DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #11 - estiu 05

L'HERÈNCIA DEL NACIONALCATOLICISME (IV)

Escrits elaborats a contracorrent

Tarancón deia que l'Església va fer moltes concessions a Franco i ho va pagar amb l'allunyament del poble. El cardenal Pedro Segura va aconseguir de la jerarquia eclesiàstica la qualificació com a Cruzada del cruent cop d'estat del 36 -la contesa dels fills de Déu amb els fills de Caín-. Aquest cardenal va participar durant quaranta anys en l'entramat de l'estat nacionalcatòlic totalitari. L'any 1931 havia sigut expulsat pel govern de la República, després Franco el va tolerar amb dificultats. Un any després de la Constitució del 1978, es van firmar de nou l'any 1979 acords amb la santa seu, els anteriors pertanyen al 27 d'agost de 1954. La firma d'aquest Concordat va ser una abraçada legislativa i l'imperi docent de l'Església catòlica.

L'article 16 de la Constitució afirma: "Ninguna confesión tendrá caracter estatal, los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias de la sociedad(...)". La Carta Magna fa una discriminació a favor de l'Església catòlica. Els acords del 1979 sustenten les milionàries ajudes donades per l'estat espanyol a l'Església per a pagar sous del clergat, subvencions a col·legis religiosos, a més del manteniment d'un paradís fiscal quasi sencer. L'Església catòlica, segons l'informe de la gerència de la Conferència Episcopal (constituïda per 6 cardenals, 18 arquebisbes i 102 bisbes), està lliure dels impostos de successions, donacions, transmissions patrimonials. Impostos d'actes jurídics documentats, impostos de béns de les persones jurídiques, impostos de luxe, impostos generals de tràfic d'empreses, impostos locals. Els béns temporals es troben sense control, pertanyen a la persona jurídica que els ha adquirit.

Aquesta és la situació de la separació Església i Estat. Des de 1978 les finances de l'Església estan a les mans de Bernardo Herráez Rubio, vicesecretari d'assumptes econòmics. El govern no tocarà ni denunciarà això, malgrat els anys de reivindicacions al voltant de la seua inconstitucionalitat, només es tractarà la reforma del finançament de l'Església per l'impost de l'IRPF.

El termini és de l'any 2000. L'Església es va comprometre el 1987 a l'autofinançament, el problema és la generositat dels seus fidels. El 1981 es va constituir la companyia Unió Mútua Assistència d'Assegurances a Prima Fixa (UMAS), per la Conferència Episcopal per a assegurar a les persones i béns eclesiàstics. Maneja en primes uns 7.900.027 milions d'euros. El 21 de maig de 1999, els directius d'UMAS, la jerarquia episcopal, crearen una societat d'inversió immobiliària de capital variable SIMCAR, per a invertir en la borsa.

L'ultraconservadorisme de Reig Pla

El dimarts 4 de maig del present any a la llibreria Babel de Castelló es va fer la presentació del llibre titulat Gonzalo Anaya. Converses amb un mestre de mestres. Gonzalo Anaya explicava que no hem eixit del franquisme amb la Monarquia: "la religión es algo que está ahí para los creyentes, pero siempre intentan con los concordatos u otros medios meterla para obligar a todos, inventando manifestaciones religiosas totalmente alejadas del espíritu católico-cristiano. El estado español va a ser un estado de acogida a árabes musulmanes, ortodoxos, adventistas, etc. (...) algo más que un estado católico, es necesario el respeto a los pueblos, a sus creencias, a las religiones. Además pensar que todos tienen que tener una religión no es correcto, también existen ateos y no hay porqué declararlo, dado que la Constitución permite no confesar la creencia que se tiene, si tenemos que estar a la altura de Europa aún tenemos una enseñanza atrasada y arcaica. En cuanto a que la religión católica puede enseñar su ética como la única verdad es un disparate, los seres humanos tienen una ética universal".

Aquestes paraules venien a tomb amb les declaracions del bisbe Reig Pla el dia de la Patrona. El seu contingut en el més pur ultraconservadorisme va fer mal a la societat de Castelló. Les seues paraules van ser l'exemple de l'arcaisme i del retràs cultural a la nostra ciutat, són la rèmora bloquejant per a l'evolució. El bisbe de Castelló practica una estreta connivència amb els polítics del PP a Castelló, amb un sector important de nostàlgics del franquisme -un escriptor d'un llibre alabant al dictador i els seus crims-, altres devots catòlics amnèsics del setè manament, per no parlar del sisè. No ens ha d'estranyar aquesta unió, coneguda és l'atracció del bisbe per lo que es del César, per la borsa. El regidor de cultura també va aprovar l'homilia, el mateix polític defensor de Serrano Súñer.

Després desfilen a les processons i són asseguts als primers bancs de l'Església. Amb les paraules del bisbe de Castelló podríem escriure una antologia del que l'Església no hauria de ser. La seua formació teològica i cultural també resulta prou qüestionable, manipula les idees, així diu entre d'altres: la religión católica ha promovido la libertad, oblida la Inquisició, un oblit gens menyspreable, sosté que la civilización cristiana ha construido Europa, què entendrà per Europa?; un altra afirmació curiosa és quan vol instruir-nos tot parlant de la confusió del fet religiós amb el fonamentalisme, millor que s'instruís a si mateix al voltant d'això, perquè no hi ha millor ensenyament que l'exemple.

Demora la campanya nacional al voltant de la classe de religió quan la lectura de la carta de la Conferencia Episcopal era programada al dia 25 d'abril, ho fa el dos de maig a la festa a Lledó amb la retransmissió en directe per Canal Nou. Des del seu pedestal de dirigent eclesiàstic pronuncia un míting polític criticant al govern, oblidant el motiu del dia, homenatjar a la Patrona. És més papista que el papa donat el tarannà més conciliador a la carta de la conferència Episcopal, on es parla de respecte a les altres religions. Utilitza el púlpit com a causus belli, mentrestant a la primera fila els polítics del PP entrant en èxtasi social. Victimitza l'Església tot amagant la posició de privilegi gaudida a l'escola per la religió catòlica; confon la llibertat d'expressió amb l'insult. Falseja la veritat i ignora el laïcisme garantit per la Constitució. El cas és que les paraules d'aquest bisbe han anat més enllà a tot l'estat i no han agradat a ningú, el bisbe de Tortosa s'ha desentès hàbilment, no opina.

Dues són les prioritats de la jerarquia eclesiàstica: una de caràcter moral (divorci i matrimoni dels homosexuals), i l'altra l'ensenyament i el finançament. En aquestes qüestions l'Església deixa a un costat la llei de Déu i recorre a la legislació per a defensar els seus privilegis. Mort Tarancón i els seus successors, l'Església oscil·la entre el conservadorisme i l'ultraconservadorisme. Els pesos pesats a la jerarquia, Rouco Varela, Cañizares, Martínez Camino, Julián Herraiz confonen el qüestionamient de privilegis deshonrosos contra l'esperit cristià, amb la persecució; confonen i volen confondre tot creant hipòcritament una falsa paranoia com a element d'atac i defensa simultània amb frases fetes com "el laïcisme perseguís a l'Església" quan són ells els intolerants, no deixant respirar, es posen en política i no respecten la voluntat popular. Els bisbes peninsulars encaixen molt malament les crítiques en les veus discordants o en les crítiques periodístiques, tendeixen a descobrir hipotètiques maniobres antireligioses i fosques campanyes dels enemics de la fe. El bisbe de Castelló és un bon exponent.

El bisbe està nerviós davant el canvi polític, després de vuit anys de retrocés, del retall de la societat dels ciutadans laics, de la imposició de la pressió de l'Església Catòlica, gràcies als ministres i càrrecs del PP alineats a l'Opus Dei o als Legionaris de Cristo Rey.

Hi ha motius per a tant desassossec episcopal? Segons l'acord de l'estat (amb la santa seu de 1979), l'Estat espanyol mitjançant hisenda donà a la Conferència Episcopal 138 milions d'euros l'any 2.004 per a sous dels bisbes, quasi 20.000 sacerdots, salaris de 30.000 professors de catolicisme (més de 750 milions d'euros cada any) i uns centenars de capellans castrenses i penitenciaris i d'hospitals clínics; també per a subvencionar els col·legis religiosos concertats, uns concerts de diners públics per a centres privats, uns concerts discriminatoris. Aquestes preocupacions econòmiques juntament amb l'ensenyament és el motiu de la pèrdua de la son de la jerarquia eclesiàstica.

L'ensenyament sempre ha estat el cavall de batalla donat el seu poder de control, però l'escola pública no està per a adoctrinar. També es troben per damunt els interessos econòmics; així es neguen uns terrenys per a la construcció d'un parvulari per a nens d'un barri amb la finalitat d'incrementar i millorar el seu patrimoni particular. Els sindicats a Castelló de l'ensenyament (STE-PV, CCOO i FETE-UGT) han mostrat el seu malestar, considerant que l'ensenyament de la religió hauria de ser fora de l'horari lectiu. Finalment, la nostra escola pública a Castelló rep el 97% dels nens estrangers. A la demarcació de Castelló hi ha 6.471 fills d'immigrants escolaritzats. La demanda de places supera a l'oferta als col·legis nous. Aquesta és l'autèntica realitat social.

El bisbe de Castelló és l'exponent del sistema de govern antidemocràtic i masclista perpetuat a l'Església catòlica. Segons les paraules del teòleg José Maria Vigil és una estructura de monarquia autoritària i sacralitzada. El retrobament i el diàleg del Vaticà amb Joan XXIII va ser interromput bruscament. Amb el Papa actual l'obsessió anticomunista ha impossibilitat les aspiracions de les classes populars, l'esquerra, els militants sud-americans, tots han sigut abandonats, el cristianisme occidental s'ha consolidat com la religió de la burgesia, és la justificació del capitalisme, mentrestant el socialisme es considera roí.

L'Església ha creat en el seu ambient interior la por, sospita, silenci, amenaces i delació contra els dissidents de la ideologia dominant. Per a les persones cultes, el catolicisme es sinònim d'obscurantisme, el resultat és un nepotisme ideològic, en la societat això és patològic, en l'Església és antievangèlic.

Milions de persones en aquests últims 25 anys han fugit de l'Església i això és el balanç, malgrat la imatge donada mediàticament amb els viatges papals i els banys de masses. El Papa ha retallat la col·legialitat episcopal recuperada al Concili prenent decisions contràries al sentir popular, així l'elevació a categoria de diòcesis universal de l'Opus Dei de caràcter autoritari per via d'excepció jurídica. Hi ha més de 500 teòlegs sancionats i perseguits... Quant a la dona si té dignitat i consciència de gènere per a ser membre de l'Església catòlica patirà una esquizofrènia interior. Es la inèrcia històrica i la peresa institucional així com la por representativa la causa per la qual la major part dels cristians no s'escandalitzen d'aquest caràcter de l'Església actual antievangèlic i antitestimonial i completament allunyat de la modernitat.

Fonts consultades:

Ramir Reig; Josep Picó (2004): Feixistes, rojos i capellans. 2a edició. Publicacions de la Universitat de València.

F. Javier Navarro Navarro: L'anticlericalisme a l'Espanya contemporània.

Índex

anterior:
El periodisme al servei del poder
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex