DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#14 - hivern 06

ARMATS D'UTOPIA II

Escrits elaborats a contracorrent

2.-Els lluitadors i les lluitadores

1-Internacionalistes del segle XIX

Miguel Campos, veí de Castelló, tenia una disposició especial sempre que escoltava la paraula internacionalista, no podia evitar alçar les celles en un gest de sorpresa que el delatava simpatitzant. Cap a l'octubre de 1.872, el Consell Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors, assabentat de la seua adreça i del seu ideari, li va proposar d'organitzar la federació local de l'organització internacionalista a la capital de La Plana. Malgrat saber que el seu compromís el podia convertir en protagonista d'un nou crim polític va decidir intentar-ho, tot fóra per trencar en mil trossos l'autoritarisme en el treball.

Miguel tenia molta feina per davant, només esperava un poc de discreció dels seus companys de Borriana i Vinaròs, més encara al bell mig de les eternes disputes entre els avui liberals i conservadors, ahir carlistes i anticarlistes. No confiava en els prohoms del liberalisme, tot i la creença local del seu progressisme, veia en els nous dirigents l'ambició del poder, i mentre les principals famílies de la ciutat els aplaudien, anaven fent de la seua política un mitjà de caciquisme. L'oligarquia amb el pedigrí local de sempre sabia molt be vestir-se i canviar-se amb la jaqueta adequada.

Bautista Flos sabia molt de vins i licors tot i recomanar als seus clients més abstinència. D'ofici boter, exercia a Vinaròs. Pel seu taller camí al port passaven molts mariners ofegats per la calor del vi. En la boteria sovint s'hi ajuntaven uns quants amics per a què els llegís les últimes notícies del món. Autodidacta militant, havia rebut 50 exemplars del Manifiesto de la Comisión Federal a todos los trabajadores de España, tot i haver après sense l'ajut de cap mestre, s'esforçava en ensenyar tot el que aprenia.

El boter era el referent internacionalista del Baix Maestrat, ara havia de trobar alguna persona de confiança que portés la meitat dels manifests cap a La Plana. Els seus amics des que s'assabentaren dels fets de 1871 amb la Commune de París, es quedaven bocabadats amb això del socialisme i l'anarquisme, especialment Ximo, de malnom Bóta, perquè com el recipient, era més gran al ventre que a les testes. El Bóta ja havia estat un correu eficient. Per al cap de setmana li prepararia un nou paquet, segur que no es negava, el celler de Bautista i les seues històries valien la pena.

Antoni Moliner s'aixecava, dia rere dia, abans que el sol pogués escalfar els carrers de Castelló. És el que té fer pa per a després vendre'l. En el seu raval el coneixien com Toni el flequer, i no perquè tan sols estigués ell en l'ofici, més bé perquè la seua fleca havia estat una escola de forners, alhora que una de les poques botigues on et fiaven, o permetien qualsevol bescanvi per unes fogasses.

Al Toni no li importava el fred dels carrers, carregant la llenya per al forn prompte desapareixia, ara venia d'encomanar uns quants sacs de farina per a la setmana vinent. Després de la xerrada amb la farinera ja havia donat el pas endavant i no tenia marxa enrere, els flequers havien constituït una societat amb l'assessorament de Miguel Campos, és a dir, una associació per a la defensa col·lectiva dels seus interessos.

Les àvies del raval de San Roc el miraven amb ulls de desconfiança, pel seu flequer passaven massa forasters. Toni ara marxava cap a Barcelona al Congrés Nacional Obrer en nom de 40 afiliats per adherir-se a la lluita de tots els treballadors, de camí passaria per la boteria de Bautista a Vinaròs per a xerrar dels seus assumptes. Precursor local de la necessitat de l'autoorganització, va ser la primera vegada que visitava la capital catalana, i davant d'aquells que malfiaven de les seus activitats s'afermava amb la responsabilitat de qui es veu protagonista per combatre la injustícia. La revolució havia d'acabar amb tanta fam i analfabetisme, la societat sense classes era l'esperança. Si calia ells mateixos plantarien la llavor de la revolució i ja es preocuparien que germinés. Rememorar amb Miguel i Bautista el record de la repressió desencadenada després de la Comuna de París contra els “comunards”, 30.000 afusellaments per part del govern francès, els enfortia en la utopia que algun dia la gent pobra deixaria de ser-ho. Tal com llegien en els manifests de Barcelona els communards eren l'exemple.

