DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #6 - primavera 04

PASSEJANT PER CASTELLÓ

Escrits elaborats a contracorrent

En un passeig descobreixes com passa el temps en la ciutat. Veus els canvis en les construccions, els parcs, les places i els carrers. El nomenclàtor en una ciutat descriu el pas dels anys i la vida de l’època.

Nosaltres obrirem els ulls al pas del franquisme en Castelló pels carrers i la resta de testimonis urbans.

La història contemporània de Castelló encara està per escriure. S’han fet estudis parcials interessants, però manca molta feina a fer.

La bibliografia sobre la història dels carrers és minsa i centra l’atenció en el centre de la ciutat. Gimeno Michavila, pare de l’alcalde de Castelló, publica un llibre de carrers abans de la guerra. V. Cornelles ens parla dels carrers més importants en un munt de noms i un entrellaçat de famílies, botigues i records. Dades d’interès pel relat periodístic, però massa localista. Les dades arriben al segle XX, però no van més enllà de la guerra civil. Són anecdotaris sobre els ciutadans i fets curiosos sense un estudi rigorós i científic.

L’últim llibre és de l’alcalde de Castelló —José Luis Gimeno—. Els  seus comentaris adulant el “Caudillo” van aixecar una polseguera política important en la ciutat; finalment el llibre no ha arribat a les llibreries.

CARRERS

El polígon Rafalafena creix en els anys 60/70 en ple “desarrollismo”. Un temps de prosperitat econòmica del règim dirigida pels plans d’estabilitat econòmica i la política dels tecnòcrates. Aquest progrés provoca el creixement demogràfic de la ciutat. Rafalafena és un bon exemple per a la ciutat de Castelló.

Al voltant d’aquest barri veurem el bateig de nous carrers amb insignes noms del sistema. La ciutat ha d’agrair el treball de polítics com S. Súñer, F. Herrero Tejedor, V. Oñate Gil o C. Fabra Andrés que han permès “anys de pau social i millora econòmica”—segons el llenguatge del franquisme—. Cal recordar que tots han defensat la dictadura i no endolcir la seua figura amb una fal·laç màscara d’herois.

En Rafalafena, al costat dels cinemes, hi ha una gran plaça d’aparcament de cotxes. Al fons de la mateixa, en la paret de l’ambulatori, fica el nom de Plaça de Fernando Herrero Tejedor.

F. Herrero Tejedor (1920-75). Llicenciat en Dret. Entrarà en l’escenari polític local de la mà del governador civil. El governador civil serà el màxim poder provincial i delegat del govern central en l’administració franquista.

El canvi de governador en 1946 amb Luis Julve permetrà relleus entre els capitostos falangistes —entre ells Herrero Tejedor—. Serà nomenat Fiscal de l’Audiència Provincial i exercirà com a Delegat Provincial de Justícia i Dret. Després donarà el salt a la política nacional com a governador civil d’Àvila i Logroño. En 1965 és nomenat Fiscal General de l’Estat. Deu anys després és Ministre Secretari General del Moviment.

El 28 de Febrer del 75 l’Ajuntament li concedeix el títol de Fill Predilecte. En Juny del 75 mor en un accident de tràfic a Àvila.

Treballarà en l’administració i pujarà esglaons en la seua carrera fins arribar a Madrid.

Serà un bon exemple de polític franquista. Dretà, amb bona conducta, catòlic i, sobretot, addicte a la “Causa”. Dins el Règim ser catòlic o tenir bons antecedents dóna punts, però el fil que unirà a tots —alcaldes, governadors o ministres— serà l’adhesió incondicional a Franco.

Sembla que participar en la dictadura del franquisme suposa un honor per a la ciutat. Cal recordar a tothom que aquest “Fill predilecte” va participar en un govern amb partit únic —Falange—, sense eleccions democràtiques i reprimint la pluralitat cultural i social.

A l’esquerra del C/Moncofa ens topem amb la Pl. Ramón Serrano Súñer. Sí, sí sembla increïble, però aquest “personatge” té una plaça a la nostra ciutat.

R. Serrano Súñer (Cartagena 1901-Marbella 2003). El “cuñadísimo del Caudillo”. Advocat i polític. Va estudiar a Madrid, Roma i Bolònia. Guanya una plaça com a Advocat de l’Estat. Dirigent de Acción Popular, amic de José Antonio i Gil Robles. Admirador del règim feixista i nazi. Ministre de Governació i d’Interior (1938-39) i d’Afers Exteriors (1940-42).

Responsable de la Ley de Administración del Estado —per muntar l’administració franquista amb el mirall del centralisme feixista—. Organitza la depuració del funcionariat, la repressió dels vençuts i la deportació de milers de republicans als camps d’extermini.

Amb aquest currículum l’ajuntament de Castelló el nomena Fill adoptiu i batlle perpetu de la ciutat en els anys cinquanta. Però fa uns anys —increïble— la Universitat Politècnica de Madrid li dóna la Medalla de oro. Per quin mèrit? Per falangista, repressor o per defensar el feixisme fins a la seua mort.

Més enllà d’aquesta plaça d’ignominiós record la Pl. Virgilio Oñate Gil. Un ministre d’agricultura (1975-76) que no ha passat  a la història, però que té el seu homenatge.

Si estem perplexos en el camí no oblidarem els alcaldes que tenen la seua placa:
Vicente Traver Tomás. Arquitecte premiat a l’Expo Sevilla 29. Alcalde de Castelló entre 1939-42. De dretes i fidel al nou estat. Cal refrescar la memòria i dir que aquests anys són els pitjors en la repressió i l’assassinat dels vençuts en la guerra civil.

Carlos Fabra Andrés. Alcalde de Castelló (1948-55). Amb antecedents dretans abans de la guerra es presenta al governador de “competencia profesional e incondicional al Régimen”. Se li va conèixer com “Carlos I, El Empedrador” per la seua feina urbanística en la pavimentació de carrers i el clavegueram. Però manté el fons ideològic del franquisme: dretà, home d’ordre i adherit al “Movimiento”.

A vegades ens oblidem que és el pare de l’actual president de la Diputació Provincial de Castelló.

O un regidor conegut en l’àmbit de la cultura, però col·laborador del nou ajuntament franquista:
Àngel Sánchez Gozalbo, metge, va pertànyer a la Unión Patriótica de Primo de Rivera abans de la II República. Fundador de la Sociedad Castellonense de Cultura. Regidor de l’ajuntament de Castelló al llarg de set anys.

És una destacada personalitat per la seua feina en la Sociedad Castellonense, però dretà i amb fe en el nou règim. Amb tants importants antecedents en la política de preguerra serà fàcil la seua entrada en el nou consistori.

També un regidor de pas efímer per la ciutat amb el seu carrer, Santa Cruz Tejeiro participa en la Comissió Gestora que governa la ciutat des del 1938. Abandonarà el càrrec en Octubre del 39 per anar a València com a catedràtic.

Als polítics s’unirà la participació de l’església i, sobretot, l’exèrcit per mantenir el “Régimen”. La primera protegirà els seus privilegis a canvi de donar el beneplàcit al nou estat, mentre la milícia és la força que donarà la victòria en la guerra.

D’aquests grups socials també hi han  petjades en la nostra geografia urbana.

Així el C/Almirante Cervera. Cervera Valderrama (1870-1952). Va participar en campanyes militars a Filipines, Àfrica i Cuba. S’unirà al bàndol nacional com a cap de l’Estat Major de l’Armada.

I el C/ Pont i Gol. Monsenyor Pont i Gol bisbe de Segorb-Castelló (1951) que santificà el Règim des de la nostra província.

En el nomenclàtor dels carrers només fica els noms sense cap referència a les seues heroïcitats. No és rancúnia detallar la seua activitat social i sí una tasca de justícia envers les víctimes de la seua política.

I MÉS

Però les restes del franquisme encara són vives en alguns edificis, no solament en els carrers. Si ens fixem en construccions d’aquest període veurem la llosa del ministeri de la vivenda i la promoció social del govern. A més volem comentar dos detalls: un escut i un particular monument en el Parc Ribalta.

En l’avinguda del Mar, 19 es troba la delegació de Defensa. En la façana hi és l’escut franquista. Més de 25 anys de democràcia i trobem l’ ‘aguilucho’ herència d’una època de repressió i dictadura. No sorprèn que en la seu de l’exèrcit —pilar bàsic del Movimiento Nacional— el símbol d’ ‘Una,Grande y Libre’ penja en record del seu gloriós passat. El seu lloc en una societat lliure i oberta és un museu on s’expliqui què representa i qui defensava els seus valors. Les noves generacions deuen conèixer la història de quasi quaranta anys d’opressió que representa aquest escut. Per tant, ja és hora que d’una institució democràtica desaparega aquesta imatge d’un passat obscur.

El Parc Ribalta ha estat símbol del Castelló contemporani. Ara fa un any que es va remodelar. Però només en part, ja que resta la “Cruz por los caidos”. És un monument vergonyós que exalça els valors del vençuts. No encaixa en un parc públic on tothom és ciutadà de Castelló. És un racó ofensiu a la població sotmesa al règim franquista i defensa els valors repressors i contraris a la pluralitat.

Castelló no és l’únic cas d’oblits històrics. Altres pobles i ciutats van rectificant la retolació dels carrers en sintonia amb una societat democràtica. No es tracta d’esborrar el passat immediat, sinó restablir la justícia trencada en anys de silenci.

Encara hi ha carrers amb el nom del Generalísimo, Mola... i altres executors d’una dictadura que va oprimir als vençuts. S’ha de ser justos i posar noms als botxins del “Régimen” que al llarg dels anys han estat protegits. No és tenir rancúnia, sinó ser respectuós per la dignitat de TOTS els ciutadans.

El nostre itinerari no finalitza a Castelló, ja que marca l’inici de visites a El Grau, Vila-real, Borriana, Vinaròs…i noves aportacions de la investigació històrica.

Joan Miquel Palomar Martínez, Historiador.

Índex

anterior:
Petjades culturals del franquisme
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex