DOSSIERS CRÍTI(CS) Repensar Castelló
  #10 - primavera 05

VIDES DE LA PLANA

Escrits elaborats a contracorrent

Manel i Rosa s'han comprat un pis acabat de construir en la ronda est de la ciutat. Després de dubtes han decidit embarcar-se en lletres i hipoteques. 90 metres quadrats i plaça de garatge. La família ja té casa pròpia. Ahir els van donar les claus.

Dani no va passar dels 16 anys. En plena adolescència va començar a treballar en la construcció. Mentre arrossegava un carretó marxa enrere va ensopegar amb un remolc. En la caiguda es va desnucar amb una furgoneta aparcada. Era Nadal, el seu cos romania immòbil en un escampat de la ronda est. Encara no havia passat el procés de formació (Levante, 24/12/02).

Manel i Rosa havien dubtat abans de viure en la ciutat. Vénen de l'interior de Castelló i havien estat a punt de comprar una casa al camp per Vilafamés. Pensaven que podien trobar la tranquil·litat que els furtava la ciutat. Tot i això van desistir. Els preus dels masos rehabilitats són disparats.

Maria Amparo viu a les Platges de Bellver en una vil·la luxosa per la qual està pagant juntament amb la seua família 360.000 euros. A més, a Madrid, a la plaça de las Salesas, té un habitatge per 901.000 euros. Havia pensat que un mas a la muntanya seria l'alternativa perfecta a la platja i la ciutat. Així doncs, va comprar el Mas de l'Arc, a La Vall d'Alba, per tan sols 14.512 euros (Levante, 16/05/04). Maria Amparo és la cònjuge de Carlos Fabra, i el venedor La Fundació Blasco de Alagón, estretament vinculada a la institució que presideix el seu marit. Per poc més de dos milions de pessetes havia aconseguit una casa sense problemes de pagament.

Manel i Rosa, ara més que mai, pensen en el seu treball; ambdós amb contractes temporals en la indústria taulellera han necessitat dels pares de Rosa com a aval davant del banc. Tot per un habitatge on reposar de la jornada maratoniana de treball. Què menys que un sostre on descansar dels torns de 21 dies que fa a la fàbrica!. A Castelló els havien dit que hi havia treball, i de fet, no tardaren en trobar-ne, però després d'uns quants anys encara no han aconseguit un contracte indefinit. Per sort, tenen casa.

Eduardo mai havia xafat La Plana. Havia viscut a València abans d'entrar a la presó. Manifestacions, centres socials, agressions de la ultradreta, especulació. La seua vida s'havia compromès amb l'anarquisme i participava d'activitats oposades al sistema. Ara estava a La Plana, a la carretera d'Alcora, acusat de terrorisme, tancat fins a períodes de 22 hores diàries. La seua situació és la mateixa que la resta de reclusos del mòdul FIES-3. Fins a 22 hores sol en una xicoteta cel·la, sense activitats, tallers, classes, ni assistència a missa, l'únic moment en què podria veure als altres presos (Levante, 16/05/04). Finalment, el jutge el va declarar innocent dels càrrecs dels quals se l'acusava. La seua casa durant aquest temps ha estat la injustícia.

La salut de Rosa preocupa a Manel. Els seus pulmons des que treballa en la taulellera carregant palets s'estan empitjorant fins al punt que una bronquitis asmàtica l'acompanya des de fa mesos. L'única eixida és canviar a un treball menys tòxic, però per treure la casa endavant i els pagaments continua aguantant. Rosa sovint pensa que per gaudir d'un habitatge s'ha de sacrificar i sobreviure en la seua pròpia presó: la fàbrica.

Isabel feia dècades que no eixia d'Almassora. Camí a Manresa pensa en els anys de la guerra i en com aquests encara marquen la vida de tantes persones grans. Isabel ja té 80 anys i per fi sap on està soterrat el seu germà, soldat republicà desaparegut al front de l'Ebre. Una de les seues nebodes va llegir al periòdic que un historiador ha identificat a tres castellonencs que moriren en la batalla de l'Ebre en una fossa dins d'una parcel·la del cementiri de Manresa. Isabel en llegir-ho es va commoure, un d'ells era el seu germà. A la setmana va decidir que abans de morir visitaria la seua tomba. Després de més de 60 anys sense notícies podria dormir més descansada.

Alberto, després de la seua jubilació, va decidir fer reals els seus somnis, creuar el món en bicicleta. Un cop realitzat va creuar tota Europa fins arri-bar a Palestina. Per a la premsa va ser tot un aventurer al fer-ho a eixes edats. La seua actitud enfront de la vida el va portar a fer una vaga de fam durant el Nadal del 2003/04 en contra del vial Cabanes-Orpesa, aleshores el tractaren d'ecologista testarrut. Avui en dia està a Guatemala ajudant a fer arribar aigua a tres poblats indígenes desplaçats per l'huracà Mitch; ara l'etiqueten d'home amb consciència social (Levante, 24/03/05).

Tal volta Mireia havia coincidit amb Eduardo en alguna manifestació a València, però no es coneixien de res. Ara ja no tenen l'oportunitat, malgrat que Eduardo ja és lliure. Mireia havia estat en les primeres grans cites contra la globalització econòmica arreu del món. A Castelló havia participat activament en diferents col·lectiu socials. Ara Mireia està escombrada de les lluites socials, anul·lada per les drogues, la seua vida gira al voltant del consum impulsiu per via intravenosa. Mireia llegeix molts matins una pintada en un paret de la ciutat, "La libertad no se chuta, se lucha", mentre camina camí de l'Hospital a replegar la seua dosi de metadona i pensa en el perquè de la seua renúncia.

Per a Rosa, el treball que ha conegut fins al moment mai l'ha satisfet. Qui no ha sentit el desig, almenys una vegada, de no treballar més? Reflexiona i sap que no hi ha vida sense treball. Abans feia hores extra per no arribar apurats a final de mes i sabia que és una posició insolidària amb la resta de treballadors/es en l'atur. Ara ha decidit deixar de fer-ne, treballar més és viure menys. El disgust i l'apatia que sent treballant també l'acompanya fora de la fàbrica. El temps i l'espai per a la seua supervivència quotidiana s'han convertit en un costum als gestos repetits. Demà, dirà finalment PROU, pensa que sobreviure li ha impedit viure. La fàbrica, pensa, està en totes parts.

Índex

anterior:
Nacionalcatolicisme (III)

següent:
Aproximacions a la precarietat
critics@moviments.net Un espai de debat i reflexió
 
Anterior Índex Següent