DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #12 - tardor 05

UNA APROXIMACIÓ A ALGUNS ASPECTES PROVOCATS PER LA NECESSITAT DE MÀ D'OBRA DURANT LA RECOL·LECCIÓ DE LA TARONJA I LA SEUA INCIDÈNCIA LOCAL (I).
Magrebins tancats (Vila-real, principis dels 90 del segle XX)

Escrits elaborats a contracorrent

Edificar un nou ordre mundial més fraternal i just

A la memòria de Lorbi Mouffok i Jordi Lloret i Basiero.

1. Un recordatori actual

El 13 de novembre de 2004 acabava la Setmana Intercultural de Vila-real, amb l´organització de la Regidoria de Serveis Socials, el patrocini de la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa (18.000 euros) i la col·laboració de l´ONG Acsud-Las Segovias. En la crònica de Xavier Manzanet al diari Levante, ens assabentem que, a la dita Setmana, també han particiat l´associació "Vila-real Oberta", l´Associació Romanesa de Castelló, el professor Andrés Piqueras, de l´Observatori Permanent de la Inmigració de la UJI, i Boughleb Mimí

"de la asociación de inmigrantes marroquies Alamal, (que) ha tenido en la Semana Intercultural palabras de gratitud por la oportunidad de hablar en Vila-real. Una ciudad, recordó, que se mostró solidaria en el primer encierro que protagonizamos los norteafricanos en la Comunidad en la Arciprestal de la ciudad entre diciembre de 1990 y enero de 1991", ("Días de mestizaje en Vila-real", Xavier Manzanet, Levante de Castelló, 14-11-2004).

A continuació, anem a intentar aportar un poc de llum sobre aquest primer tancament de magrebins a Vila-real intentant esbrinar aquesta "mostra exemplar de solidaritat" local a la qual al·ludia carinyosament el representant d´Alamal. Ho fem, bàsicament, a partir de la premsa periòdica de Castelló, encara que considerem que el tema és prou important com per a estudiar-lo des d´altres àmbits, cosa a la qual animem.

2. Temps de prega, la mà d´obra a la recol·lecció de taronges, finals de 1990

A finals de la dècada dels vuitanta del segle XX, al començament de campanya de la recol·lecció de cítrics, aproximadament uns 150 magrebins es trobaven habitualment a Vila-real, a on "estan alerta en la plaza del pueblo por si alguien pronuncia su nombre y les da trabajo", és a dir, com era tradicional a tots els pobles, anaven a llogar-se a la plaça. El cas és que aquestes persones havien obtingut un visat de turista i entre ells hi havia fins i tot "deportistas que pretenden jugar a fútbol, en el Villarreal y también en el fútbol-sala con el Niquelados Mape..." ("Los naranjeros del sur", Susanah García Ciudad, Castellón Diario, 6-11-90, p. 4).

Val a dir que, fins el 1969, els ciutadans de l´Estat espanyol que emigraven a Europa a treballar, ho feien amb visat de turista, fonamentalment. Volem assenyalar ací, la responsabilitat dels estats en allò que s´ha convingut a dir com a emigració il·legal. Curiosament, en 1973, en plena crisi entre l´Estat espanyol i el del Marroc, amb l´apressament de vaixells pesquers per part d´aquest darrer, en el consell de ministres espanyol "se acordó proponer, como contraprestación para el cese de la actitud hostil de Marruecos, la devolución de sus súbditos que se encontraban ilegalmente en España", ("1973/El año que volaron a Carrer Blanco. El final anticipado del franquismo veinte años después", F. Vizcaino Casas, Planeta, Barcelona, 1993, p. 163).

Així, a finals dels anys vuitanta, aquests súbdits del Marroc i de l´Argèlia han augmentat la seua presència, també amb el seu corresponent visat de turista. Normalment, s´allotjaven en masets o alqueries abandonades. De la mateixa manera, enguany, havien sofert la persecució de les autoritats. Així, la Inspección Provincial del Ministeri de Treball i Seguretat Social de Castelló havia inspeccionat 42 empreses i 455 treballadors, no trobant-se cap nord-africà a les quadrilles controlades a Almassora, Borriana, La Llosa, Nules, Betxí, La Vall d´Uixó, Moncofa, Onda, Xilxes, Vila-real i Castelló. D´altra banda, s´havien detingut 50 magrebins i s´havien inicat els procediments d´expulsió per a 45 d´ells ("Un total de 50 norteafricanos detenidos por infringir la Ley de Extranjería", Vicente Cornelles, Mediterráneo, 10-11-90, p. 7).

Però, el cas és que s´havien celebrat diverses reunions entre alcaldes de la Plana Baixa i comerciants de taronja per a tractar el tema de la necessitat real de mà d´obra per a la recol·lecció de la taronja. A Vila-real hi ha uns 200, encara que els comerciants diuen que no contractaran a cap sense el corresponent permís de treball ("Aumento considerable de inmigrantes norteafricanos", Juanjo Clemente, CD, 11-11-90, p.12). D´altra banda, ja existien informes de la Facultat d´Econòmiques de la Universitat de València, on es feia referència a la necessitat de contractació en les tasques agrícoles d´estrangers de temporada.

El fet evident és que, malgrat les xifres oficials, la contractació (sense papers) de magrebins podia ser important en alguns moments i localitats. Se suposa que hi havia una necessitat real de mà d´obra en moments punta de l´exportació de taronja i, de la mateixa manera que en els anys cinquanta i seixanta, els jornals dels eventuals en aquests moments podien augmentar fins al triple dels oficials, ara, hem de suposar també, en aquest dies els magrebins disposaven de possibilitats reals de poder llogar-se, de fer alguns jornals. Un altre fet que ho explica és l´important negoci que alguns podien fer amb aquesta situació d´il·legalitat clara, perquè "El modo de operar es sencillo y productivo. Un cabeza de cuadrilla agrupa a los magrebíes para llevarlos al lugar de trabajo y les promete contratarlos, pero con la condición de pagar una tasa diaria de 500 pesetas por la "seguridad" de obtener ocupación y mantenerla..." ("La falta de trabajo empuja a muchos inmigrantes magrebíes hacia la prostitución en la Plana Baixa", T. Laguarda, Levante, 24-1-91, p. 39).

Aquest serà el tema de debat de la tertúlia organitzada en novembre pel diari Mediterráneo a Vila-real, que comptà amb la participació del responsable de la inspecció de treball de Castelló, Vicente Sampedro ("Hay algunas empresas de fuera de la provincia que, por su modo de trabajar, son más proclives a contratar a esta gente..."); d´un llaurador de la FEPAC, Rafael Moros (que no volen una vinguda "anárquica de trabajadores, sino que deseamos evitar un déficit de mano de obra en los momentos clave..."; també demanen barracons o pavellons per a allotjar-los); d´un responsable de la Unió de Llauradors, Miquel Vilalta ("la naranja no puede quedarse en el árbol", però la solució "no es la contratación de trabajadores ilegales porque, al tener esta mano de obra un coste inferior, se corre el peligro de que quien se quede parado sea el propio trabajador de la zona"); d´un membre de la FTT-UGT (Federació de Treballadors de la Terra-UGT), Constantino García (no només està aquest problema sinó també el de la contractació de jubilats i persones que cobren el subsidi d´atur, per tant, "hay que regularizar el sector" agrari), i de Benjamín Dembilio, regidor del PSOE a l´ajuntament, des del qual en la temporada anterior s´havia permès l´allotjament de magrebins recol·lectors a l´alberg municipal, a la qual cosa enguany s´havien negat, ja que "no son transeúntes, sino turistas. (...) si tuvieran una situación legal, nosotros intentaríamos poner nuestro grano de arena (...) porque, de hecho, estan colaborando a que pueda salir la naranja..." ("Las drásticas sanciones de trabajo reducen la llegada de temporeros norteafricanos", Vicent Usó, Med., 16-11-90, p. 12 i 13). Cal dir que, l´alberg municipal de "transeúntes", només disposava de 17 places. D´altra banda, segons Sampedro, només s´han trobat 2 persones en situació il·legal a Vila-real, un argelí que feia temps que estava a l´estat i un italià.

Malgrat eixa certa necessitat laboral, com volent "regular" el tema a la seua manera, des dels responsables de l´ajuntament vila-realenc s´ofereix el pagament dels bitllets de tren a aquells que vulguen tornar al seu país, ja que "no quieren crear falsas expectativas a estos ciudadanos norteafricanos", de tal manera que, la Policia Municipal i l´espanyola realitzarà un seguiment especial d´aquests "ciutadans", ja que "según han informado, su falta de recursos económicos puede empujarles a la realización de actos delictivos" ("Facilitan billetes de tren a los norteafricanos", Mediterráneo, 17-11-90, p. 14 i 21-11-90, p. 15). A partir d´ací, hi ha un esforç mediàtic important per a presentar la situació com a "problemàtica", vegeu, per exemple: Mediterráneo, 28-11-90, p. 13; "En los próximos días la situación puede empeorar", CD, 17-11-90, p. 11, novament el 28-11-90, p. 10 i un article de Ramón Tomás Céspedes, llavors regidor a l´ajuntament de Vila-real pel partit CDS, titolat "Norteafricanos, ese problema".

Al mateix temps, els i les alumnes de Geografia de segon de BUP de l´Institut Francesc Tàrrega realitzen un treball sobre la situació dels magrebins a la localitat, arribant a la no estranya conclusió que "Los norteafricanos se sienten rechazados en la ciudad" (M. Hernández, Mediterráneo, 1-12-90, p. 14). Tot això, malgrat la "Generosidad de alimentar al transeúnte" realitzada per le monges Dominiques (M. Hernández, Mediterráneo, 2-12-90, p.16).

3. Un mort de fred

Amb les inclemències del temps, als masets del terme de Vila-real s´apinya la gent i fan foc per a escalfar-se. Aixi, l´1 de desembre troben mort afixiat Lorbi Mouffok, un jove argelí de 25 anys, així com altres tres ferits ("Vila-real: hallan un argelino muerto y 3 heridos en un maset", Isabel Fernández, Mediterráneo, 2-12-90, p. 34 i CD, 4-12-90, p. 10). Gairebé vint dies després, amb la vinguda del pare del jove i la realització dels tràmits pertinents, pogueren emportar-se el cadàver cap a l´Algèria. Fins llavors, el seu cos havia estat soterrat al cementiri de Vila-real (Mediterráneo, 13, 14, 15, 16 i 19-12-90).

Tot això havia provocat una reunió on assistiren Mossèn Serafín Sorribes (consiliari d´Els Lluïsos), Jordi Lloret i Basiero (militant de Catalunya Lliure) i membres d´UPV i CCOO que havien visitat els ferits. També s´alçaren altres veus, com la de Joan Damià Bautista García, el qual, en un article valent, afirmava el següent: "Vila-real ha deixat morir un home de fred..." ("A tots els diuen Alí", Mediterráneo, 12-12-90, p. 12). També originà una certa unió entre els magrebins ("Constituida la junta de coordinación de norteafricanos", J. Clemente, CD, 2-12-90, p. 13), els quals ja s´havien entrevistat dues vegades amb E. Ayet, l´impassible alcalde de Vila-real ("Ayet planea la salida de norteafricanos como única solución al deterioro en el que viven", M. García, Mediterráneo 6-12-90, p. 5). Posteriorment, es farà una assemblea al saló d´actes d´Els Lluïsos, amb l´assistència de 150 magrebins aproximadament, es fan crides a la unitat del col·lectiu ("Los norteafricanos piden como mínimo una ayuda humanitaria", CD, 28-11-90). Aquest fou l´últim acte que els responsables de la congregació permeteren fer als seus locals. Aquesta unió dels magrebins i l´autonomia de les seues assemblees, tanmateix, no evità que en diverses ocasions marroquins i argelins celebraren les seues pròpies assemblees per separat.

4. Crònica d´un tancament, (18-12-90, 12-1-91)

A principis de desembre els magrebins continuen demanant que el "gobierno espanyol se responsabilice de ellos" (V. Usó, Mediterráneo, 7-12-90, p. 14, i "Más de 125 norteafricanos en un debate para mejorar su situación", M. García, Mediterráneo, 28-11-1990). Així, la pressió apareix com una arma desesperadament eficient i el dimarts divuit de desembre de 1990 més d´un centenar de magrebins de Vila-real i de gairebé tota la Plana Baixa ocupen l´església arxiprestal de Vila-real. Aquest fet no agradà gens al capellà responsable, Mossèn Alba, que els invità a marxar ja que allò era un lloc de culte i no de reivindicació i, a més, aviat tancà els lavabos de l´església per tal que no els pogueren utilitzar. De la mateixa manera actuà el regidor del PSOE, Juan José Bellès, que els assegurà que el divendres següent es podien entrevistar amb el Governador Civil, Adolfo Sánchez Morón, i que havien de desatllojar. Els tancats manifestaren que no pensaven eixir del temple "sin un trabajo seguro y, mucho menos, volver a su país de origen". A més, manifestaren l´insòlit fet que "el gobierno español sabe que no entran como turistas, y se preguntan el por qué una vez aquí no se les ofrece trabajo..." ("Más de 150 magrebíes ocuparon la arciprestal de Vila-real", M. García, Mediterráneo, 19-12-90, darrera pàgina). Aquesta ocupació, que com veurem, s´allargà durant 27 dies, feu que els oficis litúrgics s´hagueren de realitzar a la capella o a la casa abadia.

Mentre, el Governador Civil, que no pot fer-los fora de l´Estat fins que no caduquen els seus visats de turistes, es mostra inflexible en un primer moment, ordenant-los que desallotgen. Després afluixa un poc i els demana un llistat de necessitats i l´assegurança que fins el 15 de gener poden restar a l´estat.

Així, les primeres ofertes per a abandonar l´església són rebutjades pels tancats, provocant la intervenció dels sindicats UGT i CCOO de Vila-real "que señalaron ayer que los trabajadores norteafricanos encerrados en la iglesia deben deponer su actitud para que las autoridades puedan negociar" (El País, suplement PV, Santiago Navarro, 21-12-90, p. 5; també Levante, 22-12-90, p. 43).

El 21, Catalunya Lliure organitza una conferència titulada "No al racisme: solidaritat", amb la participació de Xavier Baburés, dirigent del sindicat Coordinadora Obrera Sindical (COS) ("X. Baburés habló sobre la Ley de Extranjería en una conferencia", V. Usó, Mediterráneo, 23-12-90, p. 18; vegeu també l´article "Vila-real com a exemple", Coordinació, COS, núm. 8, segona època, desembre 1990, gener 1991, Mataró, p.1-2). El mateix dia, el corresponsal local Juanjo Clemente, publicava un article que serví encara més per atiar el foc mediàtic que ja havia estat iniciat dies abans de l´ocupació ("¿Y si ocupamos una mezquita?", Castellón Diario, 21-12-90, p.11). Tres dies després del tancament de Vila-real, es fa un altre a l´església de Sant Tomàs, a la plaça de sant Vicent Ferrer de València, protagonitzada allà per membres d´ATIME (Agrupación de Trabajadores Inmigrantes Marroquíes en España), així com a Sevilla i Madrid. Potser aquest encadenament de fets, va fer pensar al Governador que "no se trata de un movimiento espontáneo y limitado a la Plana, sino dirigido", perquè "sospechosamente coincide con el viaje del presidente, Felipe González, a Marruecos para debatir también el tema..." ("Sánchez Morón: el encierro es un acto dirigido para presionar al gobierno central", Merxe Morales-M.G., Mediterráneo, 22-12-90, p. 3). El Governador reconegué posteriorment, quan el tancament continuava malgrat haver passat ja la "cumbre" hispanomarroquina, haver-se equivocat.

Els fets de Vila-real tingueren un cert ressò al Magrib ja que, d´entre els tancats, hi havia dos periodistes, un del Marroc i un altre d´Algèria, i al fet que hi havia, o s´havia creat llavors, un cert contacte amb grups organitzats de magrebins de l´Estat o d´Europa. Així, segons ells mateixos, només han aconseguit de moment "hacerse oir por todos y conseguir así la solidaridad de muchos que ni siquiera sabían que existíamos" (Levante, 28-12-90, p. 31). D´aquesta manera, per exemple, havien pres contacte amb l´organisme anomenat KHABIM, agrupació de treballadors marroquins a Holanda, els quals celebraven el dia 28 una manifestació a Amsterdam.

Mentre, a Vila-real, la policia es manté expectant, malgrat assegurar que no entrarà al temple sense l´autorització del bisbat, però amb una presència important a les entrades del temple. Així, el 22, detenen dos magrebins quan eixien de l´església, malgrat que, poc després, foren posats en llibertat. Particularment, el metge Salvador Llopico visita els tancats i alguns passen per l´Hospital de la Gran Via de Castelló. La Creu Roja Espanyola, organisme depenent del govern espanyol, lògicament no intervé i el menjar és aportat bàsicament en aquests primers moments del tancament pels propis magrebins i per persones a títol individual. Després acudiran a aportar ajudes materials diverses persones de fora de Vila-real, fins i tot algun capellà de Morvedre, el qual va ser qüestionat per uns dels capellans responsable del temple. Pel que respecta a la higiene personal, aquesta es continuarà fent en les casetes de camp igualment.

És en aquests moments, on també es fa notar la presència més pública dels diversos grups assistencials de l´església catòlica a la comarca, com els moviments apostòlics cristians de Cáritas, HOAC, JOC, JEC, Moviments Juniors, JAC i FRATER, els quals signen un article solidaritzant-se amb els tancats ja que "han logrado hacernos caer en la cuenta de su situación", per a demanar-los, finalment, que abandonen l´església i negocien perquè "ninguna persona puede ser utilizada, y menos los pobres, para fines ideológicos o particulares..." (Castellón Diario, 23-12-90, p.12). D´altra banda, en aquesta època, el consiliari de Cáritas Diocesana era Miquel Díaz, el primer capellà obrer ordenat com a tal per un bisbe de Castelló en 1973, i antic activista obrer a la construcció, el qual havia estat detingut diverses vegades per les seues activitats obreres el 1976.

El 24, el PSOE de Vila-real insta públicament a abandonar el tancament. A més, Castellón Diario destacava en el seu interior que "un brote de racismo, incluso violento, podía estar gestándose en Villarreal", tot titulant a tres columnes en portada que "El encierro en la Arciprestal de los magrebíes puede acabar violentamente" (24-12-90, p. 1 i 3). Mentre, la Missa del Gall l´han de celebrar enguany a la casa abadia.

Després de Nadal, es produeix un tancament total a l´església i des de l´interior amenacen amb una vaga de fam. Segons un dels tancats, a canvi de la bona voluntat del govern ells s´ofereixen a "prestar sus facultades juveniles para trabajar y aprender al lado de los españoles, con el fin de edificar un orden mundial más fraternal y justo" (Mariola Cubelles, Levante, 26-12-90, p. 37).

En aquest moment, visiten Vila-real un membre de l´ambaixada d´Algèria a Madrid i un membre del consolat del Marroc a Barcelona, els quals s´entrevisten amb l´alcalde i amb els tancats. També s´anuncia una possible visita del rei Hassan II, qüestió que no es produí finalment. En definitiva, en aquests moments, són 161 marroquins, 50 algerins, 2 tunicians, 2 egipcians i 2 de l´illa de Bali els tancats a l´església major de Vila-real. Tots ells eren homes, menys una jove, germana d´un altre dels que hi era dins, que s´uneix als pocs dies d´inicar-se el tancament.

Per una altra banda, habitual en aquestes dates, "Los villarrealenses piden salud y trabajo para el próximo año, 1991" (Mediterráneo, 28-12-90, p. 13). I no era broma. Perquè, mentre que a València sembla ser que han aplegat a un acord amb Francisco Granados, el delegat del govern espanyol allà, i han alçat l´ocupació de sant Tomàs, a Vila-real, segons l´alcalde de la localitat, "La ocupación de la Arciprestal es una agresión a la vida quotidiana de Vila-real" (Med., 29-12-90, p. 9) i el dia 29 serà aprovada una moció municipal presentada pel PSOE i recolzada per AP, tot instant al fet que abandonen l´esglèsia. També, segons el regidor socialista encarregat de la Policia Municipal, Salvador Capella, no és necessari reformar la Llei d´estrangeria ("S. Capella, contra el cambio de la Ley d´estranjería", M. García, Mediterráneo, 11-1-91, p. 11). De la mateixa manera, segons la premsa local, "La cena de fin de año en Vila-real costará de 3.750 a 13.000 pesetas por persona".

Manuel Vicent Balaguer, de la CNT local, contesta oportunament les intencionades declaracions de l´alcalde ("Los magrebíes y Enrique Ayet", Mediterráneo, 8-1-91, p. 4). Per un altre costat, el dia 8, havia estat a Vila-real Laura Sales, del PT de Brasil, la qual havia afirmat que "Los pueblos no quieren la guerra del Golfo" (Mediterráneo, 9-1-91, p. 3).

Passat l´any nou, el tancament continua i la pressió mediàtica és cada volta major. A banda de la magnificació aberrant de diferents "successos" als diaris de Castelló, com a exemples, aportem la carta publicada a Mediterráneo per M. D. C., el/la qual afirma que "un pueblo que hasta ahora se está portando demasiado compasivamente con unas gentes a las que ya empiezan a odiar..." ("¡Que se vayan, por Dios!", 3-1-91, p. 14); la denegació municipal que els tancats pogueren utilitzar les dutxes de l´alberg municipal, situat a escassos 10 metres de l´església; els articles de Juanjo Clemente (com per exemple, el titulat "La población puede tomar medidas para desalojar a los magrebíes", Castellón Diario, 6-1-91, p. 11) i el fet que el dia 9 la policia no deixa entrar queviures i a aquells que han eixit de l´església no els tornen a deixar entrar, a més de l´amenaça que a les persones solidàries que intenten dur menjar se´ls identificarà podent-los multar fins a 2 milions de pessetes. Perquè, segons el Governador civil "(...) lo que no podemos seguir permitiendo es que continúe esa acción ilegal protagonizada por personas que se encuentran ilegalmente en nuestro país, y que mantienen el encierro gracias a la solidaridad y el sentido democrático de los vecinos de Vila-real, de los que han abusado los encerrados..." ("La policia impide desde ayer que se suministren víveres", Julio Sánchez, Mediterráneo, 10-1-91, p. 11). D´altra banda, a part del control policial professional, durant tot el tancament, hi hagueren diverses persones afins a l´integrisme religiós que muntaven guàrdia al voltant de l´arxiprestal per les nits ("La iglesia no es el lugar idóneo para la reivindicación, según Bautista Alba", M. García, Mediterráneo, 17-1-1991, p. 16).

Així, "forçats", el dia 9 inicien una vaga de fam fins dos dies després que sembla que se´ls fa unc poc de cas. Els magrebins, cabuts, havien tret ells mateixos els queviures al carrer i només s´havien quedat amb aigua i sucre. Així, l´onze de gener, es produeix un acord entre els sindicats UGT i CCOO, els empresaris de la CEC i l´administració per a presentar unes propostes que, resumidament, inclouen: contindre les expulsions; els que estaven al país abans de 1985, poden demanar la regularització; elaboració d´un llistat de necessitats de personal per a la propera campanya i considerar fins el 16 de febrer com un període especial on les empreses de la comarca podran contractar aquestes persones encara que tinguen visat de turista (Mediterraneo, 14-1-91).

Així, per a les ofertes de treball, l´autoritat havia donat un termini als empresaris per a presentar-les fins el 25 de febrer per a empreses del sector citrícola i fins el 31 per a les altres. Segons El País, en aquestes propostes, els sindicats oficials, "rebajaron sus planteamientos de oponerse a la contratación de trabajadores norteafricanos mientras que subsistan irregularidades en la contratación de trabajadores españoles..." (S. Navarro, El País, suplement PV, 12-1-91, p. 4).

El dia 12 de gener, després de gairebé un mes, acaba el tancament.

En aquest procés especial, tingué força importància el propi bisbat, que fins llavors havia estat un poc al marge, almenys, públicament. Segons allò pactat, Cáritas tindrà un paper important, sobretot en la confecció d´una carta o targeta identificativa pels tancats. Així, a més, M. Diaz, el delegat de Cáritas, declara que ara "es urgente que las empresas de la provincia facilitan trabajo a los magrebíes encerrados" ("Los magrebíes siguen alojados en la piscina municipal", Marta García, Mediterráneo, 18-1-1991). En aquests moments, 25 magrebins es tanquen també a l´església d´El Salvador de Borriana el dia 12, tot alçant-lo per la vesprada, després que els asseguraren que la mesura especial afectava a tots el magrebins de la comarca, estigueren o no en el tancament de Vila-real.

El 14 es produeix una manifestació pels carrers de Castelló, la qual, amb el crit majoritari de "No a la Llei d´estrangeria", "No hay democracia sin derechos humanos" i, sobretot, "Racisme no", aplegà unes 200 persones, amb una presència majoritària de magrebins, els tancats i altres. La manifestació acabà a la plaça Maria Agustina, enfront a la delegació del govern, amb la lectura per part d´un dels portaveus d´un manifest ("Cerca de 200 personas se manifestaron en Castellón contra el racismo", I. González, Mediterráneo, 15-1-91). Segons un comunicat de suport de partits i sindicats (CNT, CCOO, LCR, MCPV, PCPE, Catalunya Lliure, COS, CDS, UPV, Unió de Llauradors, POSI, l´Ateneu Llibertari La Kanya, de la casa ocupada en 1989 a Vila-real):

"Solidaritat amb els treballadors nord-africans

Les entitats sotasignants manifesten la seu solidaritat i el seu recolzament a les reivindicacions dels treballadors del nord d´Àfrica (...) demanem la solidaritat del poble de Vila-real, i la seua comprensió (...) També reclamem a l´Administració l´adopció urgent de les següents mesures (...):

1. Un replantejament en profunditat de l´actual desequilibri econòmic entre nord i sud...;

2. La supressió de l´actual Llei d´estrangeria, de manera que queden garantits els següents principis: a) el dret de residència lliure i indefinida dels immigrants del tercer món al nostre país, b) la regularització dels contractes de treball dels immigrants, equiparant-los als treballadors d´ací en drets i obligacions. Aquest punt implica una persecució efectiva del mercat negre de treball, i del context de discriminació que es desenvolupa, i c) el respecte als drets humans bàsics".

Localment, també es mostraren solidàries les dones de l´associació "la Cirera", així com un nombre important de gent amb diverses actuacions solidàries individuals.

Com hem vist, a partir d´ara els tancats són allotjats als vestuaris de les piscines municipals ubicades a l´Ermita de Vila-real, a tres quilòmetres de la població, a un local de la Fundació Tots Units (Cáritas) i a un pis particular. Però, el desànim acudeix als magrebins: el dia 20 cap empresari havia ofertat feina, malgrat les crides a fer-ho de Cáritas. A més, el dia 22 és agredit un magrebí pels voltants de la piscina ("Varios jóvenes agreden a un marroquí en el ermitorio", Mediterráneo, 22-1-91, p. 20).

El 27 de gener encara continuaven a les piscines i una immigrant francesa publica una carta a Castellón Diario considerant els tancats a Vila-real com una mena de privilegiats respecte a la seua pròpia experiència laboral ací: "(...) Si yo respeté estas prioridades según la ley (primer els espanyols i després els estrangers) ¿Por qué no ellos? (...) Però no me encerré en una iglesia pidiendo absurdos" ("Inmigrantes: adaptarse a la ley", A. C., 27-1-91, p. 8 i també a Mediterráneo, 23-1-1991). La carta tingué la seua contestació per part d´un dels tancats:

"(...) Y bien señorita, la diplomada en empresariales y hablando francés, inglés y dominando el idioma castellano. ¿Quién crees que eres? No sabes que entre los encerrados en la Iglesia de Vila-real había un diplomado en construcción mecánica general, un licenciado en Hispánica, un periodista, un profesor de inglés, licenciados en Física, Química y Matemáticas, un licenciado en Derecho y una diplomada en contabilidad, mecanografia y banca. No sabe que también hay un campeón de Taekwondo, uno de Judo y otro en Cross (...)

Otra cosa te diré: si que hay una manera para unos y otra para otros.

Para que lo entiendas: hay extranjeros que tienen un visado para trabajar en España, firmado por el consulado español, pero no les han concedido el permiso de trabajo. Más ejemplos, uno cotizando a la seguridad social tres años y tampoco le conceden el "señor" permiso (...)

Hay una cosa que no me gusta, que lo considero una hipocresía y una falsedad, y es el haber dicho "los que más tienen derecho". Es que no sabe que la mayoría de marineros españoles faenan en las costas marroquíes, y luego eso de la CEE, es otra cosa. Es decir, de verdad, muestras la mentalidad de una persona no mentalmente obrera...", "De un magrebí a una europea", "Un magrebí", revista "Tierra y libertad", FAI, n. 77, set-oct, Castelló, 1991, p. 4.

El 31 es reuneixen el delegat de l´INEM i els representants de CCOO, d´UGT i de la CEC, no havent-se presentat en aquesta data cap oferta laboral. L´1 de febrer, els tancats es tornen a entrevistar amb diplomàtics d´Algèria i del consolat del Marroc a Barcelona, els quals fan el possible per amanir-los els papers per tal que els puguen contractar amb més facilitat. Durant aquest dies semblen haver-hi algunes ofertes, però poques. El 14 de febrer només treballaven oficialment a Benicàssim (1), Onda (1) i Castelló (4). L´autoritat, ja havia anunciat el dia 7 de febrer que no autoritzaria cap pròrrogra més per a aquesta frustrada eixida oficial.

Índex

anterior:
Algunes aportacions a l´estudi de la "protesta" durant el franquisme a la Plana, 1958-1966

següent:
Ressenyes de llibres
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent