Una nova “catedral” per a Castelló

“Com pot delectar-se la mirada ara, amb una nova i estranya eufòria al·lucinatòria, un salt quàntic sense precedents en l’alienació de la vida quotidiana de la urbs?”

(F. Jameson, Teoría de la postmodernidad, 1996, pàg. 53, Trotta).

Feia temps que la ciutat de Castelló no vivia un acte d’adhesió pública i de mobilització popular tan gran i unànime com el suscitat per la recent inauguració d’un centre comercial de la cadena “El Corte Inglés”. Milers de ciutadans s’hi han acostat voluntàriament en una espècie de peregrinació laica com si anaren al Lourdes del consumisme ostentós a la recerca de l’entreteniment pueril i immediat.

El catalitzador de tot plegat ha estat una aclaparadora operació de màrqueting comercial i polític portada a terme amb un èxit espectacular, ja que ha convertit l’obertura d’un gran comerç en tota una efemèride social que passarà a la història de la nostra ciutat. Aquesta és almenys la versió oficial, clamorosament majoritària. N’hi ha motius per a tanta eufòria?

L’impacte en el petit comerç tradicional de la ciutat, la mort d’un operari en la construcció d’aquest recinte, l’expulsió de famílies gitanes d’una zona propera o la denúncia interposada pel PSPV contra l’Ajuntament per una possible prevaricació en la requalificació dels antics terrenys de l’estació de Renfe finalment desestimada, s’han convertit en mals menors que no han pogut deslluir ni un moment l’orgia consumista desenvolupada i l’orgull “cantonalista” castellonenc suscitat.

Els principals rotatius locals han recorregut al mateix argument: la modernitat. Paraula tòtem que serveix per a tot tipus d’inauguració o acte oficial. “Mediterráneo” i “Levante” titulaven a l’uníson amb lleugeres variacions: “El Corte Inglés llega para «cooperar» en el desarrollo y la modernidad de Castelló” (Levante, 10-12-05) i “El Corte Inglés «cooperará en la modernidad» de Castellón” (Mediterráneo, 10-12-05). Un recinte comercial esdevé un factor de modernitat i de progrés, segons la informació oficial.

El Corte Inglés s’ha instal·lat amb l’objectiu de «cooperar en el desenvolupament d’aquest Castelló que té vocació de modernitat», segons va declarar el president del consell d’administració de la firma, Isidoro Álvarez, durant la seua intervenció, en la qual, a més, també va destacar de la ciutat «la seua gran renovació urbanística i alberga projectes tan atractius com el futur aeroport, la Ciudad de las Lenguas, el parc litoral o el bulevard ferroviari», va matisar (Mediterráneo, 10-12-05).

Per la seua banda, el president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps, va declarar que «ens sentim ja part activa del desenvolupament d’aquesta zona de la ciutat, que serà sens dubte, un nous focus de centralitat urbana. El Corte Inglés vol ser una aportació qualificada al seu equipament de serveis i, per tant, a la qualitat de vida dels castellonencs». Va afegir, a més, que «més de mil persones, més de mil famílies estan il·lusionades per treballar per a una gran empresa» (Mediterráneo, 10-12-05).

El president dels valencians apel·la a dos motius per a alabar tan inoblidable esdeveniment: per una banda, el centre comercial com a element de progrés i de millora econòmica, com a exponent que s’estan fent bé les coses en l’àmbit econòmic; de l’altra, el recinte dóna treball a més d’un miler de persones. La interacció dels motius econòmics i laborals, íntimament lligats, donen com a resultat que el megacentre comercial és converteix en una icona del nou Castelló de la prosperitat i del creixement econòmic, gràcies, evidentment, a l’eficient gestió dels assumptes públics per part dels dirigents populars.

Aquesta inauguració pot ser interpretada també amb paràmetres sociològics. Diferents estudiosos coincideixen en assenyalar que la cultura de consum ha esdevingut una realitat ineludible per a comprendre les societats actuals. En la societat de consum les grans efemèrides socials són actes que es munten a partir d’accions consumistes. El consumisme s’ha convertit en la principal ideologia que legitima el sistema capitalista modern, tant en els períodes de bonança econòmica com en els de recessió (R. Bocock, El Consumo).

El Castelló benestant es retroba a si mateix en els passadissos llampants i afaiçonats d’objectes d’una catedral del consum. Per a una ciutat, com la nostra, la inauguració d’un centre del capitalisme espanyol per excel·lència esdevé l’apoteosi de la seua identitat local xovinista. La classe política aprofita un acte d’aquestes característiques per legitimar-se davant de la societat. En poques ocasions tenen tanta audiència i visibilitat pública. En poques ocasions els mitjans de comunicació estan tan pendents de les seues declaracions, de la seua presència en els recintes estel·lars del consum.

Un acte d’aquesta magnitud i, per consegüent, amb un profund calat social, fomenta alhora el sentiment de col·lectivitat, de pertinença, sentiment en retrocés per un procés d’individualització que genera desconcert i angoixa individual i col·lectiva.

El sociòleg del consum, George Ritzer, al llibre El encanto de un mundo desencantado (Ariel, 2000), defensa que no és una exageració veure els grans magatzems com alguna cosa pareguda a les catedrals: atrauen a la gent al culte en el temple del consum. Mentre les esglésies cada vegada estan més buides, els espais i les activitats lligades a la cultura de l’oci (centres comercials, creuers, casinos, restaurants temàtics, franquícies, botigues de descomptes...) s’omplen de gom a gom, especialment durant els caps de setmana i els períodes de vacances.

Amb la finalitat d’atraure a un nombre de consumidors cada vegada majors, les catedrals de consum necessiten oferir o almenys aparentar-ho —segons Ritzer— uns escenaris cada volta més màgics, fantàstics i encantats en els quals consumir. Els centres comercials han esdevingut alguna cosa més que meres empreses comercials i financeres. A l’igual que els centres religiosos —sosté Ritzer— satisfan les necessitats que tenen les persones de relacionar-se unes amb unes altres, així com la seua necessitat de participar en celebracions festives.

La sucursal de “El Corte Inglés” a Castelló ha apostat per una estratègia publicitària on es destaca la seua contribució a la modernitat i al progrés econòmic de la ciutat. L’Ajuntament de la ciutat, per la seua banda, ha desenrotllat la seua estratègia de màrqueting paral·lela, feliçment sincronitzada amb la de l’empresa, on es lliga la inauguració d’aquest espai comercial al període de bonança i d’expansió econòmica que estan vivint Castelló i el conjunt del País Valencià, segons fonts oficials.

Com explica Vicente Verdú a El estilo del mundo (Anagrama, 2003) el nou capitalisme no està aquí per sotmetre sinó per fer amics. No espera obtenir els millors beneficis de ser temut sinó de ser encantador.

Tanmateix, el 18% de la població de la ciutat que viu sota el llindar de pobresa, segons Cáritas, els milers de treballadors nouvinguts sotmesos a deplorables condicions laborals, els milers de joves que no arriben a 1000 euros al mes, les famílies que no poden adquirir un pis, els pacients en llistes d’espera o els estudiants en barraques infames, desconeixem què pensaran de tan “transcendental” esdeveniment.

Redacció Altrecastelló (11-12-05)