DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #4 - tardor 03

EL NEGOCI DE LA POLÍTICA

Escrits elaborats a contracorrent

Ja han passat uns mesos de les últimes eleccions locals i autonòmiques. És temps més que suficient per a reflexionar amb fredor sobre l'espectacle viscut. Hem assistit entre atònits i estupefactes a les negociacions, tripijocs i pactes entre els diferents partits. Les martingales de sempre per a repartir-se el poder. El casos de Madrid i Marbella han estat rotundament clarificadors en més d'un sentit. Ara, per exemple, qui s'atrevirà a defensar que entre les classes dirigents dels dos partits estatals majoritaris hi ha diferències de calat, de fons, units tots dos per la seua submissió davant del gran poder econòmic?

Política i impunitat moral

Hi ha prou gent que a les eleccions locals vota a la persona en lloc de a les sigles. Sembla que aquestes eleccions es perceben com a més properes, fins i tot, com a més útils per als interessos més immediats de la ciutadania. Si el declivi de la política parlamentària a gran escala és un fet (segrest del debat per part dels mitjans de comunicació, domini de les cúpules dels partits, pressió dels lobbies econòmics...), la política local sembla a primera vista no estar tan contaminada per les perversions de la política nacional i estatal. Però aquest plantejament respon a la realitat de la política local de la ciutat de Castelló a hores d'ara?

Als fets ens remetem. Els polítics locals s'apugen en cada nova legislatura el sou molt per damunt respecte el conjunt de la ciutadania. Entre els que més guanyen, comptem amb polítics locals com Carlos Fabra amb 84.000 euros l'any, més dietes, assistències i negocis privats; i José Luis Gimeno amb 72.000 euros (LEVANTE, 10/VIII/03). Per contra, un milió i mig de treballadors reben un salari inferior a 600 euros (EL PAÍS, 11/VIII/03), un de cada tres treballadors tenen contracte temporals (una proporció que quasi triplica la mitja europea), un milió sis-cents mil aturats, desenes de milers d'immigrants malvivint en els marges de la societat en la seua condició de semiesclaus, suma i segueix. Sembla que ens hem de fer immunes a la desigualtat i a la injustícia social. És per això que gairebé ningú parla ni de dimissions, ni d'assumpció de responsabilitats polítiques, ni retirades voluntàries, ni res de res. Hem de renunciar a una ètica igualitària i a un programa de justícia social perquè alguns polítics, locals inclosos, es continuen enriquint a expenses de la gran majoria?

Calen mecanismes de control per part de la societat civil que fiscalitzen amb més eficàcia les pràctiques abusives de polítics que fan política per a "forrarse". Aquest fet suposa un desprestigi enorme de la política institucional i per extensió de bona part de la pràctica política. Amb tot aquest panorama, molta gent amb tota la raó passa de la política, la critica, tira pestes i no és per a menys. Els partits tenen una escassa militància i cada dia la participació electoral és menor. Quan hi ha eleccions a prop, busquen el vot a la desesperada a través de la pulsió publicitària a manera d'objecte mercantil a consumir i llançar (a ser possible en una urna), després tot s'oblida, tot passa, fins d'ací quatre anys i ací no se'n recorda ningú de res.

Els sabuts analistes polítics i socials de torn diuen que la democràcia està greument malalta, símptoma que podem comprovar pel desinterés i la indiferència política de la majoria. Un bon nombre de ciutadans/es no voten en les eleccions perquè no creuen en els polítics. La resta d'electors tracten de votar a aquell polític que millor representa la seua ideologia, la seua visió del món. Tanmateix, després els elegits s'uneixen entre ells en funció de criteris no precisament ideològics!

L'espectacle continua

A Castelló, per exemple, a pesar de la majoria absoluta del partit al govern, aquest va oferir un pacte sense distinció ideològica al partit de l'oposició teòricament més allunyat dels seus postulats. Un pacte que han argumentat es produeix a favor de la ciutat, tot i que molts pensen que realment el que importa al final és el tros de privilegi en la banqueta municipal. La cosa fonamental és garantir l'estabilitat i la seguretat d'aquells que han fet de la política el seu mitjà de vida. Així per exemple, antics alcaldes destronats ara es recol·loquen com a assessors de diferents institucions. La qüestió és defensar la seua estabilitat laboral ("treballar" tres dies a la setmana) per a major glòria de la comunitat.

Les eleccions locals manifesten que són els elegits i no la voluntat dels votants el que importa. La democràcia local al llarg del país supera tota ficció. Els pactes municipals són tan dispars que un acaba pensant que les sigles polítiques no són sinó una excusa per atendre interessos personals. Per això ens sembla normal que hi haja governs municipals formats amb germans, cosins, fills o polítics que mai es jubilen, ja que es consideren imprescindibles.

Castelló ha obert una nova etapa en què serà més gran, lliure i neta. Tot serà millor, tots serem més rics i ufans. Les arques públiques potser siguen dilapidades amb tant de comensal i protocol, però el poble mira cap a un altre costat o simplement no mira, la quotidianitat ja és prou dura i exigent per ella mateixa. I a més tenim al nostre abast l'elixir consumista. Sempre estarem a temps d'anar al balneari de Marina d'Or per a fer un homenatge casolà a la barbàrie urbanística.

D'altra banda, en els últims temps s'ha produït un gir sociològic a la dreta. Una majoria de votants ha vist millorar el seu nivell de vida i té més coses a defensar que objectius per conquerir. Tot canvi parteix de l'assumpció de no perdre cap de les adquisicions dels últims anys. La comoditat i el benestar es converteixen en el màxim sedant social. Per què protestar si la majoria té treball, habitatge, cotxe, vacances…?

Perversió de la democràcia

L'ideal democràtic es perverteix en convertir-se en un espectacle mediàtic regit pels interessos econòmics de persones individuals en detriment del bé de la comunitat. S'oblida que la riquesa de la democràcia rau en acceptar la diferència per tal d'obrir canals de participació i diàleg amb les veus crítiques. La democràcia no és un acte de delegació ni un mercadeig, sinó una conquesta històrica que dia a dia s'ha d'omplir de continguts i reinventar. Han convertit la democràcia en la publicitat de la democràcia, en una etiqueta, en una façana que amaga la malaltia d'un règim que haurà de renovar-se o serà tombat pel vent de la història.

La societat no és una empresa pública a gestionar i explotar. Molta construcció, màrqueting bestialista, bastants comissions i molt poca política són elements característics del mapa d'un ordre polític local i global basat en la perversió i en el culte al cinisme de les contradiccions. La democràcia pot acabar donant una dictadura si no hi ha un contrapès per part d'una societat civil vigorosa i lliure. L'historiador Josep Fontana creu que "la situació actual torna a ser de crisi del sistema representatiu, que ha acabat gairebé enterament controlat pels interessos econòmics dominants, que ens governen avui a través de la seua influència sobre els polítics, i anuncia la necessitat d'una altra etapa de transformació, de pas cap a una democràcia més participativa (...) L'experiència històrica ensenya que allò que va permetre guanyar els drets socials que han fet d'Occident una part privilegiada de la humanitat ha estat l'actuació de la seua societat civil" (AVUI, 1/IX/03). Esperem que la societat castellonenca agafe consciència de la necessitat de resposta davant de la crisi de la política.

Índex

anterior:
Editorial

següent:
Aproximació històrica a la repressió franquista
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent