DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #5 - hivern 04

L'EXEMPLE D'EIC, PRODUCTE DE LA TRANSICIÓ?

Escrits elaborats a contracorrent

Aquest article està fet bàsicament a partir de la documentació de la Fundació Huguet i del Fons de Documentació de l'independentisme revolucionari a la Plana.

A principis del 1979 a Castelló es va constituir Esquerra Independent de Castelló. Aquest partit polític va néixer, segons les seues declaracions, per tal d'unir l'esquerra local per a les eleccions municipals amb l'objectiu de transformar l'Ajuntament en una institució controlada i dirgida pel poble. Format per la gran part d'activistes de l'esquerra extraparlamentària, diferents associacions culturals, ecologistes, feministes, gent independent, etcètera, va entrar a l'Ajuntament com a tercera força política (4.146 vots) amb dues regidories: policia municipal i ensenyament.

En els seus documents es desprèn una manera de veure la política allunyada del delegacionisme de partit polític, d'un nacionalisme en clau exclusivament cultural i de la democràcia com a sistema de votacions cada quatre anys. Aquests documents ens parlen del partit com un front més de lluita, com un moviment social d'esquerres, castellonenc i radical (sobretot si el comparem amb el discurs light del BNV, partit en què encara militen molts del que estaven en EIC i al qual ens hem d'adreçar per a consultar els arxius d'EIC). En aquell temps (any 79) EIC formava part del Front d'Esquerres Nacionalistes i no dubtava en parlar en termes rupturistes amb el capitalisme, el patriarcat i l'espanyolisme. Amb un discurs que es pronunciava en termes com "cal potenciar el sentit profund dels col·lectius de base dins d'EIC"[1] , i/o "qualsevol se n'adona que els partits de l'esquerra parlamentària s'han convertit per a la dreta i el gran capital en el mi-llor instrument de domesticació i do-minació de les classes populars", gradualment es va descafeïnar, sense pressa però sense pausa. D'EIC a Unitat del Poble Valencià, i després d'uns quants anys a Bloc Nacionalista Valencià.

La manifestació del 9 d'octubre de 1980 a València, potser ens aprope a l'ambient d'entusiasme de l'època. Aquell dia la manifestació va ser precedida per uns parlaments matinals. 20.000 persones segons El País (14/10/80) van assistir a València als parlaments de diferents representants independentistes: del Moviment Independentista Irlandès, Herri Batasuna, Unitat del Poble Canari, Isabel Clara-Simó per Catalunya, i en re-presentació del País Valencià, Vicent Pitarch, regidor per EIC. Eren altres temps i el món nacionalista parlava de Països Catalans, de retrobament cultural, d'estatut botifler, d'independència, de socialisme...

Antecedents i un parell de protagonistes

EIC va néixer en un temps d'entusiasme. Els col·lectius populars portaven temps de lluites i mobilitzacions, es confiava en trencar de cop i volta amb els 40 anys de la dictadura franquista. En aquest context, les primeres eleccions es van viure per a molts com una prolongació de la lluita clandestina dels últims 10 anys, de les assemblees a Santa Maria, les concentracions i manifestacions a la Farola, els concerts de Pi de la Serra i Raimon al cine Saboya o a la sala de ball Tombatossals, les càrregues policials, els Aplecs de La Plana (del 73 al 78), les vagues de treballadors i treballadores, els tancaments en esglésies...

Dins d'aquest ambient de canvi social hem de situar EIC i els seus protagonistes. Per exemple, trobem a Vicent Pitarch (avui en dia del BNV), aleshores regidor d'ensenyament. Si parlem de l'oposició al franquisme a Castelló i la lluita per la recuperació cutural: classes de català organitzades pel Secretariat per l'Ensenyament de l'Idioma (muntat per Eliseu Climent), el programa radiofònic Nosaltres els Valencians a Ràdio Popular de Vila-real, i un llarg etcètera hem de mencionar la figura de l'actual membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Aleshores fundador del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), fou un dels desencisats per l'absorció per part del PSOE del potencial nacionalista del PSPV[2] i clar impulsor d'EIC. Dins d'aquell PSPV hi havia gent com Rafael Menezo (després d'EIC i actualment del BNV) o Juli Domingo (actualment del PSPV). Vicent Pitarch, juntament amb Laura Pastor del Partit Carlí (definit com a autogestionari), eren les dues persones amb més actes prohibits a la ciutat, segons un article d'Ernest Nabàs a la revista Dos y Dos[3] . De fet, a l'arxiu del Govern Civil de Castelló, concretament a la carpeta titulada "Catalanismo: regionalismo- separatismo" (caixa nº 9681, any 1976), el nom que més voltes es repeteix és el seu, i també consta una carta traduïda al castellà de Vicent Ventura (PSPV) adreçada a ell. Però els governadors civils d'aleshores estaven molt més atents, per ordre, del moviment obrer de la Vall d'Uixó, de les mobilitzacions del 1r de maig i dels esdeveniments en les taulelleres amb les plataformes anticapitalistes. Els membres més actius del moviment obrer foren els més represaliats entre els opositors al règim franquista.

En EIC també trobem la figura de Toni Royo. Apropar-nos a l'independentisme a la Plana de finals del franquisme passa per conèixer la figura de l'actual delegat d'Acció Cultural del País Valencià a Castelló. A mitjans dels anys 70, va fundar el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) amb tres persones més. Amb l'aparició d'EIC, els militants del PSAN de la ciutat s'integren en aquest grup. El PSAN es va fundar el 1975 i, seguint la seua documentació, l'any 1976 comptava amb 42 simpatitzants, i 12 membres actius del partit. D'una clara orientació leninista (l'avantguarda revolucionària), uns plantejaments que ara semblen de ciència ficció i uns documents messiànics es passa a la integració en EIC. Amb la desaparició del PSAN, Castelló es queda sense organitzacions polítiques específicament independentistes fins a l'aparició del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a mitjans dels 80, caracteritzat per una pràctica política d'agitació (pintades, encartellaments i manifestacions). També fou a mitjans dels 80 quan es va celebrar un sopar homenatge als 10 anys de fundació del PSAN a Castelló, en el qual Toni Royo no vacil·lava en assenyalar en el seu discurs la seua trajectòria: PSAN-EIC-UPV (actualment BNV), com la més natural continuació en el seu treball polític.

La desmobilització

En les següents eleccions municipals del 1983, EIC es presenta amb una llista encapçalada per membres de les diferents associacions veïnals: Sant Josep Obrer (Vicent Grau, actualment d'Esquerra Unida), Sequiol (Miquel Gòmez, actualment del BNV*), de l'associació El Faro del Grau (Tico Palau). Ho presentaven com a garantia de l'esperit de la formació política (les bases -el veïnat- per sobre de tot) i les comparacions amb Els Verds d'Alemanya estaven presents en la majoria de declaracions a la premsa. Sobretot en les de Ricard Colom, el qual comparava la trajectòria dels Verds alemanys com el referent d'EIC a una entrevista publicada a Mediterráneo. No obstant això, el resultat immediat fou molt diferent. La desfeta electoral va suposar la pèrdua dels dos regidors. A partir d'aquest moment, la major part dels membres d'aquell experiment polític es presenten com a UPV, i les sigles d'EIC es difuminen en els temps quedant sols presents en la memòria dels que ho visqueren i als arxius. Per la seua part, el discurs d'EIC, en el qual les associacions veïnals es presenten com el marc ideal de participació ciutadana sembla no quallar i l'associacionisme en els barris no aconsegueix anar més enllà dels nuclis més actius polititzats durant les lluites dels 70.

Tanmateix el desencant havia arribat abans. Les conseqüències del model socioeconòmic instaurat des de la Transició que es descriuen a l'Informe Petras començaven a fer-se notar: "Deteriorament del teixit social als barris obrers, desmobilització obrera i claudicació dels sindicats, enduriment progressiu de les condicions de treball de les noves generacions de treballadors/es, de pèrdua del control polític i econòmic d'una majoria social enfront els interessos d'una minoria..."[4] . A poc a poc, les lluites socials de l'època perden el protagonisme i "tota una cultura política nascuda a les nostres terres per l'oposició al feixisme, deixa (a les bones i a les males) el poder i la iniciativa en mans d'una nova generació de polítics, sindicalistes i buròcrates" [5]. El mateix Vicent Pitarch l'any 81 va renunciar a la seua plaça de regidor (substituït per Ricard Colom) degut, segons les seues declaracions, al desencant [6] , a sentir-se desenganyat perquè la dedicació com a regidor "és del tot assumible sempre que hi veges uns resultats mínimament satisfactoris; però m'he convençut que no ha estat així" [7] , sobretot, pel boicot del PSOE a la perspectiva d'EIC de fer de l'Ajuntament un espai obert de participació veïnal. Un boicot que exemplifica l'enorme distància que hi havia entre la victòria electoral dels socialistes i els moviments socials organitzats durant la Transició.

Conclusions

Sobta que un partit polític que es manifestava "Contra l'estatut botifler" en referència a l'estatut d'autonomia, el qual feia propostes "Pel retrobament cultural", "Per una magdalena alternativa" no competitiva, amb la participació del moviment ciutadà, amb un discurs radicalment antidesarrollista amb la indústria contaminant (química, refineria...) o amb l'ús desmesurat del cotxe, aconseguira entrar amb dos regidories dins del primer Ajuntament en democràcia.

Amb vint i pocs anys per davant ens preguntem: Quina ha estat la trajectòria dels protagonistes d'aquells moments històric no tan llunyans? A banda dels membres d'EIC que han seguit un procés d'institucionalització com el d'altres moviments socials de l'època -com per exemple, el moviment feminista-, on està aquell moviment que no dubtava en rebutjar el PGOU per no prioritzar les necessitats populars i no estar elaborat i controlat pels treballadors i les treballadores, que no dubtava en solidaritzar-se amb la CNT quan els successos del Cas Scala, que va impulsar la protecció del pinar ("El pinar és del poble")? Què ha passat amb tota aquella gent, les bases d'aquella esquerra, que anaven molt més enllà de la cultura delegacionista de partit polític i d'un nacionalisme en clau exclusivament cultural?.

LA CRÍTICA D'EIC A LA FIGURA DE LA DONA EN LES FESTES DE LA MAGDALENA

"L'elecció de la "Reina de les festes" ("Flor màxima"...) i de les seues dames és realitzada pels homes, amb criteris d' "elegancia i belleza" i per suposat de "conocidísima familia", que la societat masclista està imposant baix diverses manifestacions com aquesta; i que no s'apliquen als seriosos i dignes barons, els quals sols de pensar que això puga passar, se sentirien "desvaloritzats", ridiculitzats, i per suposat, la seua masculinitat seria posada en dubte al comparar-los a "..una flor radiante que irradia luz durante las fiestas...". La comparació amb l'objecte que adorna és degradant per a ells, però, nosaltres hem d'estar agraïdes per tal distinció.

Protestem davant esta discriminació, i per molt que els desagrade, [...], hem d'elegir "el Rei de les Festes de la Magdalena, de radiant bellesa i esvelta figura", al qual dedicarem els més bells elogis i belles paraules..."

Publicació "Vila i Ravals", Magdalena 1981.

1.- Per col·lectius de base entenien associacions de veïns.
2.- El 1976, el PSPV, juntament amb el Partit Socialista de la Illes i el Partit Socialista de Catalunya, van fundar la Coordinadora Socialista dels Països Catalans. Al 77 el PSPV s'integra en el PSOE, desencantant als sectors més nacionalistes del partit.
3.- Ernest Nabàs, "Señor gobernador: Castelló no es su feudo", Revista Dos y Dos, nº39-40, 20 i 27 d'Abril de 1977, p. 9.
4.- "Reflexions des de la perifèria", Dossiers Críti(cs) nº1, hivern 02/03, p. 21.
5.- "Relexions des de la perifèria", Dossiers Críti(cs) nº1, hivern 02/03, pàgina 24.
6.- "Ens renovem a ca la vila", V. Pitarch, Vila i ravals, Abril 1981.
7.- ídem.

*Fe d'errates: Miquel Gómez s'ha ficat en contacte amb Dossiers Críti(cs) per a comunicar que no pertany a cap partit polític des de fa més de vint anys.

Índex

anterior:
Plataformes anticapitalistes a Castelló

següent:
Herbert Marcuse
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent