DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #2 - primavera 03

UNA APROXIMACIÓ A LA "DIÀSPORA" CASTELLONENCA

Escrits elaborats a contracorrent

"Aquesta altra ciutat l'hem de construir entre tots i totes, fet que topa amb el fet que Castelló s'ha convertit especialment en els últims anys en un entorn no favorable, gairebé hostil, per a les persones crítiques i inquietes. Cal aturar-se, reflexionar i formular-se el per què de tot plegat. Com és possible que personatges de dubtosa catadura moral puguen prosperar i sentir-se còmodes en aquest entorn, i pel contrari el bo i millor de les successives generacions crítiques de castellonencs/ques hagen de marxar de la ciutat per desenvolupar els seus projectes vitals? Està condemnada la dissidència crítica de manera irremissible i indefugible a la "diàspora", a la contrició vital i a la marginalitat? Què té CS de genuí que desencoratja i desanima tant als sectors més combatius i creatius? És un model exitós del triomf de la mediocre i panxacontenta ciutat burgesa amb una extensa classe mitja feliçment acomodada i autocomplaent en la seva comoditat consumista? Ha estat i és la vulgaritat provinciana l'elixir predilecte de la plutocràcia castellonenca? És possible transcendir i ultrapassar des de premisses crítiques els límits marcats per la vulgaritat i la coentor feliçment instal·lada en les seues trones oficials o estem abocats a convertir-nos en subproductes dels valors propis d'una societat acrítica i benestant?".

Dossiers Críti(cs) 1, pàg. 3

Començàvem la introducció del primer número de Dossiers Críti(cs) manifestant la nostra preocupació sobre l'hostilitat de l'ambient de la ciutat cap a les persones i col·lectius crítics. En aquest escrit pretenem anar un pas més enllà del diagnòstic de la situació i apuntar cap a alguns dels factors que interactuen en una ciutat, qualificada en un article periodístic com un espai urbanístic sense atributs i referents (Serra d'Or, desembre, 2002), un entorn urbanístic propici per a la producció d'individus alienats i estranyats de si mateixos.

En un primer colp d'ull, trobem a CS la construcció d'un imaginari local amb els seus mites tradicionals ("Castelló és un lloc tranquil", "la ciutat de la rajola"), en pugna i discussió amb nous mites ("el Castelló de la plena ocupació", "el Castelló ric", "el Castelló tolerant amb el foraster", "el Castelló modern"). Un espai ideal on habita una comunitat homogènia, aconflictiva, segura en un món precari, en una societat provisional. Ficcions que definiran el Castelló de demà de manera exclusiva, si no oposem un imaginari alternatiu dissident.

Contra aquestes falses creences d'arrel conservadora, s'han erigit tradicionalment (contra)mites ("El Castelló lleig, inculte i feliç de ser-ho, conformista, conservador, provincià", "el CS de les Normes del 32", "el CS republicà", "açò és molt fort"), ficcions marcades en uns casos per un fort component negatiu i hostil cap a l'entorn, i en altres casos dominades per un component d'irrealitat i d'autoengany. No es pot combatre de manera eficaç sobre el terreny a través de la negació total del territori que trepitges i habites, o a través de la confusió dels desitjos amb la realitat. Els contramites d'ordre negatiu o fantasiós han portat als sectors crítics de la ciutat a l'exili interior (reclusió en la vida privada) i a l'exili exterior (abandonament de la ciutat), ja que la ciutat és percebuda com un lloc hostil i poc favorable al canvi social. Aquest pensament és en si mateix una ideologia. Caldria buscar discursos alternatius que encoratgen a la implicació en les lluites socials en lloc de a la fugida, l'autocomplaença i finalment, la desmoralització, que implica paràlisi i inacció.

Per a relativitzar els efectes de l'exili exterior contem amb les noves tecnologies, en especial Internet. Permeten que aquells que són fora puguen rebre informació i mantenir oberts els canals de col·laboració exercint una funció de "vigilància" des de la perspectiva i la fredor analítica que proporciona la distància física. Aquest fet crea també una expectativa de retorn.

Cal anar fent propostes i accions, perquè la gent interessada vaja percebent que som una alternativa seriosa. En aquest sentit, la política de comunicació esdevé una peça clau per a arribar a sectors socials més amplis i alhora guanyar en credibilitat pública. A més caldria fer un salt qualitatiu endavant i superar la fase embrionària en què les instàncies crítiques castellonenques s'hi troben. L'elaboració de continguts alternatius seriosos, rigorosos i viables són fites que algun dia caldrà plantejar-se, si volem anar a més. Un altre CS és possible, però quin altre CS és possible? Estem condemnats a definir-nos sempre per la via de la negació d'allò que no volem ser?

Hem d'omplir de contingut i raó allò que desitgem. La formació esdevé aleshores un altre dels eixos sobre els que hem de centrar la nostra actuació. Com podem convèncer a la població que els nostres projectes són millors que els del poder, si no sabem sovint nosaltres mateixos justificar les nostres "propostes"? Entorn dels eixos (comunicació/formació/acció) gira bona part del nostre futur com a col·lectiu crític.

Per una altra banda, per a contrarestar els efectes de l'exili interior caldria anar perdent la por a la realitat. La ciutat no és una entitat estàtica, sinó que està subjecta al canvi, al dinamisme i a la interacció social. Les coses poden canviar i de fet estan canviant, segurament no cap a on ens agradaria. Depèn del nostre grau de maduresa, de la nostra capacitat d'organització i de solidaritat tenir la competència per influir sobre aquells aspectes de la realitat que ens preocupen i que creiem podrien ser diferents i millors per al bé comú.

Quin paper juguen els amos de CS en la desmoralització dels col·lectius crítics? Els sectors inquiets observen i analitzen als sectors conservadors ("els amos de la ciutat"); aquests es limiten a viure i a deixar-se observar. Els sectors crítics se senten, doncs, condemnats a un desarrelament, maleïts, expulsats d'un cos social que no els vol com a força motriu o com a força de treball, ni tolera que el progrés de CS vinga condicionat per la pressió i influència de les propostes dels moviments socials. Aleshores s'hi veuen abocats a ocupar espais marginals, petits reductes de resistència i dignitat cívica.

El subjecte crític troba dificultats per viure la vida plenament i, per tant, exclou sovint la sinceritat amb un mateix i amb la resta, tancat en espais autoreferencials se sent lògicament rebutjat per la resta de la societat i s'aliena en la falsa creença que el món el rebutja, quan és ell el primer a posar distància i a desmarcar-se de l'entorn per una necessitat d'afirmació personal. El subjecte crític confon sovint un problema personal (timidesa, inseguretat, angoixa) amb un problema social. La protesta passarà aleshores a formar part de la seua teràpia d'autocomplaença i autoafirmació embogida. El subjecte crític se sent assetjat, acorralat, marginat, però sovint és ell mateix el propi assetjador del castell, construït a base de tòpics i clixés que l'evolució històrica sovint ha deixat periclitats.

Són aquests defectes compartits curiosament amb la classe dominant, tan criticada altrament, enlluernada en si mateixa, grup social que com els sectors crítics s'autorefereix en diferents actes i rituals periòdics. Es reflecteix en la seua riquesa i ostentació. Es mou dins un ambient d'aire viciat que no es renova. El poder local es digereix a si mateix, es mou en circuits tancats, fet que explica l'endogàmia tan estesa en institucions públiques com l'ajuntament, la diputació i la universitat. La seua màxima activitat per part dels elements més actius i espavilats ha estat consagrar anys i fons econòmics a teixir una xarxa social de suport al poder (control de mitjans de comunicació, de les associacions empresarials i de veïns, de les festes i commemoracions, etc). Com afecta a les iniciatives ciutadanes crítiques la decadència moral de la classe dirigent? Es pot produir una progressiva esterilització de tota proposta crítica? Perquè per una banda, no troben un ressò positiu en la classe dirigent, per l'altra, manca un possibilitat real d'alternativa, ja que sovint la decadència moral no és un patrimoni exclusiu de la classe dirigent.

Els poderosos no veuen en els discursos contestataris la possibilitat d'avançar, ja els va bé tal com (no) van les coses. Tenen poca visió de futur, pateixen de miopia política, el seu autisme social porta a la constatació que només una gran sacsejada seria capaç de somoure'ls. Davant d'aquest panorama, el subjecte crític té la sensació d'estar colpejant un mur sense resultats aparents, d'estar sempre començant de zero. Res més allunyat de la realitat. Hem de ser conscients que estem construint xarxes de contrapoder i contrainformació que tenen la seua força i el seu pes específic. No podem valorar els resultats de les nostres activitats amb els criteris propis del mercat.

Així mateix, en el terreny dels sentiments ens trobem davant de sentiments polítics i sentiments reals, són aquests últims lògicament els que acaben guanyant la partida i donen lloc a un afany de distanciament del món viscut. Caldria conciliar aquest dos sentiments per a donar lloc a un subjecte crític equilibrat i distés. El subjecte crític no és un ésser maleït ni desarrelat, té en les seues mans la capacitat de desenvolupar una subjectivitat diferent allunyada dels patrons dominants i alhora capaç de superar una visió de la realitat massa influïda per prejudicis defensius, comprensibles des d'un punt de vista humà, però que a poc a poc s'han de superar. Ara bé: és possible en un ciutat hiperburgesa i fatxa desenvolupar una vida que transcendisca els límits imposats per la pròpia burgesia sense caure en la marginalitat, en la desviació social o en la fagocitació pel propi sistema?

Evidentment és possible. Caldria però ser més llestos que les circumstàncies i idear noves formes d'intervenció sobre l'espai públic que arriben a un major número de gent. Cal valorar però fins a quin punt volem que les nostres propostes afecten i condicionen les polítiques públiques, o centrem el nostre esforç en la construcció d'una microsocietat paral·lela al marge de les dinàmiques i condicionaments oficials a través de la generació d'una sociabilitat alternativa a les pautes socials capitalistes per mitjà de la creació de centres socials, contrainformació, assemblees, lluites al carrer, etc.

És clar que l'actual fase de guettització d'aquells que aposten per construir contrapoder no ha de deixar d'evidenciar que el que es pretén no és simplement sumar gent i fer societats paral·leles. Això és una anàlisi mancada d'expectatives. Cal adonar-se'n que allò més important de la microsocietat, al marge de l'oficialitat, és eixa conjunció de pràctiques, d'experiències, de lluites, que són veritablement les dinàmiques que construeixen el contrapoder. El contrapoder es construeix sobre la intervenció en allò social amb certes premisses: la força de les bases, la més important d'elles, i l'atenció i obertura de canals de col·laboració cap a les noves lluites emergents: la lluita dels inmigrants, o la solidaritat internacional, per exemple.

Convindria, doncs, per tal de garantir la no fugida o almenys la no desconnexió total dels elements més actius i preparats, incidir en la consolidació d'uns espais propis amb una agenda anual d'activitats i de campanyes estimulants i engrescadores, que creen vincles comunitaris i experiències compartides, que contraresten la sensació d'hípersolitud i desemparament pròpia del subjecte crític. Sense oblidar que la prova de foc és la presència pública, evitant temptacions com tancar-se en locals i més locals i alhora sempre incidint sobre els tres eixos (comunicació/formació/acció), pilars bàsics per al creixement i maduració de la massa crítica.

Índex

anterior:
Presentació

següent:
Castelló o el triomf de les aparences
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent