DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#15 - hivern 06

MEMÒRIA I DEBAT

Escrits elaborats a contracorrent

" Apoderarse de la memoria y del olvido es una de las máximas preocupaciones de las clases, de los grupos, de los individuos que han dominado y dominan las sociedades históricas " Jacques Le Goff.

 

No es pot obviar que la celebració del 75 anniversari de la Segona República no sols es reivindica pels que exigeixen l'arribada de la Tercera República. A més s'enmarca en un context polític complexe en el que les escasses reformes se'ns venen com una mena de segona transició, una refundació de la monarquia parlamentaria espanyola: reforma dels estatuts, pau a Euskal Herria, arxius de Salamanca, drets dels gays o la paritat. En aquest marc, on la cúpula dirigent del PSOE pretén deixar de destacar per possar pals a les rodes de la recuperació de la memòria per a erigir-se com a capdavanter en el resarciment de les víctimes, hem de incloure la iniciativa governamental per fer del 2006 l'any de la Memòria. En el següent article s'aborden, a partir d'altres textos, diverses qüestions per al debat sobre la memòria històrica.

 

Primera crítica.

Segons el professor de la UNED Abdón Mateos, en l'article “Historia, Memoria, Tiempo Presente” (Hispania Nova. Nª1 1998-2000) , no es pot parlar de la memòria històrica com d'una sola tradició o d'una sola invenció del passat, sinó que hem de reconèixer l'existència de diverses memòries històriques. Així si analitzem a l'afiliat d'associació, partit o família política observem que aquells que pertanyen a un grup generacional amb uns herois consagrats, unes lectures de textos canònics, un llenguatge i una sociabilitat, es diferencien dels altres grups de la mateixa col·lectivitat. És a dir, eixe membre d'un determinat grup polític comparteix una memòria històrica específica amb els altres militants del seu grup generacional. Alhora eixa memòria històrica comuna és un component de la seua cultura política.

A més, i tal com diversos sociòlegs han palés, la memòria històrica té un caràcter selectiu, un caràcter més evident en la memòria de les organitzacions col·lectives. Es mostren falses continuitats, selecció de fets i personatges del passat per a permetre assegurar la identitat del grup, descartant allò que resulta incoherent amb el present d'una formació. Així Abdón Mateos parla del PSOE de posguerra que invoca a Pablo Iglesias per a sepultar l'experiència i la memòria d'altres dirigents més incòmodes com ara Juan Negrín, o la conmemoració de la Segona República oblidant la del Front Popular al 1936, o fins i tot, el relegament a segon plà de la revolució d'Asturies a l'Octubre de 1934.

Per a aquest autor resulta decisiu dins l'anàlisi dels grups polítics i la seua política de la memòria, el concepte de memòria dominant i memòria hegemònica. La política de la memòria de cada grup dirigent pot resultar incongruent amb la memòria hegemònica d'un o varis grups generacionals de les bases de la mateixa formació política. És a dir, per més homenatges que es facen a Cánovas del Castillo o Adolfo Suárez, la memòria històrica hegemònica dins del Partit Popular segurament està més lligada amb la trajectoria de Fraga a partir de 1962 i amb l'herència de la dreta autoritària. Per tant dins del Partit Popular trobaríem una tensió entre la memòria dominant, la que reivindica a Cánovas i a Suárez, i la memòria hegemònica, la que s'identifica amb Fraga i el franquisme.

Per a Abdón Mateos convé insitir en el concepte de memòria històrica col·lectiva, aquella que es refereix sols a aquells fets, idees i personatges del passat que tenen una influència en el present. Entendríem aleshores que la memòria històrica són aquelles accions portades a terme en un context específic, i que en el present adquireixen un significat per a qui les evoca, un significat molt diferent o fins i tot contradictori segons el grup polític que les evoca. “Tot és segons el dolor amb que es mira” que diria Mario Benedetti .

 

Segona crítica

A l'article “Una reivindicación benjaminiana de la memoria histórica” ( http://fcuatrocincouno.blogspot.com) Andrés Devesa assenyala que entre els objectius que acompanyen a l'emergent Moviment per la Recuperació de la Memòria Històrica (a partir d'ara MRMH) trobem que es recorda per a què “la història no es repeteixa” i per a què “es faça justícia amb les víctimes”. Aquestes dos formes complementàries d'entendre la memòria històrica presuposen que la barbarie ha estat superada i que les implicacions de la memòria corresponen al passat –recordar i “compensar” a les víctimas– i al futur –evitar la repetició dels críms–, oblidant que el present que vivim és la conseqüència d'eixe passat, el resultat d'eixa barbarie, per tant, la repetició d'aquesta continua present pel fet que no s'han eliminat els factors que la van fer possible. En el pensament de Devesa la barbarie no és una excepció en la història, sinó la regla, i per tant el present que vivim afona les seues arrels en la inmensa fossa comú en la que s'encontren els cadàvers dels vençuts, dels eterns perdedors que mai han contat per a la història.

Per a l'autor les lliçons que devem extraure del record de les barbaries que han remogut aquest segle han estat ignorades, desarticulades o buidades de qualsevol contingut pràctic, ja que aquestes lliçons suposen possar en qüestió la base de la nostra societat. Per a il·lustrar aquest qüestionament Devesa suggereix que el MRMH té una conseqüència no desitjada, especialment per aquells que detenten el poder, al mostrar-nos com els pilars de la societat estan construits sobre eixe sofriment que es tracta de paliar. Per tant no es pot fer justícia a les víctimes sense eliminar les condicions que les creen, no es pot parlar de recuperació de la memoria histórica i de resarciment de les víctimes sense qüestionar el temps homogeni i buït en el que s'inscriu la nostra forma d'entendre el món, per a la què el sofriment i la misèria dels éssers humans no son res en relació a una sèrie de idees independents de l'ésser humà que fan que el dolor humà es trobe supeditat als interessos d'una minoria, o encara pitjor, al desenvolupament del propi sistema.

L'autor deixa palés que aquella memòria històrica vàlida és la que surt del parany d'una memòria domesticada o institucionalitzada, i proposa que les víctimes tornen de la inmensa fossa comú a la que història les ha relegat per a portar amb elles les reivindicacions silenciades i exigir al present l'autèntica realització de la història, aquella que tinga en compte el sofriment de la humanitat, la realització ara i ací d'una transformació en la que l'esser humà siga l'autèntic subjecte de la història i no un ent abstracte. Aquesta és la dignitat que el MRMH hauria de lluitar.

A més Devesa destaca un fet per exemplificar les tares d'aquest moviment: la revolució obrera. Un episodi històric generalment silenciat o que mostra, també des dels discurs dominant en el MRMH, als milers de persones que lluitaren i moriren per ella com a defensors del període històric democràtic precedent a l'actual règim polític, la II República. Així, seguint a Devesa, es maten dos pardals d'un tret. En primer lloc s'obvia que el règim actual és la continuació directa de la Dictadura, resultat del pacte entre elits que adaptaren les desfasades estructures del règim franquista a les necessitats del nou capitalisme transnacional, i integrar en el mateix a la burgesia progresista que havia estat durant 40 anys excluida del poder. A sobre hi hauria una utilització dels que moriren per la revolució que legitima la democràcia actual. En segon lloc s'esborra el record de les realitzacions pràctiques d'una revolució proletaria, que malgrat les seues nombroses errades, va constituir l'exemple històric més significatiu d'una alternativa al capitalisme, d'una democràcia directa en la que la gent començava a tindre la vida en les seues mans. A sobre la contrarevolució stalinista que va acabar abans que Franco amb aquesta experiència es passa per alt o la redueixen a les visicituts normals de la política partidista de l'esquerra de l'època, condemnable, però no molt diferent a la portada pels altres grups polítics.

 

Tercera crítica

Al MRMH l'acompanya un bon grapat de produccions audiovisuals, telenovel·les, pel·lícules, reportatges o documentals que s'endinsen en diferents aspectes del passat. Per al director del documental “Tierra Encima”, Sergio Morcillo, a l'article “La sempre present manipulació de la memòria històrica” (Cultura Obrera. Abril-Maig 2006) tenim clars exemples del que passa quan testimonis i mitjans es donen la mà i es retroalimenten, el cas de l'expresident de l'Amical de Mathausen, Enric Marco, seria el més paradigmàtic. El director d'aquest “fals documental” utilitza la memòria històrica per a ensenyar-nos com som facilment manipulables quan ens enfrontem als mitjans passivament, com a mers espectadors-receptors acrítics, més amb el gènere documental.

S. Morcillo en l'article ens parla de la matança de Katyn al 1943, on 4000 oficials polonesos havien estat executats d'un tret al clatell. Els alemanys enviaren una comissió d'experts que va determinar als soviètics com a causants de la matança. Finalitzada la guerra la Unió Soviètica va enviar als seus experts i va determinar que l'autoria era alemana. Així no fou fins al 1990 quan Gorbachov va manifestar que l'ordre havia procedit de Moscou que les paraules de Stalin deixaren de tindre sentit. Un exemple més recent el troba a la primera Guerra del Golf on una imatge d'un corb marí que provava a sortir d'una bassa de petroli s'emitia per totes les televisions del món. Poc després es va saber que eren imatges de l'accident de l'Exxon Valdez, tot i que desenes de milions de persones la identifiquen amb el dany ecològic que suposadament va causar Saddam Hussein. L'autor ho anomena “les mentides del poder” i “el poder de les mentides”.

El director de “Tierra Encima” recomana el contrast de les informacions, el reconeixement de la selectivitat de la memòria, la recerca de fonts alternatives i la consciència que la manipulació de la informació és inevitable, també al gènere documental. La idea que subjau en “Tierra Encima” és l'alerta davant els mitjans fent de l'engany de l'espectador la forma de conscienciar-lo al respecte.

Aquesta aposta per l'esperit crític davant la memòria històrica recorda que aquesta està carregada de intencions. A la selectivitat de la memòria hauríem d'afegir la selectivitat de la nostra indignació, així sempre s'escolta parlar més de les víctimes d'ETA que dels milers d'inmigrants morts en l'Estret. La memòria de totes les víctimes hauria de sortir de la selectivitat de la indignació davant el sofriment humà, una selectivitat alentada pels interessos del grup dominant per domesticar el passat i el present, per silenciar aquell que s'identifica amb la tradició combativa dels oprimits i les oprimides. Pensem en els revisionistes històrics que s'encenen davant les proclames del MRMH, representen el contrapunt al punt de vista que reivindica les víctimes, és el punt de vista dels victimaris, als que els interessa l'oblit per a mantindre's en el poder, per a apropiar-se de l'imaginari col·lectiu i evitar qualsevol enfrontament amb la seua responsabilitat com a defensors dels perpetradors del sofriment col·lectiu. Els costa entendre que la història sols existeix en el present: en el present en el que van ocòrrer el fets i en el nostre present en el que reflexionem sobre ells (Miguel León-Portilla). Com a exemple trobem el cas de l'Ajuntament de Castelló amb el tracte honorífic que dona al ministre més filonazi del franquisme, Serrano Suñer.

La reparació social de la guerra i la dictadura no pot ocórrer sense memòria històrica. Es dona un pas quan es reconeix a les víctimes, quan no s'amaguen les cicatrius, quan ens enfrontem al passat amb el compromís de no oblidar. La història de la repressió a l'Estat espanyol no s'acaba amb la transició, encara hi ha botxins vius o, al menys, als que encara se'ls honra. Ni l'horror viscut ni la intensitat en el que va penetrar mai es podrà transmetre per la història oficial. Com diu Víctor Espinoza (Secretari de la CODEPU) en referència a Xile, la representació marginal que existeix de les víctimes i les seues famílies, dels perseguits, dels cossos torturats, dels lluitadors socials, canviarà sols en la mesura en que ells mateixa accedisquen a la paraula i informen de les seus històries silenciades, ocultades, negades, manipulades. Com diu l'escriptor Eduardo Galeano cal cridar a la celebració dels vençuts i no dels vencedors.

 

Quarta crítica

Diu Walter Benjamin, en “ Sobre el concepto de historia” (1940), que les forces de la rebel·lió dels oprimits i les oprimides reconeixen les seues arrels en la memòria dels vençuts, dels avantpassats caiguts en la lluita. A Amèrica trobem exemples clarificadors, així a Mèxic l'EZLN s'inspira en la figura de Zapata, seguiríem amb Flores Magón, Farabundo Martí, Tupac Amaru, Bolivar, Sandino o el Che. Vençuts que es converteixen en inspiradors de noves insurgències. A l'Estat espanyol, tal com assenyala Devesa al seu article, l'exemple de la revolució obrera del 36 ha d'estar present a la nostra memòria, i reivindicar-la no ha d'impedir insistir en les seues errades i limitacions. Plantejar la reconnexió de les lluites del passat amb el oprimits del present no pot fugir d'una autocrítica que trenque amb les falses continuitats, la selecció de fets i personatges del passat per a permetre assegurar la identitat del grup en el present. No hem de descartar allò que no resulta coherent amb el present d'una formació, també cal afrontar-ho per realitzar una història que done cabuda als relats de les classes populars o oprimides, per a què expliquen el per què d'eixa omissió dels seus testimonis en la història oficial, de la seua exclusió en cada document cultural, des de les piràmides d'Egipte construides per esclaus hebreus a l'Arc del Triomf de París, monument en honor a la barbarie de la guerra. “Qui va construir Tebas de les set portes?” es preguntava el lector obrer de Bertolt Brecht (Carlo Ginzburg. El queso y los gusanos), una pregunta que qüestiona als que historien únicament les gestes dels poderossos.

La història de W. Benjamin no tracta de cercar el seu fil de continuitat en els vençuts d'una determinada guerra, sinó que s'identifica en les víctimes permanents dels sistemes de dominació. Segueix el camí dels oprimits i les oprimides que han resisit, que han lluitat, que s'han aixecat contra el domini una i altra vegada magrat les derrotes. Mostra la necessitat de consciència històrica front al present perpetu. Redescobreix el passat com a mode per a suscitar prespectives desafiants per a una societat establerta sobre les despersonalitzades lleis de l'intercanvi (L. J. Rebolo. Memoria subversiva y alternativas sociales). Tal com diu L.J. Rebolo “ la mediació del record de la llibertat és de naturalesa pràctica: relata històries perilloses, per què en elles s'introdueix, perviu i es trasmet l'interés per la llibertat ”.

Clar que el record de les experiències de les grans lluites, com diu Devesa, no és res sense el record de les víctimes, de totes les víctimes de la barbarie, del feixisme, del gulag, o de les milers de persones que moren cada dia en guerres prefrabricades per interessos econòmics, per la contaminació del medi ambient o per la violència diaria implícita en la nostra forma de vida, víctimes del sensesentit d'un sistema que pressumeix de racional. Per això, quan mirem al passat per cridar que tot és possible, no estaria de més trencar amb la nostalgia i l'esperança per fer del record un desafiament al present.

Índex

anterior:
Reflexions entre assalts

següent:
Ressenya de llibre "El subdesarrollo social en España"
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent