DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #2 - primavera 03

CASTELLÓ O EL TRIOMF DE LES APARENCES

Escrits elaborats a contracorrent

Si arribes en tren a Castelló baixaràs en una moderna i lluminosa estació, si t'agrada l'art podràs apropar-te a l'Espai d'Art Contemporani o al flamant Museu de Belles Arts, si t'atrau el teatre i la música clàssica pots anar al reformat Teatre Principal i d'ací poc a l'Auditori, si t'abelleix comprar roba tindràs l'oportunitat de visitar botigues de disseny, si et ve de gust eixir de nit podràs gaudir de locals de copes a la moda. Sí que ha canviat la fisonomia de Castelló en els últims anys!. Però realment ha canviat tant? Signifiquen tots aquests edificis que ens trobem vertaderament davant d'una ciutat moderna, avançada i solidària? La modernització econòmica ha anat acompanyada d'una paral·lela modernització dels esperits? Estan preparades les consciències de la ciutat per assumir que el seu futur passa pel mestissatge i la pluralitat? Està disposada la classe dominant a evolucionar i a fer front a la nova situació creada per l'arribada de nous habitants i pels nous desafiaments històrics?

Els projectes desgavellats i "desarollistes" no poden amagar els negres núvols de la seua decadència, ja que el poder actual és incapaç de reorientar i reactivar el rumb d'un vaixell que navega cap a la seua autodestrucció a causa del no futur del "model" abanderat pels elements reaccionaris dominants en l'ecosistema castellonenc. El Castelló dels constructors, dels polítics corruptes, de Teletroncho i de l'Opus Dei (Levante, 17/11/02) es troba en plena ofensiva i auge a la ciutat construint pàrkings de dues plantes, especulant amb sòl públic, edificant pisos a imatge i semblança de l'extraradi de Nova Delhi, beatificant cabdills mediàtics neofeixistes, obrint nous locals, inaugurant escoles sectàries i "fent-se transparent" per tal de recaptar més fons i adeptes a la causa del Déu Diners.

Contra la degradació de l'espai públic, una part minoritària però qualitativament important de la societat comença a rebel·lar-se. Existeix un malestar en el cos social i un rebuig intuïtiu al sistema cada vegada més estès, que cal saber canalitzar i donar-li alternatives en clau revolucionària. Hem d'intentar amb imaginació desenvolupar formes de lluita que resulten atractives per a aquests nous sectors crítics emergents. La nova generació de joves polititzats pot, per exemple, com de fet s'està ja fent, reactivar i despertar la consciència de la generació desencantada de la "Transició".

No podem però confondre els nostres desitjos amb la realitat. La societat castellonenca presenta encara un perllongat estacionament sense símptomes seriosos i ferms que permeten pensar en el contracolp de la reactivació. Els moviments socials han de madurar molt perquè representen una autèntica alternativa i no una mera "cura" o desfogament conjuntural de la mala consciència dels sectors més inquiets de la ciutat.

El més preocupant de cara al futur és però la general absència d'expectatives entre el jovent, sense moviments d'interessos i compromisos individuals, abocat a la frustració i a les sortides escapistes de la realitat, atrapats en el submón de la precarietat laboral i vital. Actitud però comprensible d'aquells que se senten desmotivats, rebutjats per un sistema excloent, optant per la no implicació, tant en les empreses com en els projectes professionals i vitals. Aquest desinterés pels afers humans és una forma de protesta, que supleix al vell instint de classe en què es forjaren les organitzacions sindicals. Com encendre la flama de la revolta entre la gent resignada i passiva que ha optat per una protesta negativa basada en la no col·laboració en cap empresa col·lectiva?

Per la seua part, la política del partit del poder es caracteritza per tenir una concepció visionària del territori, una concepció de la realitat de cartró pedra, producte d'una al·lucinació especuladora, a manera de faula de Walt Disney: una espècie de parc temàtic a gran escala, poblat de camps de golf, urbanitzacions, aeroports, rotondes, carreteres, habitat per ciutadans lliures, responsables i col·laboradors que assisteixen entusiasmats a les grans inversions urbanístiques del poder polític, on s'exhibeix en tot el seu esplendor. Volen fer creure que hi ha prou amb una política urbanística perquè els edificis per si sols construïsquen l'harmonia i el benestar social. Hi ha prou amb aquest tipus de política perquè la representació de la realitat s'impose sobre els seus conflictes i tensions?

La classe dominant ha esgotat la força per renovar-se. L'ideal burgés ha triomfat en la seua feliç degeneració: una vida ordenada, tranquil·la i metòdica, sense plantejar-se els aspectes problemàtics d'unes superestructures intocables o mai no sotmeses a discussió. La ciutat s'aferra a unes tradicions provincials i locals i alhora està oberta paradoxalment al món per un intercanvi comercial (la indústria del taulell) intens. Els representants del poder tenen un criteri immobilista del món, no fan l'esforç perquè no els interessa d'interpretar el món circumdant com una entitat en evolució. És més còmode i fàcil remetre's a l'imaginari tradicional local per a seguir defugint la realitat, ja que el contrari no dóna vots i crea incertesa. S'obliden que la seua resignació és la nostra mort quotidiana.

L'administració és concebuda per la mentalitat conservadora i prepolítica com una organització benefactora, no com una entitat redistribuïdora de riquesa. L'administració guareix les nostres ferides, però cadascú s'ha d'espavilar per buscar-se la vida. Mentre l'economia va bé la vida es fa suportable, però quan s'entra en recessió tot sembla esfondrar-se, especialment, per a les classes populars. El creixement econòmic amaga una manca de model de ciutat que vaja més enllà del culte al benefici econòmic i a l'enriquiment personal a costa de la política d'obra pública. Quan Fabra va accedir al poder era una persona endeutada, ara és milionari i com a bon cacic local paralitza els serveis de l'hospital general cada vegada que es troba malalt (Levante de Castelló), com amo senyor de la comunitat obsequia amb regals als xiquets desvalguts durant el Nadal i compra voluntants amb fortes inversions allà on cal guanyar vots i pagar favors. Aquesta és la manera de gestionar la "democràcia" per part d'uns polítics governants sense consciència del bé públic.

Sota una capa d'inversions sense fre i sense a penes planificació es tracta d'ocultar aquells aspectes menys amables de la realitat (precarietat laboral, agressions feixistes i xenòfobes, contaminació ambiental, els xiquets i xiquetes en barracons, infeccions i llistes d'espera en sanitat, encariment del cost de la vida i reducció de les partides socials, falta d'una política local democràtica...). Les institucions s'han convertit en organismes autistes de simulació democràtica, que no donen resposta als canvis econòmics i socials en curs. Les forces conservadores, conseqüents amb una concepció empresarial de la realitat, han convertit els ajuntaments en organismes de gestió a imatge i semblança d'una empresa privada oblidant la seua funció primigènia de llocs de representació de la voluntat popular i oberts a la participació i al debat públic.

Canvien els edificis, no les persones. Dissortadament, des dels mitjans de comunicació realment existents, no es fa res per denunciar la decadència democràtica en què estem instal·lats. És més: els periodistes pràctics i acomodats continuen en la seua voluntat, tret d'alguna excepció, de complaure al poder que és qui crea les fames i dispensa els honors. S'instal·la una deferència pels qui decideixen. Els periodistes s'han convertit en els nous guardians de l'ordre, la nova policia del pensament únic, a través d'una enginyeria dels esperits que té com a premissa el descerebrament i la desinformació col·lectiva. Mentre cada vegada hi ha més edificis i carreteres, la desigualtat social augmenta, la "democràcia" es degrada i la injustícia s'instal·la amb tota normalitat i impunitat, com si fos el tribut indispensable d'un progrés que no dóna resposta al nombre creixent d'exclosos d'un sistema econòmic embogit i sense control.

Índex

anterior:
Una aproximació a la "diàspora" castellonenca

següent:
Postmodernitat, comunicació i moviments socials
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent