DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #12 - tardor 05

EDITORIAL

Escrits elaborats a contracorrent

"Si no aneu amb compte els mitjans de comunicació us faran odiar l'oprimit i estimar l'opressor" (Malcom X).

Què cansats estem d'escoltar en els mitjans d'(in)comunicació condemnes enèrgiques sobre la violència antisistema, i silenci i justificació de la violència del sistema! Hi ha, com a mínim, dues vares de mesurar la realitat segons quina siga la persona o col·lectiu afectat per una acció violenta. Quan s'ataca al poder econòmic o algun altre poder fàctic, anem-nos preparant per a la construcció propagandística de la figura de l'altre. A l'Edat mitjana, es tractava del jueu, la bruixa, l'heterodox, al nostre temps, el musulmà, l'okupa, l'immigrant, etc.

Tal com canta un grup de rock que ha sofert en carn pròpia la criminalització per part de l'estat i l'intent de restringir la seua llibertat d'expresió: "Llibertaris, anarquistes, okupes, comunistes (...) tots som terroristes per als feixistes. La seua estratègia per acabar amb la dissidència és molt simple: mesclar-la amb la violència" (Soziedad Alkohólica, "Tiempos oscuros").

Aquesta forma discriminatòria de tractar la realitat i de retruc restringir les llibertats civils, tot justificant les retallades en benefici de la seguretat i del bé de la nació, també té el seu reflex en el llenguatge.

De la mateixa manera que als escombraires se'ls anomena oficials de la neteja, i treballadores del sexe a les prostitutes, les paraules opressió, injustícia o imperialisme estan escamotejades en el vocabulari políticament correcte. Avui, als pobres de la terra se'ls anomena "classes menys afavorides". N'hi ha tota una sèrie de conceptes-tipus, políticament correctes, i per tant molt ambigus, que poblen el nostre imaginari. Conceptes com pau, sostenibilitat, participació, multiculturalitat... Des de diferents àmbits, es reclama anomenar les coses pel seu nom per recuperar la veu de les víctimes.

El virus de la mentida no és monopoli de ningú. Aquest tipus de llenguatge fal·laç, mentider i manipulador no es troba només en grandiloqüents discursos polítics ("guerra preventiva") o empresarials ("deslocalització"), sinó en el més domèstic. No es tracta tan sols que un assassinat es convertisca per art de màgia lingüística, en una "execució extrajudicial", sinó que trobem fórmules tan rebuscades, davant d'un caixer automàtic, com "aquesta operació no comporta pagament de comissions". Aquesta forma petulant i altiva de parlar és pura violència contra el ciutadà.

En nom dels drets humans, els estats estan redefinint la tortura per fer-la admissible amb expressions com "manipulació sensorial" o "manipulació mediambiental". Trobem també eufemismes, formes dulcificades de tractar la realitat, com manifestar que els intel·lectuals valents són aquells que es limiten a confirmar i donar suport a les idees de l'ordre establert. Tal com assenyala Amnistia Internacional hi ha una tendència a ignorar l'estat de dret tot invocant el llenguatge de la llibertat.

En el nostre àmbit geogràfic més proper, localitzem declaracions com la del president d'Apecc (la patronal dels constructors) Vicente Monsonís: "(...) tenim una costa preciosa, que encara no està explotada. Hem de viure de la costa, però sense abandonar l'interior de la província de Castelló, que és una zona molt bonica (...) que, tenint cura del medi ambient, ens pot donar grans èxits amb grans projectes que ja estan al mercat. Hi ha projectes molt bonics que en els propers anys canviaran la província de Castelló un 100%" (Levante, 27-6-05). El model territorial denunciat per ecologistes i forces d'esquerra com de destrucció mediambiental sense precedents, es converteix en la retòrica del poder constructor en el "futur de Castelló", forma d'emmascarar el desgavell urbanístic existent. La societat haurà de pagar la gresca i els excessos dels promotors urbanístics.

Un altre exemple nostrat d'ús selectiu de la mentida el localitzem en les declaracions del vicesecretari del PP regional, Ricardo Costa, utilitzant dades econòmiques del 2003 i 2004, anteriors a la conjuntura actual i afirmant que són "el perfecte baròmetre de l'economia valenciana". Al voltant de les dades sobre la valoració de la taxa d'atur de Castelló el portaveu popular es va congratular dels baixos índexs que aquest indicatiu va registrar en 2003, però des d'aleshores el percentatge d'atur ha augmentat notablement. Ricardo Costa es refereix a dades del darrer Anuari Econòmic de l'estat espanyol, de La Caixa, que descriu la situació en 2003. Si hi hagués optat per estadístiques més properes no hagués estat tan optimista.

Tota teoria revolucionària ha degut inventar les seues pròpies paraules i aportar noves posicions en el món de les significacions. Com afirmaven els situacionistes, és impossible alliberar-se d'un món sense alliberar-se del llenguatge que l'oculta i el garanteix, sense mostrar nuament la seua veritat. Com el poder és la mentida permanent i la "veritat social", el llenguatge és la seua garantia universal. El llenguatge és la residència del poder, el refugi de la seua violència policial. Tot diàleg amb el poder és violència, suportada o provocada. Quan el poder economitza l'ús de les seues armes, és al llenguatge a qui confia la cura de guardar l'ordre opressor. Més encara: la conjugació d'ambdós és l'expressió més natural de tot poder.

Sembla que hem de resignar-nos a la contínua violació de la realitat des de posicions de suficiència i comandament. La gent, però, ha descobert altres maneres d'aconseguir informació, d'educar-se a si mateixos i entre si, d'explicar les coses. Hi ha formes d'esquivar els obstacles, encara que això no és fàcil. És complicat projectar això fins a un nivell que puga suposar un impacte massiu (N. Chomsky).

Índex

següent:
Abusos policials: més enllà del "cas Roquetas"
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Índex Següent