DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #8 - tardor 04

LLIBERTAT D’EXPRESSÓ A LES PARETS DE LA PLANA

Escrits elaborats a contracorrent

1 Pintades polítiques

Com a pintada política ens estem referim als textos escrits amb caràcter reivindicatiu que es troben als murs de les ciutats actuals, amb més o menys contingut polític i social. Així, podríem fer una diferenciació entre grafit i pintada política, tot seguint les definicions del Diccionari de la Llengua Catalana (IEC, Edicions 62, Barcelona, 1995)

"Grafit: una inscripció o dibuix fet en una paret, un monument, etc.".

"Pintada: paraula o frase de contingut social o polític escrita en la paret d’un lloc públic".

Les primeres estarien relacionades amb allò que s’ha vingut en denominar "getting up" ("deixar-se veure") i la "Cultura de l’aerosol" (les signatures, "tag", "Throw up", "el grafiti de Nova York", etc.). Si quelcom defineix l’univers gràfic dels murs contemporanis és la insistència amb què els joves han portat a les parets la seua particular necessitat de comunicació[1].

Però, anem a tractar de les darreres. Així, alguns dels trets característics de les pintades polítiques són aquests: solen ésser col·lectives, habitualment signades amb les sigles del grup o amb la iconografia d’una determinada ideologia, de tarannà radical i,

"en certa mida, són violentes, en el sentit d’intencionalitat d’un trencament absolut amb el valors dominants" (Alcántara, Martínez, Toldrà, pp. 289-290).

Per tant, formen part de la lluita social al carrer i pot resultar així fàcilment contrareplicada pels contraris. Les alteracions, que de vegades prenen forma de rèpliques i contrarèpliques, són veritables diàlegs gràfics que generen sovint il·legibles palimpsestos. Per tant, el palimpsest, és a dir, un escrit posterior que conserva les restes d’una escriptura anterior, esborrada artificialment per a escriure una altra cosa, ha estat força utilitzat en el combat per ocupar el privilegiat espai que ofereixen els murs.

Assenyalem alguns dels estudis més propers a nosaltres sobre el món de les pintades. Començarem amb el de Joan Garí i Clofent, professor de català de Borriana, que ha publicat la seua tesi doctoral amb el lema "Anàlisi del discurs mural. Cap a una semiòtica del grafiti", Universitat de València, 1994[2]. Hem d’assenyalar que la mostra (el "corpus") de les pintades estudiades per Garí provenen del districte de la Ciutat Vella de València i van ser arreplegades durant l’any 1986. Així, al tancar la recerca en un espai concret, però dinàmic, pot elaborar una millor capacitat de conclusió. Alhora, també serveix per a l’estudi històric d’una part del procés polític de la reforma democràtica i la seua contestació social. Entre alguns exemples estudiats per Garí trobem "NI XORÍS NI MARRANO, NI MONSONÍS NI MANGLANO. Maulets", i "LLIBERTAT PER ÀNGEL VERA I ELS PRESOS AUTÒNOMS. Maulets". Un altre estudi lingüístic i literari és el de Manuel Pruñonosa, que agafa com a "corpus" de referència les mostres recopilades per Pedró Sempere (1997) i Joan Garí (1986)[3].

1.1 Escriure en un lloc inapropiat

Els grafits han existit des de "sempre"[4], és a dir, el fet d’«escriure en un lloc inapropiat», però s’han produït amb més intensitat durant el darrer terç del segle XX, per molts motius: la ruptura revolucionària del Maig del 68[5] a nivell planetari i una situació constreta del cos social a l’estat espanyol, amb una lluita i resistència contra el franquisme i, posteriorment, contra les imposicions de la reforma política, iniciada a partir de la mort del dictador. Així, doncs, els murs esdevingueren un exemple d’«escriptura de la Història», que tingué a finals dels 70 la seua plasmació bibliogràfica[6].

A Castelló, en el context de finals dels anys setanta, durant les festes de la Magdalena també aparegueren diverses pintades reivindicatives i infamants:

"Mas recientes son otras injerencias de la política en la Magdalena. La Transición fue una época de excitación política. En Castelló la fiesta fue un escenario para la reivindicación de la esencia valenciana. Se voceaba el eslogan Festes populars i valencianes desde sectores progresistas y valencianistas. Eran corrientes las pintadas de anónimos contra periodistas y cargos públicos" ("La política de la fiesta", suplement especial de Magdalena del Levante de Castelló, març 2003).

Cal fer notar ací dues paraules complementàries de la referència festiva d’aquest article: "Vocear" eslògans i "pintar" anònims.

També durant les celebracions dels Aplecs de La Plana, als anys setanta, les pintades foren una forma d’expressió i exemple d’«escriptura de la Història»:

"Moltes foren les anècdotes que podríem recordar, com les pintades els dies abans, les trafameles per a aconseguir els permisos al Govern Civil..." (Colla El Rogle, "25 anys dels aplecs de la Plana", Cadafal, Vila-real, setembre, 1999).

Per altra banda, a la ciutat de Castelló, en 1988, encara es podia llegir una pintada amb el lema "Maura No" al carrer Gràcia, entre el número 10 i 12, qualificat com el "graffiti más antiguo" de la nostra ciutat en aquells moments, car havia estat realitzat sobre 1914-15 tot alçant una vertadera polèmica mediàtica a la premsa de l’època[7].També, a la ciutat de Castelló, a finals dels noranta, el popular fanzine Kastelló publicava una sèrie anomenada "Apologia de la pintada" on s’incloïa una fotografia d’una pintada amb la seua referència al carrer de Castelló, on estava ubicada. Entre les pintades arreplegades trobem "La imaginación contra el poder" (Kastelló, núm. 77, novembre de 1999).

Pel que fa a la plasmació bibliogràfica, paradoxalment, no tan sols la universitat s’encarrega d’estudiar aquest tema, ja que, fins i tot, els organismes públics o les grans empreses privades subvencionen estudis sobre els grafit. Per exemple vegeu, entre d’altres: Vicente Comes, "Pintadas, murales y entomo urbano. Las paredes hablan", en Revista del Ministerio de Obras Públicas (MOPU, nº359, novembre 1988, pp. 7-13). D’altra banda, una part dels estudis de Joan Garí foren pagats per poderoses empreses, segons ho explicita el mateix autor als "Agraïments" de "Signes sobre pedres", el seu llibre editat per les universitats valencianes: "...la primera part d’aquest llibre va ser estimulada per una beca concedida, l’any 1990, per Hidroeléctrica Española, amb un jurat assessorat pel Consell de Política Científica i la Direcció General d'Ensenyaments Universitaris i Investigació de la Generalitat Valenciana".

1.2 "Tirar pintura", una nova forma de pintada política

Aquesta nova forma d’acció directa ens definirà el seu objecte ideològic segons l’espai on s’utilitze, però, sempre, amb una clara intenció boicotejadora: en senyals de trànsit, sobretot, per qüestions lingüístiques (amb una important presència a la N-340 i a l’AP7 al seu pas per la Plana Baixa i el Camp de Morvedre), així com accions polítiques de boicot electoral. Quant a la tècnica emprada, s’utilitzaran útils com globus, peretes de la llum o ous degudament omplits amb pintura per a poder-los llançar còmodament.

Un dels objectius utilitzats amb aquesta tècnica fou la placa franquista de la façana principal de l’església major de Vila-real. El 31-12-97 i el 1-1-98 el Mediterráneo publica la notícia:

"Lanzan globos llenos de pintura a la fachada de la Arciprestal".

"Las manchas han tapado parte de la làpida en memoria de los caídos durante la guerra civil".

També s’hi publica una fotografia de la làpida amb dos impactes de pintura sobre la llegenda del recordatori, presidit per un símbol falangista: "Caídos por Dios y por España", i el nom augmentat del primer de la llista, "José Antonio Primo de Rivera" i la relació dels morts "conservadors" de Vila-real durant la revolució del 36.

Segons un dels capellans responsables del temple, Mossèn Serafín Sorribes:

"Ni siquiera en època de conflictos políticos se detectaran este tipo de agresiones";

"No tenemos miedo a que este tipo de actos se repitan, pero no me extrañaría nada que así fuese".

En efecte, al cap d’uns mesos, es tornaren a llançar "globus" de pintura. D’altra banda, el mateix capellà reconeixia amb les seues paraules que el fet de mantenir encara la làpida era una provocació violenta.

Hem de fer notar ací, que ni el cronista del Mediterráneo ni el capellà responsable de l’església, indiquen el motiu real, el perquè d’aquesta acció: els noms de la làpida són de feixistes o religiosos (executats o morts en accions de guerra dintre de les tropes franquistes) i, per tant, no estan tots els "caídos en la guerra".

En un altre context, com eren les mobilitzacions en contra de la guerra de l’Iraq durant la primavera de 2003, la seu del PP a Vila-real també fou atacada tot embrutant-los la façana. Així mateix, tant el context com l’acció i la resposta del Partit Popular adquireixen caires violents (Guerra, gamberros, acoso):

"Unos gamberros tiraran ayer pintura negra en la sede del Partido Popular"; "Los hechos ocurrieron la madrugada del miercoles tras la reunión de los populares"; "El PP espera que acabe este acoso" (Mediterráneo, 7-4-2003).

D’altra banda, aquest tipus d’acció també és habitual en època de campanyes electorals com es manifestà en les corresponents a les autonòmiques i municipals de 1999 a la ciutat de Castelló, on fins i tot la premsa local publicava fotografies de les diverses tanques de propaganda convenientment tacades i embrutades.

2 Llibertat d'expressió a les parets de la Plana.

L’acció de l’estat per ofegar els missatges dels murs s’articula en dues vessants: les campanyes de neteja municipal, eliminant totalment les pintades, i la directa repressió policial contra llurs autors. Uns alcen la seua veu des del mur i altres s’encarreguen de silenciar-la per ordre governativa.

Segons el testimoni oral d’un membre de l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra), l’organització política independentista hegemònica als anys 80, en el llibre "Los muros tienen...":

"Tot depèn del tema: si és una qüestió més o menys assumida, o consentida pel sistema, no sol haver-hi molt de problema; però si és una qüestió que afecta a lluites no parlamentàries, a drets no reconeguts formalment per la democràcia de l’estat espanyol, hi ha dificultats prou més grosses, que en un determinat moment et poden dur a judici, com de fet ens ha passat, per una denúncia de la policia".

Perquè, segons alguns especialistes:

"Aquella escriptura que se n’ix de la precisa funció que li atorga el poder converteix el seu escrivent en un possible portador de perill per al cos social, i per tant susceptible de patir la seua repressió"[8].

Sobre les actuacions en contra de les pintades polítiques trobem l’exemple del govern municipal de Vila-real en mans del PSOE en 1991:

"Las pintadas que el grupo independentista Terra Lliure ha realizado en algunos puntos de la ciudad" ha enfurit l’alcalde Enrique Ayet (PSOE); per això "las brigadas municipales ya han recibido las correspondientes órdenes para que procedan a limpiar la población de graffitis" (Mediterráneo, 31-8-1991).

Curiosament, a finals dels 70, el PSOE instruïa científicament els seus militants en la tècnica de fer pintades.

"Así, el PSOE ha pasado de ser defensor y usuario del escribir mural en los años del postfranquismo a firme valuarte de la estética burguesa"[9].

El manual de fer pintades elaborat per la "Secretaria de Propaganda" del PSOE, el trobem amb una reproducció del full tècnic i l’anàlisi que en fa de la minuciosa preparació dels militants socialistes de l’època, a F. Arias (1977); també s’hi reprodueix a Pérez-Palanca, p. 279.

De totes formes, l’alcalde de Vila-real fou desallotjat del seu càrrec, que és com dir que tornà al "femer" de la Història i les pintades independentistes i d’altra mena no es van aturar. D’aquesta manera, M. Pitarch publicava una bona mostra d’unes quantes de les pintades existents a Vila-real el març de 2003 ("La transgressió del mur", Manu Pitarch Font, Cadafal, Vila-real, maig 2003).

Un dels altres fronts repressors del PSOE local ha estat el tema dels cartells. A la localitat, segons el reglament municipal aprovat a principis dels 90, no es poden enganxar cartells. Així ho indica l’article 28 de l’Ordenança de neteja viària i recollida de residus sòlids, que prohibeix "les pintades i la col·locació de cartells en llocs no autoritzats" (Mediterráneo, 6-7-2003, p. 26). No cal dir que la norma no ha estat acomplida pels col·lectius socials, la publicitat agressiva de les discoteques, els diferents circs que s’han establert a la localitat, els i les que s’hi casen i volem manifestar-ho a tot el món...

Passem, ara, a ressenyar alguns casos significatius de l’eficaç coincidència entre la repressió informativa (mediàtica) i la pura repressió policial. Així, en febrer de 1998, el corresponsal del diari Mediterráneo a Onda publicà un article que, a banda de denigrar al col·lectiu juvenil Maulets, també tenia la intenció de pressionar l’alcalde socialista. Una simple pintada signada per Maulets li servia per a forçar titulars espectaculars, pocs dies després que aquest col·lectiu haguera fet una xerrada pública a la Biblioteca Municipal d’Onda. D’aquesta manera, un mesell d’alcalde va ordenar l’esborronament del mural[10].

Però no acaba ací tot, perquè als pocs dies, concretament el 13 de març, dos militants de Maulets que es trobaven enganxant cartells pels carrers d’Onda foren multats per agents de la Policia Local i a Enrique Navarro no li tremolà el pols quan signà aquesta obra d’art de la literatura burocràtica:

"Providencia: ante esta alcaldía se ha denunciado por la Policía Local, que el pasado día 13 de los comentes, en el servicio nocturno, fueron sorprendidos por la Policía Local en la Avda. del Mediterráneo, pegando carteles, en los que se observa el nombre de "Maulets", las siguientes personas (...); todo ello sin contar con la correspondiente autorización municipal para fijación, reparto y realización de propaganda en la via pública... Onda, 20 de marzo de 1998, EL ALCALDE, Fdo. Enrique Navarro"[11]. (la negreta és nostra).

2.1 Una lluita constant: pintar i esborrar

Passem ara a assenyalar l’eficaç acció d’alguns ajuntaments de la comarca contra les pintades, els cartells i adhesius polítics com el cas del de Borriana:

"En alguns pobles, com és el cas de Borriana, l’ajuntament actua amb tota rapidesa: les patrulles de la policia municipal, carregades amb ingents dotacions d’esprai de color blanc, es dediquen a esborrar qualsevol crit de lluita enganxat a les parets, amb una eficàcia d’hores. Així, el poble s’alça tranquil (i ignorant)[12].

Per la seua banda, l’ajuntament de Castelló havia destinat en el 2001 la quantitat de 121.844 euros i per a l’exercici de 2002 una quantitat inferior, 102.977 euros. Es va netejar durant aquest parell d’anys uns 13.452 i 13.031 metres quadrats de paret respectivament, tot utilitzant màquines que podem esborrar 40 metres diaris. A més, com sempre, amb la mateixa fe repressora, perquè fins i tot:

"El concejal delegado del área, José Pascual Gil (PP), hizo ayer un llamamiento a los ciudadanos para que denuncien a cualquier persona que vean pintando en una pared de la ciudad (...) el edil lamento que tengamos que mantener limpia la ciudad a base de destinar mas medios y personal a limpiar pintadas de jóvenes incívicos"[13].

No deixa d’estranyar, doncs, que de la repressió mediàtica es passe fàcilment a la policial. Segons el diari Mediterráneo, la Policia Local de Nules detingué l’any 2001 a M. N. M., de 17 anys, i a J. D. B. M., de 19 anys, com a presumptes:

"autores de pintadas con inscripciones de simbologia anarquista y amenazantes en fachadas de viviendas de políticos del PP, de empresarios y en la sede de la UGT y en edificios públicos. Los arrestados vestían como militares" ("Dos detenidos como autores de pintadas anarquistas en Nules", 19-10-2001).

Durant les mobilitzacions contra la guerra en el 2003, una associació cultural de les Alqueries pintà un mural amb el lema "Aturem les guerres. Construïm la pau. Associació Cultural Pla Redó-Les Alqueries" i amb el corresponent logo de la bomba prohibida que acompanyava el missatge. Evidentment, el treball s’havia fet a la llum del dia, sobre una de les parets del camp de futbol municipal i amb la l’autorització corresponent de l’alcalde de llavors:

"Safont (PP) autoriza pintar un mural contra las guerras" (Amparo Vicent, Levante de Castelló).

Però, sembla ser que a l’alcalde no li paregué bé el símbol de la bomba i manà els operaris públics municipals a esborrar-lo:

"El alcalde, Juan Vicente Safont (PP), instó a los servicios municipales a repintar el mural justo sobre el símbolo de la bomba tachada (...) la asociación cultural añade el lema Volem llibertat d’expressió a la pintada". ("Ordenan borrar parte del mural contra la guerra por la visita de Carlos Fabra", Levante de Castelló, primavera 2003).

2.2 Criminalització a la Vall d’Uixó

També el 2003, però a la Vall d’Uixó, el divendres anterior al dia de celebració de eleccions municipals i autonòmiques apareixen diverses pintades fent referència a la manca de participació ciutadana real. La Policia Local de la Vall, desconcertada, identifica uns quants joves innocents que res hi tenien a veure. Però, tot i que no van agafar a ningú en "plena faena", ni haver iniciat cap procés ni cap diligència judicial, la policia elabora un comunicat imputant els joves identificats.Val a dir, que aquesta inútil identificació serví a la mateixa policia i al regidor corresponent per a eixir del pas. L’impactant comunicat és seguit fidelment per la totalitat de la premsa que s’hi va ocupar:

"Los jóvenes huyeron al ser sorprendidos en plena faena por los agentes. Estos registraran las mochilas y se incautaron de una serie de sprays de pintura, que presumiblemente se habrían utilizado, así como folletos independentistas. Las pintadas no afectaron solo a los carteles electorales, sino también en los colegios donde hoy se va a producir las elecciones, con lemas a favor de la organización Terra Lliure y las bandas independentistas catalanas. El concejal de Interior de la Vall, Jesús Fernàndez lamentó los hechos. Los jóvenes pasaron a disposición judicial (...) pintadas aparecidas en los carteles electorales de la localidad en los que dibujaron dianas sobre las fotografías de los candidatos a la alcaldia por el PP, ei PSPV y UV, informa Javier Díez"[14].

El Levante de Castelló (25-5-03) arreplega la informació facilitada pel regidor Jesús Fernàndez: "La Policía Local de la Vall d’Uixó identificó en la madrugada del viernes al sabado a ocho jóvenes de entre 18 y 21 años que reconocieron ser los autores de las pintadas contra partidos políticos y de destrozos (sic) de vallas de propaganda electoral (...) Entre los edificios que aparecieron ayer decorados con lemas de libertad y catalanisme, se encuentra el IES Botànic Cavanilles donde se puede leer escrito con spray negro, "Açò no és una democràcia. No votes, lluita".

La notícia també reprodueix les següents declaracions del propi Jesús Fernàndez: "los agentes percibieron a un grupo de chavales con mochilas, por lo que acudieron a preguntarles (...) se encontraron pinturas que fueron requisadas". Es publica fotografia dels fets.

Però, dies després, els mateixos joves que, evidentment, no havien estat imputats en res ni posats a la disposició de cap autoritat judicial, desmenteixen la versió policial (i mediàtica):

"...han negado ninguna relación con los hechos, y aseguran que es falso que hayan reconocido la autoría (...) lo único que estábamos haciendo era estar sentados en un parque público del pueblo, y a raíz de esta identificación, se nos ha acusado de haber realizado una serie de pintadas y otros daños en el mobiliario urbano (...) estas acusaciones forma parte de una campaña de desprestigio y criminalización de los jóvenes del pueblo por parte de algunos sectores, que no estamos dispuestos a consentir" ("Los jóvenes de la Vall identificados por unas pintadas niegan ser los autores", Levante de Castelló, 3-6-2003).

L’ordre i l’estètica burgesa s’entesta en perseguir i censurar les escriptures i murals espontanis, mentre permeten que la ciutat siga envaïda de missatges publicitaris. Els murs ja fa temps que prengueren la paraula i no cessaran de fer-ho. El mur materialitza la llibertat d’expressió i sempre és preferible una paret escrita a una altra gris i silent.

1 Una bon anàlisi de tot l’univers dels murs es troba a Antonio Castillo Gómez, "Paredes sin palabras, pueblo callado. ¿Por que la historia se representa en los muros?", en "Los muros tienen la palabra. Materiales para una historia de los Graffiti", F. M. Gimeno Blay i Maria Luz Mandingorra Llavata (coed.), Universitat de València, 1997, pp. 213-245. És tracta d’un interessant treball sobre els grafitis i les pintades polítiques a Torrejón de Ardoz (Madrid) com a base, tot fent una bon anàlisi sobre el seu significat i sobre les qüestions recriminatòries i repressores, sobretot dels mitjans de comunicació. Des d’una perspectiva actual i diferent vegeu també, Daniel Magraner (Àlies), breu nota introductòria i onze fotografies a "La galeria urbana. Art o vandalisme?", secció "Disseny", L'AVANÇ, n. 64, 6-7-2003, p. 31: "L'evolució del graffiti entronca amb tècniques més clàssiques com les plantilles, el guix, adhesius, cartells, etc. Amb un caràcter altrament creatiu i en ocasions reivindicatiu, es troba en qualsevol suport i converteix el carrer en una galeria pública i col·lectiva".

2 Joan Garí i Clofent ha treballat com a professor a la UJI i és escriptor. També és president de l’Agrupació Borrianenca de Cultura i assessor literari de l’editorial Brosquil. La tesi de Joan Garí i Clofent ha estat publicada en forma de llibres: "Signes sobre pedres. Fonaments per a una teoria del grafiti", Universitats d'Alacant, València i Castelló, 1993; "La conversación mural. Ensayo para una lectura del graffiti", Fundesco, Madrid, 1995, i "Anàlisi del discurs mural: Els grafitis de la Ciutat Vella", Universitat de València, 1991 (arreplegats en 1986), així com diverses col·laboracions: "Els graffiti: un codi paraliterari", en L’Espill, n. 28, València, 1990; "Speech and Writing in Graffiti", in Occasional Papers in Systemic Lingüístics, Nottingham, vol. 7, 1993, pp. 105-114; "El grafiti, del carrer al museu. Consideracions a l’entorn d'una paradoxa estètica", en Recerca. Revista de pensament i Anàlisi, vol. XVII, n. 4, 1993, pp. 37-48; "Mentre el murs no deixen de parlar. Una visió semiòtica del grafiti", en "Los muros tienen...", pp. 247-269.

3 Manuel Pruñonosa, "Notes dels graffiti en la vessant lingüística", en "Los muros tienen...", pp. 203-212. Vegeu també, Antonio Pérez Villagrassa i Antonio Àngel Palanca Mulet, "La política en la pared: en las proximidades de la gran ciudad", en "Los muros tienen...", pp. 271-281, un estudi sobre una mostra aleatòria de 359 pintades polítiques arreplegades entre els mesos de novembre de 1991 i l’abril de 1992 a Benetússer, Alfafar i Sedaví.

4 De l’època romana passant per la Guerra d'Espanya, vegeu, "Los grafitos prelatinos de la península ibèrica: una escritura no marginal", en "Los muros tienen...", pp. 247-269, o Antoni Gonzàlez, Manuel Gonzàlez i Núria Pinós, "Els grafits de les Brigades Internacionals de l’església del castell de Castelldefels (1938-1939)", Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona, 1996.

5 Vegeu, entre altres, la recopilació "Les murs ont la parole", Claude Tchou, Paris, 1968 i W. Lewing, "L’imagination au pouvoir", Le Terrain Vague, Paris, 1968.

6 Citem alguna bibliografia al respecte on, normalment, s’hi inclou una relació i estudi dels missatges de les pintades: Fernando Arias, "Los graffiti: juego y subversión", Difusora de Cultura (Lindes Comunicación), València, 1977; Equipo Diorama, "Las pintadas del referèndum", Madrid, 1976; Equipo FAD, "Pintadas: Barcelona, de Puig Antich al referèndum", La Gaya Ciència, Barcelona, 1977; A. Cirici Pellicer, "Murals per la llibertat", Publicacions de l'Abadia de Monserrat, 1977; Joan Navalls (i alii), "Graffiti político y laboral", Edicions PUB-21, Barcelona, 1979, i Pedro Sempere, "Los muros del posfranquismo", Castellote editor, Madrid, 1977.

7 Salvador-Artemi Molla i Alcaniz, "Escribir muros en Castellón (1988)", en "Los muros tienen...", pp. 293-295, citem de la pàgina 293. Es tracta d’una mostra dels 27 grafitis polítics més significatius sobre un corpus de 669 mostres arreplegades a Castelló per l’autor durant l’'any acadèmic de 1987-1988. Sobre el grafit en qüestió vegeu també "La poesia política d’arrel popular: el maurisme a Castelló", Vicent-Pau Serra Fortuño, butlletí del Centre d’Estudis de la Plana, núm. 1, gener-març 1985, pp. 51-56. Concretament, a la pàgina 52 reprodueix aquesta poesia publicada al diari "La Lealtad" referent a la dita pintada antimaurista: "Dice El Clamor le es simpàtico/el rótulo Maura no/y temé reaparezca/si el señor Gobernador/manda, cual se debe, se borre/esa insconsciente inscripción. Los rotulitos persisten/para solaz de El Clamor,/porque amigos del ornato/los mauristas de aquí son/y no quieren, imitando/al que tal cosa pintó,/sustituir "u" por "erre'/en el lema retador/y llamar lo merecido/al noctumo escribidor"; a la pàgina 53 s’hi reprodueix una fotografia de la pintada.

8 Alcàntara, Martínez, Toldrà, p. 291. Com a exemple de la ciutat de València, a la Ciutat Vella, l’espai urbà utilitzat per J. Garí per a la seua tesi, vegeu "La policia local impedirà que se hagan pintadas y se coloquen carteles", Paco Varea, Levante, 20-5-1993.

9 Castillo, 97, p. 224. A més, Castillo, a la mateixa pàgina, assenyala les declaracions el 1993 d’un alcalde socialista de la població madrilenya de Parla: "las pinturas se han convertido en la forma de contaminación más grave y perjudicial que sufren los parleños", així com les declaracions del director de la Casa de Cultura de Colmenar Viejo el 1996: "una cosa es pintar en positivo, con un lema, y otra ensuciar las paredes".

10 "Maulets dejó su huella con varias pintadas en las paredes", Àngel Martínez, 24-2-1998, Mediterráneo, p. 20. Publica la fotografia d’un mural amb el lema "Onda en lluita", Maulets, un mapa dels Països Catalans i una bandera catalana estelada.

11 Expedient d’infracció núm. 653/1998/6, Ajuntament d'Onda.

12 "Així, l’ajuntament de Borriana, amb el socialista Juan Sanchordi Pitarch com a alcalde, acordava el maig de 1993 per un valor de 1.434.180 ptes. la contractació de l’empresa Limpiezas a Presión, SL per a la "neteja de grafitis en les façanes" de diferents centres escolars, edificis públics i estàtues. Per la seua banda, la Generalitat aportà 800.000 pessetes més, com a propietària de la residència de la tercera edat, també afectada per la plaga de l’esprai. El 1997, amb el PP a l’alcaldia i Joan Manuel Traver, del Bloc, com a regidor d’urbanisme, continua la mateixa tàctica inquisitorial, però ara ampliada. El juliol d’aqueix any, l’ajuntament adjudica novament a Limpiezas a Presión, SL per un valor de 696.000 ptes. el "servei d'eliminació dels grafitis i cartells en façanes del terme municipal". El 1998, la mateixa empresa s’emporta l’adjudicació, aquesta volta per un valor de 1.200.00 ptes. pel "servei de neteja de grafitis i cartells publicitaris", redacció, "Partides milionàries contra la llibertat d'expressió. Desgavellada actuació institucional contra la reivindicació popular", L'AVANÇ. Vegeu també l’aparició d’una curiosa trucada telefònica amb el títol de "Pintada", a "El Contestador de Mediterráneo" el maig del 2003: "Soy un vecino de Borriana que simplemente quería pedirles, por favor, que si podían hablar creo que con el concejal encargado, que sera el señor Juan Granell, para hacerle ver que, bueno, cada vez que voy y vengo por la autopista A-7, se ve una pintada en la Alqueria del Baró, de grandes dimensiones que pone: No a la guerra. PP asesinos. Me parece una vergüenza y una ofensa para cualquier simpatizante o votante del PP tener que tragarse esa pintada en el termino de Borriana cada vez que recorre la autopista. Era simplemente porque si se podía dar una solución para la supresión de la misma. Gracias", Mediterráneo, 22-5-2003, p. 7.

13 "El ayuntamiento destina más de 100.000 euros a limpiar pintadas. José Pascual hace un llamamiento a los vecinos para que denuncien las pintadas en las paredes", Esther Pallardó, Levante de Castelló, 20-11-2002.

14 "Mas de 3,4 millones de valencianos deciden su futuro", sotstitulat "Detenidos ocho jóvenes de la Vall d'Uixó por pintar dianas sobre carteles de candidates", redacció, suplement valencià El País, 25-5-2003, p. 1. Segons els altres diaris: "Ocho detenidos en la Vall por pintar en carteles", M. Mira, Mediterráneo, 25-5-2003: "...de entre 18 y 21 años por realizar pintadas sobre la mayor parte de los carteles electorales del partido Popular y de Unió que hay en la ciudad".

Índex

anterior:
Les Columbretes: Present i passat d’una lluita ecologista

següent:
5 Històries de la Plana
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent