DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #7 - estiu 04

EL REFERÈNDUM DE LA CONSTITUCIÓ A CASTELLÓ: LA CONSTRUCCIÓ DEL CONSENS

Escrits elaborats a contracorrent

Un aclariment

La Universitat de Castelló (UJI) i la Biblioteca Provincial van commemorar els vint-i-cinc anys del referèndum de la Constitució amb la celebració de dues exposicions caracteritzades pel seu to laudatori i sacralitzador de tan assenyalada efemèride. "A Castelló al 1978 tothom era monàrquic, espanyolista i procapitalista". Aquest va ser el lema no oficial del fil narratiu de les dues exposicions al servei de la veritat del pensament únic.

Ens va semblar aquest fet un bon punt de partida per donar una altra visió dels fets. Per denunciar la maniobra de construcció d'un consens que es confon sovint amb la imposició de la raó de la força dels poderosos llançant a les golfes de la història les tradicions minoritàries, silenciades per les lleis amnèsiques del feixisme democràtic.

El context

L'any 1978 s'acabaven de celebrar després de quaranta-un anys les primeres eleccions en què els partits socialistes i comunistes havien pogut presentar-se lliurement, no ho van poder fer, en canvi, els republicans i l'esquerra radical. Hi havia, en teoria, llibertat de premsa, d'opinió, d'associació i de reunió.

Els sectors franquistes tractaven de controlar i adaptar als seus interessos el nou escenari a través d'una presència aclaparadora en institucions, en partits polítics reconvertits a la nova fe democràtica i en una presència al carrer amb manifestacions i intents de cops d'estat ("Operación Galaxia").

La llei d'amnistia del 14 d'octubre de 1978 havia buidat de presos polítics les presons. L'extrema esquerra però a través de les accions armades bàsicament d'ETA i en menor mesura dels GRAPO no aturava la seua activitat amb la voluntat de sabotejar amb més força que mai el nou procés constituent. L'organització basca no acceptava la reforma política tal com s'estava portant a terme i amb la lluita armada va fer molts més morts l'any 1978 (68 morts) que en totes les seues accions durant la dictadura franquista (43 morts).

D'altra banda, la situació econòmica no era bona. El mes d'abril, UGT i CCOO van convocar una vaga general d'una hora de durada a favor de la plena ocupació. La xifra d'aturats a tot l'estat superava el milió de persones, si bé les xifres reals superaven amb escreix aquesta xifra. La recessió econòmica de 1973 tardaria encara en tocar sostre. Hi va haver una apujada dels preus i una congelació salarial.

En aquest marc turbulent i convuls es va celebrar el referèndum de la Constitució, després que el 21 de juliol de 1978, el Congrés dels Diputats aprovés el text constitucional. L'estratègia del consens donava els seus fruits: 258 vots a favor, dos en contra, catorze abstencions i l'absència del vuit diputats del PNB. Un resultat semblant es va produir el 31 d'octubre quan fou aprovada pel Senat: 226 a favor, cinc en contra i vuit abstencions. Un mes i mig després els ciutadans súbdits havien d'aprovar allò que ja havien decidit per endavant les elits dels partits polítics. Potser aquest fet explica, entre d'altres, la davallada de la participació popular en aquest referèndum, si el comparem amb el que hi va haver l'any 1976.

El referèndum de la Constitució el 6 de desembre de 1978 va suposar a l'estat espanyol un augment considerable de l'abstenció respecte el Referèndum per a la Llei de Reforma Política del 15 de desembre de 1976 i les eleccions legislatives de juny de 1977. L'anomenat "desencant" començava a estendre's entre sectors desencisats per l'estratègia del consens polític practicada per les cúpules sindicals i polítiques.

Al País Valencià, però, l'afluència va ser la més alta de l'estat amb un 75,4% de votants, i una abstenció del 24,6%. En la roda de premsa que va oferir Rodolfo Martín Villa (l'actual president de Sogecable, hi ha polítics "immortals") en la matinada del dia 7, va destacar que els condicionants tècnics havien propiciat en molts casos l'abstenció. Però calia anar a buscar altres motius, els motius tècnics no podien explicar per ells mateixos una davallada de la participació tan notable. Si en el referèndum de Reforma Política, la mitja de participació a l'estat va estar en un 73,2%, en un context de parti-cipació proper al 80%, en la votació per la Constitució menys del 60% es va mobilitzar per a emetre un vot a favor de la Constitució. En tan sols dos anys, què havia passat? Què va succeir entre 1976 i 1978 que va produir eixe increment de l'abstenció?

A Castelló, com ens van vendre la moto?

Com és una constant sociològica del País Valencià, des de la instauració de la democràcia borbònica, l'assistència dels valencians a les urnes va ser de les més altes de l'estat. El nostre país es va convertir en un dels puntals de la Constitució, però amb matisos, sobretot si ho comparem amb la participació en l'anterior referèndum i en les eleccions del 77.

El referèndum de reforma política de 1976 va tenir una abstenció a les comarques castellonenques de tan sols 11,39%, amb un 84,98% de vots afirmatius, un 1,68% de negatius i un 1,95 de blancs sobre el total del cens. Les comarques de Castelló van ser les de major participació de l'estat espanyol. D'un cens de 278.482 persones, van participar 246.768, d'aquestes 236.667 van votar sí, 4.670 no i 5.431 en blanc.

Al cap de dos anys, en el referèndum de la Constitució l'abstenció va pujar a 21,16%, amb un 69,72% de vots afirmatius, un 5,53 % de negatius i un 3,60% de blancs sobre el total del cens. Dels vots emesos un 88,43% van ser favorables, un 7.01% negatius i un 4,56% en blanc. L'índex d'abstenció, tot i pujar fins al 21,16%, continuava situant a Castelló com la circumscripció de l'estat amb un menor índex d'abstenció i amb el major percentatge de vots favorables a la Carta Magna. Així doncs, el diari Mediterráneo es feia ressò el dia 7 de desembre de la massiva participació dels castellonencs/ques i d'un "rotund sí".

Tot i l'eufòria del periòdic oficial de l'època -ahir franquista, avui del PP, sempre a favor del règim de cada moment- el fet significatiu de les xifres de participació és que quedaven substancialment per sota del percentatge d'electors que, dos anys abans, havien aprovat la llei per a la Reforma Política, que va obrir les portes a la mitja democràcia que tenim. Concretament, el 1976, a CS quasi un 85% del cens va emetre un vot afirmatiu a la reforma democràtica, en un context de participació proper al 89%. És més, tot i que en 1976 el cens comptava amb 41.000 mil persones menys que en 1978, en el referèndum del 76 els vots afirmatius van sumar una mica més de 21.000 que en la consulta sobre la Constitució realitzada dos anys després.

Els partits del nou consens

Resseguir el diari Mediterráneo dels mesos anteriors al referèndum sobre la Constitució del 6 de desembre de 1978, és de les poques maneres més a l'abast d'apropar-se a l'ambient polític de l'època pels carrers de La Plana per part d'aquells que en aquell temps érem encara massa joves per a tenir consciència d'allò que s'estava cuinant.

La UCD i el PSOE es van bolcar en la realització d'actes informatius i mítings sobre la Constitució al llarg de les comarques castellonenques. Al llarg dels 15 dies de cam-panya, UCD va fer 44 actes públics, en llocs entre d'altres com l'Alcora, Salsadella, Alcalà, Cortes de Arenoso, Vilavella, Fançara, Villamalur, Borriana i Betxí. El ministre d'agricultura d'aleshores, Jaime Lano de Espinosa en un dia va participar a actes públics a Morella, Vinaròs, Almassora i Borriana. El president del Senat, Antoni Fontán va participar en un míting al Teatre Principal de Castelló. El PSOE va fer mítings a Benicarló, Traiguera, Vinaròs, Moncofa, Segorb, l'Alcora, Orpesa i a La Vall amb altres forces d'esquerra.

El dia 3 de desembre apareix un anunci a tota pàgina al Mediterráneo del Consell del País Valencià amb el títol "Per l'autonomia. Sí a la Constitució". El dia 6, jornada teòrica de meditació, Mediterráneo fa una editorial titulada "El deber de votar". El dia 7 apareix amb un enorme titulat: "Rotundo Sí", "Masiva participación". Aquests són els primers paràgrafs de l'editorial d'aquell històric dia per a l'establishment polític i econòmic sortit de la "Transacció":

"El Referéndum Constitucional ha tenido un amplio eco en nuestra provincia, como demuestra el alto índice de participación del electorado. Tanto en las grandes como en los pequeños núcleos del interior, los castellonenses acudieron ayer a las urnas de forma masiva y con un alto espíritu cívico. La jornada estuvo presidida por el signo de la más absoluta normalidad".

El dia 8 de desembre de 1978, el futur alcalde socialista de Castelló, Antonio Tirado, avui en l'òrbita del PP, escrivia un article titulat "Por fin!", on s'alegrava que els ciutadans de l'estat recuperaren un marc democràtic de convivència després de dècades de règim totalitari.

A Castelló però no tothom estava a favor de la Constitució, tal com ens han fet creure a les noves generacions. Els sectors radicals de la dreta i l'esquerra per motius òbviament ben diferents van fer campanya demanant el no a la Constitució, o com a mal menor, l'abstenció. Els extrems no es toquen, es repel·leixen.

L'extrema dreta

Fuerza Nueva de Castelló reparteix una octaveta datada al setembre de 1978 per la impremta Cicerón, on argumenta la seua oposició a la Constitució:

"Dios, Patria, Justicia
Fuerza Nueva dice NO a la
Constitución. Escucha nuestras razones:
Sin Dios no hay ley justa ni principios.
Con autonomías se destruye la unidad de la patria
Con huelga y despido libre la Constitución es antisocial.
Con Enseñanza estatal se suplanta el derecho de los padres.
Esta Constitución patrocina el divorcio y el aborto
!Español, católico... vota No
a los consensos de la Moncloa,
vota No a esta Constitución
que pretende destruir España,
la familia, el orden y
que retiró el crucifijo porque
molestaba...!

L'1 d'octubre de 1978, la capital de La Plana rebia entre flors i violes a un insigne extremista de dreta: Blas Piñar. En un sopar homenatge davant 500 persones, ge-nerosament recollit per Mediterráneo, el cabdill feixista es refereix a la incorporació tardana de Castelló a Fuerza Nueva (FN), "aunque firme y segura". Qualificava la Constitució de "engendro" i anunciava la pròxima creació d'una seu provincial del partit a Castelló i delegacions locals.

El dia 3 d'octubre, en la pàgina 5 del citat rotatiu, hi ha una entrevista a Blas Piñar, signada per les inicials J.E.M., Juan Enrique Mas, suposem, l'actual cap de gabinet del nostre alcalde neofranquista. El líder d'extrema dreta raona la seua oposició al text constitucional.

L'1 de novembre hi ha una nota a Mediterráneo, signada pels partits d'extrema esquerra (JSAN, MCPV, OCE-BR, OEC, POUM i PSAN) sobre un incident a la Plaça de la Pau amb gent de FN. En la mateixa notícia la redacció de Mediterráneo aclareix que FN té les portes obertes del diari per a respondre. La resposta no es fa esperar: el dia següent, FN dóna una altra versió dels fets, acusant als grups esquerrans d'haver-los agredit.

El 3 de novembre de 1978, FE de las Jons commemora el seu 45è aniversari a la Vall d'Uixó. La notícia parla que els locals de Falange es van quedar petits per acollir a tota la gent que hi va anar. Els oradors de Falange demanen el No a la Constitució.

El 9 de novembre, FN realitza activitats polítiques contra la Constitució, ja que la considera "atea, antinacional y antisocial". L'1 de desembre, FN inaugura la seua seu al carrer Maestro Ripollés núm. 26 de Castelló.

El dia 3 de desembre, diumenge, FN celebra un "Acto de Afirmación Nacional" al cine Condal a les 12 del matí amb el títol: "Razones del No a la Constitución". Els oradors van ser Joaquín Almela Gual, president provincial de FN, el cap provincial de Fuerza Joven, Miguel Arnau i Julián Gil de Sagredo de la Junta Política Nacional de FN, doctor en dret. Mediterráneo parla que el cinema estava "abarrotado de público". El gran problema de Fuerza Nueva va ser que tot i tenir una notable capacitat de convocatòria aquest fet després no es va reflectir a les urnes.

L'esquerra radical

Bandera Roja, l'MCPV i OEC demanen l'abstenció, en el cas del MC per no confondre's amb l'extrema dreta; CNT i JLL criden també a l'abstenció. PCE(i), PCE(ml), PCE(r), PSAN i LCR demanen el no. Tenim notícies de la celebració d'actes contra la Constitució per part del PSAN a ciutat de València, comarques centrals, a pobles de Castelló i a la capital de la Plana (9-11-1978 al cinema Condal on es reparteix la lletra de la Internacional en català). Per la seua part, CNT celebra a València un míting a càrrec de la històrica dirigent anarconsindicalista Federica Montseny i el MCPV celebra actes informatius explicant les raons de l'abstenció.

Vicent Pitarch explica a "Dossiers Críti(cs)" com van vendre la "moto" constitucional per terres de Castelló i en el conjunt del País Valencià, en un tipus d'operació simbòlica que malgrat els anys viscuts continua donant bons rèdits electorals. Pitarch recorda com "la 'promesa d'una constitució' se'ns presentava com una mena de promesa de paradís". Afirma tenir un vague record sobre les campanyes d'oposició a la Constitució. Sosté que "qui feien més enrenou contra la Constitució eren el grups d'extrema dreta, els únics que hi feien oposició frontal i pública (això sí, mitjançant pintades murals!) (...) Aleshores el 'somni de constitució' era presentat com a 'marca de democràcia'. Tot i això, en aquestes latituds hi havia un sector que clarament s'hi oposava, el nacionalisme català, precisament a causa del famós article 145 que havia estat redactat explícitament per fer inviable el més mínim llaç de col·laboració entre els Països Catalans. Així doncs, per damunt de tota la pressió psicològica pública, que era formidable, que mirava d'identificar CONSTITUCIÓ amb DEMOCRÀCIA (UCD, PSOE, PC, etc.) els nacionalistes d'ací (com els d'Euskal Herria, posem per cas) no vam votar la constitució espanyola".

Per la seua banda, Toni Royo, aleshores membre del PSAN a la Plana, comenta com "la postura sobre la Constitució es va discutir molt entre els grups d'allò que dèiem 'a l'esquerra del PC'; finalment, grups com el Moviment Comunista del País Valencià i altres van demanar l'abstenció. En canvi, des del PSAN vam demanar el No i vam fer una mica de campanya: octaveta, material, fins i tot alguns actes (jo recorde haver-ne fet per Almenara, Fondeguilla...)".

L'allargada ombra de la Constitució

Per a l'actual responsable de Castelló Cultural, Vicent Farnós (Mediterráneo, 4-1-04), fill de l'important membre d'UCD de l'època i ex conseller de Sanitat amb el PP Joaquín Farnós, el 1978 va ser l'any del consens que ens va portar la recuperació econòmica i la instauració de la democràcia. L'idil·li perfecte.

Per als ciutadans de a peu, el consens va significar l'oficialització d'una forma de governar on els de dalt legislen i els de sota plebisciten. S'instaura una forma de fer política, on el poble només pot dir la seua cada quatre anys. Una democràcia representativa, limitada, que no va complir les expectatives dels sectors més conscienciats de l'antifranquisme, que havien apostar per una ruptura amb el règim dictatorial, per tal d'instaurar una democràcia el més participativa possible, que no estigués supeditada a les decisions arbitràries d'unes elits, en un alt grau antics càrrecs orgànics del franquisme reconvertits de la nit al dia en demòcrates de saló. Es va domesticar a la so-cietat, després de les il·lusions despertades després de la mort de Franco. Els líders acaben decidint allò que ells volen.

Desembre i gener de 1975 van ser mesos de forta agitació obrera, amb zones de l'estat paralitzades per les vagues. El 1976 els sindicats pacten uns convenis a la baixa que provoquen el rebuig de les bases. Es comença a desmobilitzar al poderós moviment obrer congriat durant els anys 60 i primers dels 70. Molts líders ("la traïció dels líders") sindicals són cooptats pel sistema a canvi de llocs en l'estructura que s'estava gestant. Les negociacions són totes secretes, al marge del coneixement i aprovació popular. Hi ha un consens mediàtic, un consens per no informar, pel silenci. Mentre s'estava decidint el futur, els mèdia callaven, esperant traure tallada de la nova situació. Els famosos "Pactes de la Moncloa" de 1978 rebaixaven les reivindicacions més "socials" del sindicalisme obrer. Amb aquest pactes l'estat ajuda al finançament dels partits polítics i sindicats que accepten la Constitució i el parlamenarisme. A partir d'aquell moment, hi ha un declivi absolut del moviment popular. Cauen en picat la fi-liació als partits polítics i als sindicats.

La "Transacció" va ser el resultat de la lluita política entre els partidaris de la ruptura total amb el règim anterior i els que creien que aquesta ruptura podia ser contraproduent o no possible. Eren els coneguts com a reformistes que van guanyar per "golejada". El resultat d'aquesta "transició de rebaixes" va ser la instauració d'un règim parlamentari adscrit a una democràcia liberal presidit per una monarquia. No es va produir el desitjat trencament amb les estructures politicoadministratives del franquisme, i aquest procés va comportar una democràcia representativa que legalment no permetia el dret a l'autodeterminació. El resultat va ser la marginació de les opcions més ruptu-ristes que no acceptaven les concessions fetes al règim anterior. El preu de la transició va esmicolar una cultura de resistència que s'ha perdut i que costa molt recuperar i reteixir. Les noves generacions ens hem trobat orfes, sense referents i sobretot sense estructures d'acollida (organitzacions, locals, publicacions, etc) a les quals adreçar-nos.

La Constitució va ser el producte d'una correlació de forces en un moment donat. Si en els 70, el moviment obrer era la força principal d'oposició, anul·lat el seu potencial gràcies a l'organització i gestió del desencant, en l'actualitat el major desafiament a la Constitució no prové de la classe obrera, sinó dels moviments nacionalistes. El futur de l'estat passa per la reforma de la Constitució per tractar de respondre a les noves demandes socials, tot i que s'oposen hipòcritament aquells que en la seua joventut van votar en contra d'un text avui sacralitzat en nom dels sagrats principis de l'Espanya imperial.

Índex

anterior:
Vel·leïtats valencianistes i participació durant el franquisme

següent:
Una història de l'esquerra europea (1850-2000)
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent