DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #10 - primavera 05

NACIONALCATOLICISME (III)

Escrits elaborats a contracorrent

On va anar o on va quedar el moviment anticlerical? Podem dir que impregnat en sectors socials censurats i silenciats com a elements subversius, quan no ovnis, subjectes d'un altre planeta, mal vistos per no ajustar-se a la suposada bondat establerta. El pes de tota l'estructura política i social el devorà en uns casos i en altres seguí sent una cultura de resistència minoritària i passiva fins a l'arribada de la dècada dels seixanta.

Després de la guerra civil es va desplegar tot un aparell per part dels guanyadors, la dreta i l'Església. La dreta a Castelló fou, per dir-ho d'alguna mena, la de tota la vida; per no ser massa exhaustius només recordarem que a Castelló, la Falange tingué un protagonisme supeditat a la dreta catòlica i també recordarem com alguns prohoms republicans van abandonar per a adherir-se al nou règim, altres no; els que ho van fer ocuparen càrrecs franquistes i de la Falange, personatges de la coneguda Societat Castellonenca de Cultura (Dossiers Críti(cs), nº7-estiu 2004). Als anys quaranta, l'Església va fer l'aliança amb el poder polític, participa en el discurs polític del poder, el nacional catolicisme amb la seua concepció de natura i gràcia, és a dir, l'aliança estreta entre el poder polític i l'eclesiàstic (un exemple seria el matrimoni, la unió del civil i l'eclesiàstic). Va ser el teòleg José González Ruiz qui va encunyar el terme nacionalcatolicisme per anomenar el maridatge entre l'espasa i la sagristia que governà l'estat amb mà de ferro.

L'agost de 1953, l'ONU revocà les sancions imposades al règim per la seua germanor amb Hitler. Va ser el triomf de la Dictadura per guanyar-se el perdó per les seues relacions amb Hitler i Mussolini, els seus padrins, a més de la jerarquia catòlica, en la guerra contra la República. Un any més tard, el 27 d'agost, Roma signava el Concordat, la seua signatura consagrà el nacionalcatolicisme espanyol, després de catorze anys de negociacions, en algunes ocasions tempestuoses. El 1941, data del primer acord amb Roma, el ministre d'afers estrangers Ramón Serrano Suñer es presentà a la signatura vestit amb camisa blava i corretjams. Aquelles exhibicions feixistoides incomodaren al Vaticà, però hi havia motius més profunds. Franco volia el Concordat, estava disposat a donar (com es deia aleshores Franco parlava de Déu i de l'Església i els bisbes i els capellans parlaven de política, del Movimiento és clar) sempre que no fos un poder fora del seu control.

Als cinquanta es constitueix ella mateixa en l'eix de la societat, ésl'ocupació de la societat civil per l'Església, una societat arcaica i reaccionària. L'ocupació de la moral, els costums, les qüestions sexuals, l'educació, la beneficència, l'acció catòlica...un catolicisme tancat al progressisme, retrògrad, un integrisme catòlic. Cal fer una menció específica de l'educació, ja que va ser un aparell ideològic per excel·lència d'extensió i assegurament de les seues concepcions ideològiques entre les capes socials més influents. Es va vincular el poder econòmic i social d'aquests grups amb la doctrina del classisme social i la repressió sexual. És curiós com als anys cinquanta les classes de religió estaven al seu apogeu, mentre que l'Església en els seus centres educatius boicoteja la Formación del Espíritu Nacional. A la Universitat, les càtedres de Metafísica o Ètica les ocuparen majordoms de l'Escolàstica, encara que sempre no va ser possible.

Es produeix un control exhaustiu de la Jerarquia, apuntalant-se especialment en l'educació. Crea institucions catòliques de tot tipus, centres d'ensenyament, periòdics i revistes, centres d'esbarjo, dóna suport a la creació d'una productora catòlica. Totes aquestes actuacions de la institució religiosa foren les raons estratègiques de l'anticlericalisme. Com hem dit, després de la guerra civil i la victòria de l'alçament militar es desplega tot un aparell repressiu sense contemplacions. Tota aquella estructura religiosa i política inseparable tingué com a conseqüència per a molta gent un exili interior, una soledat i una fonda desesperança. Respecte de les persones, nascudes després de la guerra, patiren la foscor històrica i una deformació ideològica educativa.

Als seixanta l'Església tracta d'articular-se amb l'ascens de les noves forces socials. La societat s'autonomitza, les obres de l'Església tenen un caràcter defensiu, es crea un reducte similar a aquell sobre el qual es va perdent el domini. El valencianisme, qüestió en aquells anys adormida, no inquieta els mecanismes de defensa de la jerarquia. Els bisbes de l'estat (Castelló a principi del anys seixanta encara pertanyia a la Diòcesi de Tortosa) van romandre fidels a Franco, però els papes Pius XI i Pius XII no van donar suport sempre als seus bel·licosos prelats. Al nacional catolicisme se li anaven complicant les coses quan accedí al Pontificat Joan XXIII, protector d'exiliats peninsulars, en especial dels democristians del PNB.

A Franco li va irritar que el Concili suprimís sense apel·lacions les seues prerrogatives per nomenar bisbes. Franco no havia estat especialment religiós, (ni misses, ni dones, ni vi, va dir al seu cosí i biògraf), també li va dir al seu ministre Alonso Vega: (no et menges als capellans que la carn de capella indigesta), però pensà que l'abraçada eclesiàstica seria la millor forma per a legitimar-se davant les democràcies occidentals i encertà.

Amb els mecanismes de selecció de prelats, la submissió de l'Església al dictador va ser proverbial, si bé hi hagueren excepcions. El 1941 es pensava que havia arribat el moment de la reconciliació i el perdó, però Franco seguia matant i empresonant amb la mateixa tranquil·litat que ho havia fet durant el conflicte. Conflictes a part l'Eglésia defensà més els seus propis interessos que els interessos socials del poble. Algunes idees d'aquell Concordat segueixen vigents per damunt de la separació Estat-Església que proclama la Constitució de 1978. Si bé el nacional catolicisme es va veure convulsament agitat amb el Concili Vaticà II i es va viure amb sorpresa (l'obertura de Joan XXIII), els bisbes no entenien les doctrines conciliars, la jerarquia pretenia que les doctrines conciliares no foren vàlides per a l'estat espanyol; així també va ocórrer quan el papa Pau VI publicà Gaudium et spes que comportava una condemna a la dictadura franquista.

Però la jerarquia eclesiàstica resistí i, de mica en mica, després del Concili recuperà la iniciativa. De fet, era l'estructura del règim la que seguia imposant-se en l'Església. El règim usà a la jerarquia eclesiàstica contra el concili, fet que l'allunyà de les bases. El trienni 1967-1969 visqué una batalla campal entre la jerarquia i la base, ja que hi havia una efervescència per avançar en l'ecumenisme, en la relació amb el marxisme i el laïcat. A partir del Concili molts sacerdots s'allunyaren del nacional catolocisme i el règim, a més de multes, habilità una presó a Zamora per a capellans rebels.

Ni al règim ni a la jerarquia eclesiàstica els interessaven aquells nous sacer-dots joves i preparats intel·lectualment, perquè promovien una política de reconci-liació en els pobles i els barris, una xarxa sense organització ni direcció, però afavorida per publicacions amb molts problemes amb la censura (revistes com El Ciervo, Correspondencia, Cuadernos para el diálogo, Triunfo, entre d'altres).

Índex

anterior:
Revisionisme històric

següent:
Vides de la Plana
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent