DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#13 - hivern 06

EDITORIAL

Escrits elaborats a contracorrent

"Cal fomentar l’objecció de consciència, i no sols contra la guerra sinó també -sobretot- contra certes formes de pau" (Joan Fuster: Judicis finals).

La vida que s’ofereix als joves és tan divertida i tan mediocre com un immens supermercat 1. "Què pot esperar una persona jove que ha nascut en un barri sense identitat, envoltat d’altres igual d’horrorosos, plens de murs grisos en un paisatge gris i amb perspectives vitals igualment grises, i que té al voltant seu una societat que prefereix mirar cap a un altre costat i que només intervé quan cal enfadar-se, prohibir", es preguntava l’expresident francès François Mitterand ara fa setze anys.

Paraules d’una rabiosa actualitat: no n’hi ha qualitat ni disciplina en una escola pública i també privada que produeix fracàs i atur; famílies desestructurades i absorbides per uns horaris que depenen només d’una lògica estrictament econòmica; els partits i sindicats d’esquerra que tradicionalment enquadraven als de baix han quasi desaparegut; la gent cada vegada més pobra i els seus fills no volen en absolut canviar les coses, sinó trencar-les. Això és tot el que ofereix el capitalisme del segle XXI als joves de les classes més marginades de les nostres societats: esclaten a França, però també apareixen al nostre país les bandes, quadrilles i els èmuls de la famosa novel·la La taronja mecànica, d’Anthony Burgess en la qual denunciava ara ja fa quasi mig segle la fatxenderia i la humiliació com a únic objectiu vital. La joventut exclosa es remou inquieta en el món ric, davant la falta d’oportunitats amb què s’enfronten.

Diferents analistes de variades tendències ideològiques adverteixen des de fa ja temps sobre les conseqüències negatives per a la humanitat que l’actual tipus de vida comporta. El filòsof italià Giorgio Agamben, reconegut pensador de fama internacional per les seues investigacions sobre la destrucció contemporània de l’experiència humana, diu que la nostra experiència està "expropiada per la ciència moderna". En una entrevista afirmava: "El mòbil ha canviat la manera de viure. Els éssers vivents són capturats en dispositius de poder. Així, el desig de comunicació de les persones és tancat en el mòbil, que es torna contra cada home quan no parla amb els presents sinó amb els absents". Segons el parer d’Agamben, ja no som ciutadans, sinó "mers objectes de la ciència i el màrqueting" fet que porta a unes noves formes de control i a un permanent "estat d’excepció".

El sociòleg francès Alain Touraine (Un nuevo paradigma, Paidós) argumenta la fi del social i parla d’una mutació basada en la "reorganització de l’experiència". Touraine observa un "món en retrocés" i un "capitalisme extrem" destructor de relacions socials gratificants.2

Zygmunt Bauman sosté que avui tots estem o produint escombraries o en trànsit, de convertir-nos tard o d’hora, en escombraria humana. "La modernització compulsiva aferma el domini d’una minoria que decideix la modernitat. En imposar el canvi del sistema, aquesta minoria deixa fora als que no encaixen per massa vells o massa joves, o massa babaus o massa llestos...".3

Gianni Vatimo, filòsof italià, considera que moltes de les profecies de Marx s’estan complint ("cada vegada n’hi ha menys rics i més pobres") i és cada vegada més escèptic sobre la capacitat dels reformistes de canviar les coses ("confien massa en el mercat per esborrar les diferències"). "Occident és cada vegada més una fortalesa que es protegeix de les amenaces exteriors a través d’un control total i que exporta una democràcia que es redueix al projecte de tenir una petita casa, una petita dona, una petita consciència...", i recomana als joves ("cada vegada més acomodaticis i que se senten nostàlgics per les coses que van fer els seus majors") qualsevol tipus de sabotatge pacífic que permeta resistir a un sistema que celebra una democràcia com la de Berlusconi.4

Per al sociòleg Vicente Verdú (El estilo del mundo, Anagrama) l’actual capitalisme s’ha convertit en una naturalesa transparent, difícil d’aïllar i de combatre. Respirem "capitalisme" per totes bandes. L’ambient social és capitalisme pur i dur. "El capitalisme de producció definiria el període, des de finals del segle XVIII fins a la Segona Guerra Mundial, en el transcurs del qual allò principal eren les mercaderies. A continuació, el capitalisme de consum, des de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín, destacaria la transcendència dels signes, la significació dels articles embolcallats en la parla de la publicitat. Finalment, el capitalisme de ficció, sorgit a començament dels anys noranta del segle XX, carregaria l’èmfasi en la importància teatral de les persones"5. El somni capitalista és dissipar-se com a sistema de coerció i filtrar-se en la nostra existència com un ambient.

L’actual teatre del món té variades tonalitats. En l’àmbit del treball es localitza una nova cultura empresarial que pretén "implicar" al treballador en la construcció de l’empresa total: "Quant més temps estigues en l’oficina més mostraràs la teua disposició a favor de l’empresa". Es tracta d’una pràctica perversa que converteix en servent al ciutadà. S’està explotant en especial manera als sectors més desprotegits de la nostra societat (joves, ancians i immigrants) sacrificant a tota una generació amb conseqüències educatives i demogràfiques que ja s’estan manifestant. Per maquillar aquesta nova tirania patronal, les acadèmies conservadores han desenvolupat un nou discurs empresarial que busca emmascarar l’explotació amb noves tècniques: es busca persuadir amb un somriure i amb la idea recurrent que "tots formem part de l’empresa", que "l’empresa és de tots". A un treballador content se l’exprimeix millor.

Per la seua banda, en l’àmbit de l’entreteniment, la indústria cultural tracta de fer creure, que nosaltres també podem formar part d’aqueixa elit de privilegiats, d’homes i dones produïts a imatge i semblança d’una imatge canònica i única del que ha de ser la bellesa i l’èxit social, només hem d’esforçar-nos en el treball productiu per accedir al món exhibit per la publicitat amb les seues mercaderies màgiques, els seus escenaris de faula i els seus cossos perfectes sempre joves i llestos per a entrar en acció. Es tracta de "el control de la realitat mitjançant la manipulació", un bombardeig implacable a fi d’establir en la ment de les persones la imatge de la necessitat que en cada moment convé al poder (G. Orwell).

El periodisme servil és la manifestació en el camp de la comunicació de masses d’unes vides servils de tantes persones lligades anys i panys a les hipoteques i als bancs. Una societat d’esclaus feliços (A. Huxley), on la coerció laboral es tracta de compensar amb "dutxes" cícliques de consumisme. Cinquanta mil castellonencs, gairebé un terç de la població de la ciutat, van visitar "El Corte Inglés" als dos dies d’estar inaugurat. És la síndrome Onassis. No serem rics, però almenys podrem comprar en una catedral comercial qualsevol objecte encara que siga per un euro. De dilluns a divendres acabem exhaustos, desorientats, agressius i deprimits, però arriba el cap de setmana per passejar-se per una resplendent galeria comercial per calmar el cervell inquiet.

Més enllà d’aquestes cortines de fum i de fonts de distracció diverses, la realitat és tossuda. Segons un informe de CC.OO., que analitza l’evolució de sous i habitatge entre 1987 i el 2004, la conclusió és que "el preu de l’habitatge ha crescut quasi 14 vegades més que els salaris". En 1987 adquirir un habitatge de 90 metres quadrats en propietat requeria 3,4 vegades el salari brut mitjà. L’any 2004 calia destinar 8,2 vegades el salari mitjà per adquirir-la. Paral·lelament, un informe d’UGT sosté que l’Estat espanyol tindria una taxa de temporalitat de l’11,5% enfront del 32% existent en l’actualitat, si el cost de l’acomiadament fos l’únic element que determina la utilització dels contractes temporals. "Segons el Banc Mundial, Espanya ocupa el lloc 27 entre 83 països analitzats en termes de flexibilitat de la regulació de la contractació indefinida".

El subsidi anual de la Unió europea per cada vaca comunitària és de 950 euros. En canvi, Europa dóna 8 euros per cada ciutadà africà. Segons les dades facilitades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), "Espanya és el tercer país de l’antiga UE de 15 membres on menys es guanya a l’any, precedit de Dinamarca i Grècia". Tanmateix, el nombre d’hores treballades es situa molt per damunt de la mitjana europea. Els dies de vacances són 23, dos menys que la mitjana comunitària. A més, el salari mitjà anual femení és un 29% inferior al masculí. És un dels que més hores treballen i n’hi ha menys dies de vacances laborals.6

Tanmateix, l’esquerra conservadora i la dreta rància continuen administrant el llegat franquista sense conflictes sociolaborals especialment signficatius tot marcant-nos el ritme i el nucli d’expectatives de les nostres vides. Un, però, no se suma a la societat que vol, sinó a la societat que n’hi ha (E. Haro Tecglen).

En una entrevista a l’escriptor José María Caballero Bonald, premi Nacional de Literatura, se li preguntava sobre què li havia indignat més al llarg de la seua vida:

"Ciertos acontecimientos de la vida cotidiana, la pasividad, el gregarismo... Detesto esa gente sumisa que va adonde la mandan. Desde la transición, siempre ha habido un franquismo latente, que de cuando en cuando aflora, sobre todo ciertos resortes de los retrógrados que aparecen y toman carta de naturaleza, y que consiguen crispar la vida, llenarla de intemperancias, de falta de educación y de falsedades".7

La seua violència mediàtica i la seua intoxicació permanent de la vida pública provoca soroll i alienació. Com afirma l'assagista Assumpta Roura (2005) al seu assaig "Un inmenso prostíbulo. Mujer y moralidad durante el franquismo":

"El dragón no muere, se transforma. Por ello, cualquier canto funerario alegra a la renaciente bestia".

Les armes de la crítica han de permetre bastir nous murs de resistència i humanització contra aquesta naturalització de la injustícia. Ens estem convertint en hostes d’un terror capitalista pur i dur que aboca a l’ésser humà a l’angoixa existencial i a la inseguretat.

Ens volen convertir en robots. "En el sistema d’economia política, l’ideal tipus del cos és el robot. El robot és el model aconseguit de l’«alliberament» funcional del cos com a força de treball, és extrapolació de la productivitat racional absoluta"8. Erich Fromm denunciava, ara fa ja seixanta-cinc anys, a la seua obra clàssica "La por a la llibertat", que la desesperació de l’autòmat humà és un terreny fèrtil per als propòsits del feixisme. En això estem.

1 F. Sebastián: El País, 6-7-05, pàg. 25.

2 M. Riviére: "La orgía", El País, suplement Catalunya, 18-12-05, pàg. 3.

3 Z. Bauman: "Hoy el matrimonio es un contrato basura", La Vanguardia, la contra, 13-12-05.

4 El año que tampoco hicimos la revolución. Colectivo Todoazen. Cabayo de Troya, 2005, pàg. 289.

5 V. Verdú (2003): El estilo del mundo, pàg. 10. Anagrama.

6 La Vanguardia, 16-7-05.

7 La Vanguardia, 25-11-05.

8 J. Baudrillard (1980): El intercambio simbólico y la muerte, pàg. 134.

 

Índex

següent:
Una nova ’catedral’ per a Castelló
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Índex Següent