DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
 
#15 - hivern 06

EDITORIAL

Escrits elaborats a contracorrent

El món és una muntanya de merda i cal agafar-la amb les mans; l'important és no embrutar-se el cor” (C. Díaz).

Han convertit el món en un supermercat i li han dit progrés. La revista Saó va dedicar un quadern especial a “ La Plana ” (núm. 305, abril 2006) coordinat per Ferran Archilés. En el seu article “La ciutat i la memòria: Castelló, la (improbable) capital de la Plana ” fa una dura crítica de les conseqüències nefastes que ha tingut l'urbanisme salvatge per a la memòria col·lectiva del nostre poble: “(...) Perquè el present que li pot parlar a un viatger no té passat a Castelló, l'ha expulsat, destruït en arquitectes de lletjor infinita i encara més gran impietat. I el que queda del passat, els pocs edificis salvats de la catàstrofe, estan tan fora de context que només pareixen preparar la seua futura desaparició” (pàg. 18).

Tot seguit s'interroga sobre quina és la identitat local de Castelló, sobre quina (auto)imatge en tenen els castellonencs i quina imatge es projecta de la ciutat. Archilés sentencia: “(...) No crec que es puga afirmar res més ara mateix sinó que la ciutat viu una transformació de perfils poc clars, però de gran abast” (pàg. 19).

L'escriptor Joan Garí en un article sobre el Castelló modern titulat “Con flores al Inglés” ( El Pais , 10-8-06, pàg. 28) realitza també una anàlisi gens complaent sobre la realitat sociocultural de la nostra ciutat formulant la següent pregunta: ¿Qué le ha pasado a la capital de La Plana para haber destruido, en sólo setenta años, todo su capital acumulador? ”

Si abans de la guerra Azorín la proclamava la capital cultural del País Valencià, actualment, malgrat la construcció d'infraestructures culturals com l'Espai d'Art que cau a trossos i l'Auditori construït il·legalment en zona verda, la ciutat està en mans de fatxes emprenyats “ porque en Castelló uno no es nada hasta que no le ha insultado Wenley Palacios o Josety se ha equivocado con su nombre. Es triste, pero es así: la antigua «capital cultural» de Azorín hoy está en manos de los nietos del General Mola —pero a mí me molaba más lo otro, qué quiere que les diga—.

Els néts del General Mola s'han especialitzat en la indústria de la construcció i de les martingales immobiliàries. La Mare de Déu del Totxo és la patrona extraoficial de la ciutat. Les empreses gaudeixen de tot tipus de privilegi. No és d'estranyar si considerem que són una de les vies principals de finançament irregular dels grans partits polítics. Com a mostra, el grup socialista municipal ha detectat que el Partit Popular i el seu ara màxim responsable, Alberto Fabra, practicaven des de feia almenys tres anys la condonació «irregular» de fins un 40% del pagament de l'impost de construccions de l'Ajuntament de Castelló a una única empresa (Luis Batalla SAU) ( Levante , 11-8-06). El mateix constructor condemnat a dos anys de presó per un frau fiscal de 2,2 milions en l'IVA i l'impost de societats ( Levante , 16-5-06).

El president de la General Motors fa dècades va declarar: “Allò que és bo per a la General Motors és bo per a Estats Units”. Algun polític local de ment preclara s'ha apropiat del sil·logisme i l'aplica amb tot tipus de recursos propagandístics i amb la utilització de l'aparell repressiu quan cal al context local: “Allò que és bo per a Lubasa/per a Marina d'Or..., és bo per a Castelló”.

Sovint els polítics semblen titelles en mans de grans interessos corporatius. Eisenhower va prevenir fa dècades en el seu discurs de comiat contra els abusos del “complex industrial-militar”. . Ara i aquí, en aquests temps de tirania econòmica, ens hem habituat a ser tractats com a números, com a objectes, com a peces prescindibles d'una maquinària al servei de la religió econòmica.

En un vinyeta de El Roto un empresari amb pinta de constructor clamava: “Ja no es pot anar per aquí amb un trabuc, els atracadors han de ser gent amb formació”. Es tracta de noves personalitats de la moderna societat de l'ultracapitalisme, l'extorsió i les comissions il·legals. Especialistes en una retòrica postissament dialogant, profundament autista. Les constructores semblen ser la vertadera màfia del segle XXI.

Quina és la diferència entre un estafador que s'aprofita de la gent i controla les seues vides, i la forma en què un agent immobiliari s'apropia del control sobre la terra on viu la gent?

Els artistes han estat tradicionalment sensibles a les transformacions urbanístiques i en alguns casos les han reflectit en les seues obres. Baudelaire vaga per una ciutat industrial i mercantil, mecanitzada, el París del segle dinou, en la qual ja ningú és pertany a si mateix i tot recurs a la interioritat sembla abandonat.

Dickens descriu en Temps difícils (1854) una típica ciutat industrial anglesa: el regne de la tristesa, de la uniformitat i la lletjor. Coketown “era certament el triomf del realisme (...) Era una ciutat de totxos rojos o, millor dit, de totxos que hagueren estat rojos si el fum i les cendres s'ho hagueren permès; en realitat, era una ciutat roja i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien ininterrompudament espirals de fum que mai acabaven de desfer-se del tot (...) Hi havia en la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre si, i moltíssims carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també molt iguals unes a les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa forma i realitzaven el mateix treball, i per a qui tots els dies eren iguals que ahir i demà, i cada any era una còpia exacta de l'últim i de l'esdevenidor”.

Les ciutats fan a la gent. Una determinada concepció de la ciutat afecta directament sobre les nostres vides. La planificació i la política urbanes són formes aplicades de configurar la societat. L'arquitectura no és únicament qüestió d'estil, d'estètica, de cosmètica de la identitat social. És així mateix sempre manifestació espacial de la societat, política feta amb cal i pedra —encara que els arquitectes no tinguen en ment més fins que els estètics.

Castelló sense cap política urbanística que no siga la marcada pels interessos de les constructores està cometent el mateix suïcidi urbanístic produït en la ciutat en els anys nefastos del desarrollisme franquista amb l'agreujant que estem a l'any 2006!, tot i que les classes dirigents de la ciutat semblen que acaben d'entrar en el segle vint.

El tsunami constructor i urbanitzador dels darrers anys amb la instal·lació en el poder del capitalisme mafiós, les autovies, les autopistes, les fàbriques, els complexos d'oci consumista, les presons, les plantes de residus tòxics i perillosos, la contaminació per ozó troposfèric, els grans esdeveniments (tipus Copa Amèrica o visita del Papa), la política de “tolerància zero” amb els febles, la retallada de llibertats i la pèrdua creixent de drets civils i polítics, la precarització del treball, la sobreacceleració temporal..., a quin model de societat ens està apropant?

 

Índex

següent:
Compromís i utopia
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Índex Següent