 

2- Dones

Si volem escriure la història dels grans personatges de Castelló no tindria cap sentit escriure-la únicament en masculí. La història dels de baix, la memòria històrica al servei de la subversió, ha de ser la història de les lluitadores, les més oprimides i les més silenciades. El poder local construeix una imatge de la ciutat en la qual les dones no han realitzat res a considerar. Aquells que ens afermem en la utopia com a motor de les millores socials cal que trenquem aquest parany.

Posem el cas dels carrers de la ciutat de Castelló. Només 1 de cada 10 porta el nom d'una dona. Sols 32 carrers són de dones que han passat a la història, de les quals una vintena pertanyen a santes o verges, enfront dels 332 carrers que foren assignats amb noms masculins. L'oposició política a l'Ajuntament de Castelló va presentar una moció per a què una secció dels carrers portés el nom de dones cèlebres, fet al qual es va oposar el grup municipal al govern. Entre les dones proposades estaven Josefina López, locutora de ràdio i regidora; Elena Sanz, soprano, considerada la reina del Teatre Real de Madrid al segle XIX; i Carmen Sábat, actriu en els anys quaranta.

Tenim moltes més lluitadores, tota una inspiració com Maria Ferré, militant anarquista benicarlanda, va emigrar a Barcelona on desenvolupà una activitat intensa dins la CNT junt amb el seu company, Francesc Valls, especialment durant el període bèl·lic. Acabada la contesa, es va exiliar a França, on continuà treballant activament per a l'organització fins a la seua mort. També Pilar Grangel, mestra racionalista. Nascuda a Castelló de la Plana va treballar a diverses escoles racionalistes. Va escriure a la revista “Mujeres Libres”. Les seues aspiracions només eren ben rebudes per una minoria d'homes de les diferents organitzacions del món llibertari. Finalitzada la guerra, va marxar cap a França i va ser internada als camps de concentració d'aquest país. Va residir a Clarmont-d'Erau. El 1945 s'instal·là definitivament a Montpellier.

Dins de la secció motoritzada de la Columna Matteoti, creada a Castelló de la Plana, que anà a lluitar al Front de Terol hi havia algunes dones, com les heroiques companyes Rosa Fenollosa, Isabel Martínez (Blaya), María Martínez i Vicenta Simón Soriano. A través de documents franquistes també es coneix l'existència d'altres noms de milicianes com: María Montañés Leal, Dolores Climent Beltrán, Carmen Soler Gil i Rosario Artero Vicent. Aquestes dones, en els anys posteriors, van patir la repressió del Franquisme: a Maria Montañés, militant d'UGT abans de la guerra i afiliada al POUM, se li acusà d'haver estat miliciana, de portar pistola i estar enquadrada en una patrulla del POUM; a Dolores Climent Beltrán, d'Almassora, se li acusa de cenetista, de pertànyer al Comitè Antifeixista i d'actuar com a “miliciana en controls d'armes escorcollant a persones de dretes”.

Per descomptat, entre els grans personatges de la subversió, trobem moltes altres dones de les quals malauradament no ens parlen els llibres d'història. La història de Maria, fadrina d'edat avançada, mare d'un fill i encarregada en un magatzem de taronges. Participava activament en el Centre Obrer, també era membre del PSOE i de la UGT. Sempre que hi havia alguna vaga o que els treballadors necessitaven espais on organitzar-se acudien a la Ronda Millars, al Centre Obrer, i Maria solia anar motivada sense estar cridada. En el seu treball, havia aconseguit el respecte dels seus superiors i que les treballadores reberen més del que en altres magatzems s'havia aconseguit. Les triadores la tenien en una gran estima. El sindicat i el partit també estaven plens de masclisme, amb tot, a poc a poc, era inevitable escoltar amb respecte a qui amb els seus fets es presenta com tot un exemple. Amb la repressió feixista va acabar en una presó a Astorga per les seues activitats polítiques. Les supervivents la recorden com un exemple de compromís, i com una pèrdua d'aquelles vides de sacrifici per aconseguir justícia social.

També la història anònima d'una filla de represaliats. S'encarregava amb la màxima discreció de fer les col·lectes casa per casa per al presos sense família. Ja era com un costum sovintejat, la gent confiava en el seu silenci, reservada en les seues accions mai feia preguntes incòmodes, portava la dissimulació més que superada. Passejava per la Ronda Vinatea, i entrava a les cases amb el pany obert, on les dones solien seure per cosir o simplement petar la xerradeta. Sempre parlaven de temes trivials i sense que ningú s'assabentés li lliuraven els pocs diners que tenien per als més desemparats davant el feixisme. Malgrat l'escassesa en què la gent vivia, sempre es col·laborava. Així, el seu dia a dia, era la solidaritat d'aquelles més desposseïdes amb els encara més desposseïts, empresonats sense que ningú tingués cura d'ells, carn de canó per a la purga social. Tot i viure els pitjors temps de la seua vida tenien la voluntària aportació de moltes altres famílies represaliades.

Les visites als familiars empresonats a la Ronda Magdalena era tot un guirigall difícil d'oblidar. Rosa recorda com entre els nusos de mimem del cul de la cistella posaven paperets doblats amb missatges per als seus familiars. Els encarregats de supervisar les cistelles d'aliments ho sabien, però feien la vista grossa. Quan arribaven de nou a casa, i amb la seguretat que ningú et vigila, miraven de nou el cul de la cistella, normalment n'hi havia contestació. Després, amb l'afusellament de 30 presos a l'abril del 40 la situació va empitjorar.

Les altres visites, quan per fi podies veure'l i parlar-li, era quan realment es trobava en la confusió més absoluta. Desenes de persones tots a una en una gran cridòria. Entraven dins la presó fins arribar a l'espai per a les visites, davant d'elles tenien una llarga i alta tanca de filferro, com un gran galliner sense cobert. Darrere d'aquesta un camí de punta a punta, pel qual estan tota l'estona passejant els guàrdies. Seguidament, un altra tanca de fil d'acer darrere de la qual es troben tots els presos als quals se'ls ha permès la visita. Tots reunits alhora esvalotaven el galliner, ja comença el brogit; visita a Joan i demana-li un aval, Manel ens deu la faena del sostre del corral, vés a veure a Lledó que et canviarà menjar per roba. Rosa solia eixir amb el cap ben embolicat, tant de remor l'atordia, però sempre aconseguia recordar cadascuna de les coses que havia de comunicar.

 

 

3.- Comunistes contra comunistes

Estem al convuls període de la guerra civil. El POUM era el principal partit obrer i revolucionari de Castelló. Amb el cop militar al juliol del 36 la ciutat queda a la reraguarda. Es crea, com a la resta de pobles, el Comitè Executiu Antifeixista, amb l'activa participació del POUM. Per als sectors revolucionaris una nova societat havia nascut, per fi els pobres anaven a deixar-ho de ser i els rics pagarien tant de sofriment. L'explotació tenia els dies contats amb l'èxit dels antifeixistes, pel qual calia posar-se de valent en l'organització de la vida de la ciutat, i tots els membres del POUM així ho feren. També calia anar a lluitar al front. Milicians castellonencs d'aquest partit van intervenir en la conquesta d'Eivissa, en la presa de Terol i en la defensa de Madrid. Després, a partir del maig del 1937, la seua situació es converteix en un cul de sac, els seus militants més destacats, que van confluir en el Bloc Obrer Camperol i que després van constituir el POUM, es van veure perseguits, empresonats i eliminats de la vida política per la posada en marxa de les pràctiques importades per l'estalinisme.

Tot i les dificultats, Julià Peirat Avinent va portar el seu compromís i la seua coherència política amb la revolució social fins al final, castellonenc firmant del manifest en què es denunciava i s'acusava el PSUC, la filial catalana del PCE, de provocar la crisi de la Generalitat per frenar l'obra revolucionària del proletariat català. Castelló, malgrat no pertànyer a la Catalunya estricta, també s'hi va veure afectat. El novembre de 1936 formava part de la Comissió Gestora de l'Ajuntament, a mitjans del 1937 se'ls acusava de col·laborar amb el feixisme i des del govern es va ordenar la seua dissolució. A partir de l'entrada dels nacionals, patiren com la resta de partits i organitzacions la repressió freda i sistemàtica del feixisme. Al 37, quan la societat sense classes i el poder obrer eren una realitat palpable, just per la pressió i la influència dels russos es guillotinava l'esperit revolucionari. A Julià el titllaven de traïdor, quan pocs eren els que no es fiaven d'ell, quan tots els seus companys sabien que la seua fidelitat era inviolable.

A Vicente Queral Vallés, pastisser i membre del POUM, l'afusellaren als 32 anys a Castelló. En el seu expedient llegim "hemorragia producida por pequeño proyectil", el 24 de novembre de 1939. A Domingo Vilar Climent, espardanyer del POUM, l'afusellaren a Castelló als 44 anys el 30 de juliol de 1940. A José Rabasa Gumbau, veí de Vinaròs l'afusellaren als 29 anys el 15 d'abril de 1940. De professió comerciant, era membre del POUM i del BOC, el motiu del seu assassinat: el repartiment d'armes i portar una persona a la presó de Castelló assassinada poc després, a més l'assenyalen com a membre del Comitè Revolucionari entre 1936-1937, període en el qual es van cometre 22 assassinats.

A Vicente Gómez Mas de 22 anys el condemnaren en Consell de Guerra de l'11 de març de 1941 a 20 anys de presó per Auxili a la Rebel · lió. Milicià antifexista havia estat voluntari al Batalló de Terol. Agapito Albert Porcar, fuster de Castelló, pare d'un fill i vidu als 33 anys, membre del POUM i CNT. L'acusen de la detenció del capellà de Llucena, era el responsable de l'alberg de pobres. El condemnaren a 30 anys de presó. Cristòfol Gómez, Tofolet , obrer i dirigent de la Joventut del POUM a Castelló, havia estat vocal d ' agricultura del Comitè Revolucionari durant la guerra civil. Tofolet va ser afusellat al pati de la presó provincial de Castelló, amb 28 presos més, el 25 d ' abril de 1940, com a càstig davant la valentia d'un pres que es va negar a agenollar-se quan es celebrava la missa.

Pensava que, tot i haver participat fermament en el procés revolucionari, com no carregava cap delicte de sang a les seues esquenes no calia exiliar-se. Aquell 25 d'abril a les sis del matí van fer formar a tots els presos per veure l'afusellada al ritme del cant obligat del Cara el Sol. Tofolet, junt als altres 27 condemnats, van començar a cantar l'himne Hijos del Pueblo, tota una mostra de resistència davant l'escarment que s'anunciava. Just en arribar a l'estrofa Antes que esclavo prefiero morir , els van disparar. Ara darrere l'himne del Cara al Sol, s'escoltava un silenci mortificador per les absències dels fills del poble. Molts sentien el penediment per no haver fet cas a aquells que els recomanaven marxar cap a França.

L'exili, el desig impossible de retorn al poble, acompanyava als que pogueren escapar. Francesc Jura Nesplà, ferroviari castellonenc del POUM, marxà a França el 1939. Detingut pels alemanys, durant l ' ocupació, fou deportat al camp d ' extermini de Gusen-2. Aquesta és una altra història silenciada, la de les desenes de fills de les comarques castellonenques que van patir els camps d'extermini del nazisme. Vides que les institucions locals menyspreen en un gest que els delata, i ens qüestiona fins a quin dia el poder deixarà de ser poder.

En la història de la humanitat cap període és tan suggeridor de la capacitat per fer real la utopia obrera com els anys anteriors a la victòria feixista. Com veiem, des del 1939 la lluita va passar pel fuet de l'autoritarisme més brutal de la dictadura; ara, amb les reformes democràtiques i la línia pactista de CCOO i UGT, les utopies han quedat prorrogades per decret sindical.

Pel camí dels ideals hi ha qui va caminar a grans passos, d'altres a passos comptats, també qui pretén fer d'alleujador d'injustícies i va a pas forçat, i malauradament molts altres que viuen del seu pas en fals. Això si, cal caminar.

Índex

anterior:
Armats d'Utopia I

següent:
Ingovernable. Dignitat.
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent