DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #6 - primavera 04

PETJADES CULTURALS DEL FRANQUISME

Escrits elaborats a contracorrent

Introducció

La guerra civil i els anys de la Dictadura van produir una devastació cultural i humana. Dos pilars d’aquesta devastació van ser l’extermini i l’exili del món intel·lectual i les seues conseqüències funestes en l’esdevenir històric. Si bé va resultar impossible l’extermini de les persones amb ideologies diferents (no, perquè no ho intentaren) la repressió fou tan brutal que el país va quedar anorreat, la supervivència va ser el seu únic objectiu immediat, la por entelava les esperances. De la cultura floreixent del primer terç del segle quedaren les fulles seques i el buit. Un tall implacable en la nostra vida cultural.

El primer terç del segle xx va ser el més vigorós de la nostra cultura, pel que fa al desenvolupament intel·lectual. Els trets més notoris eren l’aproximació a Europa i la reflexió intel·lectual (les ciències, les arts, la literatura, el pensament). Doncs bé, la guerra civil provocà el seu col·lapse. La Dictadura significà el trencament del procés.  El totalitarisme i l’absència de tradició fora de la reaccionària van ser les seues característiques. Després ja no va ser possible la recuperació d’aquella eclosió intel·lectual. La tradició no es pot inventar a menys que s’adultere la realitat.

El franquisme, com a fenomen sorgit d’una contesa civil, en fracassar el cop d’estat utilitzà la brutalitat i la repressió per a perpetuar-se, dins d’un concepte d’estat castrense. La Dictadura estava fonamentada en la por, la violència i el dolor, difongué una propaganda pseudofeixista insultant amb el medi intel·lectual. La política econòmica interna va ser la de l’autarquia, l’estraperlo, l’esgotament econòmic fins als anys seixanta.

Podem parlar d’una cultura específicament franquista?
Al nostre parer, hauríem de parlar de l’existència d’un control polític ferri i una difusió dels ideals del nacional catolicisme amb uns instruments de propagació ideològica. El model d’home a crear devia tenir una vida, una visió i unes creences en una societat, amb un llegat de memòria col·lectiva creada per la Dictadura, una actitud d’abúlia política i consens passiu, els orígens de la qual se situaven en la por i el terror. Per a restablir l’ordre social es van imposar els postulats franquistes. Es va recórrer a la propagació ideològica amb la tutela i el control de l’Església.

INSTRUMENTS DE PROPAGACIÓ IDEOLÒGICA

L’Església va adquirir un paper protagonista, mentre la Falange es burocratitzà i controlà l’aparell burocràtic del règim després de les seues rivalitats amb el clergat i els conservadors.

En primer lloc, l’Església legitimà la Dictadura, tot es va fer veure com a inevitable de forma paternalista. Aquelles persones que no estigueren d’acord es consideraren persones desviades del bon camí, i havien de ser castigades. D’aquesta forma s’eximien les responsabilitats davant de l’opinió pública. L’Església alabà aquestes accions conferint un paper providencial al règim i donava culte a Franco (sota pal·li). Els delators quedaren emparats absurdament com a persones complidores d’un deure.

En segon lloc,  l’Església va anar més enllà dels costums, va entrometre’s en parcel·les d’ordre públic impregnant la cultura oficial de la Dictadura. Aquest control el va exercir a través de: el sistema educatiu, la Beneficència, moral i costums, recristianització del passat anticlerical, aprofitant el sentiment de culpabilitat davant de la violència iconoclasta.

Aquest fenomen ha estat poc analitzat i de forma incorrecta reduint-lo a un fet il·lògic i passional, és a dir, un estudi monocausal i amb un model de llenguatge reaccionari, prescindint del context social, econòmic i polític. Aquest tema per la seua importància  mereixeria un capítol a part.
Com es portà a terme el procés?

LA DIÀSPORA INTEL·LECTUAL
RECORREGUT HISTÒRIC CULTURAL. L’EXILI INTERIOR

Què ocorregué en el món intel·lectual valencià? La repressió franquista, l’exili interior i la diàspora intel·lectual debilità les perspectives del valencianisme cultural desenvolupat en els anys trenta. En la dècada dels 40 el món intel·lectual valencià sofrí la mort, la presó, l’exili, la recerca de la supervivència,  el silenci.

S’havia guanyat una guerra però no era suficient, calia desnaturalitzar al vençut, la seua integració social mai fou un objectiu. Per a les persones que havien passat per la presó el millor era passar desapercebudes. La diàspora intel·lectual valenciana es caracteritzà per una fidelitat política al règim republicà i una absència de projecte autonòmic. Predominà la tasca individual, no obstant es van produir col·laboracions interessants.

Va haver una sortida massiva d’intel·lectuals, escriptors, poetes, artistes, músics, cantants, professors, professions liberals i un llarg etcètera. De les persones que fugiren per la frontera francesa, molts van ser internats en camps de concentració al sud de França. Després es va produir una distribució geogràfica, humana i cultural des de França.

Els primers vaixells noliejats des de França amb milers d’exiliats procedents dels camps de concentració francesos es dispersaren per Europa, Amèrica, Àfrica i la URSS. La dispersió geogràfica, la llunyania durant més de mig segle i el desconeixement a  l’interior de l’aportació cultural realitzada en el desterrament exigeixen un esforç per a recuperar aquest discurs cultural fent memòria sobre aquest exili. La capital mexicana aglutinà la major part d’escriptors exiliats originaris de Castelló, València i Alacant.

La Casa de España a Mèxic amb investigadores i professors universitaris, més tard Col·legi de Mèxic, fou el primer centre acadèmic dedicat a l’exili intel·lectual del republicanisme ibèric. Un nucli de poetes a l’exili francès i un grup d’intel·lectuals a  l’exili mexicà a través del butlletí Senyera mantenen la pràctica de la llengua.

A nivell social, les inquietuds valencianistes a l’exili s’encarnen al si de la Casa Regional Valenciana. Una de les sortides van ser les possibilitats literàries, polítiques i culturals que els ofereixen les revistes catalanes de l’exili mexicà.

L’activitat política en l’emigració l’encarnen les reivindicacions, actituds, declaracions com: els manifestos autonomistes a Àfrica del nord; fòbies centralistes i defensa en la revista Senyera ja esmentada; la integració dels nacionalistes valencians a Galeuzca. A més, van haver-hi organitzacions com el Bloc Valencià Republicà, Acció Democràtica Valenciana i Casals Valencians a Europa, Amèrica, i els de Mèxic i París.També trobem la premsa valenciana a l’exili i valencians a les revistes catalanes d’emigració com la col·laboració d’Enric Soler i Godes i les seues cròniques d’ exili.

L’objectiu del règim era la  submissió i allunyament de tota postura crítica, el silenci. Per als que es van quedar la readequació en un marc estrany i hostil. En la dècada dels cinquanta predominà la confusió.

Castelló, ciutat de talant liberal i republicà, amb el franquisme es va anar impregnant dels valors més rancis i carques del nacional catolicisme, amb un pensament i un fer provincià de mirada estreta. Després la mort o l’exili exterior i interior. Les forces vives de la ciutat exerciren la repressió i la delació. Mentrestant, algunes figures mediocres lloaven esperpènticament a Franco.

El camp agrícola, endarrerit culturalment, era enaltit pel règim com a símbol de la puresa espanyola, enfront de la ciutat bressol dels vicis i desviació dels costums i tradicions. L’etapa econòmica de l’autarquia coincidí amb la desolació cultural més completa. Desaparegueren la majoria de les publicacions científiques, tècniques, culturals i artístiques, llibreries com la Internacional de València. La cultura oficial repudiava tot el crític, l’anàlisi, la dialèctica.

Era una cultura monolítica per a legitimar el règim i a més manipuladora. Es confeccionaren llistes d’autors prohibits. La cultura no oficial topava amb el règim, es publicava en castellà per a evitar problemes, la llengua vernacla quedava reservada per a la comicitat populista, una narrativa desoladora amb tints de fulletó, teatre, comèdies, sarsueles avalades per l’espanyolitat. La diòcesi de València practicà el populisme valencià. S’exercia la censura i la instrumentalització cultural amb referents ideològics franquistes com el patriotisme i l’exaltació bèl·lica, cal també esmentar la visió antifeminista de la dona, donada per organitzacions col·laterals a l’Església com Acció Catòlica.

ÀMBIT EDUCATIU

En l’àmbit educatiu, a les Universitats els professors eren designats per l’Estat (falangistes, socialcatòlics, tradicionalistes, franquistes). Hi ha una exaltació de l’Espanya imperial davant de la Il·lustració i els reformistes de la República. Se sofreix un retrocés, un desert intel·lectual, la pràctica del catolicisme integrista. S’eludeix  l’estudi de la història contemporània centrant-se en la temàtica medieval. En un principi, la Universitat és patrimoni de la Falange, el seu discurs és antiliberal. Accedeixen a aquesta els fills de la burgesia que seran el suport ferm de la Dictadura; és elitista. L’ensenyament primari i secundari és un monopoli de l’Església. El  concordat amb la Sta. Seu ho lliga tot. Control total de llibres de text i de programes educatius. Es convocaven oposicions patriòtiques per a professors a les que accedien els patriotes franquistes únicament. Es tractava de construir espanyols catòlics des dels primers anys. L’ensenyament públic deixava un milió de nens sense escolaritzar, hi havia un alt índex d’analfabetisme, un professorat integrista, un insult a la intel·ligència. Es potencia l’ensenyança privada religiosa on acudeixen els fills de les millors famílies. Per tant,  l’Església catòlica socialitza i difon la ideologia franquista.

EL CINEMA, LA PREMSA, LES FESTES

El cinema exalta els valors del règim, amb la productora Cifesa i el Nodo obligatori. S’arriben a projectar pel·lícules com el nyap de Raza. Pel que fa a les festes locals apareixen erudits locals, que donen una cosmovisió local reaccionària i ultracatòlica de la història i la tradició local. Unes senyes d’identitat interclassistes que desgraciadament persisteixen fins avui com a símbols col·lectius completament assumits. Es redefineix i inventa el calendari festiu valencià. En els mitjans de comunicació hi va haver un desplegament de censura i un monopoli informatiu. La llei de premsa va permetre un control total. La premsa del Movimiento fou la premsa nacional amb l’àguila imperial i la publicitat falangista. Per altra part, estaven les premses provincials i les publicacions de l’Església de temes pastorals i fulles parroquials d’acció catòlica.

L’ARRIBADA DELS SEIXANTA

Als anys seixanta, amb l’arribada de la revolució industrial, el preu el pagaren les classes humils: salaris indecents, explotació, emigració. Els obrers i sindicats captius i derrotats durant el primer franquisme s’havien dedicat d’immediat a la supervivència dins de la violència i la misèria econòmica. A partir dels seixanta davant la millora econòmica sorgiren noves estratègies d’organització del món obrer que foren  reprimides violentament. L’explosió industrial portava al darrere els interessos dels dominants. Valorar els canvis dels 60 com a base de la modernització no deu oblidar que el franquisme mai intentà la millora de vida dels espanyols; només es dedicà a salvaguardar els interessos de les capes socials afavorides, recorrent a l’extermini sempre que va ser necessari. Negar-ho històricament és un engany.

Al llindar dels 60 sorgiren veus discordants amb el nacional catolicisme i la Falange.  Hi va haver una recerca de connexió amb l’Europa cultural. Començà la constatació de la realitat opressiva i l’oposició. El franquisme persegueix les llengües i cultures no castellanes. Davant de la fortalesa del nacionalisme basc i català hi ha una debilitat del valencianisme polític. De fet, el franquisme atrau al valencianisme conservador, hi ha col·laboracions subordinades al castellà, una submissió cultural i ideològica.

Després aquests valors que s’afrontarien intel·lectualment en la transició venien impulsats per una tradició falsejada. En aquesta segona etapa del franquisme es produïren certs canvis. Comencen a accedir a la Universitat les classes mitges, germen dels moviments estudiantils; es va introduint a la Universitat la metodologia de l’escola francesa. Es publica el primer volum de la Història del País Valencià, es realitza el primer Congrés d’Història del País Valencià i el tercer de matemàtiques. Es publica un llibre sobre estructura econòmica del País Valencià.

Les estructures reaccionàries i integristes s’alarmen i entren en acció els guerrillers de Cristo Rey. Al si de l’Església el Concili Vaticà II suposa certs canvis enfront de la jerarquia immobilista. Davant del franquisme consolidat s’escolten les primeres veus discordants, sorgeixen iniciatives culturals, revistes, cine clubs. També sorgeixen noves creacions artístiques i literàries sempre que no es plantegen alternatives polítiques a la Dictadura. Hi ha una eclosió en la literatura catalana feta al País Valencià: Estellés, Sanchis Guarner, Enric Valor, Carles Salvador i el fenomen Fuster. Però aquesta normalització del fenomen cultural no connectà amb les capes més poderoses de la societat valenciana fidels al folklore adobat pel franquisme. No va haver una força nacional conservadora. El moviment cultural valencià només va calar en sectors progressistes, va ser minoritari i es va assumir per partits polítics d’esquerra.

Als anys setanta la novel·la i el teatre tenen una vessant crítica; en el setanta i cinc es crea la Càtedra de Lingüística Valenciana. A partir de fenomen Fuster apareix el secessionisme lingüístic, el castellanisme i la inferioritat del valencià en relació amb la llengua de l’imperi. Va ser el començament de la manipulació acientífica amb els fins més foscos produïda al País Valencià. La Universitat reaccionà amb la figura de Sanchis Guarner i els primers Aplecs. Arribaren fins a produir-se atemptats contra la vida d’aquestes persones. És molt significatiu el silenci que els rodejà dins de la perspectiva històrica d’avui, amb la política actual de manipulació mediàtica davant aquests successos. Allò no va ser terrorisme? On són els culpables?

LA TRANSICIÓ

Amb l’arribada de la Transició els valors que intel·lectualment s’afrontarien procedien d’aquesta transició falsejada, pel capbaix ignorada per l’ocultació, la manipulació i la desmemòria. La recuperació històrica d’un passat és necessària per a dissenyar un futur i no va ser així. Les conseqüències les sofrim avui en un Estat espanyol de tints reaccionaris i intolerants que emergeixen amb massa freqüència La gent ha estat enganyada per una història falsejada i perversament esbiaixada. Durant la Transició, pintada de modèlica es produïren agressions a figures democràtiques, amb la inacció dels Governs civils, i probablement amb la seua connivència. La força pública no intervenia davant d’aquestes accions i no detenia als agressors, açò tampoc va ser considerat terrorisme. Aquestes agressions estigueren dirigides a representants de l’esquerra i a associacions com Acció Cultural.

Per una altra part, ens trobem davant d’un trencament de la intel·ligència radical, donada la seua inconsistència. No hi havia obra, reflexió, aprenentatge, s’aprenia en funció de refutar l’adversari. L’esquerra radical submergida en el dogmatisme escolàstic de la postguerra, menyspreava la coherència, la reflexió intel·lectual i l’ètica. El desencant no fou un sentir de la intel·lectualitat antifranquista sinó un fenomen més ampli.

El poder sempre va estar en mans dels hereus del franquisme, els va resultar insuportable compartir-lo amb altres ideologies, el sentir democràtic era una pantomima difícilment tolerada. Els que no tenien el poder necessitaren pactar amb aquest per a consolidar un prestigi i per a augmentar-lo van haver de participar en aquest poder. Quan es va iniciar la transició la intel·ligència estatal estava limitada per la unanimitat de la dreta i la superficialitat de l’esquerra. Convisqueren sense influir-se, es coneixien les seues identitats. Una de les tradicions culturals ibèriques com va dir Machado és el menyspreu d’allò que s’ignora,  la nostra penúria intel·lectual és la seua autoconcepció de grandesa. Si es decideix que l’anàlisi d’alguna cosa no és possible, es cobreix amb un vel d’impunitat allò que es va fer durant els desoladors anys de la Dictadura.

L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

L’evolució posterior de la cultura radical des de la mort de Franco fins el triomf socialista, va ser una evolució que partia d’eixa debilitat congènita. Aquesta debilitat i l’herència del règim va proveir les condicions per a desenvolupar la figura de l’intel·lectual mediàtic. Mediador entre el poder i la societat. La seua conversió en símbol impedeix la revisió del nostre passat cultural. Actualment a quasi tres dècades de la Dictadura ens trobem vivint un mal somni complex i difícil d’entendre. La independència cultural s’ha empobrit o pel capbaix ha fet mutis.

La cultura es penja quan convé com una jaqueta a l’entrar a casa. Escriptors d’articles d’opinió, columnistes, intel·lectuals justifiquen la intolerància, utilitzant el sofisma i la paradoxa, i creen més confusió a la que el govern i el partit al poder per si mateixos ja crea. És un producte genuí de la transició. Suposats intel·lectuals d’esquerra només critiquen determinats tipus de violència a la par que obvien d’altres.

La cultura és subsidiària del poder. S’han oblidat de la pluralitat i de la diversitat cultural, també ho han penjat en un penjador, han passat a defensar la idea de l’Espanya una, grande y libre. Així per exemple, un anarquista radical com Fernando Savater es converteix en un escèptic conversador, especialista en paradoxes. Es crea un prestigi dependent d’elements no lligats directament a la seua obra com a intel·lectuals.

Aquelles figures de la “progressia” s’han convertit en instruments d’un règim anomenat democràtic i es dediquen a encobrir postures reaccionàries. La figura de l’intel·lectual mediàtic ni tan sols sustenta una ideologia donada. Ens movem en un espai on tot té preu, fins la mort.

Molt és i ha estat el dany infringit, encara podem recordar en la nostra més recent història l’anomenat eufemísticament Sindicato del Crimen, les seues accions de boicot pervers, persones que sense ser polítiques són portadores de greus responsabilitats per les seues accions i conseqüències. Caldria preguntar-se si la inclinació de la intel·ligència als mitjans de comunicació és un tret degut en gran part a l’escassa consistència del nostre món cultural.

La capacitat erma d’un règim dictatorial es manifesta molt especialment en la cultura i la seua influència sobre la intel·ligència. És cert com la transició provocà el descobriment tardà d’autors marginats voluntàriament o involuntàriament dels cercles creadors de reputacions, aquests personatges han hagut d’arribar a l’ancianitat per a traspassar el mur. Els cercles creadors de reputacions són més evidents en els ambients provincians, on creix un “mundillo” presumptament cultural, preocupat sempre per allò políticament correcte, en ocasions molt poc rigorós, en altres amant d’allò fatu i dels egos personals.

APÈNDIX

Per tant una continuïtat amb l’existent fou també la transició per a la cultura. Ni reforma, ni ruptura. La cultura va quedar impertèrrita convençuda que el passat estava enterrat. Les arrels del procés de continuïtat amb una cultura consolidada, la del primer terç de segle estaven trencades, es necessitaven valor i mitjans. Els mitjans estaven precisament en poder d’aquells que s’encarregaven que res fonamental fos revisat en les seues arrels.

L’aspiració intel·lectual de la transició va ser considerar-nos mediocres però alhora tranquils, fou el preu pagat per la intel·ligència a la llibertat donada i als passats inescrutables. L’herència del franquisme i del seu nacional catolicisme és el pes que segueix arrossegant el poble, senyes d’identitat interclassistes, símbols col·lectius, desgraciadament persisteixen fins avui completament assumits. Alemanya, Itàlia països regits en un passat pel feixisme reconeixen amb respecte els seus morts. En canvi clama la consciència el fet que a l’estat espanyol després d’una guerra fraticida (per un aixecament militar fracassat, que per a imposar-se no va reparar en la utilització de mitjans i que  no sent açò suficient, aconseguida la victòria, es dedicà a l’extermini fred i calculat) tanmateix encara són molts els morts  pendents de recuperar la seua dignitat i història. És el mínim que els devem i la nostra veu ha de clamar per ells.

Ningú deu malèvolament interpretar-ho com el ressuscitar de velles ferides. Això seria una perversió de la justícia. Es tracta de curar una malaltia negada i aconseguir la salut tan necessària. Sense aquesta salut i sense el coneixement de la veritat històrica estem construint un futur hipotecat. Existeix un deute d’higiene democràtica.

Al País Valencià  hi ha molts temes pendents d’una resolució històrica justa després de tant maniqueisme i injustícia. Res es resoldrà idòniament mentre seguisca prevalent la imposició enfront al diàleg, la pressió i la manipulació enfront al respecte de les idees. La prepotència i el no saber perdre davant l’evidència. Aquestes conductes sempre són germen de violència, violència que en uns casos resta latent i en d’altres esclata descontroladament.

Per a saber més: Santi Cortés: Valencians sota el franquisme; Exiliados, Vol. I-II,  Generalitat Valenciana colección Homenatges, edició Manuel García; Gregorio Morán: El Precio de la Transición.

Índex

anterior:
L'Opus Dei a Castelló

següent:
Passejant per Castelló
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent