Batalla final per la memòria

Les esquerretes-i-els-verds que governen aquí i a Madrid viuen una insòlita efervescència de reivindicació de la memòria històrica. Es projecten monuments, memorials, informes sobre les víctimes de la dictadura, homenatges, lleis, plaques commemoratives i declaracions "històriques". Els qui fa no gaires anys giraven la cara o callaven quan insisties en aquests temes, finalment han gosat comportar-se. Van callar al 1977, al 1982, i ara, pressionats per associacions civils, particulars i les bases dels seus propis partits, no han tingut altre remei que decidir-se a actuar. Gairebé tres dècades després de la mort del dictador, els qui van morir assassinats, o van patir repressió, exili, requisament de béns i marginació social i professional per defensar els ideals republicans, també recollits en la Constitució del 1977, ja són homologables per l’actual democràcia i poden ser rehabilitats política i socialment. Per a molts d’ells ja és massa tard. Però, què ha passat? Que la gent no ha pogut ni volgut oblidar, contràriament al que volien els franquistes i els antifranquistes que van pactar els silencis i les injustícies de la transició. I també han passat més de vint-i-cinc anys, que és una generació, i el temps necessari per a què morin els protagonistes i prescriguin molts dels crims i delictes de la dictadura franquista.

De totes les iniciatives que hi ha en dansa, la més interessant es votarà en comissió a finals de mes al Parlament de Catalunya i cal suposar que s’aprovarà perquè la presenten els tres partits que formen la majoria de govern. A més, la dreta CiU-PP no ha presentat esmenes. Es tracta d’una proposició no de llei per a què el Govern de la Generalitat insti al Govern de l’Estat a què adopti les mesures necessàries per a conservar i garantir l’accés als sumaris i expedients judicials instruïts pels franquistes durant la guerra i la postguera, i que decreti la nul·litat dels judicis i les sentències dictades a l’empara de la "Instrucción de la Causa General" i del "Tribunal del Honor y Jurisdicciones Antimasónicas y Anticomunistas" i es declari el caràcter il·legítim d’aquells tribunals i d’aquelles lleis.

Si l’estat espanyol aprova aquesta llei, queda en evidència la Llei d’Amnistia, un dels pilars fonamentals de la transició, una norma que perdonava víctimes i botxins però no anul·lava aquella justícia, la qual cosa ha possibilitat, des de llavors, la negativa dels tribunals espanyols, Constitucional inclòs, oh! paradoxa, a qualsevol demanda de revisió de judicis franquistes perquè "es feien segons la legalitat vigent aleshores", i , per tant, impedia el restabliment de l’honor de les víctimes i les legítimes demandes de compensació dels seus familiars. Els antifranquistes que van pactar aquella transició i aquella llei d’amnistia ara, en aprovar aquesta nova normativa, fan una autocrítica formal i invaliden part important dels seus pactes i decisions transicionals. Potser consideren que ja hem pagat religiosament el primer termini de la hipoteca que ens van encolomar sense demanar-nos el parer. Ha calgut que la democràcia derivés a una situació quasi-franquista en el període Aznar per a què els propis partits d’esquerra revisessin els pactes que havien fet amb els franquistes reciclats. Es trenca l’entrellat dels pactes de la transició, i fóra bo que se’n generés una revisió a fons d’aquell període "modèlic", i una demanda o assumpció de responsabilitats per part dels principals actuants. No esperem trenta anys per a revisar-la. Analitzar el passat serveix per saber d’on venim i entendre algunes de les claus del present. No esborrem la pàgina d’ahir per escriure la crònica d’avui. I si us plau, no parlin de que ara comença una segona transició. Més hipoteques, no. A més, que ens queda per hipotecar? Si hem de pagar una segona part, quan s’acompleixi el termini, serem morts.

Xavier Montanyà (Vilaweb,11-6-04) xavier.montanya@partal.com