DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#15 - hivern 06

COMPROMÍS I UTOPIA

Escrits elaborats a contracorrent

Com sempre, el treball del pensament crític és treure a la llum els molts obstacles que entorpeixen el camí cap a l'emancipació ” (Z. Bauman: Modernidad líquida , pàg. 57, 2003).

La intensitat de l'adhesió de les persones en relació al seu sistema polític és variable, alguns poden sentir-se bé i apreciar el seu funcionament; d'altres, pel contrari, poden sentir-se decebuts, i alguns altres, poden manifestar-se neutrals. El compromís polític pot ser entès com el nivell d'adhesió que un individu manifesta cap al sistema polític, i s'expressa bàsicament pel grau de satisfacció-insatisfacció sobre el seu funcionament. El compromís polític, és, doncs, una dimensió psicològica de l'individu referit a l'objecte sistema polític, en relació amb el sentiment de satisfacció–insatisfacció.

El compromís en una “societat d'alt risc”

La societat (post)moderna és, amb paraules del sociòleg Ulrich Beck, una “societat de risc”, o com escriu Anthony Giddens, una societat, que, a diferència de les societats premodernes, posseeix una “inseguretat fabricada”. Beck insisteix en el fet que la societat de risc té com a conseqüència directa i, en el fons, inevitable un canvi qualitatiu de comunitat . Aquest canvi qualitatiu es concreta en el fet que hom passa d'una societat de classes , el desig de la qual és la igualtat entre tots els seus membres, a una societat de risc, on el valor més preuat és la seguretat .

La moderna “societat de risc” es caracteritza pel fet que comporta viure en un àmbit social, econòmic i comunicatiu amb una actitud constant de càlcul i ponderació respecte de les nostres pròpies possibilitats i opcions. Hem de competir amb els altres pel lloc de treball, pel prestigi social, per l'afirmació del propi jo. Tot dóna a pensar que ens trobem situats en el marc d'un “estil darwinià de viure i de competir” (U. Beck).

 

El compromís davant el pas del temps

Tot compromís individual o col·lectiu ha de tenir les seus recompenses, els seus moments de satisfacció per fer-se sostenible amb el pas del temps. El clàssic manual del bon militant comunista l'imaginava com una persona que renunciava al seu benestar en el present en pro de la consecució d'un futur món ideal que mai arribava. Una mena de cristianisme invertit que hipotecava la recerca de la bona vida ara i ací . El pensament llibertari, en canvi, posava l'èmfasi en la transformació de la vida quotidiana tot buscant la construcció d'una societat paral·lela que es regís pels principis de l'Arcàdia. Actualment, trobem un culte al present, una espècie de “presentisme”. És el clàssic tempus fugit (“el temps s'escapa”) adaptat a la nostra societat del capitalisme de consum.

Edgar Morin escrivia fa unes dècades a la seua obra “L'Esperit del temps” que un present nou és sempre regat per la cultura de masses. La cultura de masses fragmenta el temps, l'esmicola en petites partícules i l'enalteix com a marc absolut de referència. Tots els valors estan enfocats cap al present, cap al consum de la vida present. La cultura de masses tendeix a fer que l'esperit torne al present.

El crític cultural Frederic Jameson al seu llibre “Teoria de la postmodernitat” observa com el segon tret fonamental de la postmodernitat és “la seua manera peculiar de tractar el temps, que podem anomenar «textualitat» o «escriptura»”. L'experiència temporal que es dóna en la societat moderna la compara amb l'experiència temporal dels esquizofrènics “una experiència de significants aïllats, desconnectats, discontinus que poden unir-se en una seqüència coherent”.

Es perd la capacitat de retenir el passat, de lligar els esdeveniments dins d'un esquema temporal amb un projecte clar i definit. Jameson sosté que “un sent la temptació de dir que la mateixa funció de les notícies és relegar les experiències històriques el més ràpidament possible. La funció informativa dels mitjans de comunicació seria així la d'ajudar-nos a oblidar, la de servir com els mateixos agents i mecanismes de la nostra amnèsia històrica”.

En l'àmbit del compromís cívic, aquesta nova forma d'experimentar la temporalitat implica la recerca de resultats immediats i tangibles a curt termini. La impaciència i la falta de perspectiva històrica són reflexos derivats d'aquest fenomen. La cultura del consum es trasllada mimèticament a l'àmbit de l'acció política. Com conjugar el compromís polític permanent i durador en un món accelerat i canviant?

 

Joventut i compromís

Molts joves se situen enfront de les realitats polítiques amb una actitud de desinterès o simple desconeixement. Respecte les decisions de l'exercici del poder, es produeix una sensació d'impotència, i respecte les decisions urgents, l'origen de les quals se'ls escapa, existeix una sensació de desconfiança. En molts joves predomina la sensació d'impotència davant dels innegables aparells gegantescos de l'exercici del poder polític i davant dels grups que decideixen des de dalt (vegeu “Ideologies sense fons”, Dossiers Críti(cs) , núm. 14).

Com a actitud fonamental davant de la política o com a formes de reacció davant del descontent pel sistema existent, poden distingir-se diferents tipus de participació política ( Sociologia 3 , pàgs. 21-44, dins de “Marxismo y Democracia”): indiferència , això és, apatia, passivitat i conformisme especialment entre la joventut amb una formació inferior; escepticisme , és a dir, crítica desil·lusionada, que té com a efecte l'allunyament i l'abdicació en un petit nombre, sobretot entre la joventut instruïda; tendència a la destrucció i postura nihilista per part d'una petita minoria; interès , això és, participació i orientació ideològiques, junt amb una actitud per formar els seus propis judicis i per a la discussió, aptitud que contrasta certament amb una expressa reserva davant la presa de posició, l'adoctrinament i l'activitat compromesa. A aquest tipus d'hàbit es contraposa un petit grup de compromesos políticament en sentit estricte, que, dins d'una molt diversa postura enfront del sistema existent, afirmen la política com a dinàmica plena de riscos, àrdua i evolutiva, amb un clar sentit creador i revolucionari; senten la seua vida personal estretament i ineludiblement acoblada amb la política i estan disposats a la intervenció activa.

 

Els desencantats

Llançar la tovallola o tornar a les trinxeres. Assumir amb resignació la derrota o mantenir viva la il·lusió revolucionària. Lluitar o estiuejar. Aquest és el resum del que Màxim Gorki (1869-1936) planteja en la seua obra “Els estiuejants” (1904). Gorki tracta de representar el món d'una burgesia privilegiada les contradiccions de la qual auguren la seua extinció.

Un segles més tard, les coses han canviat, però no tant. I no perquè les vacances s'hagen generalitzat arribant a la classe mitjana baixa i fins i tot al proletariat, la metàfora del text gorkià ha perdut la seu actualitat: “Estiuejants som tots els que hem vingut al món amb la sort de nàixer en un territori on dóna el sol mentre la major part del món viu en l'ombra d'unes condicions vitals molt més dures” ( La Vanguardia , 25-4-06, pàg. 33). D'aquesta obra sorgeixen preguntes aplicables a la nostra realitat: “Cent anys més tard, podem encara creure en una revolució?” o “hem nascut per canviar el món o estiuejar?”.

En la casa d'estiueig es reuneixen fins a tres generacions en l'adaptació que ha fet de l'obra la directora Carlota Subirós amb postures diferents davant del conflicte social. La majoria ha claudicat i ha aparcat les seues conviccions per fer un món millor, però encara queda alguna persona capaç de reclamar el compromís al preu que siga. Ideologia i vida es donen de la mà.

L'obra més important de l'escriptor nord-americà John Dos Passos és la trilogia U.S.A., integrada per “El paral·lel 42” (1930), “ 1919” (1932) i “El gran diner” (1936). L'esquelet estructural d'aquesta obra és el d'una epopeia de la societat nord-americana des del començament del segle XX fins a l'execució de Sacco i Vanzetti l'any 1927.

Al llarg d'aquests llibres, s'estén la idea que els EE.UU són “una nació derrotada”. La reacció ha triomfat, les forces de l'engany, l'explotació, el frau i la destrucció, són totpoderoses. Sent aquesta la conclusió, no n'hi havia un altre camí per a Dos Passos, a pesar de la seua consciència social, que el de la caiguda. Dos Passos justifica la censura de qualsevol moviment favorable al progrés social com a no mereixedor de la confiança de ningú. En aquest autor, trobem una combinació d'odi al capitalisme i desil·lusió pel progrés.

Quants “Dos Passos” anònims va generar la nostra societat durant el període conegut com la “transició”? o quants n'està generant actualment la societat postmoderna?

La pel·lícula “Remake” (2006) camufla, en paraules del crític de cinema Lluís Bonet, sota una aparença sarcàstica i poc pretensiosa una de les reflexions més amargues i lúcides que ha donat el cinema espanyol dels últims temps. Roger Gual, el director de la reconeguda “ Smoking room ” (2002) ajunta en una masia de El Montseny a dues antigues parelles que accepten la invitació d'un àcrata contumaç de passar un cap de setmana allà on van viure en règim comunal, fidels a l'esperit del 68. En aquesta retrobada els acompanyen els seus fills i la núvia d'un d'ells, una jove antiglobalització. Tan sols Max, que ha decidit vendre la masia per viatjar, ha seguit amb un estil de vida alternatiu.

Gual utilitza la càmera amb un to quasi documental i també inclou antigues filmacions en súper 8, quan els pares eren hippies que anaven a canviar el món. El que passa és que el món va acabar per canviar-los a ells, ara burgesos ressentits. Juan Diego és un presumpte triomfador sexagenari que es llepa les ferides del fracàs, mentre la seua ex esposa (Sílvia Munt) ploriqueja i es justifica: “Érem joves i estàvem desorientats”. Eusebio Poncela és un cínic astut, i la seua antiga parella llueix la verbositat de qui no calla perquè no té res a sentir. “Remake” mostra la impossible reconciliació generacional i els estralls causats per somnis voluntàriament fets miques.

La persona a la recerca de la seua identitat tracta de conciliar allò que un és i allò que un vol ser. “Remake” retrata el traumàtic xoc entre aquells que visqueren l'amor lliure i els seus fills, que no saben què fer amb la llibertat. Tots dos grups es llancen retrets a tort i a dret espantats per la pèrdua de referents i, sobretot, per la distància que existeix entre ideals i realitats. Finalment, com mostra la pel·lícula, més enllà d'ideologies, el que triomfa en aquests personatges són els egoismes quotidians de cadascun. Després d'un cap de setmana gens bucòlic, l'únic que els queda a ells i a nosaltres és una columna de fum, les cendres de les restes d'un incòmode naufragi (Sergi Sànchez, Fotogramas , abril 2006).

“Un lugar en el mundo” (1992) d'Adolfo Aristaráin és una altra interessant radiografia cinematogràfica del desencant. Conta la història d'una família exiliada durant el règim militar en Argentina. Després de vuit any de viure a l'Estat espanyol en l'exili, tornen a la seua pàtria i arriben a un petit poble, situat a dotze hores de Buenos Aires, pràcticament aïllats del món modern.

Sobreviuen gràcies a la venda de pell d'ovelles, i contribueixen amb el poble educant als nens.

L'únic fill del matrimoni, de només dotze anys, coneix a un geòleg espanyol de pas pel poble, qui es troba treballant per a uns adinerats terratinents buscant petroli. Tanmateix desconeix la vertadera intenció dels seus caps els quals tan sols desitgen lucrar-se amb aquest negoci, ja que s'han assabentat que el Govern desitja construir una gran represa en aquest lloc .

Tots, junt a una monja tercermundista, lluitaran, cadascú a la seua manera, contra les injustícies socials. La pel·lícula apropa a l'espectador als drames psicològics produïts per problemes socioeconòmics.

A la novel·la “L'home rebel”, Albert Camus es manifestava contra tots els règims que esclavitzen l'ésser humà —foren de dretes o esquerres— en nom d'una llibertat utòpica. Ens hem de situar en un context marcat per la fi de la Segona Guerra Mundial (1945) i el rol que havien de prendre els intel·lectuals després de la guerra. En canvi, Jean Paul Sartre opinava que tot i coneixent els horrors de la Rússia estalinista, hom devia comprometre's amb ella perquè ja estava enfonsat en un segle de mort i sang on calia involucrar-se per poder parlar; Camus no creia en la justificació de la violència basada en la dinàmica d'una Història on el fi justificava qualsevol mitjà i aixafava la moral i la justícia ( Diagonal , núm. 32, pàg. 39, “Camus-Sartre: 1951, el fin de la aventura, Iván de la Torre ).

 

Utopia i desencant

L'escriptor italià Claudio Magris adverteix a la seua obra “Utopía y desencanto. Historias, esperanzas e ilusiones de la modernidad” (2001, Anagrama) sobre el fet que en diferents cercles socials i cenacles intel·lectuals està molt estès un fàcil pessimisme d'aquells que es complauen a anunciar contínuament desastres i a proclamar que la vida només és buit, error i horror. Contra aquest sentiment, aquest autor defensa un tímid amor per la vida i una esquiva esperança de felicitat.

Tant Nietzsche com Dostoievski van entreveure en el seu temps i en el futur l'arribada del nihilisme, la fi dels valors i dels sistemes de valors, amb la diferència que per a Nietzsche es tractava d'un alliberament que calia celebrar, per a Dostoievski era una malaltia que calia combatre.

Segons Magris, al començament d'aquest nou mil·lenni que vivim, moltes coses dependran de la tria que farà la nostra civilització entre aquestes dues posicions: si combatrà el nihilisme o el portarà fins a les últimes conseqüències.

Aquest autor sosté que la caiguda dels totalitarismes polítics, en molts si bé no en tots els països, no exclou la possible victòria d'un totalitarisme soft capaç de promoure —per mitjà de mites, rituals, consignes, representacions i figures simbòliques— l'autoidentificació de les masses, de manera que el poble crega que vol allò que els seus governants consideren en cada moment més oportú. El totalitarisme ja no es fonamenta en les fracasses ideologies fortes, sinó en les gelatinoses ideologies dèbils, incentivades pels poders de comunicació.

Una resistència a aquest totalitarisme consisteix en la defensa de la memòria històrica, que corre el risc de ser eliminada i sense la qual no hi pot haver cap sentit de la plenitud i de la complexitat de la vida. Una altra resistència consisteix en el rebuig del fals realisme, que confon la façana de la realitat amb la realitat sencera i, mancat de qualsevol sentiment religiós de l'etern, absolutitza el present i no creu que aquest puga canviar, tot titllant d'ingenus utopistes aquells que creuen que el món es pot transformar.

Per a Magris, utopia significa no sotmetre's a les coses tal com són i lluitar per les coses tal com haurien de ser; saber que el món, com diu un vers de Brecht, necessita ser canviat i redimit.

Utopia, a més, significa no oblidar aquelles víctimes anònimes, els milions de persones mortes als llargs dels segles en situacions de violència i desaparegudes en l'oblit, que no apareixen al registre dels Annals de la Història Universal. El riu de la Història arrossega i submergeix les petites històries individuals, l'onada de l'oblit les esborra de la memòria del món; escriure significa també caminar al llarg del riu, remuntar el corrent, repescar possibles nàufrags, retrobar restes encallades a les ribes i embarcar-ho tot plegat en una precària Arca de Noè de paper.

Aquest intent de salvament és utòpic, i l'arca potser s'enfonsarà. Però la utopia dóna sentit a la vida, perquè exigeix, contra tota versemblança, que la vida tinga un sentit.

Occident viu al capdavant d'un desencant que Max Weber ha retratat en unes pàgines admirables i definitives, descrivint la gàbia de ferro que ha empresonat el món en les xarxes d'una racionalitat inexorable, que l'encamina i l'empeny per un carril de sentit únic. Però les mateixes pàgines de Weber contradiuen aquest diagnòstic a través del to amb què les enuncien, amb la música que les amara quan parlen dels valors indemostrables però irrenunciables del sentit de la vida, que amb la racionalització ha esdevingut introbable però que no apaga la seua insuprimible exigència, o del dimoni que hi ha en la vida de cada un.

Seguint Magris, utopia i desencant han de recolzar-se mútuament i corregir-se recíprocament. El final de les utopies totalitàries només serà alliberador si va acompanyat de la consciència de la redempció, que aquestes utopies havien promès i després fet fracassar, s'ha de buscar amb més paciència i modèstia, sabent que no en tenim cap recepta definitiva, però sense escarnir-lo. Hi ha massa pensadors que, desil·lusionats per les utopies totalitàries fracassades, sobreexcitats pel desencant en lloc d'haver madurat amb l'experiència, alcen una veu cridanera i presumptuosa per mofar-se d'ideals de solidaritat i de justícia en què havien cregut cegament. L'èmfasi amb que sovint es festeja la caiguda de l'Estat social, en lloc d'estudiar-ne els palesos defectes per corregir-los, és un aspecte de la incapacitat d'unir utopia i desencant. L'any 1929 o en els anys setanta —explica Magris— era ridícul creure que el capitalisme agonitzava, i avui és ridícul creure que la forma actual del seu triomf haja de ser l'ordre definitiu del món.

 

Compromisos ajornables?

Belén Gopegui, autora de llibres com “La escala de los mapas”, “La conquista del aire o “El lado frío de la almohada” en la seua intervenció en el IV Encontre Hemisfèric de Lluita contra l'ALCA (Cuba, abril de 2005) va parlar d'un conte en què s'assegura que si una granota cau dins d'una olla amb aigua a 50 graus, comprèn immediatament el perill que corre la seua vida i salta fora. Tanmateix, si la granota està dins de l'olla amb aigua freda que es va escalfant lentament fins arribar als 50 graus, no adverteix el perill, es queda quieta i sense reaccionar i, finalment, mor.

Santiago Alba Rico, autor de llibres com “Dejar de pensar” o “Torres más altas” i guionista de “Los electroduendes”, va assenyalar en aquest encontre que el seu principal objectiu buscat en el seu “treball intel·lectual” és fer que les “granotes adormides” salten de l'olla abans que acaben escaldades sense tan sols adonar-se'n. “El problema, va reconèixer, és que en l'actualitat ens enfrontem a un horitzó de percepció nul, sense profunditat, a un present fragmentat i frenètic en el qual constantment estan ocorrent coses i, alhora, mai passa res”.

Però, què ha de passar, o què ha hagut de passar, perquè passe el que passe, res ens canvie?, per a què en un món caracteritzat per la renovació permanent, i en el qual constantment estem exposats a esdeveniments qualificats com a històrics (des d'un partit de futbol a un debat televisiu, des d'unes eleccions a la mort d'un líder polític o religiós...), passe el que passe, sempre tot segueix igual?

L'autor de “La ciudad intangible” parla de l'assumpció per part dels ciutadans d'una “estètica de l'acceptació” (o de la resignació) que produeix que no importe les dades que arriben a conèixer, perquè el coneixement de les mateixes no modificarà el seu comportament.

Al seu parer, aquesta estètica de l'acceptació s'articula entorn de dos eixos vinculats entre si, la novetat (que construeix l'horitzó del desig) i l'obsolescència. Dos eixos que se situen en la pròpia base de la societat de consum, el funcionament de la qual depèn del fet que els processos de renovació contínua de les mercaderies (tant físiques com simbòliques) mai es paralitze.

En aquest context, els intel·lectuals crítics que, com a “psicoanalistes de l'acció col·lectiva”, tracten de desmuntar les tan subtils com efectives estratègies de submissió i domini que imposa la lògica capitalista-consumista, deuen sortejar diferents dificultats. La primera té a veure amb el fet que avui dia, allò que ens oculta la realitat és, justament, que ja rés està ocult”. “O en altres paraules, assenyala Alba Rico, la realitat roman velada —anul·lada, aniquilada, ocultada— degut a la seua absoluta transparència, a la seua pròpia forma d'exhibir-se impúdicament”.

Si en la modernitat, l'objectiu dels investigadors socials era fer visible (“fer llum”) allò que estava amagat i reprimit (que no s'hi veia) avui ens enfrontem a un horitzó de percepció en què tot és visible i ja no n'hi ha res a desenterrar. Un món de desig sense sublimació, en què polítics, intel·lectuals, artistes, botiguers..., assumeixen que allò que governa les seues vides, no és quelcom tangible (i per tant, identificable i substituïble), sinó una superestructura econòmica davant de la qual, pensen, poc o res es pot fer. “Si tot és visible, si tot està dit, va precisar Alba Rico, la tasca que històricament se li ha atribuït als intel·lectuals —il·luminar allò que està ocult— ha deixat de tenir sentit” ( www.rebelion.org ).

Davant de la tan fonamentada i forta inclinació a desesperar, cal reivindicar l'esperança identificada amb l'esperit de la utopia, com ens ensenya Bloch, i aquest fet significa que rere cada realitat hi ha altres potencialitats que cal alliberar de la presó del que existeix.

La voluntat ha de ser capaç de construir no sols “ideacions” (idees), sinó també “idealitats” (utopies), sense cedir per principi al poder d'allò donat, “és el buscar l'impossible quan l'home ha realitzat sempre i reconegut el possible, i aquells que viuen prudentment respecte al que creuen mai avançaran un pas” (Bakunin).

Índex

anterior:
Editorial

següent:
Reflexions entre assalts
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent