DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #7 - estiu 04

UNA HISTÒRIA DE L'ESQUERRA EUROPEA (1850-2000)

Escrits elaborats a contracorrent

AUTOR: Geoff Eley

TÍTOL: Un mundo que ganar. Historia de la izquierda en Europa, 1850-2000.

EDITORIAL: Crítica, 2003

El segle XX pot ser definit per al pensament d'esquerra com el segle de la ingenuïtat. Ingenuïtat en la seua concepció del subjecte. La voluntat humana no és una força totpoderosa capaç de superar qualsevol obstacle, tal com predicaven els pensadors marxistes. El subjecte és dèbil i necessita satisfaccions i recompenses ara i aquí, no en el regne del paradís roig. Ingenuïtat també dels líders intel·lectuals del canvi social. Lenin va predir que el capitalisme es trobava en el seu últim estadi d'evolució amb l'imperialisme. Marx havia pronosticat que la fi del capitalisme estava pròxima. En l'actualitat trobem com diferents pensadors de l'esquerra radical (per exemple, Toni Negri, Immanuel Wallerstein o Hans Dieterich) repeteixen en un altre context històric i per diferents motius el mateix pronòstic. Plantegen que el capitalisme està dèbil i està entrant en la seua fase final. La realitat però sembla una altra. Passen els anys, la història avança i la fi de la dominació capitalista no sembla estar propera. En tot cas, si el capitalisme continua en els propers decennis imbatible i vigorós, pot arribar a la seua fi, però emportant-se probablement per endavant a una bona part de la humanitat a causa de la sobreexplotació i esgotament dels recursos del planeta.

La consciència de la derrota està per damunt de qualsevol voluntat o acció individual. Els mitjans oficials ens habituen a la humiliació i a la vexació de la dignitat humana. Així, per exemple, la declaració de guerra social d'un banquer anunciant l'hora fatal: "Cal desmuntar l'Estat de benestar i no tenim massa temps per fer-ho". Un banquer com Alfredo Sáenz del BSCH que cobra a l'any 12 milions d'euros (quasi 2.000 milions de les antigues pessetes), declara allò que molt pensen i no s'atreveixen a dir. I tu com a ciutadà has d'aguantar aquests insults a la teua dignitat, perquè a l'altre costat, no hi ha organitzacions d'esquerra fortes que organitzen com a mínim un boicot a aquest banc. Un banquer pot dir el que li vinga en gana, i ningú li pot exigir la dimissió. Són intocables, són els amos del nostre destí.

Són aquestes només petites mostres de la magnitud de la derrota, per no parlar de la manipulació exercida sobre conceptes bàsics de l'imaginari revolucionari. La falç i el martell o el símbol anarquista, almenys en aquesta part del món, s'han convertit en poca cosa més que en icones publicitàries.

A l'escassa gent que en aquest país conserva una mica de memòria històrica li posa dels nervis observar com amb total impunitat la dreta europea victoriosa i exultant s'apropia de la idea de "democràcia", de "socialisme" i de "llibertat" a partir d'un ús mixtificador i ahistòric d'aquests conceptes. Contra aquesta manipulació de la realitat en tots els ordres de la vida i contra l'amnèsia històrica ens podem vacunar amb la lectura d'aquest llibre ambiciós que tracta de resumir la història de l'esquerra europea des de 1850 fins l'any 2000.

El llibre s'estructura en quatre parts. A la primera part "Socialitzant la democràcia, preparant el futur", Geoff Eley estableix el marc conceptual i metodològic amb el qual treballarà. Què cal entendre per esquerra?; quins són els fonaments de l'esquerra i el marxisme? Es centra també en l'estudi dels orígens i desenvolupament del moviment obrer i la seua relació amb el procés d'industrialització. La segona part "Guerra i revolució, 1914-1923" analitza les conseqüències de la primera guerra mundial en la reestructuració de l'esquerra. Hi ha un capítol dedicat a la revolució russa i a la relació entre esquerra i cultura. La tercera part "Estabilització i la 'Guerra de Posicions'" centra la seua atenció en l'estudi de l'estalinisme, dels Fronts Populars i del combat a mort entre feixisme i esquerra. La quarta part "Futur imperfecte" és la que ens proporciona més claus per a entendre la nostra situació present. Conté un capítol de gran interés per als actuals moviments alternatius dedicat a la dècada dels 60, un altre al feminisme, a la nova esquerra i als nous moviments socials. Descriu amb detall les tensions entre les generacions d'esquerrans formats pel llegat de la segona guerra mundial i l'acord de la postguerra, satisfets amb la prosperitat del decenni de 1960 i força intolerant amb la dissidència, i les generacions de 1968 i posteriors amb un sentit del temps molt diferent:

"Política participativa i democràcia directa; feminisme, diferència de gènere i política de la sexualitat; assumptes relacionats amb la pau i l'ecologia; racisme i política d'immigració; control comunitari i política a petita escala; música, contracultura i política del plaer; conscienciació i política d'allò personal" (p. 338).

La revolució de 1989 va eliminar el bloc socialista d'Europa de l'Est i la Unió Soviètica es va dissoldre l'any 1991. Una reestructuració capitalista radical transformà l'Europa occidental:

"Si la globalització privà als socialdemòcrates de la seua capacitat de gestionar el capitalisme nacional en benefici dels seus partidaris de la classe obrera, la desindustrialització reduïa de forma dràstica el tamany de l'antiga classe obrera. Durant l'últim terç del segle XX, la reestructuració capitalista transformà el significat de la paraula classe" (p. 496).

Si bé els partits socialistes es van mantenir al poder en diferents països, aquests ja no eren els partits socialistes d'abans. Els partits comunistes que sempre havien estat l'ala més combativa del moviment obrer havien pràcticament desaparegut. Ningú parlava ni d'abolir el capitalisme ni de regular els seus excessos. L'espai per a imaginar alternatives s'havia reduït pràcticament al no res des de la generalització del clima neoli-beral que s'estengué implacablement durant el decenni de 1980.

Des d'una nova perspectiva, segons Eley, noves forces estan infonent energia a l'esquerra. Ja no es tracta de la cultura obrera tradicional, totalment integrada al sistema gràcies a l'extensió de la societat de consum, sinó de tota aquella energia que va tenir com a data mítica el maig del 68. El radicalisme estudiantil, la contracultura i la militància laboral van sacsejar la cultura política tradicional i la van empènyer cap a nous camins i formes d'expressió.

La idea que travessa tot l'escrit és la relació que s'estableix entre lluita esquerrana i societat democràtica. Sense l'esforç i sacrifici de milions de persones que es van deixar literalment la pell en la lluita per una major justícia social, no s'hagués pogut arrabassar a l'ordre establert les llibertats aconseguides, actualment en clar retrocés. Al llarg de quasi 500 pàgines, farcides de dades i d'informació útil per al replantejament d'un programa alternatiu, es defensa que l'esquerra va posar els fonaments de la democràcia, va promoure valors socials igualitaris i es va oposar als intents de limitar-los.

Geoff Eley traça una clara distinció entre la vella i la nova esquerra, entre l'esquerra de despatx i subvenció, hereva de la tradició socialista, i la nova esquerra, lligada a les noves reivindicacions socials (feminisme, ecologisme, pacifisme, etc). La disjuntiva entre l'esquerra parlamentària i la nova vitalitat extraparlamentària de les protestes contra la globalització i la guerra ha cavat un profund abisme entre dos móns, condemnats a entendre's, si es vol portar a terme polítiques públiques amb una forta incidència social.

De gran interés és la lectura de les pàgines dedicades a l'estat espanyol, on es fa un retrat despietat dels anys de govern nominalment "socialista", en la línia del conegut Informe Petras. En sis atapeïdes pàgines, l'autor sintetitza magistralment la transformació del PSOE, que si l'any 1976 defensava la transformació socialista, l'any 1980 aquesta transformació ja havia caigut en l'oblit sota el lideratge cesarista de Felipe González.

"El PSOE reaparegué a Espanya enmig d'una extraordinària agitació democràtica. Però entrà en el procés polític a través de negociacions secretes en lloc d'integrant-se en les protestes populars. No tractà de recolzar-se en la combativitat de les base i en Comissions Obreres, on els comunistes ja preponderaven, ni de forjar vincles amb l'agitació general entorn a preocupacions "socials" com l'habitatge, els preus, els transports i l'ensenyament, que mobilitzaven especialment a les dones. En lloc d'això, una vegada en el poder, el PSOE desmobilitzà a la classe obrera, tallà els tènues vincles simbòlics i emocionals del partit amb les tradicions del moviment obrer per se. Desplegà una economia neoliberal comparable amb la del govern dretà de Thatcher a Gran Bretanya i la posà en pràctica baix el ministre d'Economia, Miguel Boyer... La privatització, el suport al capital multinacional, el tancament d'indústries i una forta restricció monetària i salarial, més l'entrada d'Espanya a la CE, representaren una catàstrofe de desindustrialització per a la classe obrera... En període González, la política del socialisme es desconnectà del sindicalisme. La UGT perdé la meitat dels seus afiliats en quatre anys. La densitat sindical a Espanya passà a ser la més baixa d'Europa excepte de França...

El PSOE baix González fou el primer en mostrar una versió extrema de la ruptura del socialisme amb les seues arrels obreres. Existia una distància enorme entre la imponent mobilització popular de la Transició a la democràcia en 1975-76 i la destrucció del contingut de la democràcia popular, que fou en realitat el que establí l'ascendent del PSOE. Aquesta distància deixà la paradoxa d'una socialisme electoral fenomenalment victoriós, però sense cap relació palpable amb el suport popular organitzat... Espanya confirmà la dificultat d'institucionalitzar una mobilització popular variada i molt loca-litzada en forma que tingueren eficàcia a escala nacional, quan la dictadura havia desorganitzat les tradicions democràtiques disponibles" (p. 422-3).

L'autor reclama la vigència de la tradició socialista, ja que conté recursos abundants, a menys que " (...) les qüestions relatives a la justícia social s'eliminen definitivament del programa polític, i a menys que el capitalisme acabe immunitzant-se contra les crítiques ètiques i igua-litàries -dues condicions que en l'actualitat estan perillosament a prop-, els arguments socialistes seguiran sent de la major importància per a les esperances democràtiques radicals" (p. 498).

El llibre no és, en absolut, nostàlgic ni mitifica les glorioses victòries del moviment obrer, sinó que tracta d'analitzar els encerts i els errors, amb la convicció que sense un coneixement de la tradició emancipatòria, no es pot construir un programa per a la lluita per la democràcia en el segle XXI, un temps on com diu Eley, l'esquerra és encara necessària perquè, com al 1848, segueix tenint "un món a guanyar", malgrat que resulta difícil imaginar un panorama contemporani menys acollidor per a aquell/a que vulga seguir fidel a projectes radicals d'un ordre social més just.

Quan la concepció hobbesiana de persona ("l'home és un llop per a l'home") és la pregonada per les forces econòmiques del sistema, cal resistir davant del vendaval d'ignomínia moral, acumulant forces i construint una militància sostenible, ja que com deia Rosa de Luxemburg, en un context i època ben diferents, "socialisme o barbàrie". O aturem la voracitat destructora del sistema o anem directes a l'extinció com a espècie humana.

Índex

anterior:
El referèndum de la Constitució a Castelló: La construcció del consens
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex