DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#14 - hivern 06

INGOVERNABLE. DIGNITAT.

Escrits elaborats a contracorrent

Ellas: la fe devuelta, el valor oculto en un panfleto, el beso clandestino, el retorno a todos los derechos.

  Un tango en la serena soledad de un aeropuerto, un poema de Gelman escrito en una servilleta, Benedetti compartido en el planeta de un paraguas, los hombros de los amigos guardados con ramitas de lavanda.

  Las cartas que hacen besar al cartero, las manos que sostienen los retratos de mis muertos, los elementos simples de los días que aterran al tirano, la compleja arquitectura de los sueños de tus nietos.

  Lo son todo y todo lo sostienen, porque todo viene con sus pasos y nos llega y nos
 sorprende.

  No hay soledad donde ellas miren, ni olvido mientras ellas canten, intelectuales del instinto, instinto de la razón, prueba de fuerza para el fuerte y amorosa vitamina del débil.

  Así son ellas, las únicas, irrepetibles, imprescindibles, sufridas, golpeadas, negadas pero invictas mujeres de mi generación.

(fragment)
  Luis Sepúlveda, 1999

Escritor Chileno

 

 

...ATREVINT-ME A PENSAR

(quadre de Carles F.)

 

“La mezquindad separa y la libertad une. Seamos grandes y desprendidas y no olvidemos los asuntos vitales, agobiadas por las pequeñeces. Una idea realmente justa de la relación entre los sexos no admitirá los conceptos de conquistador y conquistada; lo único importante es darse a sí mismo sin límites para encontrarse más rico, mas profundo, mejor. Solamente eso puede llenar el vacío y transformar la tragedia de la mujer emancipada en una alegría sin límites”

 

Emma Goldman (1869-1940), anarquista norteamericana.

La meua frustració. La nostra frustració.

Ella, la dona que em va parir i em va criar; la dona més propera i conservadora que conec: catòlica practicant per professió més que per opció, judeocristiana per cultura i per educació, sense cap privilegi al dubte,

em fa costat quan sap de bona mà que el dolor se'm clava dins

i jo me'l deixo sentir,

i me'l respiro

i el faig meu

fins que puja dalt al cap i la ment vol trobar una raó d'ésser.

Aquí deixo de sentir-lo per racionalitzar-lo, i entre un estat emocional i l'altre racional escric aquestes paraules...

per navegar-me,

per retrobar-me,

per fer-me costat,

per recordar-me que l'última cosa a perdre és la dignitat.

I, de vegades, també per recordar-me que el feminisme va néixer per alguna raó que en aquests temps de crisi d'identitat i de valors ens ajuda a evolucionar i a créixer com a dones, com a persones...

I trobo el seu suport com a dona més que com a mare protectora convençuda del seu paper a complir;

trobo el seu suport i el de gairebé totes les dones que m'envolten, que em coneixen i m'estimen.

Elles, em fan costat com a dones,

ara, dones indignades,

ajudant-me a recobrar el sentit,

a no perdre la dignitat que em ve donada per mantindre-la,

per lluitar-me-la

com a mode de supervivència,

com a mode per prendre consciència del que sóc,

del que represento que sóc,

de la minoria a la que represento que pertanyo.

I entre la ràbia, la frustració i el desencant

del que podria ser una filosofia de vida,

sorgeix una emoció,

un sentiment de valentia i de convenciment dels meus principis com a dona

i com a persona;

com a dona que no vull vendre la meua imatge com a mercaderia, per donar-li diners a un empresari capitalista, que s'ha muntat una llibreria com Argot a Castelló de la Plana perquè dóna diners més que cultura per al poble, encara que el servei que donen les professionals treballant cara al públic ens ajude a pensar un altra cosa...

Jo, dona, de 28 anys d'edat, antifeixista, estudiant de per vida, aturada precària per no canviar d'imatge per a treballar amb llibres i persones en una empresa en la qual la plantilla són tot, tot dones explotades, sense cap tipus de privilegi; i encarregat, gerent i suprem (o totpoderós ) són homes de condició masclista, manipuladora i explotadora. Però bons en el seu treball. Molt bons. Jo, declaro, reconec, ploro la meua frustració,

la meua indignació

per no ser valorada com a professional, com a treballadora, com a persona capaç,...

sinó com a imatge per vendre llibres, en un espai on compten moltes altres coses essencials perquè l'empresa continue funcionant com un ens obert, esquerrà, al servei del poble castellonenc, donant la imatge de fomentadora de la cultura del llibre, sempre al servei de la societat castellonenca...

Quina societat?

L'alta societat? L'apoderada? La que es delecta mirant el cul de la dependenta mentre aquesta li cobra la cultura? La cultura gastada, toquejada? La que dóna diners i “nivell social”, mentre afavoreix les jerarquies socials que tan de mal ens ha fet i ens fa a les dones?

I em sent ofesa. Indignada. Manipulada.

Perquè m'han tingut, gairebé un mes i mig enganyada.

Perquè en cap moment, des de la primera entrevista (molt estudiada per cert, preparada per donar la tan bona imatge que tant es preocupen en donar) se'm va informar que la imatge es valora per damunt de totes les altres coses, fins arribar el dia de convidar-me a sortir de l'empresa perquè “el suprem” considera que hauria de canviar d'estilista (?!!)...O són tan patètics que no tenen valor de ser crítics amb el que realment importa?

O és que no saben que les dones podem llegir entre línies tot el que, alguns d'ells no saben ni escriure?

O és que no saben que amb el llenguatge no verbal, hom expressa més que amb falses paraules que només creen confusions i desconfiança? O és que realment no els importa una merda?

No ser capaços de mirar-me als ulls per explicar-me que decideixen prescindir dels meus serveis perquè no li agrada el meu pèl al suprem !...o la imatge que dono a l'empresa.

 

Així és, doncs, com es fa cultura a Castelló?

Bé, però em sembla una ofensa a totes aquelles persones que no miren el cul de la dependenta quan compren un llibre,

que busquen cultura, satisfer les seues curiositats, sense jutjar la imatge de la dona treballadora que tenen al davant.

 

No vull.

No ho vull, això.

I si m'ho hagueren dit des d'un principi, no haguera acceptat el treball.

Canviar d'imatge per a vendre llibres?!

 

La cultura la representem tots i totes!

Amb llibres o sense.

Amb pèls d'estilista o sense.

Bé, almenys em consola saber que, amb pèls desordenats i tot, tinc més cultura, consciència i saviesa que l'adinerat borinot que m'ha tirat al carrer.

Amb aquests acomiadaments còmics que fan, perden tota aquesta imatge de professionals que tant s'esforcen en donar. Penso, que ja que només tenen dones subordinades treballant, podrien aprendre a tractar-nos, a no fer-nos sentir com una merda que no mereix treballar al seu “súper comerç de llibres”, perquè és aquesta la sensació, conseqüència del seu complex de superioritat, del seu sentir que tenen el poder...

 

Encara que tristament és el que hi ha,

per això dedico aquestes paraules

a totes les dones. Totes:

Autònomes,

Empresàries,

Subordinades a un cap (quasi segur home),

Precàries,

Lluitadores,

Treballadores de la casa, dels fills, dels homes,

Estudiants,

Somiadores,...

I sobretot, a les dones llibertàries que lluiten dia a dia per construir un món més possible, més habitable!

Un aplaudiment, una salutació, un suport més d'esperança

a les seues llàgrimes,

a la seua suor,

al seu esforç,

a la seua alegria,

a la seua lluita.

A tod@s quienes practicáis los oficios de los avernos, dedicamos como brujas de la Anarquía , en encantamiento de la risa desproporcionada, compulsiva e histérica, propia de l@s dementes sin juicio, de quienes teniendo una única "neurona", la malgastan en encadenar, lo que no se puede encadenar, en aprisionar, lo que no se puede aprisionar...

LA PASIÓN POR LA LIBERTAD

(Mujeres para la Anarquía )

Begonya A. A. – Març'06

 

Índex

anterior:
Armats d'Utopia II

següent:
Ideologies sense fons
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent