DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #10 - primavera 05

LES REIXES DEL SISTEMA

Escrits elaborats a contracorrent

"Si me preguntan qué es la cárcel, os respondería sin dudar que es el basurero de un proyecto socio-económico, al cual arrojan todas aquellas personas que molestan dentro de la sociedad: por eso la cárcel alberga principalmente pobres." Xose Tarrio

A l'Estat espanyol, la població penitenciària s'apropa a les 70.000 persones, de les quals més del 80% provenen dels sectors més pobres i desprotegits d'una societat que veu augmentar perillosament el seu índex de pobresa. Al voltant del 80% d'aquestes persones han estat empresonades per qüestions relacionades directament o indirecta amb la droga, el seu consum o la seua venda a petita escala. Mai en democràcia hi va haver tants presos a les presons de l'Estat. Segons l'arxiu de presons, el rècord històric es remunta a l'1 de gener de 1940, després de la Guerra Civil, amb 83.750 condemnats (El País, 18/5/02).

L'enduriment de les penes, que va propugnar el govern del PP durant el seu mandat, es reflecteix ara en tota la seua cruesa dins les presons. Els experts penitenciaris coincideixen que les condemnes més llargues, unides a la desaparició de redempcions per ocupació, han convertit els centres penitenciaris en vertaderes olles de pressió, cada vegada més plenes de gent amb menys incentius i menys esperances.

Els testimonis

Xose Tarrio va morir el 2 de gener en un hospital d'A Coruña, després d'haver sortit de la presó poc mesos abans (com a resultat de la pressió exercida des de diferents grups de suport) i a causa del seu greu estat de salut. Tarrio va entrar a la presó amb 19 anys amb una sentència de dos anys i mig, però a causa de la seua actitud combativa davant les injustícies i les vexacions que pateixen els presos s'hi va estar 16 anys i més de 10 d'aïllament (1r grau i FIES). A la presó es va conscienciar de l'opressió que exerceix el sistema carcerari negant la llibertat i els drets bàsics de les persones i des de l'interior de les presons va lluitar tota la vida per la dignitat de les persones preses i per l'anarquisme. A finals dels 90 va publicar el llibre Huye, hombre huye (Virus editorial), on denuncià les condicions de vida a les presons i especialment el règim d'aïllament FIES, una presó dins la mateixa presó (La Burxa, febrer 05).

Compromís i presó

Jean-Marc Rouillan, antic militant del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) i del grup armat Action Directe, condemnat a perpetuïtat per violència política, principalment atemptats amb bombes, atracaments a bancs i dos assassinats, és autor d'un altre escrit que ha generat a França un fort debat sobre la decadència del sistema penitenciari. Es tracta de Odio las mañanas (Llaüt, 2004), on Rouillan descriu la quotidianitat penitenciària i la dels presos sotmesos a llargues condemnes (Xavier Montanyà, Culturas, 135, La Vanguardia, 19-1-05).

"En aquest país que pretén haver renunciat a tallar el coll als condemnats, la mort sempre apareix en cursives. Abans, la pena de mort només afectava a alguns presoners, una desena per decenni com a molt. Avui centenars de presoners moren sense que a ningú li importe. La durada efectiva de les penes s'ha doblat o triplicat en vint anys. I l'alliberament per motius mèdics ha desaparegut. La presó ja no té la simple funció de castigar individualment i d'intentar educar, s'ha transformat en un eliminatorium, on mor, sense que se sàpiga, una part proporcional de la població més desheretada" (J.M. Rouillan).

Les presons dels setanta

Un altre cas esfereïdor és el d'Amadeu Casellas, el pres més veterà de Catalunya, porta vint-i-cinc anys tancat. En un reportatge demolidor, escrit per Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia (21-11-04), feia una crítica feroç al sistema penitenciari. La rebel·lió va ser immediatament castigada. El van traslladar a la presó de Quatre Camins i li han retardat el 3r grau que ja tenia gairebé assegurat, perquè es va negar a retractar-se públicament del que havia declarat als mitjans, com li exigiren els carcellers.

El passat 30 de novembre va començar la seua darrera vaga de fam a la presó de Girona. Va amenaçar amb cosir-se la boca com havia fet en una altra ocasió, i va deixar de menjar. Va estar 54 dies només amb aigua i sucre. Demanava només eixir de cap de setmana. Un cap de setmana, després de 25 anys en la presó, un privilegi que la direcció de la presó li negava al·legant mala conducta. "Hagués arribat fins al final, clar que sí. Estava decidit a eixir de la presó com fos. Tant em feia viu o mort".

Vint i cinc anys abans havia dit quelcom semblant a un funcionari de la Model de Barcelona. Va ser en setembre de 1979. Acabava d'entrar en la presó a complir una condemna per robatori a mà armada. Era atracador de bancs, anarquista i simpatitzant de Terra Lliure, i les pallisses eren tan intenses que temia per la seua vida. Ha denunciat en repetides ocasions a les autoritats per robatoris, abusos i falsificacions. Ha realitzat 50 vagues de fam i ha passat anys sencer en cel·les d'aïllament, sense veure a ningú, eixint només dues hores a un pati buit.

Casellas tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà quan descobrí l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers". Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, quan ja ha complit els 45 anys considera que l'anarquisme, tot i no ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim". De la Model de 1979, Casellas enyora el caliu polític. "A la segona galeria estàvem els presos polítics d'esquerra", i allí va contactar amb gent de la CNT, ETA i Terra Lliure. "Vam fer pinya" (La Vanguardia, 21-11-05).

Què era la COPEL?

La COPEL era l'anagrama de la Coordinadora de Presos en Lluita, col·lectiu de presos que lluitava per la millora de les condicions a les presons de l'Estat. El moviment es va congriar a la presó de Carabanchel el desembre de 1976, segons el llibre La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos. "Una sèrie d'accions de protesta recorre les presons espanyoles: vagues de fam, autolesions, motins... La seua lluita no és en va. Les primeres manifestacions de solidaritat sorgeixen al carrer" (La Copel, pàg. 148).

Justament un antic líder de la COPEL, Juan Diego Redondo Puertas, ha escrit el llibre La Fuga de los 45 on relata una històrica fuga de 45 presos de la presó Model. El 2 de juny de 1978, 45 presos es van fugar a través de la construcció minuciosa i disciplinada d'un túnel que els conduí a l'anhelada lli-bertat. La fuga la va planejar la COPEL. A hores d'ara, dels 45 només en sobreviuen 7 o 8, segons Juan Diego.

"A principis d'aqueix any (el 1977) nasqué la COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita), una organització de presos que reivindicava la reforma de l'antic Codi Penal, que comptava amb més de cent anys d'antiguitat. El lema de la COPEL era 'llibertat o mort' i la seua insígnia era un mapa d'Espanya amb reixes de les quals eixia un puny. Em vaig fer simpatitzant i vaig participar en tots els actes de la protesta.

En un motí cremàrem la presó Model, em vaig autolesionar, vaig parti-cipar en vagues de fam, vaig beure lleixiu, em vaig engolir ganivetes d'afaitar, molls i piles... Tot això per a reivindicar els objectius de l'organització (...)" (La fuga de los 45, pàg. 29).

En el llibre de Juan Diego, La fuga de los 45, es fa una clara diferència entre la presó dels 70 i les reformes posteriors. En un moment donat, arriba a afirmar: "De fet, les presons d'avui semblen 'col·legis de pagament' comparades amb aquelles"(p. 38). En la dedicatòria apareix el nom de Jordi Pujol: "(...) Jo he viscut el procés d'humanització que portà a les presons catalanes". Hem de partir del fet d'una persona que ha passat vora 30 anys empresonat, metrallat i torturat, la seua parella suïcidada, la seua filla morta electrocutada, havent superat a més superat en dues ocasions, un quadre clínic de coma, etc. Un supervivent que anhela tenir una vida "normal" al costat del seu fill.

Les millores no poden ocultar, però, la greu situació de les presons. Així ho testimonia des de la premsa reformista ("El fracaso de las cárceles", El País, 31-10-04) fins als col·lectius de suport als presos.

A hores d'ara, existeix una presó dins de la presó, anomenada FIES (Fitxer d'Interns d'Especial Seguiment), que permet tenir tancades a les persones durant 22 o 23 hores, en cel·les d'aïllament de 2x3 metres, sense llum natural, sense prou ventilació, deshumanitzant-les fins a convertir-les en gairebé res.

La presó de Castelló

A la presó provincial de Castelló -per aleshores situada al carrer Cerdán de Tallada- el novembre del 1977 els empresonats s'amotinaren en el pati interior, motí que necessità de la intervenció de la policia armada i la utilització de material antiavalots per reduir als últims 14 amotinats, mentre cridaven "Amnistia per als presos comuns" després d'hores de resistència en el terrat de la presó. ("Els 70 a La Plana: temps d'esperances", Dossiers Críti(cs), 5).

Les notícies sobre la situació actual del centre penitenciari de Castelló ixen a la llum pública amb comptagotes. N'hi ha una política d'opacitat informativa, tot i que se sap que la situació interna és delicada i conflictiva.

En l'actualitat en el centre de la carretera de l'Alcora n'hi ha 10 membres del col·lectiu de presos polítics bascos. Tots estan classificats en primer grau i tenen prohibit baixar al menjador. El menjar se'ls porta a les cel·les. Els presos no tenen permesa cap activitat i només tenen l'opció d'acudir al polisportiu. Als presos els canvien de cel·la cada mes i mig i, després de cada registre, reben dos parts (http://www.pat-eh.org/).

Segons dades de la Direcció General d'Institucions Penitenciàries, en la presó de Castelló, una de les de tamany mig de l'estat, hi havia, a data de 31 d'agost de 2004, un total de 148 presos extrangers, el 24,6% dels 600 que abarroten l'establiment penitenciari (Levante, 27-9-04).

Per als representants sindicals dels carcellers, la situació catastròfica de la presó de Castelló es posa de manifest "en un amuntegament superior al 20%" i en "una disminució constant de funcionaris" (Levante, 22-10-04).

Familiars de presos van denunciar l'absència d'un aparcament a la presó fet que els obliga a deixar el vehicle en la vorera de la carretera de l'Alcora amb la consegüent multa per part de la policia (Levante, 30-3-05).

Un antic pres de la Institució Penitenciària de Castelló, Jaume Anyó, denunciava al jutjat a aquesta institució per danys i prejudicis (Levante, 1/VII/03). Va afirmar que "la presó és un cementiri de vius. Allí mai pensen en què estàs rehabilitat". Denunciava que la presó "ha impossibilitat la meua inserció social" i que dins de la presó va sofrir "danys físics i psicològics. Em vaig intentar suïcidar prenent 25 píndoles i em van tenir 3 dies dormint en una matalasset". Jaume Anyó demana una compensació per les tres vegades que ha estat en la presó en 10 anys i per l'absència d'ajuda per a la reinserció social dins de la mateixa ("La presó ni a Albocàsser ni enlloc", Dossiers Críti(cs), 4).

La societat del risc

A finals dels anys vuitanta del segle XX el sociòleg Ulrich Beck definí la "societat del risc". L'Estat del benestar anava sent progressivament desplaçat por una nova forma-Estat basada en la gestió de la crisis, gestió dels riscos previsibles fruit del desenvolupament i el progrés de la societat: riscos am-bientals, laborals, sanitaris, d'alta accidentalitat en el transport i el treball, de les patologies del consum i dels desajustos psíquicoemocionals. Aquests riscos donen lloc a comportaments desordenats que alimenten la indústria penal, i a polítiques per a governar la crisis, entre aquestes la coneguda en la cultura anglosaxona penal com a "Criminologia administrativa actuarial": s'imposa una gestió de riscos que queda en mans administratives amb l'objectiu de regular comportaments i no com abans, per a canviar mentalitats.

La construcció de set noves macropresons a l'estat espanyol, entre les quals n'hi ha la d'Albocàsser -tot i la promesa de Jordi Sevilla, candidat socia-lista al congrés espanyol per Castelló i actual ministre d'administracions públiques, que no es construiria si guanyàvem els socialistes- cal emmarcar-la dins d'aquesta nova cultura de la seguretat, característica d'una societat atemorida i tancada en si mateixa.

Michel Foucault mostrà com la presó és una cel·la en la xarxa de control i el càstig de tots nosaltres a tots nosaltres. Una decadent classe mitjana sembla disposada a acceptar tot abús i privació de llibertat de l'altre (pobre, dona, immigrant, drogoaddicte, dissident polític, etc.) per tal de garantir l'usdefruit de les conquestes materials esgarrapades al capital en els darrers decennis.

Índex

anterior:
Editorial

següent:
Revisionisme històric
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent