DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #5 - hivern 04

ACTUALITAT I VIGÈNCIA DE HERBERT MARCUSE

Escrits elaborats a contracorrent

És molt difícil trobar un llibre seu a les llibreries. A les universitats no se l'estudia. Herbert Marcuse (1898-1979), el filòsof de referència del 68, és un record, el símbol d'una època. Autor de llibres tan influents com "Eros i civilització" i "L'home unidimensional", textos de capçalera dels estudiants revolucionaris durant els anys 60 i 70, va ser també un important membre de l'escola de Frankfurt.

Marcuse és un dels pocs intel·lectuals del segle XX que no es va quedar només en una actitud contemplativa davant de la realitat, sinó que es va comprometre activament en la seua transformació. Quan era només un estudiant de vint anys es va sumar a la revolució de 1918 a Alemanya amb companys després tan coneguts com Bertold Brecht i Max Horkheimer. Al juliol de 1967 Marcuse encengué els ànims revolucionaris d'uns altres estudiants a la Universitat Lliure de Berlín, com el líder estudiantil Rudi Dutschke, qui debatia amb el mestre en aquella ocasió. L'Home Unidimensional (1964) teoritzat per Marcuse és aquell a qui se li ha mutilat una dimensió: la dimensió de la possibilitat, de la utopia, de la historicitat. Es tracta d'un home incapaç de transcendir un món marcat per un discurs únic que enxarxa una realitat expressa, sense esquerdes a la possibilitat. Un discurs que és únic perquè amaga totes les contradiccions que es donen al seu si. Aquest és el discurs de la racionalitat tecnològica, que es presenta com a emancipador i coherent, quan en realitat resulta un instrument de control, de contenció i una font de contradiccions:

"Vivim i morim racionalment i productivament. Sabem que la destrucció és el preu del progrés, com la mort és el preu de la vida, que la renúncia i l'esforç són els prerequisits per a la gratificació i el plaer, que els negocis han d'anar endavant, i que les alternatives són utòpiques. Aquesta ideologia pertany a l'aparell social establert: és un requisit per al seu funcionament i és part de la seua racionalitat" (H. Marcuse).

En efecte, l'aparell establert de què parla Marcuse tergiversa el llenguatge: per una banda, tota alternativa apareix com a utòpica. La llibertat de pensament individual es desvirtua pel seu timbre irreal, quan resulta que aquest és més producte de les forces que impedeixen la seua realització que del seu caràcter utòpic. Per una altra banda, l'aparell establert redueix el significat de les paraules, que de per si és sempre obert i en constant redefinició, a les circums-tàncies materials que ell mateix crea: la llibertat és llibertat de triar una marca de galetes, o de canviar de canal de televisió, però aquesta llibertat és en veritat recolzada sobre l'esforç, el temor i l'alienació. Però la unidimensionalitat no només es viu en el camp de la política i l'economia. Per a Marcuse, també la cultura ha estat despresa de la seua bidimensionalitat:

"De la mateixa manera que la gent sap o sent que els anuncis i els programes polítics no han de ser necessàriament veritables o justos, tanmateix els escolten i llegeixen i fins i tot es deixen guiar per ells, accepten els valors i els fan part de la seua formació mental. Si les comunicacions de masses reuneixen harmoniosament i sovint inadvertidament l'art, la política, la religió i la filosofia amb els anuncis comercials, en fer-ho condueixen aquests aspectes de la cultura al seu comú denominador: la forma mercaderia. (...) Compta el valor de canvi, no el valor de veritat. En ell es centra la racionalitat de l'estatus quo i tota racionalitat aliena s'inclina davant seu".

Angela Davis (Alabama, 1944), la deixebla més famosa de Marcuse, una figura llegendària del moviment revolucionari estadounidenc, membre als anys 60 i 70 del Partit Comunista d'Estats Units i de les Panteres Negres, ara encara activa i combativa en la lluita pels drets dels presos resumeix així el llegat del seu mestre:

"La primera lliçó que ha deixat és que, independentment de qui siguem, hem de pensar de manera radical i crítica. Marcuse sempre subratllava que "radical" significa entendre les coses en la seua arrel. Una altra lliçó és que no podem romandre callats, no podem acceptar l'opressió i les guerres. S'ha de resistir i lluitar. A mi em sembla que és una lliçó contra el derrotisme. Com deia ell, 'ni il·lusió ni derrotisme'" (La Vanguardia, 19/VII/03).

Marcuse es mostrava crític amb les formes i mitjans tradicionals de protesta, els qualificava fins i tot de perillosos "perquè preserven la il·lusió de sobirania popular". Afirmava que el conformisme és la fita suprema de la societat moderna: "El poble, que anteriorment era el ferment del canvi social, s'ha 'elevat', per a convertir-se en el ferment de la cohesió social".

Les classes populars occidentals tenen allò que volien: faena, salut, educació i diversió. S'han convertit en defensores de l'ordre establert, amants d'una visió prosaica i plana de la realitat, aquella establerta pel cànon burgés triomfant. Marcuse va desplaçar consegüentment les seues esperances revolucionàries del proletariat als estudiants, davant de l'escepticisme i desencant de companys de generació tan importants com Adorno i Horkheimer. Sota les llambordes hi ha la platja, afirmava Marcuse i els estudiants del 68, mentre Adorno els responia que sota les llambordes hi havia d'altres llambordes. El proletariat s'havia integrat en el sistema i ja no hi havia res a fer.

Com és natural el pensament marcusià no han estat exempt de crítica. Una persona tan poc sospitosa de conservadorisme com el professor José María Valverde assenyala durament que Marcuse "es queda com a estimulador d'efímeres revoltes estudiantils entre la sòlida tranquil·litat de Califòrnia".

Amb tot, les qüestions que plantejà Marcuse continuen sobre la taula, tot i que s'han abandonat. Afirmava que és possible un altre món, fet que l'apropa a l'esperit de l'anomenada antiglobalització. Va restar tota la vida lleial a "aquells que, sense esperança, han donat i donen la seua vida al Gran Refús", perquè com escrigué Walter Benjamin quan s'instal·lava el feixisme a Alemanya, "només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança". No s'ha de cedir, no s'ha de col·laborar, cal continuar... paraules de Marcuse tan vigents i actuals ahir com avui.

Per a més informació: www.marcuse.org

Índex

anterior:
Esquerra independent de Castelló

següent:
Autonomia italiana
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent