DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #8 - tardor 04

EDITORIAL

Escrits elaborats a contracorrent

Treballa, consumeix, mor. (Pintada anònima)

Darrere de la fredor de la ciutat, hi ha persones, hi ha lluites. Eixim al carrer, trobem el trànsit caòtic, però encara és l’enrenou tranquil d’una ciutat petita. Es fa més difícil de digerir eixa indiferència ambiental que tot ho absorbeix i ho anivella; es dilueixen falsament les diferències, s’anestesien les tensions, és la grisor de la mesocràcia.

Recordem aleshores la frase genial de Josep Pla sobre Castelló, més o menys ve a dir: "la capital de províncies més acartronada i artificial", per una vegada estem d’acord amb Pla. Els franquistes, la dreta de tota la vida i els seus fills díscols -progres de disseny i de productes light- es reparteixen el poder, són els amos i senyors, ara en nom de la "democràcia" com abans en nom del "Movimiento", sempre amb la seua violència física i verbal. Abans destrossaven el territori, ara ho continuen fent també i a consciència, en nom d’un progrés que és sinònim de decadència i d’especulació; abans no deixaven protestar, ara et fan el buit si no et plegues a les seues condicions. Assenyalem-los: culpables de la precarietat de les nostres vides, de l’enaltiment com a únic valor dels diners i del consum.

Temps on la teledefecació ha envaït amb la seua pestilència una societat l’ètica de la qual, visual i moral, s’ha vist eradicada pels monstres catòdics. La televisió ens ensenya com som d’afortunats i també ens mostra que podem gaudir molt més. Ara els rics ja no són els monopolitzadors de les coses que necessiten els pobres, sinó els creadors de riquesa, sense els quals els pobres serien encara més pobres. En altres paraules, ara els pobres no són víctimes dels rics, sinó que en depenen.

Per comprendre per què el creixement de la desigualtat global topa només amb una exigua resistència popular, potser la clau siga en el fet que, pel que sembla, les divisions entre rics i pobres han quedat diluïdes en una recerca comuna de més riquesa. En altres paraules, la majoria ha acceptat que l’única esperança per a una vida millor no consisteix en una distribució més justa de la riquesa del món, sinó en la creació de molts més diners, amb els quals poden millorar la seua condició. El compromís universal per al creixement capitalista i l’expansió elevarà tota la població cap al regne de la llibertat capitalista. Les institucions financeres internacionals, l’Organització Mundial del Comerç, els governs del G-8 i les multinacionals tenen l’objectiu d’imposar aquest "acord" a tot el planeta (J. Seabrook, 2003).

Grans corporacions sense rostre, fons de pensions o consells d’administració marquen la geoestratègia mundial econòmica. La societat liberal del segle XXI s’hi veu abocada inexorablement al capitalisme financer. El neoliberalisme actual ha eliminat el maniqueisme clàssic de l’esquerra entre rics i pobres. Els fets són més complexos i sutils. Actualment, el mercat de capitals ha donat entrada a amplis sectors de la població. Les rebaixes són el màxim anhel d’una part significativa de la població, formen part d’una nova cultura popular que gira entorn de les pràctiques de consum. Davant d’aquesta reestructuració social, l’esquerra no ha sabut donar respostes pràctiques a una realitat canviant que ja no respon en un sentit estricte en aquest zona del món als esquemes clàssics de proletaris i burgesos que fixà Marx al segle XIX. Per a sobreviure en aquest context, no queda més remei que elaborar intel·lectualment les contradiccions d’un sistema que hui per hui és únic. Afirmar que els rics oprimeixen els pobres sona a simplisme, però les desigualtats persisteixen.

Només cal mirar i escoltar les faules del sistema amb pensions per sota del salari mínim interprofessional, tot i l’augment d’aquestes per part del govern, insuficient per atendre les despeses mínimes d’una família. Sens dubte, en la nostra societat les coses han canviat i s’han fet esforços perquè un important nombre de persones puguen viure amb tranquil·litat, però el retrocés que estem experimentant en termes socials ens retrotrau a imatges i escenaris que crèiem il·lusòriament ja superats. Cal (re)armar-se i aprofundir en la formació ideològica en una primera fase d’acumulació de forces, per poder passar més endavant a l’ofensiva a favor la condició humana, en contra de l’estat guerra. La realitat ho reclama, la nostra dignitat també. Estarem a l’alçada de les circumstàncies?

Índex

següent:
Les Columbretes: Present i passat d’una lluita ecologista
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Índex Següent