Castelló, ‘Costa Nostra’

Política i maons juguen junts en la Costa del Azahar. Les sospites de connivència amb polítics planeja després d’una sorda guerra entre constructors que s’està produint entorn d’una sucosa requalificació de terrenys en la província de Castelló, a l’ombra d’un parc temàtic que promou la Generalitat valenciana. Dues d’aquestes empreses, Lubasa i PGP, han estat receptores d’alguns dels millors mossos que el poder polític ha concedit en els últims anys. Part de la remodelació del port de Castelló (El Grau), l’ara paralitzat projecte de l’aeroport que promou la Diputació Provincial, els aparcaments de la capital i la requalificació de terrenys de RENFE són algunes de les obres que han assolit, junts o per separat, els ara socis Luis Batalla i Pedro Gimeno. Dos empresaris de diferents trajectòries i avui gran èxit amb importants contactes tant en la Diputació com en la Generalitat valenciana.

L’últim terreny de batalla és una planura de tarongers entre Orpesa i Cabanes. En disputa, dos projectes: el de l’empresa turística Marina d’Or i la coalició de tres empreses, Lubasa, PGP i un grup constructor d’Alacant. Els ajuntaments afectats per aquest llaminer PAI (Pla d’Actuació Integral) s’han decantat per la primera oferta, encara que s’anuncia encara una llarga batalla judicial d’almenys dos anys. Amb clarividència ho va advertir en declaracions públiques el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, factòtum del PP a Castelló: “Es decidirà en els tribunals”. Fabra no passa per aquesta guerra de casualitat. PGP i Lubasa són les dues empreses que li han seguit en el seu projecte més benvolgut, qualificat de “megalòman” pel ministre Jordi Sevilla: l’aeroport de Vilanova d’Alcolea.

Lubasa i PGP han estat acusats d’obtenir un gran volum d’obra pública. D’acord amb dades del butlletí del Registre Mercantil, només Lubasa, empresa matriu d’un gran grup econòmic, té ara fins a cent encàrrecs públics, procedents en la seva majoria del PP valencià.

Per la seva banda, l’empresari Pedro Gimeno nega a Interviú haver obtingut beneficis per la seva amistat amb Carlos Fabra: “Estic en l’aeroport perquè em va semblar una oportunitat important per a tota la província, i quant al port de Castelló el que vaig fer va ser perdre diners. Ara, per exemple, he perdut l’adjudicació de Mundo Ilusión, en la qual duc anys invertint diners. No tinc res més per adjudicació pública”. L’operació urbanística que es dibuixa entre els tarongerars té la seva pedra filosofal en el projecte que Carlos Fabra, home fort del PP a Castelló —imputat per diversos presumptes delictes contra l’Administració, com prevaricació, suborn, malversació i tràfic d’influències i altre fiscal—, ha impulsat amb tota la seva energia política: l’aeroport de Vilanova d’Alcolea.

Només va haver-hi una oferta per a fer-se càrrec de la construcció i explotació de l’aeroport. Van aparèixer Lubasa, PGP i FCC, que van obtenir posteriorment interessants millores de l’Administració. Des d’una garantia econòmica de sis euros per passatger, si el futur aeroport no arriba als llindars de rendibilitat, fins a l’expropiació dels terrenys (10,8 milions d’euros) o un aval per a un crèdit de 44 milions d’euros. El projecte i el pla director (1,87 milions i 174.300 euros, respectivament) ja havien també corregut a càrrec de la Diputació de Castelló, que presideix Carlos Fabra.

Avui l’aeroport no és sinó una enorme extensió de terres remogudes. Enganxat en la falta d’autoritzacions i problemes amb assumptes com la cria de l’esparver cendrós, espècie en vies d’extinció, que l’aeròdrom estigui operatiu en 2007 sembla una quimera. A més, hi ha seriosos problemes econòmics perquè les entitats financeres no acaben d’entrar en el projecte. En el mateix sembla clar el paper de FCC —soci tecnològic de l’assumpte— i el de Lubasa, potent constructora. Crida més l’atenció la participació de PGP, amb un cinc per cent.

Per a la competència de Lubasa i la seva unió d’empreses semblava clar que no es tractava d’un aeroport rendible. No obstant això, per a sorpresa de l’oposició, el PSPV, i del sector, les condicions de la concessió van canviar, una vegada adjudicada, de manera avantatjosa. Fins al punt que diversos informes jurídics oficials consideren que devia haver-se tornat a licitar, donat el canvi substancial de condicions econòmiques.

Mentre Lubasa és una gran constructora tradicional de Castelló, PGP és la societat d’un empresari singular, Pedro Gimeno. Aquest, amic personal de Carlos Fabra, ha incrementat les seves inversions en la província de Castelló. No així la grandària de la seva empresa. D’acord amb les dades del Butlletí del Registre Mercantil, PGP, que duu des de 2002 sense dipositar els seus comptes davant el registre, tenia llavors dos empleats fixos i quatre eventuals. Així va escometre, entre altres projectes coneguts, la reforma del port de Castelló (El Grau), el de Borriana (que finalment no va guanyar), l’aeroport i un projecte per a urbanitzar 20 milions de metres quadrats, el PAI de Món Il·lusió. Tot això, amb un capital social de 900.000 euros.

L’amistat entre Carlos Fabra i Pedro Gimeno Pérez-Castejón ha traspassat els límits del rumor a Castelló. Ambdós estableixen la seva residència d’estiu a Eivissa, en les proximitats de l’exclusiva Marina Botafoch. Aquest estiu van ser vists i fotografiats navegant junts el iot de Gimeno, un vaixell de la classe Sunseeker, de 20 metres d’eslora i valorat en uns 1,2 milions d’euros.

La influència de Gimeno no va quedar en Fabra. A més es va incorporar a les vacances el conseller valencià d’Economia, Gerardo Camps. Segons va publicar la premsa valenciana, Camps va compartir diversos menjars amb Fabra i Gimeno en l’entorn de Marina Botafoch, on està atracat el iot Pólux, propietat de Gimeno. Camps, en virtut del seu càrrec de conseller, és president de la societat pública Projectes Temàtics. Aquesta societat és l’accionista única del Centre d’Oci Mundo Ilusión, la societat que gestiona i explota el parc temàtic que farà banderola d’atracció de l’apetitós PAI de 20 milions de metres quadrats. Fabra, pare de la idea de Mundo Ilusión, és vicepresident d’aquesta societat. Gimeno havia presentat al costat del seu soci, Luis Batalla, dues ofertes anomenades Mundo Ilusión Costa Azahar per a fer-se amb el sucós pastís urbanístic entre Orpesa i Cabanes.

L’Agència Tributària ha investigat els moviments de Fabra en 1999. Aquest any es va traspassar el restaurant Marenostrum, que regentava María Amparo Fernández Blanes, esposa de Carlos Fabra, a altra societat, anomenada Cuina Benicarlanda. Aquesta empresa és ara propietat de Gimeno, que ha acabat per tancar el restaurant l’any passat.

Negocis i excepció

Els negocis floreixen a l’ombra de l’excepcionalitat. L’escletxa d’un any que el PP ha concedit a la Comunitat Valenciana de moratòria de la llei reguladora del sòl en aquesta autonomia ha propiciat que es requalifiquen urgentment 50 milions de metres quadrats per un procediment d’excepció anomenat PAI. A l’ombra d’aquests PAI, concebuts com un recurs puntual, s’ha anat modelant bona part de l’urbanisme valencià. Lubasa, com a gran empresa constructora ha estat molt present en algun dels més interessants; i també en els de procediment una mica més truculent.

El PAI de Renfe en la ciutat de Castelló ha estat un dels més controvertits. Fins i tot va haver-hi una denúncia en el procés per presumptes irregularitats que va presentar una associació de comerciants locals anomenada Edifici Singular. Es va acusar a l’ara alcalde, Alberto Fabra, d’haver arreglat un tràmit burocràtic per a ajudar a Lubasa. Aquesta denúncia va ser sobreseguda en el seu moment. No obstant això, al llarg del judici es va saber que molt abans que aquests terrenys entressin en disputa urbanística, Alberto Fabra, llavors regidor d’Urbanisme, s’havia reunit amb directius de Luis Batalla per a parlar d’aquest possible PAI. Els terrenys són els que ocupava Renfe en l’antiga estació i vies que ara estan soterrades. Allí s’està edificant el futur El Corte Inglés, que desplaçarà el pes comercial de la ciutat des del casc històric cap a aquesta nova zona. Lubasa va ser l’únic ofertant per a aquest atractiu pastís. Els terrenys que eren dotacionals van passar a ser terciaris i es va modificar puntualment el Pla General d’Ordenació Urbana de la ciutat per a donar cabuda a aquesta requalificació. Lubasa té també, gairebé en exclusiva, la concessió dels nous aparcaments de la ciutat.

Lubasa va aconseguir una altra adjudicació miracle, al desembre de 2003, a El Puig (València). L’alcalde —en aquest cas del PSPV-PSOE— va aprovar in extremis, en l’últim ple de l’any convocat per al mateix 31 de desembre, aquest PAI per quatre milions d’euros en el qual s’edificarien 4.500 xalets i un camp de golf. Un dia després, l’1 de gener de 2004, entra en vigor l’obligatorietat de reservar un 10 per cent dels terrenys d’aquests PAI per a habitatges protegits. Finalment el PAI de El Puig té difícil sortir avant per problemes mediambientals. Era l’últim punt decisiu de la Ruta Blava, un projecte que va impulsar Eduardo Zaplana per a la costa nord de la província de València. La concessió va ser impugnada, encara que el Tribunal Superior de Justícia de València va desestimar una vegada més la demanda contra Lubasa i els seus socis, en aquest cas Lladró, Gesfesa i Bancaixa.

Joaquín Vidal (Interviú, núm. 1.535, del 26 de setembre al 2 d’octubre de 2005, pàg.22-26).