DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #5 - hivern 04

ELS 70 A LA PLANA: TEMPS D'ESPERANCES?

Escrits elaborats a contracorrent

"(...) es tracta d'anar fixant punts d'ancoratge, especialment per a un espai polític i cultural tan fràgil com el de la nostra comarca."[1]

Quan la desmemòria triomfa o una suggerent introducció

Escriure dels anys setanta a Castelló comporta tot un exercici d'investigació degut a l'escàs material bibliogràfic del que es disposa. Un exercici doblement complicat per a un afeccionat a la història. Per la seua part, els pocs treballs dels historiadors locals exposen el protagonisme de les elits polítiques i no han mostrat als moviments socials de la vila com a actors del canvi polític viscut. Tot i això i malgrat les "(...) mancances a l'hora de realitzar anàlisis i deixar constància de les experiències pròpies, de deixar papers que servisquen de punts de referència per a possibles relleus generacionals"[2], podem afirmar que en aquella dècada, a Castelló com a la resta de l'estat, s'enfortiren les lluites que es venien formant durant els anys anteriors. Després de dècades de dictadura i amb la mort de Franco al 75 l'esperança es renovava. El context internacional animava el pols d'opinió dels sectors més radicalitzats dels moviments socials cap a postulats amb marcat caràcter rupturista. Eren temps d'assemblees, vagues, manifestacions. Molts veien la revolució a un tir de pedra i esperaven que la fi del franquisme vinguera acompanyada de la fi del capitalisme. Pot ser avui en dia açò sembla increïble i/o ridícul però així va ser, i molts castellonencs i castellonenques es van bolcar al carrer exigint la transformació del règim. Tal volta per tal d'entendre i apropar-nos a l'ebullició del moment cal recuperar els testimoniatges més extrems del final del període.

Fets com el de la presó provincial de Castelló -per aleshores situada al carrer Cerdán de Tallada- on el novembre del 77 els empresonats s'amotinaren en el pati interior, i que necessità de la intervenció de la policia armada i la utilització de material antiavalots per reduir als últims 14 amotinats, mentre cridaven "Amnistia per als presos comuns"[3] després d'hores de resistència en el terrat de la presó. També aquell grup de treballadors que actuà al 77 a les taulelleres de la Plana Baixa amb el nom de "Els incontrolats. Treballadors per l'autonomia proletària i la revolució social", grup que refusava totes les organitzacions sindicals i es dedicà des del 77 fins al 80 a portar a terme arreu de l'estat: Barcelona, Castelló, València, Alacant i Vigo la seua campanya de "subversió radical"[4]. Igualment aquella Magdalena de la transició en què Acció Cultural del País Valencià va repartir a quatre mil veïns i veïnes adhesius amb lemes com "Senyera de Jaume I, senyera dels valencians" i "País Valencià, innegociable"[5].

Aquestes qüestions: la situació del presos i les preses socials, el paper de les organitzacions sindicals, o la identitat dels valencians i les valencianes tan sols són part d'una època on es visqueren situacions que amb trenta anys per davant semblen quasi ficció. Després va arribar això del desencant... A continuació presentarem dos fets concrets de la lluita obrera i veïnal castellonenca al 74 amb la taulellera INCA-PAVINCA com a protagonista d'ambdós conflictes.

Des de l'espai laboral

El següent relat ha estat elaborat a partir de la documentació del Fons del Govern Civil (Any 1974. Caixa nº9680) disponible a la Biblioteca Provincial.

La primera vaga en el taulell des de la victòria de Franco es va celebrar amb una particularitat a destacar: els treballadors escolliren els seus propis representants en assemblea deixant obsoleta la ineficaç via legal dels enllaços sindicals i el jurat d'empresa. Seguint l'estratègia proposada pels treballadors organitzats sota el nom de Plataformes de treballadors anticapitalistes de la Plana, el dimarts 2 de juliol, 270 treballadors de la fàbrica INCA-PAVINCA (Av./Enrique Gimeno) es declaren en vaga i es reuneixen en assemblea. Al dia següent la vaga s'estén i 220 treballadors de VALLS també aturen la producció i inicien la seua assemblea[6].

Els treballadors reivindicaven 4.000 pessetes de sou mínim, 40 hores setmanals, festes no recuperables, 30 dies de vacances, etcètera. Les condicions laborals dels treballadors eren crítiques, obligats a treballar els festius sota amenaça de sanció i/o patint "càstigs en l'era" per a qui no acceptava les hores extra o mostrava rebel·lia. Eren temps de reestructuracions i els empresaris no dubtaven en les seues decisions: tancament a l'agost d'ONDABE a Betxí, 120 acomiadaments en la fàbrica de Segarra, per aleshores anomenada La Vallense, a la Vall d'Uixó.

La lluita en INCA-PAVINCA, com la resta dels grans conflictes col·lectius, s'emmarcaven dins d'un context que omplia el conflicte d'una representació social clarament oposada al franquisme. El que en un principi es podia considerar mobilització per causes econòmiques reflectia un rerefons polític que amoïnava notablement a les autoritats. En la propaganda de les plataformes les al·lusions als esdeveniments polítics de l'època eren constants: amnistia Salvador Puig Antich, assassinat de Manuel Roldan Zafra a Carmona (Sevilla), solidaritat amb les vagues d'Euskadi, dissolució cossos repressius, etcètera.

La preocupació del govern franquista a Castelló es va acarnissar amb els obrers. En INCA-PAVINCA el conflicte va seguir un camí molt dur. Des del primer dia de vaga es va posar de manifest que l'activisme sindical era sinònim de repressió política. En un primer moment, la policia va detindre un treballador acusat d'agressió i coacció i l'ingressaren a la presó a disposició del Tribunal d'Ordre Públic. Al finalitzar la jornada l'empresa acomiada quatre treballadors.

El segon dia els acomiadats mouen fitxa. Dos d'ells presenten demanda per acomiadament improcedent en la Magistratura de Treball, que guanyaran a final de mes. Un altre presenta demanda de Conciliació Sindical, percebent una indemnització de 35.000 pessetes. A l'últim dels despatxats el detenen dins de la fàbrica després d'un fort aldarull entre la policia i els seus companys. Després l'ingressen a la presó. Aquest treballador, que segons les autoritats era l'ànima màter de l'atur laboral, sofria des de feia temps un dur seguiment policial per haver sigut despatxat anteriorment de l'empresa Gozalbo, a Vila-real, per incitar a la vaga, i també de Radiadores Ordoñez, on es va produir l'any 69 la primera vaga a Castelló durant la dictadura. Però un cop finalitzada la jornada la-boral la persecució policial va passar de la fàbrica al barri. La matinada del dia 3 la policia ocupa el barri de San Lorenzo. Havia arribat fins al seu coneixement la ce-lebració d'una assemblea de treballadors i volien detindre als que consideraven possibles relleus en el "instigamiento al paro laboral". Després d'una persecució en cotxe detenen a un altre dels acomiadats, i l'ingressen també a la presó.

El tercer dia de vaga comença amb els ànims decaiguts. A última hora del dijous la direcció de VALLS comunica als treballadors que les reivindicacions seran solucionades en quinze dies i l'assemblea decideix acceptar el termini. En INCA part de la plantilla es reincorpora al treball, les 3 detencions i l'ingrés en presó amb els corresponents maltractaments en comissaria, així com els 5 acomiadaments comencen a passar factura.

El divendres, la plantilla torna al treball amb la promesa del gerent, V. Sanchis, que el problema es solucionaria per les vies legals, és a dir, el jurat d'empresa. El gerent, segons l'informe del sindicat vertical, es va dedicar personalment juntament amb el seu fill a classificar un per un aquells que podien treballar i aquells que no, fet que va provocar que catorze treballadors sol·licitaren la baixa voluntària i la consegüent indemnització per part de l'empresa.

Des de l'espai urbà

Una vegada apagada la flama de la protesta obrera, aquesta es va encendre en el grup de cases Santo Domingo, confrontades amb les taulelleres a l'extraradi de la capital. El barri, arran del creixement urbà de la ciutat, patia unes condicions d'habitatge nocives i perilloses al compartir amb la taulellera INCA-PAVINCA veïnatge i sofrir tant per la pols dels camions que entraven i sortien diàriament a descarregar l'argila com pel fum emès pel molí de la nau.

El veïnat degut a la passivitat de l'administració franquista davant les seues queixes va decidir el mes d'agost organitzar-se per afrontar les intransigències del gerent Sanchis i emprar la pressió col·lectiva com a mitjà més convenient. Tal volta un altre factor per al convenciment en l'ús de la pressió col·lectiva fou la sentència recent -finals de juliol- de Magistratura que ordenava la readmissió i el pagament d'indemnització per acomiadament improcedent de dos dels acomiadats en INCA a causa de la vaga del mes anterior. Durant l'agost les veïnes del grup es van plantar enfront dels camions impedint l'accés a la fàbrica. Després de la intervenció de la corresponent autoritat municipal, concejal presidente de barrios i de l'encarregat de barris de la Jefatura Provincial del Movimiento, les dones continuaven en el seu afany fins al punt que el gerent de l'empresa va acudir al comissari en cap de la província per denunciar "el peligroso precedente para el mantenimiento del orden" d'unes dones que arribaven a "(...) airear su vida privada, los cuantiosos gastos que realizaba, así como que igualmente tenía una amiga (...)". El gerent pel que es veu no sols patia pel subministrament de la matèria prima, la seua reputació estava en joc.

Desgraciadament encara no tenim cap referència sobre com finalitza el conflicte. Tanmateix l'autoorganització del grup va servir per a què l'Ajuntament de Castelló sol·licités al gerent d'INCA-PAVINCA "el aumento del número de ciclones y elevación de la chimenea, la descarga de arcilla en el interior de la nave de molienda a puerta cerrada y el anclaje de los motores sobre soportes elásticos que reduzcan la transmisión y vibraciones y ruidos".

Com a conclusió final. "A qui pertany el passat?"[7]

Al nostre entendre aquesta és la pregunta clau per abordar la transició. Escrivim sota el convenciment que foren les persones més actives en l'antifranquisme i no la rellevància de certes organitzacions els vertaders protagonistes de l'oposició, des de baix, al règim. Compartim la idea que d'una anàlisi històrica de la Transició feta des de les bases podem arribar a la conclusió que fou l'articulació d'un teixit social el que ens va encaminar en gran mesura a l'etapa actual. Tanmateix encara no disposem d'aquestes anàlisis.

Malgrat no disposar de dades directes dels actors de les protestes, i que les dades obtingudes no són suficients per abordar amb la magnitud que es mereix els conflictes laborals i veïnals de l'època, amb aquesta xicoteta contribució esperem haver posat el nostre granet de sorra en la recuperació d'alguns dels col·lectius protagonistes en la dinàmica social del final del franquisme a la nostra ciutat.

Per la nostra part, tampoc volem glorificar les protestes de la vila. Dos terceres parts dels conflictes col·lectius de tot l'Estat es produïren sols en 5 províncies: Barcelona, Guipúscoa, Biscaia, Astúries i Madrid, sent els altres a penes significatius respecte al conjunt. Tot i això, Castelló, més enllà del mite que ens presenta la ciutat com a espai pacífic -la pau provinciana- on mai esdevenen conflictes, no escapava als tremolors socials de l'època i també va viure els seus propis episodis de lluita. Després i com citàvem anteriorment va arribar això del desencant...

1.- "Derives de la distri Comú. 10 anys" Dossiers Críti(cs). Pàgina 21, nº3, estiu 2003.
2.- "Derives de la distri Comú. 10 anys" Dossiers Críti(cs). Pàgina 21, nº3, estiu 2003.
3.- Mediterráneo. 02/11/1977. Més informació sobre les mobilitzacions dels presos socials: Revista Panóptico nº1, Editorial Virus. Barcelona, 2001. Informació de l'època: "Por que estallan las cárceles?", Cambio 16, 295, 1-7/08/77; "La COPEL, el detonante de los presos comunes", Bicicleta, novembre del 77.
4.- Trabajadores por la autonomia proletaria y la revolución social. Abajo los partidos y los sindicatos vivan las asambleas y piquetes. Octavillas, pasquines y textos de la guerra social, estado español, 1977-1980. Edita: Likiniano Elkartea i Traficantes de sueños.
5.- Levante. Suplement Magdalena, 2003. 6.- La periodista Marisa Ortega relata en la revista Mundo (03/08/74) que "se inicia la asamblea de Valls que duraría once horas".
6.- La periodista Marisa Ortega relata en la revista Mundo (03/08/74) que "se inicia la asamblea de Valls que duraría once horas".
7.- El títol de l'epígraf està copiat de l'últim capítol de la recomanable investigació "Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976)". Xavier Domènech Sampere. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002.

Índex

anterior:
La dreta turística

següent:
Esquerra Independent de Castelló
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent