DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #11 - estiu 05

EL PERIODISME AL SERVEI DEL PODER

Escrits elaborats a contracorrent

L'ecosistema comunicatiu

La pràctica política es considera dependent de l'acceptació de certes idees dominants que, en realitat, expressen les necessitats d'una classe dominant (K.Marx). A Castelló, la classe dominant està constituïda per una amalgama d'empresaris -bàsicament, taulellers i constructors- polítics conservadors i pseudointel·lectuals. La distinció entre aquestes activitats s'ha desdibuixat en aquest darrera dècada d'hegemonia dretana al País Valencià fins a arribar a la figura perversa del polític empresari, de l'empresari polític o del periodista relacions públiques d'una gran empresa i/o d'una institució política.

Perquè la societat haja acceptat passivament aquesta supeditació de la política i de la cultura de masses als interessos econòmics s'ha anat bastint un discurs de legitimació, un corpus doctrinal difós pels intel·lectuals orgànics a través dels mitjans de comunicació. A aquest pensament se l'ha batejat amb el terme neoliberalisme, nom que reben les polítiques públiques del capitalisme salvatge en temps de postmodernitat i globalització.

Per al pensador comunista italià Antonio Gramsci, les idees, divulgades pels intel·lectuals més prestigiosos, capaços d'influir en la mentalitat popular, transformaran lentament les estructures socials actuant més sobre els costums que sobre les condicions econòmiques. S'ha de conquerir l'hegemonia, això és, la guia i el control social global i actuar com un príncep maquiavèl·lic col·lectiu juntament amb sectors progressistes de les capes mitjanes. A Castelló, tret d'algun període històric puntual i passatger, sembla que han manat els mateixos. L'hegemonia cultural sempre ha estat en les mateixes mans, fet que ha posat en safata a la dreta en els últims anys el seu domini sobre l'àmbit social, cultural i econòmic. El cas dels Fabra és ben il·lustratiu en aquest sentit.

El sistema comunicatiu estatal es caracteritza per la seua capacitat d'intoxicació i la seua manca de pluralitat. En el cas valencià, el grau de toxicitat i de monopoli de la informació s'accentua. A Castelló, no té pràcticament incidència el diari Las Provincias, però el seu paper l'ocupa a la perfecció el periòdic Mediterráneo i a molta distància, l'Heraldo i El Mundo. Només Levante se situa en coordenades properes a l'oposició progressita, però això no li impedeix, de tant en tant, participar en l'orgia d'intoxicació informativa. Un altre instrument de desinformació massiva és la nauseabunda TV Castelló, difusora catòdica de pensament reaccionari pestilent.

Hi ha, a més, una cultura antidemocràtica existent en l'imaginari col·lectiu, perpetuada al nostre país particularment per mitjà del fenomen polític conegut com blaverisme o feixisme blau; a Castelló, el blaverisme estricte no ha quallat, però podríem parlar del "castellonerisme", varietat casolana d'una mena de populisme dretanós. Pensament que exalta la identitat local lligada a uns valors conservadors i festius, fixats durant el franquisme en un peculiar sincretisme entre valencianisme clerical i espanyolisme conservador (vegeu Dossiers Críti(cs), núm. 7, estiu 2004, "Vel·leïtats valencianistes i participació durant el franquisme").

A la nostra ciutat, l'anomenat "franquisme sociològic", captat per Alianza Popular (AP), l'antic Partit Popular (PP), té referents comuns i compartits amb el valencianisme de dretes; bàsicament el catolicisme i l'aversió als valors laics representants per l'esperit de la Il·lustració i per les ideologies emancipatòries hereves de la Revolució francesa.

El pensament castellonerista que ha complert fidelment el principi lampedusià que "tot canvie perquè res canvie" desenvolupa una pinça ideològica que estableix els límits d'allò políticament correcte en el medi polític i cultural castellonenc. Totes aquelles forces polítiques o grups socials que desafien aquest estatus quo seran excèntrics al panorama polticocultural dominant a la Plana. Des dels sectors laics i progressistes propers al PSPV fins als simpatitzants d'EU i tot el que es moga a la seua esquerra seran, en major o menor grau, depenent del grau de radicalitat dels seus postulats, familiars desafectes del Gran Germà castelloner, manifestació casolana del pensament únic neoliberal.

La ploma del poder

En la professió periodística regna un conformista mimetisme, on ningú vol ser menys que els seus competidors. La qüestió és mantenir o ampliar la quota de mercat, tota la resta (la qualitat de la informació, per exemple) passa a un segon pla. Dins d'aquest context, a Castelló tenim una sèrie de periodistes intoxicadors professionals i portaveus directes de les directrius del poder empresarial i polític. Anem tot seguit a apropar-nos a la figura emblemàtica de Juan Enrique Mas.

Juan Enrique Mas, home de confiança durant anys de Jesús Ger, té una llarga i dilatada carrera. Als anys 70 va treballar a Mediterráneo. Va ser director del diari dretà Castellón Diario. Ha treballat per a la CEC. A primers dels anys vuitanta, va ser secretari de redacció de la revista Penyagolosa, editada per la Diputació.

Va ser també columnista al diari Levante, especialitzat en fustigar persones d'esquerra i moviments alternatius, feina que compaginava amb la de relacions públiques de Marina d'Or. El vincle entre Marina d'Or i J.E. Mas mereix un capítol a part. No debades en un reportatge publicat a la revista econòmica Capital (núm. 55, abril 2005) sobre Jesús Ger apareix el seu nom, descrit com l'home de confiança de Ger durant anys i ara cap del gabinet de l'alcalde de Castelló. L'estiu del 2003 el PP li va pagar la seua lleialtat donant-li aquest càrrec substituint a Basilio Trilles, actual director del periòdic Heraldo. Un bon retir per a un "mamporrer" professional de tota crítica o protesta contra la dreta governant i els seus amics constructors (Ger, Lubasa...).

L'affaire a les Falles de Borriana de 1977

Les polèmiques l'han acompanyat sovint al llarg de la seua carrera professional. L'any 1977 els partits d'esquerra de Borriana (PSOE, PCPV, PSP, PSPV i OIC) fan un escrit dirigit a la Junta Local Fallera, organisme dirigit pel propi alcalde de Borriana. Es critica que s'hagués escollit com a mantenidor de la festa a Ignacio Carrau, president de la Diputació de València, conegut antivalencianista, centralista i persona que no ha fet res en pro de Borriana i que no té cap rellevància intel·lectual. Es tractava del nomenament de la reina fallera per a les falles de 1978, i es complia el seu cinquantè aniversari. J.E. Mas escriu un article a Mediterráneo (10 de desembre de 1977, pàgina 7) on qualifica l'escrit d'inoportú i poc seriós tot defensant l'elecció de Carrau, a més de considerar-lo poc cortès amb la reina fallera:

"El problema, creemos, es fruto del desconcierto que reina actualmente, en el que muchos papeles de esta obra que es la vida nacional parecen cambiados o mal entendidos" (J.E. Mas: Mediterráneo, 10 de desembre de1977, pàg. 7).

A més, especifica que eixe no és l'escenari per a fer política. Per tant, considera que l'escrit dels grups d'esquerra està fora de lloc.

El dia següent, els partits repliquen a J.E. Mas en un text al mateix Mediterráneo (11 de desembre de 1977, pàgina 6). L'acusen de manipular el text en ometre les parts més importants per tal de confondre a l'opinió pública. Consideren sospitós que J.E. Mas defense la neutralitat de l'acte faller quan en els darrers 40 anys sobre la tribuna dels mantenidors han desfilat "los más negros personajes de la incultura del régimen anterior". Es queixen que amb el nomenament d'Ignacio Carrau es continue en la mateixa línia. En la notícia també es publica l'escrit que els partits progressistes van enviar a Vicente Vernís Montoya, aleshores alcalde de Borriana. El text qualifica a Carrau de ser "un animador del clima fascistizante que quiere envenar nuestra perspectiva autonomista".

Però, qui era Ignacio Carrau?

Si visionem el documental "Del roig al blau", apareix entrevistat com a primer testimoni i afirma textualment:

"Lo he dicho y lo diré siempre, para mi Franco, para España fue un gran político, hay que tener en cuenta las circunstancias en que llegó al poder".

Una mica més endavant sosté:

"Me considero, en fin, como persona, en fin, adherida a los criterios de la política de Franco en estos años de su mandato".

Sobre els atemptats contra Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster declara:

"Lo de Sanchis Guarner y Joan Fuster sí hubo fueron petardos, pero no hablemos de bombas".

Efectivament, el mantenidor de les Falles de 1977 era tot un feixista, i trobem a J.E. Mas criticant als que protestaven pel seu nomenament com a mantenidor de l'acte. El senyor Mas, ara fa prop de 28 anys, adopta la mateixa línia periodística que ha practicat en els últims anys amb els partits de l'oposició al PP.

Defensor de Marina d'Or

Quan la Coordinadora dels Pobles va desenvolupar un activisme frenètic durant l'estiu de l'any 2000 contra la construcció de la carretera Orpesa-Cabanes i el complex de Marina d'Or, J.E. Mas, des del seu mirador privilegiat com a columnista d'un diari de difusió massiva, es va dedicar a desqualificar i criminalitzar als seus membres tot titllant-los de "radicals" i "violents" (Levante, 22-8-2000) arran de l'aturada d'un tren de rodalies en les proximitats de la urbanització Les Platgetes d'Orpesa. Recordem que aleshores estiuejava en aquesta localitat l'expresident espanyol Aznar. Mas es despatxa a gust contra la dissidència i el compromís militant dels membres Coordinadora:

"El fin de semana último la Coordinadora sustituyó la acción por el insulto, repartiendo por Oropesa un panfleto contra Marina d'Or que no tendria mayor importancia de no ser por el hecho que, como en otras ocasiones, suma peras con manzanas, miente descaradamente e insulta a un empresario acusándole de métodos gangsteriles y de capo" (Levante, 22-8-00).

Trobem aquí una forma particular d'entendre l'ètica periodística i el liberalisme polític, del qual tan presumeix el senyor Mas. Per aleshores, Mas era la mà dreta de Jesús Ger i sense cap dificultat es convertia en la veu del seu amo aprofitant la benevolència del diari Levante. Un columnista d'una empresa periodística exercia alhora de relacions públiques d'un empresari amb l'aquiescència dels responsables de l'esmentat diari.

Aquesta bel·ligerància interessada de J.E. Mas contra els moviments socials i els partits d'esquerra no va passar desapercebuda i va merèixer crítiques en forma de cartes al lector i de comunicats de premsa. Cal destacar la polèmica mantinguda amb el diputat d'Esquerra Unida, Ramon Cardona. Aquest l'acusa (14-11-01) de moure's per interessos personals i per motivacions de guany ràpid i fàcil; d'escriure al servei de constructors i d'interessos particulars. És un professional de la ploma a sou del gran capital, "un fidel estómac agraït i apessebrat". El diari Levante el va acollir, després "de l'ostracisme al qual la seua pròpia incompetència l'havia portat" (5-11-01).

En l'article de comiat com a columnista diari durant sis anys de Levante (11-8-03) J.E. Mas agraeix la llibertat d'opinió que li ha concedit el diari tot i que "no siempre he estado de acuerdo con las informaciones o línea editorial del diario (...)". Es considera liberal "contrario a la doctrina intervencionista de los partidos de izquierda, que antepone el peso el sector público a la iniciativa privada. Aunque, también les digo, que, en el PP, liberales pocos". Accepta el càrrec de cap de Gabinet de l'alcalde de Castelló, "porque a José Luis Gimeno lo considero un amigo y me gusta su talante dialogante (...)". Ara que tenim un nou alcalde, desconeixem quina és la seua justificació per a convertir-se en el portaveu oficiós del poder municipal.

D'altra banda, es declara ferm partidari del nou cicle desarrollista i es declara trist per no poder seguint donant suport des de la columna diària a "obras tan fundamentales para la provincia com el trasvase del Ebro, el desdoblamiento de la N-340, las obras del futuro aeropuerto de Castelló, o criticando el nuevo centralismo de Valencia". Tot un conjunt de reivindicacions de diversa índole unides per l'apologia del desarrollisme destructor. Com a colofó final, demana perdó a qui sincerament "haya podido ofender con mis escritos (...)".

Tal com explica Carlos Carnicero (El País, 26-4-05) els altaveus de la música de la mentida es troben harmonitzats amb autèntics corsaris de la tinta, el micròfon i el paper als quals hem acabat per concedir-los socialment el crèdit i la condició de periodistes. Alguns d'aquests treballadors de la insídia no reconeixen límits a les seues paraules perquè la societat no els passa factura per les seues estafes informatives. Tot el contrari, en la història recent hi ha massa exemples de manipulacions menyspreables que aconseguiren els seus objectius. Podríem parlar, per exemple, de la penetració del discurs blaver entre àmplies capes de la societat valenciana i la correlativa adhesió als principis i pràctiques del nacionalisme espanyol. Tot un procés de dretanització social portat i dirigit des del poder amb força èxit.

En l'ordre mediàtic, es pot dir que la manipulació és també una forma de repressió. Una invasió subtil de mentides i enganys al servei de la perpetuació de la classe dominant. L'acomplexament i la por davant de tot tipus d'agressió dretana i la impunitat amb què es practiquen arreu de l'estat espanyol continuen ben vives malgrat els trenta anys passats de la mort del dictador.

Índex

anterior:
Del Caminàs a las Palmeras. La prostitució a Castelló

següent:
L'herència del nacionalcatolicisme (IV)
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent