DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#14 - hivern 06

EDITORIAL

Escrits elaborats a contracorrent

“El gran conflicte del món actual és la lluita del subjecte lliure contra la comunitat totpoderosa” (A. Touraine)

El poder tracta d'administrar l'engany per mantenir la seua influència sobre les persones. Grans corporacions, mitjans de comunicació, assessories financeres i bancs, són algunes de les principals institucions que modelen la consciència col·lectiva, la manera d'entendre el món. El nostre destí està dictat per entitats abstractes que ben poc tenen a veure amb el que creiem que és humà.

Les formes de dominació al llarg de la història s'han anat sofisticant. La dominació característica del nostre temps a Occident és la psicològica. La coerció psicològica es porta a terme per tal d'anul·lar a l'individu. El poder exerceix de múltiples formes una gran pressió sobre el subjecte que provoca un debilitament de la personalitat humana i de la total realització de les seues possibilitats internes.

A la tradicional esclavitud salarial, tan ben disseccionada per Marx i els seus epígons, cal afegir-li l'esclavitud psicològica pròpia de la nostra època. L'alienació econòmica és el sentiment que a un no li pertany el treball que ha realitzat i que se sent impotent enfront de les forces jerarquitzades del mercat o que s'està dominat per objectes (fetitxisme de les mercaderies). L'alienació psicològica es caracteritza per la pèrdua de connexió amb els propis sentiments i necessitats més profundes. Els seus símptomes són la por, la inseguretat, la inestabilitat.

Es pot parlar d'una sensació d' impotència per la incapacitat o la sensació d'incapacitat per influir en la societat en què vivim. Paral·lelament, existeix una percepció de falta de sentit , una sensació que ens manca de guies per a la conducta i la creença. Per últim, una impressió de falta de normes , la percepció que per aconseguir metes aprovades cal usar mitjans il·legítims.

A aquest fenomen d'estranyament del món, el sociòleg francès Durkheim el va anomenar anomia. En la seua obra, De la divisió del treball social (1893), l'anomia és una de les formes patològiques de la divisió del treball. El seu origen es troba en la insuficiència de contactes entre els papers socials. En El suïcidi (1897), l'anomia es concep com un mal de l'infinit que procedeix de la il·limitació del desig humà i de la indeterminació dels objectius que cal assolir.

L'individu desorientat, estranyat de si mateix, pot caure fàcilment en el virus de la comoditat. Ja no es tractaria d'arribar a ser excel·lents com ens ensenya la filosofia, sinó la consigna universal mana fer-nos normals. “La normalitat és la malaltia del nostre segle” (Adorno).

A la novel·la “Bangkok 8” (Roca editorial), John Burdett imagina que, de sobte, a les notícies posen imatges de gent que ix corrents dels supermercats emportant-se les mans al cap, incapaços de suportar per més temps la banalitat. El mateix autor ens adverteix que una societat de consum és una societat de consum. Pot ser que comence amb rentadores i aires condicionats, però tard o d'hora ens consumim els uns als altres.

Tot el que implique risc, aventura, atzar, eixir-se'n de la ruta marcada, serà vist amb malfiança per una societat desorientada i espantada. Les pel·lícules de Buñuel mostren uns personatges sense vida amb l'únic objectiu de guanyar diners. La situació acomodatícia de la burgesia no sols té a veure amb el seu compte bancari sinó també amb la seua predisposició mental i espiritual. Es tracta d'una burgesia anímica, d'un estat en què els anhels de joventut queden ja lluny i un es conforma amb el que n'hi ha. El tancament vital proporcionat per la rutina diària es converteix en la metàfora de l'estat de resignació.

Els dos protagonistes de Caché , l'última pel·lícula de Michael Haneke, simbolitzen la família burgesa al si de la qual hi ha el germen de la injustícia social, racial i econòmica. Haneke, en les seues obres, critica una família burgesa engabiada en una vida buida i en el somni d'una impossible escapada.

A escala local, ens trobem amb el Castelló profund, el de les essències eternes, el Castelló provincià mesocràtic que viu en aquella mena de mediocritat de la gent com cal. Un espai urbà gris i anodí on la gent s'avorreix, on tots es coneixen i es saben els secrets més inconfessables uns dels altres. El Castelló on “no passa mai res”, mentre les dinàmiques del capital especulatiu fan el seu agost. Aquesta ciutat pobletana es converteix en el receptacle de tot tipus de conformisme. “Acomoda't i rebràs la teua recompensa”, com a bon ciutadà de companyia.

A Lluís Arquer, protagonista d'alguns dels contes de novel·la negra de l'escriptor Jaume Fuster, l'olor de burgès el molesta. A la nostra ciutat no podria respirar amb gaire facilitat. Castelló s'ha convertit en l'apoteosi d'un espai urbà provincià dominat per una burgesia enriquida econòmicament, però de gustos culturals provincians.

No és gens fàcil abastar la realitat d'una ciutat qualsevol i menys d'un país amb paraules. Podem llegir els diaris i llibres d'història, consultar estadístiques i enquestes, però sempre hi ha la sensació que alguna cosa s'escapa. Quan ixes del teu espai geogràfic habitual, agafes perspectiva i al cap d'un temps hi tornes, tens la sensació que res essencial ha canviat, es produeix com una sensació d'estancament en l'estructura social, de manca de nervi cívic.

Un terreny social procliu per a l'expansió d'una mena de caciquisme amb ínfules democràtiques trufat de localisme i d'elements neofranquistes. Una mena d'autoritarisme democràtic que concep la democràcia per al poble, però sense el poble. Declaracions com les de Carlos Fabra: «En aquesta província governa el ‘fabrisme'» ( Mediterráneo , 3-7-05) exemplifiquen la instal·lació en el poder d'un caciquisme suau d'aparences democràtiques. Però el fenomen Fabra no es pot entendre globalment sense analitzar l'ambient sociològic que el sustenta.

Una enquesta del Govern català de l'any 1997 va constatar que els ciutadans de Castelló donen més importància a la diputació provincial que a la Generalitat. 25 anys després de la creació de l'autonomia valenciana continua existint un predomini del sentiment localista. El diagnòstic percep un sentiment antivalencià i adverteix que la falta d'un lideratge vertebrador ha produït referents «caciquils» que estimulen el localisme i impossibiliten que València exercisca de cap i casal. L'informe recull expressions com: «a mi em fastigueja que em diguen valenciana», «jo puc ser valencià però no de València», «som castellonencs, estem acostumats a viure en un poble i no en una capital. Coneixes a tot el món i no has d'agafar el cotxe». Aquesta realitat entronca amb l'estratègia política impulsada pel president de la corporació provincial, Carlos Fabra, defensor a ultrança de les diputacions vuitcentistes ( Levante , 5-3-06).

El caciquisme nostrat està arrelat des de generacions i constitueix un fons sòlid difícil de modificar. Conforma agrupacions socials concretes i ha adquirit en els últims anys una inesperada importància política que ha agafat a més d'un analista desprevingut. S'obvia que els mateixos models de conducta i valors que eren socialment importants durant el franquisme continuen sent rígidament dogmatitzats i sancionats en democràcia. La Transició no va donar lloc a reestructuracions socials que donaren lloc a un canvi d'actitud, i, en conseqüència, un canvi d'opinió en els grups socials. El franquisme sociològic o directament actituds clarament feixistitzants continuen ben vius en els carrers de La Plana.

La dominació psicològica té el terreny abonat entre amplis sectors de l'opinió pública. El subjecte individual s'esvaeix en el món administrat. L'individu mateix es troba amenaçat davant d'un «context cegador». La moral, l'activitat cultural i la ciència estan determinades en la mateixa mesura pel formalisme pur de la raó calculadora, tot posant les llavors de la nova barbàrie (Horkheimer).

Marcuse (1898-1979) considera que la situació psicosocial és repressiva. El principi del plaer dels impulsos originaris, sobretot el de l'eros, se substitueix pel principi de realitat, que ha degenerat en un principi de resultats. La transformació té com a objectiu crear una societat en què les possibilitats lúdiques i lliures siguen les que sobretot garantisquen el desenvolupament de l'home.

El triangle perfecte de la raó instrumental, l'economia mercantil i la indústria cultural creen el context adequat per exercir la coerció sobre l'individu burgès tot posant les bases de la dominació. Quines eixides n'hi ha? El joc, l'art, la recerca d'allò distint i la crítica d'allò existent.

Un altre filòsof crític, Michel Foucault (1926-84), mostra des d'una altra perspectiva la seua preocupació pels mecanismes d'erosió de la personalitat humana. Considera l'origen de l'individu modern una conseqüència de la praxi de la vigilància i de la «confessió» en què participen metges, jutges i pedagogs. En la «manifestació» exigida es constitueix l'individu com a «jo mateix», susceptible aleshores de convertir-se en objecte de control. Pel contrari, Foucault veu en l'antiga cura de si una «estètica de l'existència» ètica oposada a la manipulació estratègica del subjecte.

Per a Kenzaburo Oé, escriptor japonès, veu crítica del seu país, en el Japó actual “n'hi ha molts pocs que tinguen consciència pròpia, que siguen mentalment independents. Defenso l'existència de l'individu com a ens pensant autònom”. Oé cita una part del poema “Milton” del poeta romàntic anglès William Blake tot pensant en els joves del món:

“Desperteu, oh joves de la nova era! Oposeu les vostres fronts als mercenaris ignorants! Doncs tenim mercenaris en el campament, en la cort i en la universitat: els quals, si pogueren, rebaixarien allò mental per a sempre i prolongarien la guerra corpòria”.

 

Índex

següent:
Armats d'Utopia I
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Índex Següent