DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #1 - hivern 02-03

REFLEXIONS DES DE LA PERIFÈRIA

Escrits elaborats a contracorrent

Sortia al diari Mediterráneo un reportatge d'història sobre la vaga general a la indústria ceràmica de Castelló en 1977. En el text trobem mencions a "destacats" personatges polítics i sindicals de la província, i als aleshores incipients i "rupturistes" partits i sindicats (USO, CC.OO, UGT, PSPV, PCE). En la fotografia una manifestació sindical a la Plaça de la Pau. Fins ací tot correcte, un reportatge fidel a la Veritat Històrica, sols hi ha una cosa que no encaixa: les sigles CNT en totes les pancartes de la manifestació. Tal volta és un detall sense importància, però el cas és que al text no hi ha cap menció a aquest històric sindicat anarquista que també va estar present en les mobilitzacions, i en els conflictes laborals de l'època. Com tampoc hi ha menció a les assemblees i plataformes anticapitalistes, desvinculades i a vegades enfrontades als partits i sindicats obrers, que van proliferar al camp i a nombroses fàbriques i tallers de les nostres comarques durant la transició "democràtica".

La qüestió és que el citat reportatge, com molts d'altres que ens ofereixen a diari els mass mèdia, no respon en absolut als criteris d'objectivitat i rigor periodístic que ens volen vendre. Ja siga per ignorància, ja siga per un exercici de memòria selectiva (de censura, vaja) per part d'aquests mitjans, la seva feina consisteix a crear sobre la societat una imatge de la realitat passada, present o futura a mida dels interessos del poder establert. És la seua important contribució a la Societat de l'espectacle, aquella on fins la realitat més quotidiana, les relacions més personals, no escapen al control i al discurs ideològic predominant.

En una societat on els autèntics valors de justícia i democràcia foren pilars fonamentals de la seua estructura i ideologia, els mass mèdia, tal com els coneixem, serien declarats culpables d'atemptat a la memòria històrica. Però no solament ells, també els partits i sindicats ara integrats en el sistema, el propi sistema educatiu, l'església i fins i tot nosaltres mateixos seríem, si més no, acusats de falta a la memòria col·lectiva (d'amnèsia voluntària). Mentrestant: "Un poble que oblida la seva història, està obligat a repetir-la".

ON ÉS LA MEMÒRIA HISTÒRICA?

Per tal que siga el poble, el conjunt de la societat, qui no repetisca la història, cal que siga aquest i solament aquest el subjecte de la seua pròpia història. Altra cosa serien i són abstraccions o deformacions de la realitat, que en última instància responen a interessos personals o grupals determinats. Estem amb Marx que la Història és la Història de la lluita de classes, i per suposat qui guanya aquestes lluites escriu el corresponent capítol. El reportatge de l'altre dia al Mediterráneo, reflectia fidelment la veu del guanyador, el triomf de la democràcia parlamentària (determinades institucions, partits i sindicats) i del capitalisme (la burgesia de sempre).

En el censurat i discriminat informe sociològic que el govern del PSOE va encomanar al professor James Petras, s'exposaven les fatals conseqüències socioeconòmiques que el mode capitalista instaurat a partir de la Transició i els pactes de la Moncloa provocava a les persones treballadores de l'estat espanyol. Aquest informe reflecteix un capítol de la nostra història recent, un capítol que descriu una derrota per a la classe treballadora de l'estat, i estiguem segurs que per això va estar censurat tot i ser un encàrrec fet en el seu moment pel Ministeri d'Interior. No els va agradar allò que aquest sociòleg, compromés amb les lluites populars a Llatinoamèrica, havia dit sobre el procés polític i econòmic de la Transició espanyola, ja que discrepava de la versió oficial. Descrivia una realitat històrica de deteriorament del teixit social als barris obrers, de desmobilització obrera i claudicació dels sindicats, d'enduriment progressiu de les condicions de treball de la nova generació de treballadors/es, de pèrdua del contro polític i econòmic d'una majoria social enfront els interesos d'una minoria...

Estudis, informació i opinions com les de James Petras no són acceptables dins el consens demòcrata. La Veritat oficialment acceptada sobre la fi de la dictadura franquista i "l'adveniment de la Democràcia" és la que el poble espanyol, amb les seues organitzacions politicodemocràtiques, desborda les estructures totalitàries del franquisme per deixar pacíficament el poder i la tasca de construir la democràcia parlamentària en mans de les cúpules d'aquestes organitzacions. Dintre del pensament liberal (despòtic) aquell va ser un episodi d'aquests en què el poble, amb la seva fúria instintiva i irracional, tomba un règim obsolet i opressiu, i designa els seus nous dirigents. És l'anàlisi que fa Noam Chomsky al llibre "Cómo nos venden la moto", on descriu la classe tecnòcrata que deu governar sobre la majoria que no tenim visió global dels assumptes públics. És allò que hem aprés des dels mitjans de comunicació, que hem estudiat a les escoles, instituts i universitats, i per tant allò que hem interioritzat.

El conflicte social que es va desenvolupar a les nostres terres durant la caiguda del règim feixista s'ha reduït amb el temps a un conflicte Poble/Dictadura, i aquest va acabar amb l'arribada de les eleccions i la Constitució espanyola. A partir d'ací els diferents conflictes laborals, nacionals, socials i polítics dintre l'estat s'han vist considerablement institucionalitzats (diàleg social, agents socials, pactes, burocràcia,...), o simplement s'han silenciat, marginat o reprimit. Per a establir les bases de la futura democràcia calia depurar l'oposició al franquisme, donar-li un aire moderat, racional. I allò més important: la gran banca i la patronal, que també veien necessari un canvi polític, devien donar el seu vist-i-plau al nou sistema constitucional.

LA TRANSICIÓ A CASTELLÓ. La política de l'oblit.

Amb el boom econòmic creat pel Pla d'Estabilització a partir de 1957, grans capitals acumulats durant el període autàrquic s'inverteixen en generar llocs de treball i renovar les tecnologies productives. La concentració de capital per afrontar la inversió és indispensable, de 250 bancs que hi havia a l'estat espanyol en 1940 passem a 105 en 1962. Al País Valencià els beneficis acumulats pel comerç exterior agrícola comencen a invertir-se en indústria (a Castelló en fàbriques de taulells principalment), amb el suport econòmic del govern espanyol. L'onada liberalitzadora impulsada des de Madrid, amb dos ministres de l'Opus Dei en el govern, busca la integració de l'economia en el mercat internacional, atraure inversions estrangeres (Alemanya, USA,...), però també transformar el mercat laboral, les condicions d'explotació del treball per part dels empresaris. Aquest canvi en l'estructura econòmica estatal necessitava també una transformació en l'estructura política, ja no valien l'excessiu control econòmic i social per part de l'estat. Calia allò que s'anomenà "apertura política", reforma del sistema polític.

El Pla d'Estabilització és la mostra que la classe empresarial necessita un altre model sociopolític per continuar creant riquesa productiva (explotació laboral). I aquesta és la coneguda "revolució des de dintre"(reforma i no ruptura) encunyada per Fernández Miranda i Suárez. Canviar-ho tot, per tal que res canvie ("tot lligat i ben lligat").

Els efectes negatius sobre les classes populars dels primers canvis econòmics no es fan esperar al País Valencià. S'endureixen les condicions de treball, comencen a baixar les remuneracions complementàries als salaris base (plusos, extres,..), el poder adquisitiu baixa fins un 50%, entre 1959 i 1961 apareixen les migracions massives dintre l'estat (èxode rural) i cap a fora (4 milions d'espanyols a Alemanya). La liberalització del mercat de treball implica la pèrdua de poder per part del govern en qüestions laborals, i deixa els obrers en mans de les noves polítiques empresarials. Òbviament els interessos de la classe treballadora no es corresponien amb el Plà d'Estabilització, i les protestes i vagues no es fan esperar. En els anys 56, 57 i 58 apareixen les pimeres vagues d'estudiants i treballadors/es contra aquest pla. El 7 de juny de 1958 comença la vaga a la Vall d'Uixó (Fàbrica Segarra, construcció,...) on hi haurà un forta conflictivitat laboral en els anys següents. També en aquest any hi ha vagues en els Altos Hornos de Sagunt, i altres zones de les nostres comarques. Durant la dècada dels 60 i primers 70 les estructures organitzatives obreres que protagonitzen les mobilitzacions adopten un caràcter anticapitalista i assembleari, ja que les velles i tradicionals organitzacions sindicals estan a l'expectativa i en procés d'estructuració. Són anys d'enfrontament directe entre treballadors i empresaris, sense cap regulació laboral, sense convenis, sense comitès d'empresa. Les protestes obreres eren principalment salarials i per les condicions de treball, la política dels empresaris respon a una segona etapa d'acumulació de capital, d'intensificació de la producció i de retallada salarial. Si en 1964 el salari per persona en la indústria representava un 4,4%, la productivitat nacional per persona representava un 6,7%.

Aquest conflicte social generalitzat era el més preocupant per als empresaris, que veien perillar les seues importantíssimes inversions, i per tant era també el que més preocupava als polítics, tant de dintre del règim com de l'oposició democràtica (en la clandestinitat o l'exili). Es tractava d'evitar un altra divisió de la societat, de pacificar i normalitzar la situació dintre dels paràmetres democràtics liberals, arribava el moment de controlar la fúria instintiva i irracional de les masses i encaminar-les cap a un model lògic i acceptable.

A Castelló, a principis dels anys 70, tenien molta força al món laboral les Plataformes i Comisions Obreres Anticapitalistes com les que van protagonitzar les protestes a la fàbrica Radiadores Ordoñez l'any 69, a la construcció o a la fàbrica de Segarra a la Vall on el nadal del 69 van aconseguir una paga extra de 15 pts i un pernil per a cada treballador. Aquestes organitzacions autònomes i assembleàries estaven coordinades de manera informal amb d'altres semblants arreu del País Valencià, a d'altres pobles com Alcoi, Mislata, València, Canals, Xirivella,... i prompte van resultar una arma de pressió molt eficaç i difícil de controlar.

Fins que el moment del canvi es fa inevitable. El règim no té més remei, dintre la gravetat, que tolerar l'oposició democràtica (en part per pressions i assessorament exterior). A mitjans dels 70 guanyen terreny els sindicats oficials, tot i la resistència de gran part dels treballadors a enquadrar-se en les seves files. De seguida es veu el paper que adopten en els conflictes: manipular les assemblees, introduir les figures dels comitès d'empresa, desarticular formes de lluita basades en l'acció directa, i tot un seguit de maniobres encaminades a facilitar la introducció de les noves mesures laborals i econòmiques. S'estén la crítica als sindicats dirigistes entre la classe obrera, els boicots a les eleccions sindicals, però al mateix temps s'intensifica la repressió dels moviments autònoms, es dóna un dur cop a la CNT (sindicat amb més afiliació de tot l'estat) amb el muntatge del cas Scala.

En aquest context, a Castelló, que no ha destacat mai per la seva cultura obrera i combativa, la transició s'obre pas sense quasi problemes. Els sindicats signants dels Pactes de la Moncloa de 1977 (CC.OO i UGT), recolzats per l'estat, ocupen l'espai anticapitalista que hi havia a fàbriques i indústries per tal d'institucionalitzar el conflictes. S'acaben les vagues autoorganitzades i la resistència a les reconversions, d'ara endavant convenis col.lectius i negociacions a Madrid. Al mateix temps, els partits progressivament legalitzats compromesos amb els Pactes i la Constitució. No hi ha marge per a la ruptura, tot i la posterior majoria electoral d'un Partit Socialista inflat de diners per la socialdemocràcia alemanya.

Tota una cultura política nascuda a les nostres terres per l'oposició al feixisme, deixa (a les bones i a les males) el poder i la iniciativa en mans d'una nova generació de polítics, sindicalistes i buròcrates. Els moviments antimilitaristes, el feminisme, la renovació pedagògica i l'escola en valencià, l'autonomia obrera i el sindicalisme revolucionari, la democràcia directa als municipis, l'ecologisme, ... perden el protagonisme polític i social. La política ja no es fa a les fàbriques, a les escoles, als barris o als camps. Ara es fa als ministeris i despatxos de la "jove democràcia". La nova classe dirigent té la seva feina: convéncer les masses que ells són els nostres gestors, saben el que ens convé, tenen una visió global dels assumptes públics, devem renunciar a la fúria instintiva i irracional.... Tot lligat i ben lligat.

FILLS D'UNA MATEIXA RÀBIA. Ara i ací, a Castelló.

La generació "de la democràcia", els fills i filles de l'antifranquisme, es caracteritzava per l'escassa implicació en assumptes col·lectius. En la consciència social va calar allò que la política és per als profesionals de la política. Als joves solament els quedava l'explotació a les indústries que van acollir als seus pares, la marginació social o l'heroïna adulterada que corria pels barris obrers en els '80. La generació X, per anomenar-la d'alguna manera. També la generació de les tribus urbanes, com a subcultura nascuda al calor de la industrialització i el creixement desmesurat de les ciutats, que omplien els carrers de joves heavys, punks i skins.

Fills i filles de la nova classe mitjana crescuda per la integració econòmica europea i l'Estat de Benestar, fills i filles de la classe obrera reconvertida i prejubilada, s'anaren integrant a un mercat laboral flexible i liberalitzat. Ja no cal la consciència de classe, és cosa d'un altre temps. Ara cal estar preparat, ser competitiu, esperar que arribe el "pelotazo" i a triomfar. És el que ens han ensenyat els nous polítics, la nova jet set i els cacics de sempre.

Amb l'aparició dels contractes "basura" (d'aprenentatge), els contractes temporals i les ETTs, es precaritza el mercat de treball, es fomenta la competitivitat i l'individualisme en l'àmbit laboral. Les antigues lluites obreres tenien un alt component de solidaritat i suport mutu, més difícil de traçar amb la nova situació. Per a la consciència de classe aquest ha sigut un cop dur que ha transformat profundament les din&agr ve;miques de lluita (laboral i també social) a les nostres terres.

La postura ciutadana de "deixar fer" a les institucions polítiques i econòmiques segons els seus criteris, ens ha anat abocant a la desarticulació i la pèrdua de valors socials. Però també ha contribuït a desenmascarar els interessos de les cúpules polítiques i sindicals, i la seva coincidència amb els interessos empresarials. Açò ha suposat una pèrdua de legitimitat per part de les institucions públiques, i un avanç en els ultims 20 anys de moviments i lluites desvinculades de la política oficial, sobretot entre els i les joves.

A Castelló, durant els anys 90, s'estenen entre la joventut pràctiques organitzatives i moviments totalment desvinculats d'institucions. Ja a finals de la dècada anterior, el nombre de joves en moviments (organitzacions) polítics baixa considerablement, en canvi van créixer en els moviments socials antimilitaristes, l'objecció de consciència, l'ecologisme, el feminisme, etc. En els 90 és l'hora de l'antifeixisme, l'okupació, la insubmissió, l'anarquisme, els ateneus llibertaris, cada vegada més joves (i no tant) s'apropen a formes de lluita social més antagòniques amb l'ordre establert, i els seus valors. S'estén una cultura política i social d'autogestió en una part del jovent a les nostres comarques. Autogestió de les festes ( com els concerts de l'Ateneu, el Maset Blau, la Fàbrica, la Festa Alternativa als Bous de Borriol...), de la cultura (centres socials, debats, xerrades, sobre moviments socials, ecologia, antirrepresió, internacionalisme, anticapitalisme,etc), i de les lluites socials (assemblearisme, manifestacions, contrainformació, anarcosindialisme, insubmissió,...). Tot i tenir sempre un caràcter marginal (ghetto social) que ha dificultat la difusió d'aquestes idees i formes de lluita, l'agudització dels conflictes va facilitant la comunicació amb altres sectors amb diverses sensibilitats socials.

En els últims 3 o 4 anys amb l'extensió de l'anomenat moviment antiglobalització, ha augmentat a les nostres terres la preocupació pel medi ambient, per la immigració, per l'atur i la precarietat, per la pobresa. Hi ha una corrent molt favorables per trencar amb la idea que la política és cosa dels polítics, per retrobar la política als carrers, les fàbriques, els comerços, el camp, l'institut, la universitat, a les relacions personals. Aquesta corrent desborda les organitzacions polítiques clàssiques, les associacions caritatives, les ONG's, les institucions públiques. Trenca amb la resignació, demana allò que pareix impossible, imagina allò que sembla inimaginable.

A la passada vaga general del 20-J, milions de persones sortien al carrer responent a la crida dels Sindicats majoritaris. Però també desenes de milers ho feien amb una crítica molt més radical al sistema capitalista, que començava amb els propis sindicats. A Castelló desenes de joves formaren un piquet anticapitalista, en un pamflet deien:

"Sortim al carrer com a joves precaris i en atur, estudiants alienats, dones explotades i discriminades, immigrants il·legals o semiesclaus, pensionistes sense pensió, aturats/des amb subsidi o sense ell, i en definitiva ciutadans i ciutadanes que veiem deteriorats els nostres drets socials i de ciutadania.

No sortim al carrer solament contra el partit del govern. Sortim contra els partits polítics i les avantguardes que ens estafen, contra els sindicats burocràtics i pactistes, contra els empresaris explotadors i criminals. Aquests sindicats hauran d'explicar-nos la seua política pactista que ha contribuït a aquesta situació, no ens estranya que amb un 5% d'afiliació reben del govern més de 30 mil milions de pts i tenen més de 200.000 alliberats sindicals".

La manifestació de la vesprada de la vaga és la més gran que es recorda a Castelló (més de 15.000 persones) des de la Transició. I segur que a més d'un nostàlgic li saltaren les llàgrimes al sentir cantar la Internacional (en castellà, per suposat) a la Plaça de les Aules, per milers de persones.

Potser aquests fets solament són símptomes d'allò que s'ha anomenat "segona transició", podem estar segurs que la vella classe política socialdemòcrata i la burocràcia sindical intentaran, arribat el moment, demanar-nos calma, paciència, renúncia als ideals, realisme. Per fer front a açò devem recuperar les formes de lluita autònomes, l'autoorganització, la participació col·lectiva en assumptes públics. Cal recuperar la ràbia, la mateixa ràbia que tombà el feixisme de Franco, per ser traïda després. Cal recuperar-la i no tornar-la a perdre, perquè perdre-la un altre cop serà renunciar a ser subjectes de la història.

Índex

anterior:
Aproximació crítica a la ciutat dels desgavells
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex