mejores terroristas de la clase trabajadora, los que mejor podían devolver golpe por golpe(...)”. Van robar bancs, assassinaren policies i pistolers, empresaris i polítics, fins i tot al cardenal de Saragossa. Alhora van fundar revistes, passaven diners per crear escoles gratuïtes, per a recolzar a treballadors en vaga o per a constituir la Llibreria Internacional de París. Les pistoles al servei de la cultura, i aquesta com la ferramenta per a l'alliberament. Herois del poble o ferotges terroristes? La realitat és que sols una minoria els recorda, però la seua vida era una lluita constant per la utopia, inclosa la sang.

El mite és mite perquè s'estableix en la nostra quotidianitat més enllà del temps que va viure. En les muntanyes de l'interior de Castelló hi ha mites que perduren, a Vallibona parlem del maqui Florencio Pla Messeguer, més conegut com La Pastora , al qual se l'assenyala injustament com a responsable d'unes 30 morts. A Cinctorres, trobem a Josepeta, més conegut com el Cinctorrà, o el Conill d'Ares , a aquest poble del Maestrat. El 1945, per les muntanyes de l'interior hi havia desenes de guerrillers. A partir de 1952, a la serra ja només quedaven alguns maquis autòctons negats a sortir de la seua terra com Francisco Serrano Iranzo, Francisco, o La Pastora . Arreu de les serres de la península trobem guerrillers mitificats, El manco de la Pesquera per Conca, Giron en la zona del Bierzo. Entre els nostres veïns de Morella, la Pobla de Benifassà o Fredes, trobem històries de clandestinitat, organització de consells de resistència, sabotatges, ocupació de pobles, desplaçaments de masovers per la repressió exercida, persones convertides en confidents per la tortura extremada, morts sense resoldre o depuracions internes de guerrillers. Tot i perdre l'esperança d'una intervenció estrangera per derrocar el règim franquista, hi havia qui no tenia altre remei que viure en coves i dedicar-se a resistir els durs hiverns a l'aguait d'un possible combat a mort amb la guàrdia civil. La Pastora va romandre pres fins al 21 de juliol de 1977, complint en 4 anys i 23 dies d'excés la seua pena. A més, com era acusat de bandolerisme no es va poder acollir a la llei d'amnistia.

A les dècades dels 70 i els 80 a tota Europa trobem diversos grups armats. Època de forta influència guevarista encara s'emprava la violència com a eina política. La RAF a Alemanya, les Brigades Roges italianes, les CCC belgues, o per exemple l'IRA i ETA. En el testimoni de Jean Marc Rouillan, considerat durant anys l'enemic públic número 1 de França, trobem la memòria viva de la lluita armada en l'Europa de finals del segle XX. Va introduir-se a l'acció armada a través dels anarquistes exiliats a Tolosa, a ell van anar a parar les armes del grup de Quico Sabaté. Combatent contra la dictadura de Franco en les files del grup llibertari M.I.L., junt a Salvador Puig Antich, l'últim executat pel règim feixista amb el mètode del garrot vil, i Oriol Solé Sugranyes, mort a trets per la guàrdia civil la nit de la fuga de Segòvia . Després va formar part d'Action Directe, grup armat francès fundat el 1979 per grups autònoms, comunistes i llibertaris. Molt actiu durant els 80, la seua vida es va prolongar fins al 1987 en què detenen als últims dels seus membres. Ara per ara fa disset anys que és a la presó, set en règim d'aïllament total. La condemna és a perpetuïtat per violència política. Els membres d'Action Directe mai han renegat del seu passat i la manca de penediment se'ls presenta com l'obstacle principal per al seu alliberament. Com denunciava Xavier Muntanyà a Vilaweb “ El preu que han de pagar per la llibertat no pot ser el xantatge polític: és la manera encoberta de condemnar-los a perpetuïtat, fins a la mort ”. Acusats dels assassinats el 1986 de George Besse, treballador de la Renault i del militar René Audran, a part d'intents d'assassinat d'altres militars i polítics francesos, Jean Marc Rouillan escriu, des de la seua coherència política, al llibre “Odio las mañanas”: " No besaré la creu que m'acosten als llavis. És possible que em rosteixi en les fogueres contemporànies, però mai no abjuraré ".

La resistència armada, l'ús de la violència, és un tema delicat. Per parlar-ne ja hi ha qui et creu condescendent amb qui no respecta el dret a la vida. No tarden en titllar-te d'etarra. Amb el sistema democràtic, un context completament diferent, també hi ha qui la utilitza amb finalitats polítiques, sobretot davant les imposicions de la reforma política. Josep Antoni Villaescusa, membre de Terra Lliure, morí en Alzira el 1984 en esclatar-li l'artefacte que anava a col·locar a una oficina de l'INEM. Durant la curta existència d'aquest grup armat independentista moriren un total de 4 militants, 3 d'ells en esclatar-los els artefactes que manipulaven. En les seues esquenes carreguen amb una víctima mortal, una dona sobre la qual va caure la paret de sa casa després de l'explosió d'una bomba, el 10 de setembre de 1989, a Les Borges (Lleida).

La recerca de la utopia també estava darrere les seues accions, més enllà de la pertinència d'aquestes. Entre pistolers dels anys 20, milicians i brigadistes a finals dels 30, i guerrillers durant els 40, trobem persones amb les quals no ens costa identificar-nos. Quan ens traslladem al present, tot canvia. L'EZLN, la lluita palestina i la insurgència iraquiana tenen tota la nostra comprensió, però quan un grup de persones llença còctels molotov sobre la seu d'un partit polític tot són condemnes. Pocs creuen que els fins justifiquen els mitjans, la violència és un mitjà condemnat, mentre, ens incapacitem voluntàriament per al sacrifici ara i ací en pro de les utopies. Tot i sentir viure en un sistema econòmic que funciona com un crim organitzat, no destorbem per res la seua comoditat en fer alguna cosa per canviar-ho. Malgrat que la injustícia és la base sobre la que s'assenta la nostra existència, preferim fer-nos ignorants i suportar la humiliació. Aquests lluitadors ja han triat entre la mort en vida i el morir lluitant, i la seua elecció està plena de dignitat.

 

Índex

anterior:
Editorial

següent:
Armats d'Utopia II
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent