DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #11 - estiu 05

EDITORIAL

Escrits elaborats a contracorrent

"100.000 persones moren de fam, o de les seues conseqüències més immediates cada dia. Un xiquet menor de 10 anys mor cada set segons i cada quatre minuts un altre queda cec per falta de vitamina A. L'ordre mundial no és només assassí, sinó absurd, doncs mata sense necessitat. Avui ja no existeixen les fatalitats. Un nen que mor de fam avui, mor assassinat" (Jean Ziegler, El País, 9-5-05).

Vivim en la jungla del capitalisme rapaç i la llei del més fort. Els drets humans i la precària democràcia estan amenaçats de mort pel gran capital financer internacional, que pretén que la mà invisible del mercat és l'única i suprema autoritat de la història. Estem defensant les últimes trinxeres davant d'un turbocapitalisme crescut i implacable. Aquest fet provoca amb facilitat en les persones crítiques desil·lusió i frustració. Precisament, la pel·lícula President Mitterand parla de la desesperació del militant davant d'una lògica liberal que envaeix el món sencer, davant d'una política que se sent impotent enfront de l'economia, davant d'uns Estats que són vençuts per les multinacionals. "Tinc la sensació de no guanyar mai, d'anar de derrota en derrota, de servir només per frenar o endarrerir un fenomen ineluctable" (Robert Guédiguian, El País, 15-4-05).

La nit inacabable del capitalisme ha sembrat cansament en molts militants, i en altres desencant i allunyament. Pensem en aquell sector de la població que es mobilitzava a les acaballes del franquisme i que ara resta a casa gaudint de la seua vida privada. Pensem en tots els companys i companyes despenjats de la lluita, cremats per un permanent desajust en la realitat i el desig, entre les expectatives de canvi i les possibilitats reals de portar-lo a terme.

Davant de l'abandonament o la renúncia reflexionem un instant en la realitat contundent dels fets. La dualització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment com una càndida ficció, el racisme està servint més que mai per estructurar la força de treball... I davant de tot això el que reclama l'autoritat no és més justícia, sinó paciència i fins i tot una certa simpatia estètica envers l'altre. L'actual estat de coses ha realitzat el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l'abolició per decret de la lluita de classes (M. Delgado: Elogi del vianant, Edicions de 1984). El capitalisme ha passat a anomenar-se "economia de mercat", expressió de la racionalitat econòmica que ja no permet imaginar-se cap alternativa. L'eliminació del debat públic de la dicotomia socialisme-capitalisme ha arrossegat altres conceptes com el de "classe" i sobretot el de "lluita de classes".

Els fets porten però a una possible reactivació d'aquestes nocions. Quan es deteriora el benestar que havia aconseguit una bona part de la població, mentre es dóna un augment exponencial dels beneficis empresarials, en bona part gràcies a la destrucció de llocs de treball i rebaixa de salaris, es produeix alhora un augment de les desigualtats entre les classes socials i entre els països rics i pobres, aleshores les nocions de capitalisme, socialisme i lluita de classes poden tornar en qualsevol moment a l'escenari públic.

Al nostre poble, observem com el PP castellonenc exerceix el poder amb instint hegemònic, amb una maquinària política recolzada en la majoria absoluta, unes bases força superiors que la dels seus adversaris i una gran penetració en les administracions i entitats de la societat civil. L'estratègia portada a terme pel PP en les comunitats autònomes on mana és a grans trets sempre la mateixa. Grans plans d'accions per evidenciar que era efectiva la nova època del PP, el seu canvi polític i el seu estil. Comencen grans obres ben visibles i, per tant, rendibles electoralment. Construcció d'obres emblemàtiques per a la ciutat com el soterrament de la via del tren, nous barris, noves infraestructures culturals -la cultura sempre com a coartada per a intervencions d'altra índole-, carreteres, un aeroport, pàrquings, camps de golf, urbanitzacions, un parc temàtic i Ciutats imaginàries de tot tipus (la Ciutat de les Llengües, la Ciutat de la Solidaritat, la Ciutat Esportiva, la Ciutat de l'Eufòria...) . El PP ha emprès actuacions sobre el territori perquè les obres i inversions siguen visibles per als usuaris. L'eix central de la seua política ha estat l'obra pública i la promoció de la privada. L'educació, la sanitat, la cultura o el civisme són relegats a un segon pla en favor de la pala i el totxo. És aquesta una concepció predemocràtica de la política entesa abans de tot com un espectacle de pompa i ostentació, el "panem et circenses" romà actualitzat a l'actual moment històric.

L'esclau -deia Hegel- és esclau perquè no se sap a si mateix. I és difícil saber-se a si mateix en una civilització accelerada, vessada a l'exterior, quan monopolitzen la nostra vida el correu electrònic, el telèfon mòbil, el contestador, les exigències burocràtiques, les turbulències del món econòmic, el teatre polític, etc (Adela Cortina, El País, 9-5-05). A més, el prestigi de la lectura ha descendit ja que no serveix per a trobar un lloc de treball. En canvi, tot allò relatiu a l'economia i als diners ha pujat espectacularment en la seua cotització social.

S'ha fet estrany al nostre món l'autoexamen, aturar-se i reflexionar. Domina el fonamentalisme de la gent eternament plegada als fets ("les coses són així i no poden ser d'una altra manera"), dels beats d'allò "socialment correcte", del dogmatisme dels poderosos en cadascun dels àmbits de la realitat social i dels seus portaveus i esquirols.

Rodejats pel gran ramat, menyspreador de la cultura i del pensament crític, en un món plagat de decaiguts i mansos, de tants Sancho-Panzas que pasturen, no hi fa res passar per Don Quixots, navegar a contra corrent allà on hi ha llum i bonança.

Índex

següent:
Constructors, polítics i bandits
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Índex Següent