DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #7 - estiu 04

VEL·LEÏTATS VALENCIANISTES I PARTICIPACIÓ DURANT EL FRANQUISME

Escrits elaborats a contracorrent

Castelló als anys 30 vivia una efervescència cultural prou intensa. Va ser aleshores quan personatges com Salvador Guinot, Gaetà Huguet, Pascual i Tirado, Lluís Revest, Joan Baptista Porcar, Àngel Sànchez Gozalbo i Joan Baptista Carbó van donar a Castelló un cert pedegrí de poble culte, fins al punt que Azorín va definir la ciutat com "la seu de la intel·lectualitat del País Valencià". Molts d'aquests personatges, coneguts popularment com "els sabuts", van formar la Sociedad Castellonense de Cultura (SCC) al 1919. Aquesta entitat va encapçalar l'avantguarda en tot el procés per la unitat ortogràfica de la llengua catalana al País Valencià que va desembocar en les Normes del 32. Una de les feines més conegudes de la SCC i que encara continua en l'actualitat és la publicació coneguda com a Butlletí de la SCC. Les pàgines del Butlletí es van convertir en un dels suports més importants en la normativització de la llengua al País Valencià. L'ànima d'aquesta publicació era A.S. Gozalbo, en paraules de J. Simon, signant de les Normes del 32, segons diu al llibre d'entrevistes "Converses amb J. Simon, E. Valor, R, Súria" de Vicent Pitarch. L'aportació castellonenca a la unitat lingüística va ser molt important amb el paper destacat de Lluís Revest i Gaetà Huguet.

La història que acompanya als fundadors de la SCC i als signataris de Les Normes del 32 és tot un exemple per poder explicar els diferents itineraris vitals que va seguir la societat castellonenca arran de la Guerra civil. En el cas d'Àngel Sànchez Gozalbo i Lluís Revest Corzo formen part d'aquella generació de castellonencs/ques signants de les Normes de Castelló, però seguiren camins ben diferents a la resta. Prenem el cas de Sànchez Gozalbo, membre destacat d'aquella "colla de sabuts" amb un extens currículum: metge, escriptor, historiador... Depén per quines fonts ens apropen a les seua vida, veurem com canvia la seua biografia. Ja siga des de la lingüística, la reivindicació cultural, la història, la medicina, etc. Com a polític sembla que hi ha fets que la història oficial passa per alt. Tenim l'exemple dels apunts biogràfics publicats al recull d'articles d'A.S. Gozalbo "Lledó en la Història" editat l'any 1995 per la Diputació de Castelló.

Mentre es considera important incloure dins la seua carrera política càrrecs com:

1924- Regidor a l'Ajuntament de Castelló. Era la corporació de les festes de la Coronació de la Patrona.

1925- Nomenat com a Diputat Provincial.

Es silencien altres càrrecs polítics més incòmodes. Altres càrrecs que es dissimulen i que cal conèixer "no per rancúnia sinó com una tasca de justícia envers les víctimes de la seua política".

La veu dormida

En els últims anys ha revifat l'interés per recuperar els testimonis del que s'ha anomenat la memòria històrica, és a dir, la veu dels vençuts durant la guerra civil. En aquest camp trobem reflexions com les de l'article "El valencià a Castelló durant el primer franquisme" publicat a www.altrecastello.com:

"El franquisme i tots els que hi col·laboraven tenien l'objectiu clar de desprestigiar tot allò que amenacés la seua cosmovisió. La cultura autòctona, que a dures penes durant la II República començava tímidament a aixecar el cap pel que fa als usos institucionals, torna a recular i a quedar supeditada a un ús ranci i coent, lligat a les tradicions més carques i conservadores de l'imaginari valencià, aquelles que més s'adequaven als valors propagats pel franquisme. De fet, les relacions entre el valencianisme conservador i el règim són molt estretes. A Castelló alguns dels prohoms més destacats de la Societat Castellonenca de Cultura, com Àngel Sànchez Gozalbo i Lluís Revest, participen en les estructures repressives del nou règim". El paper dels prohoms de la SCC durant el franquisme no està gaire investigat. Hi ha diferents articles en els que es menciona el paper d'aquestes persones, amb tot aquestes aportacions quasi no s'endinsen en la tasca d'esbrinar la responsabilitat dels que ocupen el poder local en la instauració del nou règim. Trobem l'article de la historiadora Maria Folch "L'establiment del Nuevo Estado a Castelló de la Plana" publicat a L'Avenç (núm. 262, Barcelona, 2001., pp. 48-50). En aquest escrit trobem referències directes a aquestes persones:

"(...) A l'arxiu del Govern Civil existeix un document (sense data però de voltants del juny del 38) amb una llista mecanografiada on, amb la cal·ligrafia de Carmelo Monzón, el primer Governador Civil de la província, hi ha escrit "Para cargos en Castellón" i està dividida en dos grups "primera fila" i "segundones" . (...) A banda de "derechistas de tota la vida" destaca un grup de persones, que es van convertir en protagonistes de la política local, que havien format part de la "Sociedad Castellonense de Cultura" i havien desenvolupat una tasca lingüística i literària importantíssima, alguns d'ells signataris de les Normes de Castelló. Així per exemple, Àngel Sànchez Gozalbo en entrar els nacionals a Castelló és nomenat Secretari Local de FET i mesos més tard Tinent d'alcalde del segon ajuntament franquista. Lluís Revest Corzo, signatari de les Normes de Castelló, formava part també d'aquest ajuntament (...)".

Com veiem la participació d'aquest grup de persones va significar una contribució important per a l'establiment del nou règim a Castelló. Una contribució silenciada, a penes coneguda i en la que anem a intentar aprofundir.

Don Àngel i la Falange

A partir del 15 de Juny del 1938, Castelló és ocupada i les tropes nacionals comencen a organitzar el nou règim. Seguint el "Mediterráneo" de l'època i el llibre "Política y Sociedad en Castellón durante la década de los años 40" de R. Godes, el 25 de juny de 1938 aplega a la ciutat la V Centuria Motorizada al Servicio de Trabajo de FET y de las JONS amb els camarades Crespo i Galiana. És l'inici de l'ocupació i s'instal·len al local del Col·legi dels Carmelites de la Caridad de las Cuatro Esquinas, que havia estat ocupat pel POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Amb la victòria, la Falange, el partit feixista, estructurava políticament el règim. A Castelló la majoria de nous falangistes procedeixen, entre altres, del grup d'estudiants catòlics, dirigit pel capellà i catedràtic J. M. Conillera. La Falange quasi ni existia a Castelló, hi havia un nucli a Borriana comandat per Blasco Vichares, i els van assassinar després de l'alçament. Per als càrrecs de la Falange es va haver de recórrer a la dreta tradicional i conservadora. Seguint a R. Godes:

"El Jefe Local de Castellón, es este primer momento el abogado Federico García Pérez, que defendiera a Cernuda y a Velasco ante el Tribunal que lo sentenció a muerte y el secretario Local el médico Ángel Sánchez Gozalbo, no menos falangista de nuevo cuño que el anterior y ambos destacados derechistas de toda la vida, el segundo especialmente conocido por sus aficiones literarias valencianistas" (pàg. 25).

A l'abril de 1939, mentre la repressió s'acarnissava brutalment amb els vençuts, Don Ángel participava com a secretari local en la feina de Falange. Eren temps molt difícils, impossible apropar-se al terror que es vivia per la ciutat amb l'aplicació d'una dura repressió. La Columna de Orden Público i el Servicio de Investigación e Información de Falange s'encarregaven de la primera repressió detenint, interrogant i posant en mans dels militars als sospitosos.

Al cap d'uns mesos el Jefe Provincial del Movimiento és rellevat. Ara li toca el torn a José Luis de Navasqües y Ruíz de Velasco. Aquest nomena a: Federico de Brugada García, Secretari Provincial: J. B. Soler Martínez, Assessor Polític del Mando Provincial de Milícies; càrrecs locals, A. S. Gozalbo; B. Fabregat, Tresorer. Durant aquest mandat de nou ocupa el càrrec de Secretari Local i es desplaça a Madrid amb Joaquín de los Santos Vivanco, Comandante de Regulares, per assistir a la missa homenatge a Julio Ruiz de Alda, un dels fundadors de Falange, assassinat durant la guerra.

A l'any de la victòria, el règim va realitzar diferents actes públics per celebrar-ho. A Castelló més concretament el 19 i 20 de maig. Durant el matí, els càrrecs importants a nivell provincial del nou règim fan les seues corresponents xerrades. Per la vesprada és el torn de Sànchez Gozalbo:

"El acto de la tarde tiene poco de político, como no sea la participación en él de personalidades destacadas en el ámbito local de la cultura que le otorgan evidente credibilidad: Ángel Sánchez Gozalbo, diserta sobre los castillos de la ciudad, de cuya simple existencia deduce una vena heroica; Carlos G. Espresati, que se refiere a una serie de costumbres populares que demuestran el acendrado catolicismo de nuestro pueblo..." (pàg. 365).

Podem afirmar que ocupa el càrrec de Secretari Local de Falange fins a final del 39 amb seguretat i com a molt fins a octubre de 1941, data en la que ocupava el càrrec un metge de l'Hospital Provincial amb molt bones referències, Vicente Altava Alegre. Altava, seguint l'estela de Gozalbo, també va arribar a ser, pel que hem esbrinat, regidor durant el franquisme i president del Col·legi Oficial de Metges. No eren els únics, també Benjamin Fabregat va passar per la primera Falange i després va entrar a l'Ajuntament com a regidor fins que el governador el va nomenar alcalde. Pel que sembla, una pràctica habitual entre les persones que van formar part de la dictadura a ni-vell local com el cas de Carlos Fabra Andrés, pare de l'actual President de la Diputació, Delegado Provincial de ex-combatientes de Castellón de la Plana en 1940, alcalde de la ciutat entre 1948 i 1955, també conegut com "Carlos I, l'empedrador".

Un altre càrrec polític que ocupa, des de l'entrada de les tropes nacionals, és el de regidor. Des de l'ocupació fins al 15 d'abril de 1939, l'Ajuntament s'organitza mitjançant una comissió gestora. És, en aquesta última data, quan es constitueix el primer ajuntament amb l'arquitecte V. Traver com a alcalde. A. S. Gozalbo ocupava el càrrec de segon Tinent d'alcalde. Aquesta vegada no estaria tan sols un any, com al 1924 amb la Unión Patriótica, sinó fins al 1948 (Libro de los Ayuntamientos-Arxiu municipal). Alhora va presidir una de les comissions de l'Ajuntament, en concret la Comisión de Fomento que es dedicava a la policia urbana i rural, obres públiques municipals, parcs i jardins, serveis públics (aigua, llum, incendis). També va ser vocal de la Junta Provincial Antivenérea (actes de l'Ajuntament de Castelló, 15 d'Abril 1939).

Don Àngel escriptor clerical

Fins al trencament cultural que suposa la victòria dels colpistes, hi havien dos pols ideològics bàsics sobre els que girava la ciutat, tal com ha explicat l'historiador Ferran Archilés: clericalisme i anticlericalisme, la gran fractura de la política en el segle XX a Castelló (F. Archilés: "La memòria del franquisme a Castelló", www.altrecastello.com). El nostre protagonista formava part del primer. Els vencedors també. La dreta tradicional local, construïda al voltant dels valors del catolicisme i al costat del clericalisme és la que torna a ocupar el poder a partir de juny del 38. L'església adquireix un paper protagonista, mentre la Falange anava controlant l'aparell burocràtic. A mesura que avança el règim, els valors de la dreta conservadora espanyola, és a dir, el catolicisme i el nacionalisme espanyol (el nacionalcatolicisme), van imposant-se.

La dictadura oferia el panorama perfecte per dedicar-se a qüestions d'església. Sànchez Gozalbo, també homenatjat pels seus estudis sobre Lledó, es va consagrar a aquestes qüestions. En la Junta Procuradora de Reparación y Edificación de Templos hi havien els següents càrrecs: S. R. Feltrer, procurador; Pascual Pardo Sales, empresari; Àngel Sànchez Gozalbo, propagandista; M. G. Empresati, interventor de comptes. A partir de 1944, Sánchez Gozalbo comença a publicar articles sobre qüestions d'església, des d'una visió local, sobretot referents a Lledó. El primer article publicat a "Mediterráneo" va coincidir amb la consagració d'un nou altar i retaule major de l'església Santa Maria, enderrocada durant la República. Tota una celebració per al Castelló clerical.

Don Ángel, metge

Per altra part, en la seua carrera com a metge, al gener del 1940, se'l nomena President del Col·legi Oficial de Metges (COM) fins al 1943. Aquest càrrec el proposa la Jefatura Provincial de Sanitat i l'aprova el Governador Civil. Al respecte, cal saber que en les depuracions del personal sanitari participen la Jefatura, el Govern Civil i també el COM. Aquest emet informes sobre els col·legiats. Hem trobat un document del 2/12/1942 a l'Arxiu del Govern Civil (carpeta 11.306) en què apareix A.S. Gozalbo. Era referent al cas de depuració de Remigio Añó Fibla, metge de Benicarló. El Jefe provincial de Sanidad ordena a A.S. Gozalbo, la revisió del seu cas, ja que no se'l pot depurar des de Jefatura, al no treballar en cap plaça d'aquesta institució, alhora es diu que la revisió s'ha de fer amb la finalitat de dictaminar si pot o no exercir la professió lliurement a Benicarló.

En un altre document es fa menció als informes sobre conducta realitzats pel COM referents a cadascuna de les persones en procés de depuració. També a l'arxiu (carpeta 11.325) hi ha un document on la Jefatura de Sanitat el menciona com a "Instructor para las pràcticas de las diligencias informativas conducentes a la depuración de la conducta politico-social en relación con el Movimiento Nacional del Médico domiciliado en Onda, Don Antonio Esteban Gallen". Esteban Gallen va comptar amb un informe favorable de Sánchez Gozalbo i finalment va poder exercir la seua professió (29 de març 1941). No era l'únic, també va escriure altres informes favorables juntament amb coneguts col·laboradors del règim per a escriptors i intel·lectuals, com ara Bernat Artola, finalment absolt.

Depuracions personal sanitari

En el cas de les depuracions de funcionaris públics del personal sanitari, des del Ministeri de Governació, en mans de Serrano Suñer, es publica una ordre (1/abril/1939) d'aplicació de la llei del 10 de febrer de depuració de personal sanitari que diu textualment: "(...) los funcionarios públicos sujetos a investigación quedaran suspensos de sus cargos hasta que se apruebe su readmisión, o hasta que se termine su expediente". Tot i això, es suspèn temporalment l'aplicació d'aquesta ordre sobre titulats sanitaris i personal auxiliar, ja que açò haguera provocat el col·lapse dels serveis sanitaris. El número d'investigats era tan nombrós, que en cas d'haver quedat suspesos dels seus càrrecs, els serveis sanitaris hagueren quedat desatesos. Al mateix temps, el Ministerio de Gobernación, Jefatura Sevicio Sanidad, Gobierno civil i els Inspectores Provinciales de Sanidad podien acordar excepcions a l'anterior disposició i suspendre immediatament a qui consideraren oportú. És el cas dels metges Juan Peña Arnau, José Candela Ortells, José de la Huerta Labega, Luís Senís Almela, Juan Bautitsa Bellido Tirado i Rafel Ribés Gómez i dels practicants Manuel Bueso Montoliu, Vicente Muriach Dealbert, Juan Barberá Querol, Herminia Lafuente Ramos i Francisco Bueso Montoliu. Tots exercien a Castelló i foren cessats per Desafectos al Glorioso Movimiento Nacional (B.O.P. 2/1/1939). Altres van ser desterrats. Aquests no van ser els únics represaliats, però no coneixem la resta. La investigació històrica a Castelló és un camp erm.

A l'expedient de responsabilitats polítiques de J. B. Bellido Tirado (any 40, caixa 10.146), un dels depurats, també es fa referència als informes favorables del COM, qualificant-lo de “excelente médico de conducta intachable.” J. B. Bellido es va presentar pel Front Popular i va eixir escollit, passant a formar part dels castellonencs que votaren a Azaña en el Parlament. Membre d'UGT i del PSOE al 36, el Comitè del Front Popular el nomena president del COM, fins que aquest es converteix en sindicat. També va ser degà de l'Hospital Provincial i l'empresonaren a Saragossa durant la guerra.

Responsabilitat en la repressió

Al mateix temps de l'èxit aclaparador que van tenir els prohoms més destacats de la SCC tant en la república com a la dictadura i la democràcia, als altres protagonistes d'aquella puixança intel·lectual, la repressió els va portar a l'exili, la pèrdua de la feina i l'exili interior, tal com explica a "Poètiques i voluntat" Manuel Garcia Grau:

"Alguns foren 'depurats' o empresonats (M. Sanchis Guarner, Maximilià Thous, Adolf Pizcueta, Francesc Almela, el mateix Bernat Artola, Miquel Durán, Enric Soler i Godes..."(p. 34). "Passaren momentàniament per la 'justícia' militar: (a banda de Bernat Artola i Enric Soler i Godes) Amadeu Pitarch, Lluís Sales, Maximià Alloza i Diego Perona. En canvi, els màxims exponents de la SCC i altres destacats escriptors parti-ciparen directament de l´administració feixista: Lluís Revest, com a membre de les Comisiones depuradoras; Eduard Julià fou nomenat inspector de Segona Ensenyança i Josep Manuel Borràs Jarque fou president del Síndicato Nacional de Maestros." (Reproducció de la tesi doctoral de Lluís Meseguer, p. 203).

Castelló aleshores, tal com explica Ferran Bagán i Górriz a "Evolució política i procés de depuració dels funcionaris municipals de Castelló (1936-1939)" (Homenatge casolà a E. P. Thompson), era una ciutat xicoteta, on tots els intel·lectuals es coneixen entre ells. Pel que fa a Lluís Revest Corzo, pel seu paper com a membre de la comissió depuradora del Ministeri d'Educació Nacional, F. Bagan menciona (pp. 175-176):

"(...) suposem que el prestigi i els amics fidels a la República evitaren que poguera córrer perill. Però tot això no va impedir que, en entrar les tropes franquistes, es convertiren en col·laboradors i organitzadors de la repressió (...) ".

En el cas d'Àngel Sànchez Gozalbo, abans de la II República va pertànyer a la Unió Patriòtica de Primo de Rivera i va ser regidor amb càrrec de suplent a l'Ajuntament de Castelló al 1924 i nomenat diputat provincial al 1925. També era conegut, com Luís Revest, per ser molt catòlic. Açò no va impedir que al 1936 se l'escollira com a membre de la Junta de Recuperació del Patrimoni Històric i no fora represaliat. Açò tampoc va impedir, que amb la victòria dels feixistes, el primer Governador civil i els següents comptaren amb ell per a formar part del poder local de l'administració franquista.

Don Àngel: castellonenc consagrat

El paper, que més es recorda dels personatges de la Sociedad Castellonense de Cultura, és la d'aquells intel·lectuals que construeixen una nova manera de sentir Castelló, que esborra, de cop i volta i amb molt d'èxit, tota la cultura que girava al voltant del Castelló liberal, republicà i anticlerical. Amb la victòria, la dictadura va haver de reinventar el calendari festiu esborrant les celebracions més properes al republicanisme. És així com a Castelló les festes majors passen a ser la Magdalena, esborrant les festes de juliol com a festes per sempre més.

Àngel Sànchez Gozalbo forma part d'aquests erudits que donen una visió ultracatòlica de la història local. Aquesta visió ha configurat uns trets identitaris i un imaginari local que s'estén fins avui en celebracions com la Magdalena o com la festa de la mare de Déu de Lledó, reconegut com un acte de tot el poble, fins i tot, pels partits polítics teòricament més allunyats de l'església. Tal com explica R. Godes, allò que uneix als prohoms de la SCC amb la resta de membres de l'estructura franquista "no es otro que el de un acendrado catolicismo practicante, común a todos ellos y, consecuentemente, su posicion política de derechas" (p. 333). I la dreta catòlica a Castelló, des de la victòria de Franco, continua igual de ben establerta.

En la flamant carrera professional d'Àngel Sànchez Gozalbo trobem altres càrrecs no menys importants. Al 1954 comença a presidir el Consell d'Administració de la Caixa d'Estalvis de Castelló fins al 1974. Al 1964 se'l nomena Cronista Oficial de la Ciutat de Castelló. A l'any 1978 l'Ajuntament acorda dedicar-li la plaça interior del complex San Agustí. Aquesta s'inaugura a l'any següent en un homenatge amb personalitats de la ciutat. El 25 d'abril de l'any 1982 a Castelló es celebra el 50è aniversari de les Normes del 32 a la plaça de Bous. Milers de persones es van reunir convocades per l'esquerra nacionalista per festejar la unitat de la llengua. Aquest cop A. S. Gozalbo va participar juntament amb Adolf Pizcueta, Enric Soler i Godes, Casimir Melià i Joan Fuster a l'acte multitudinari. Al 1986 se li otorga l'alta distinció al Mèrit cultural de la Generalitat Valenciana. Mor el 9 de març de 1987. A la casa en la que hi visqué hi ha una placa en record. Les víctimes de la seua política no en tenen cap.

Índex

anterior:
Castelló: Un poble engayat o poble ignorant?

següent:
El referèndum de la Constitució a Castelló: La construcció del consens
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent